Erigeron bonariensis L., anual o biennal

En l'anterior capítol, titulat 'Marginalitat i documentació', vam dir que Erigeron bonariensis L. (1) és un teròfit, de rabassola gruixudeta. Sembla que això no és del tot exacte i mereix alguna breu puntualització.

'Flora Iberica'. Només aquesta font s'aparta una mica (2) de la informació més general sobre el tipus biològic (biotipus, forma vital, formes biològiques, etc.) d'aquesta coniza, perquè hi consta com a "hierba anual o bienal":

"Hierba anual o bienal 14-123 cm, con raíz pivotante y algunas secundarias, frecuentemente con rosetas de hojas basales."

☰

Agafar embranzida. Entre l'herba anual i la biennal hi ha la diferència periòdica. És sabut que algunes plantes perennes es captenen com a anuals en condicions desviades de les habituals. I que algunes anuals es captenen ocasionalment com a biennals. Deu ser el cas d'aquesta coniza, atès que en la majoria de fonts hi consta com a anual.

Diem 'agafar embranzida' perquè la planta biennal es pot beneficiar de diferents períodes favorables. La fase generativa (reproductiva) es posterga i s'assoleix després d'un creixent vegetatiu en diferents fases. En el període hivernal la planta concentra energia a les parts inferiors, o sigui la rabassola i les fulles basals. A compte d'aquesta energia concentrada, la planta fa, al segon any, la darrera estirada, la cama foliífera i el ram de capítols. La cloenda del cicle vital s'expressa primer amb la pèrdua de les fulles basals, exhaurides.

☰

Imatges de dos peus de coniza. El peu de dalt, florífer, ja hauria perdut les fulles basals, de la primera fase vegetativa. Podria ser un peu biennal. El de baix, en canvi, sembla un peu de l'any, amb força fulles a la base.

☰

Notes

(1) A les flores, en general, aquest tàxon consta adscrit al gènere Conyza. Suposem que L. Sáez i P. Aymerich tenen els seus motius per a recuperar el tàxon linneà, en el seu catàleg crític de les plantes al·lòctones de Catalunya. Sembla que les investigacions genètiques han demostrat que Erigeron i Conyza comparteixen grup monofilètic.

(2) Ja fa algun temps, més d'un any, que es va publicar el darrer volum de les compositae (tercera part del volum XVI), però a la pàgina web de 'Flora Iberica' encara no hi ha l'accés a aquest volum, ni se n'ha informat de la seva publicació, a l'apartat de notícies. A tot arreu les oques tenen bec.

☰

Sabadell

Text i fotografia: ©️ Romà Rigol

Marginalitat i documentació

Ja ens hi hem referit sovint i en diversos capítols, a les plantes que viuen associades al nostre medi, en el sentit estricte, o sigui l'àmbit plenament sinantròpic, que, com tots sabem, pot ser, aquí i allà, molt agradable i ben arranjat, i també, ençà i dellà, molt degradat i embrutit.

Dissabte vam anar un cop més amb la família al santuari de la Salut i vam poder copsar aquesta dualitat, tant fortament polaritzada, com la realitat i el desig de Cernuda.
≡

Guarnits de casori. Hi havia casori a la una i els floristes en feien els preparatius, tot parant, al gran porxo del santuari, grans testos curulls d'esplendoroses flors, enormes poms d'hortènsies, dàlies de color crema molt clar, com el de l'albada quan ja s'extingeix el llostre, i roses blanques escampades, com guindes que s'escampen curosament en un pastís.
També hi paraven alguns fanals d'espelma, com els que hem vist als cines, dels que fan una gàbia amb les cares de vidre i una anella al tuc, per a penjar-los o dur-los a la mà.

