Com alguns ja sabeu, ocasionalment faig de guia de natura per a algunes associacions dites ecologistes. El recull d'avui el faig a partir de les dues visites fetes arran de l'activitat per a DEPANA.
En aquest temps, a incis de la tardor, hi ha les ensopegueres Limonium en flor. És una florada força vistent, molt bonica.
També hi ha la floració d'unes herbetes de la família de les gencianes, del gènere Schenkia, molt proper a Centaurium, que aplega plantes associades als sòls humits i, en alguns casos, salobrencs.
Especialment destacable és l'explosió d'exemplars de la siurelleta, una papallona pigada.
En aquest espai s'hi poden remarcar: els tamarigars; el matoll halòfil de salat ver Suaeda; els poblaments d'ensopegueres Limonium; i els espartars d'albardí Lygeum.
Ça com lla, hi ha un tret ben definitori de la major part de les ensopopegueres observades en aquest espai: són plantes perennes, de rizomes (1) gruixuts, no gaire llargs, més aviat mollars, amb gran capacitat per a rellucar.
Són plantes extremament brevicaules, d'internodis tan curts que fa que les tiges no siguin visibles.
Com ja he comentat, en la nota de baix, sembla que hi ha peus predominantment foliosos. Plana la sospita, a més, que els rizomes puguin ser fragments, potser el resultat de l'acció de la maquinària.
Ensopeguem una veritable explosió de siurelletes, tant d'erugues com d'adults.
Abans que pretendre gestionar el territori caldria fer urgentment una política de repoblament, però per desgràcia enlloc no hi ha, em sembla, cap lluc que indiqui que tal cosa es tingui en consideració.
Aquests terrenys es van conquerir per al conreu, com un guany en d'altres temps molt valuós, però actualment és rigorosament necessari actuar per a que aquests hàbitats, ja molt residuals, no s'aboquin sense remei a l'extinció.
A Aragó, a les grans planes de la depressió de l'Ebre, hi ha zones endorreiques pigadas de salades, que són llacunes o clotes d'inundació temporal, quan les pluges, si són prou abundants, les omplen enterament.
Les aigües confinades són molt somes i, sotmeses a les solrajades i a l'acció del vent dominant, el cierzo, solen durar molt poc.
L'activa evaporació provoca que les sals precipitin en la superfície i que el sòl sigui salobrenc, o fortament salí.
Les regades periòdiques poden mantenir vives les llavors de les plantes, que poden expressar-se a la primavera, a l'estiu -Halopeplis, per exempe, és un halòfit estival- o més tard.
En la imatge, tapís esborradís de Frankenia pulverulenta, herbetes seques que, això no obstant, porten, encara ben acotxats, estols de gèrmens de la descendència, petites capselles farcides de petites llavors, de testa molt finament papil·losa, preparades per a l'absorció de la humitat que les pot mantenir vives.
Moltes amarantàcies Amaranthaceae -de fa algun temps s'hi han integrat molts llinatges abans inclosos en Chenopodiaceae- destaquen per l'adaptació a indrets peculiars, com ara sotmesos a trepig porfidiós o amb altes concentracions de sals o nitrats. Recordem, per exemple, els blets, que viuen en llocs extremament sollats.
Els salats de Conill s'integren en l'àmbit de l'espai de la Xarxa Natura 2000 'Plans de Sió'. I és un espai integrat en les ZEPA, zona d'especial protecció per a les aus. Per bé que les limitacions imposades per aquestes figures poden ser revisades per l'administració, ara per ara no es poden posar en regadiu aquestes terres, no se'n pot alterar la fesomia o relleu ni modificar-ne el drenatge natural.
La zona acull algunes poblacions d'ocells en regressió o amenaçats d'extinció, en especial el sisó i l'arpella cendrosa, que abans anomenàvem esparver cendrós. S'hi poden veure bones ramades de calàndries i d'altres ocells que, si bé no es troben en perill crític d'extinció, cada cop disposen de menys territoris propicis, els camps secaners, els gorets i els erms menats a l'estil tradicional, estalvis dels impactes, molt nocius, dels productes fitosanitaris agressius.
És rigorosament necessari mantenir protegit aquest i altres espais semblants, actualment molt escassos, per tal de fer possible d'evitar les pràctiques, ara d'una gran varietat, que destrueixen la flora i la fauna silvestres.
Ensopegueres de rostoll. He expressat uns supòsits i observacions en la nota (1) de baix. Si les rabassoles són, o no són, rizomes, tal vegada no sigui gaire rellevant. Conec poc aquestes plantes i aquests paisatges, però, ça com lla, la diversa forma d'expressar-se que tenen és d'allò més suggerent.
Ho resumiria de la següent forma, bo i acceptant que en qüestions fenomenològiques sempre hi planen les ombres dels esguerros: aquest Limonium fa rabassoles, curtes, refetones, que, exposades al moll dels dits, semblen mollars, una mica de la natura, flaca i destrempada, de les arrels cueres de les cargoles Erodium; aquestes rabassoles donarien, a l'hivern -c.p. de J.A. Conesa-, unes rosetes foliars, més o menys arranades al terra, d'acord amb un capteniment força habitual, propi d'herbàcies perennes hivernifòlies, que solen ser, però, hemicriptòfits; l'activitat hivernal d'aquestes fulles serviria, versemblantment, per a greixar les rabassoles i mantenir vives les gemmes de renovació, sempre exposades al defora, però a prop del terra, d'acord amb l'estil propi dels camèfits chamaephyta suffrutescentia (2); les plantes es mantindrien en estat vegetatiu -exclusivament- en la primera meitat de l'any i, segons les condicions locals i de l'anyada, algunes a mitjan estiu es mustegarien, per la forta insolació i per evitar-ne un excés de transpiració -c.p. de J.A. Conesa-.
Però, és clar, tractem d'un camp de cereals d'hivern. Posem, primer, que la lleva de les fulles de les ensopegueres coincideix amb la dels cappares i fillols del sembrat. El filloleig cobreix molt, ja ho sabeu. El sembrat avança amb l'any; no és un cultiu que requereixi gaires intervencions. En algunes comarques s'hi fan passades per amollar substàncies fitosanitàries.
Situem-nos a l'estiu, quan el pagès repassa, cada dia, la fila de les espigues i festeja, amb tensió, el verol del raïm. Les ensopegueres estarien, encara, en fase vegetativa, però amb tota l'energia acumulada per a fer la lleva darrera, la florada seròtina -tardana, autumnal-, i, per tant, podria engaltar la pisonada de la recol·lectora sense patir escapçades.
Un cop feta la treta del cereal, el sembrat descansa. He vist, al Moianès, que alguns camps -però són de farratgeres- aviat es rostollen, però aquí sembla que no. És el moment per a fer la darrera lleva, la florada que veiem en aquestes imatges, captades la darrera setmana de setembre.
Només cladria afegir-hi que en aquest moment, el de la floració, hi ha peus foliosos sense escaps; peus foliosos i florífers; i peus amb escaps florífers i escaps nus, foliosos o no. Tot plegat, ben curiós.
Si alguns dels punts d'aquest esquema són encertats, ja el donaria per bo o positiu. Val a dir que l'encaix de la vida de les plantes arvenses en el medi agrícola, canviant i exposat a trasbalsos periòdics, no és cosa que s'improvisa. Aquests èxits s'agombolen a compte de tràngols. Sigui com sigui, veure uns rostolls amb ensopegueres va ser, per a mi, tot un impacte, però un impacte cuer, que ha donat un manat de consideracions.
Aquesta papallona Utetheisa pulchella té un pigat viu, acolorit, admonitori -aposematisme-, perquè reté en el cos algunes de les toxines de les plantes tòxiques que li serveixen d'aliment. Per la semblança del pigat de la voliaina amb la decoració dels siurells, la papallona ha rebut el bonic nom de siurelleta.