≡
Segona posició. La jardineria és, precisament, una de les activitats que genera més introduccions de plantes foranes a casa nostra, darrera, només, de l'agricultura. Pouem la dada del document que presentarem més avall, que ens servirà per a perfilar els tàxons d'aquest capítol.
Qui sap quin plec de criptobiodiversitat no allotgen aquests rams de dàlies i hortènsies! Per a posar-ne un exemple, ben versemblant, citaríem la caparreta ratllada australiana Icerya purchasi, una caparreta que pel que portem vist sembla trobar-se en ple procés expansiu.
≡

Plantes de l'erm sollat. Només cal fer unes poques passes per a sortir del porxo del santuari i trepitjar l'erm del voltant.
D'acord, no són pas plantes gaire xamoses ni engrescadores, però certament ofereixen tot de llucs peculiars i interessants.
En llocs com aquest hi concorren tot d'elements particulars. Hi ha un trepig molt sovintejat, propi dels espais on es desbrida i s'esbrava l'esbarjo més diversificat.

Naturalment, hi ha també els residus corporals dels gossos. Hi ha els nostres residus diversos, sobretot restes de menjar i begudes, no sempre gaire naturals. També les segues periòdiques i les tasques diverses dels arranjadors, constants esbarriadors de llavors de plantes vingudes dels llocs més inversemblants, d'arreu del món.
Són diàspores aferrades a les sabates, a la roba, a les eines, als vehicles, sobretot rodes...qualsevol diria que tenen detectors de tot allò que es belluga.

≡

Un document de referència. El breu capítol d'avui ve molt a tomb per a referir-nos a un treball de Llorenç Sáez i Pere Aymerich. Aquests autors han actualitzat, fins al 2018, el catàleg de plantes de casa nostra que no es consideren autòctones, en article publicat a 'Mediterranean Botany' el novembre de 2019.

Esperant el mecànic

Esperàvem que arribés el mecànic. L'afectat per l'insadollable i desvetllat cuc de la fitofília pot trobar, en el lloc més inversemblant, oportuna ocasió per a desbridar la seva febrosa, bullent, com cassola en forn, afecció.

Ens van cridar l'atenció dues plantes, però no pas per ser cridaneres o tenir res d'exuberant. Era, més aviat, un espars escamot de plantes magristones i descolorides, arrelades a la junta del paviment i amorrades a un piló.

No són poques les plantes al·lòctones que basteixen el seu clos en aquests espais tan marginals, vivint, molt sòbriament, a compte d'unes engrunalles avorades i d'unes pixarades recurrents.
≡

Quasi sense competència. Això sí, tal com exposava J. Vigo, al seu antològic 'L'alta muntanya catalana. Flora i vegetació', en aquest cas referint-se, si ho recordem bé, a les plantes de les roques, aquestes plantes ruderals es troben estàlvies, si més no, de la pressió d'altres per festejar l'escanyat i sollat espai que ocupen. A major marginalitat, doncs, menor competència.

≡

Stipa papposa Ness. Herba gràcil, amb fruits acompanyats d'una borra plomallosa fina, molt característica, suficient per a reconèixer-la, a bell ull.

Havent dedicat força espai, en d'altres capítols, a aquesta gramínia, no cal insistir-hi més. El lector interessat trobarà informació en el cercador o les etiquetes d'aquest blog. Només dues coses: que forma part de les estipes americanes que associem al Vallès i hipotèticament al tèxtil; i que caldrà veure a quin gènere anirà a raure, a criteri dels editors de 'Flora Iberica', quan es publiqui el volum de les poàcies, perquè el gènere Stipa és un gran armari que els taxònoms utilitzen, grapegen i magregen segons el lluc propi de cadascú.

≡

Euphorbia serpens Kunth (= Chamaesyce serpens  [Kunth] Small). Anual, rèptil, carnoseta, abundosament gemmífera, facultativament radicant, esblaimada, entre fumosa i rosadenca, aquesta lleterola repent és originària d'Amèrica tropical. És una planteta de tons críptics plenament adscrita al que els botànics anomenen flora viària i de paviments, ambient força restrictiu que han festejat i colonitzat, a més d'aquesta, altres lletereses.
≡
Euphorbia serpens és característic de l'aliança Eleusinion indicae Leonard, sintàxon que aplega les comunitats dels paviments de les regions tropicals i subtropicals.
En el següent retall, del 'Checklist' de Salvador Rivas (nota), hi podeu veure les equivalències nomenclaturals d'aquest sintàxon, tal com les presenta aquest autor.