Un altre pol·linitzador virolat, per excitar les delícies dels coloròfils. Papallona tigre Danaus.
Tischler estrafeia el capteniment dels ocells. Recercava llavors per tot arreu, menjadores d'ocells, camps, rostolls i camins. Treballà més de 20 anys en l'estació de control de llavors de Tallinn. Acabada la guerra va continuar, però aleshores com afició personal, la seva tasca de catalogació i il·lustració de llavors. Els seus dibuixos acolorits, d'una senzillesa deliciosa, exempta de l'enterquesa funerària d'algunes il·lustracions científiques, amb llurs notes manuscrites, complementàries, es troben en el museu botànic de Berlin.
Són a l'abast de l'interessat, que les podrà trobar, en oportuna ordenació, en aquest enllaç: Semina gezeichnet von Miliza Tischler.
Espermografia insuficient. Certament, algunes flores -per exemple 'Flora Iberica'- aporten imatges de llavors, però sempre de forma parcial, només d'unes espècies, i no pas de forma sistemàtica.
El portal del 'Herbario de Jaca', de l'IPE i del CSIC, aporta moltes imatges de llavors de plantes, per exemple les d'aquesta gencianàcia; és oportú de destacar-ho, perquè no és gens habitual i és, al meu lluc, una informació molt valuosa.
I Limonium catalaunicum (Willk. & Costa) Pignatti?
Al clot de Conill hi ha una població d'aquesta ensopeguera. En un punt del clot s'hi ha posat un tancat de corda i estaques, per tal d'evitar que s'hi transiti lliurement. Aquesta ensopeguera, en d'altres temps tinguda per comuna en bona part de les planes de la Catalunya continental - expressió de Pau Vila-, en realitat hi és escassísima, com han posat de relleu alguns estudis, molt minuciosos, perquè la taxonomia del grup és molt complicada. És mereixedora, per tant, d'una protecció i una vigilància molt especials.
Article de Llorenç Sáez -destacat monògraf del gènere- i Pere Aymerich, del seu catàleg crític de la flora catalana, consultable a la xarxa.
Fotografia: © Gemma Flaquer Beltran
Fotografia: © Gemma Flaquer Beltran
Segons la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura -IUCN-, aquest tàxon mereix ser inclòs en la categoria de vulnerable -VU.
(1) En les flores de referència s'hi sol parlar de rabassa o cepa, rarament de rizoma. En les ensopegueres de rostoll i rellucadores, observades en aquests camps, hi ha tiges soterrades que són reputables, aparentment, com a rizomatoses. Són rizomes gruixuts, breus, més aviat mollars, com els del cos d'un cep sec. Les tiges són herbàcies, si de cas molt lleument sufrutescents. Potser el tipus biològic camèfit rizomatós no sigui pròpiament ortodox, o bé sigui una forma vital que s'associa, més aviat, a gramínies. Certament, el comport d'aquestes ensopegueres sembla el propi, més aviat, d'un geòfit: part perenne colgada i part aèria de temporada; i potser caldria considerar la possibilitat que sigui un estil adaptat a la fenomenologia dels rostolls. És més, la presència de peus amb grans rosetes foliars, juntament amb els que fan grans rams de flors, poc o quasi gens foliosos, suggereix que els rizomes puguin tenir dues orientacions, la de greixar els rizomes en els simplement vegetatius, en uns casos, i la de florir i fruitar, en d'altres, bo i acceptant que això de fruitar pot ser, en aquestes plantes, conflictiu.
(2) Sufruticós equival a parcialment llenyós, a la part inferior; sufrutescent, de valor molt semblant, indicaria un valor potser rebaixat, tendència a ser sufruticós o sufruticulós.
La Sagrera
Text i fotografies, quan no s'especifica: © Romà Rigol