©️ Itinera Geobotanica 14: 5-341 (2001)

≡

Més detalls. Li dedicarem un capítol a banda, on hi recollirem alguns detalls anatòmics d'aquesta planta que, a pesar de la modesta talla i de la pobresa de l'escenari que l'acull, té tot de punts interessants, bonics i atractius.

≡
(nota)
Salvador Rivas-Martínez va morir el dijous passat, dia 28, als 85 anys. Doctor en farmàcia, llicenciat en ciències biològiques i catedràtic de botànica en dues universitats, a Barcelona i Madrid, Rivas-Martínez és una figura eminent de la botànica espanyola moderna.

≡
Sabadell
Text i fotografies: ©️ Romà Rigol

La ribera de la riera de Vallfogona del Ripollès

Introducció geogràfica. Les suaus onades de muntanyes del Ter mitjà s'estenen àmpliament pel baix Ripollès, fins al nord d'Osona, ben encatifades de prats de pastura i ben enflocades de boscos mixtos de caducifolis; formen part dels Prepirineus orientals, per bé que sembla que hi ha reticències a reconèixer aquesta filiació (1).
En aquest tram del Ter l'estructura hidrogràfica té forma d'espina de peix: els afluents principals tenen el mateix tirat, llevant-ponent, que els plegaments principals, les serres de Milany, Santa Magdalena i Puig d'Estela.
La riera de Vallfogona té el mateix tirat, però només al primer tram. No gaire lluny de Ripoll, a l'altura de l'ermita de Sant Bernabé de les Tenes, les aigües es veuen obligades a fer una colzada cap al sud (2).
Si a l'altura de l'ermita i del vell molí de les Tenes la vall encara presenta aquelles delicioses dilatacions de prats de ribera bellament guardats per boscatges atapeïts, a mesura que seguim el tirat de les aigües anem veient que les riberes es van estrenyent i finalment acaben escanyant-se, a l'altura de la granja de Vinyagarsa.
≡
Les espècies: Corylus avellana; Fagus sylvatica; Alnus glutinosa; Tilia cordata; Fraxinus excelsior; Buxus sempervirens; Prunus domestica; Rhamnus frangula; Lonicera xilosteum; Holcus lanatus i H. mollis; Festuca grup rubra; Arrhenatherum elatius; Brachypodium sylvaticum; Sambucus ebulus i S. nigra; Cornus sanguinea; Lolium multiflorum; Prunella laciniata; Geranium nodosum; Genista cinerea; Trifolium repens; Pastinaca sativa; Coronilla emerus; Cydalima perspectalis; Salix atrocinerea; Carex sylvatica; Dactilys glomerata; Lotus corniculatus; Centaurea cephalariifolia.
≡

Reserva Natural Fluvial riera de Vallfogona. Aquí, a l'altura de Vinyagarsa, comença el tipus de curs fluvial anomenat confinat (!), quan les aigües van encaixades entre muntanyes; i aquest és, justament, l'extrem nord de l'anomenada 'Reserva Natural Fluvial riera de Vallfogona', figura administrativa espanyola destinada a la catalogació de cursos fluvials en bon estat de conservació i amb baix grau d'alteració (3).
≡

La grassesa ataconada. Aprofitem per a destacar, doncs, aquesta estreta vinculació, dels prats de dall de l'Arrhenatherion amb el relleu: es fan als plans o replans de les valls, acollidors de cúmuls d'esbaldregalls i materials fins treballats per l'erosió dels vessants i trasbalsats pels batecs i les pulsions de les aigües.
Nosaltres vam festejar, és clar, la grassesa d'una d'aquestes llenques de ribera, els prats d'al·luvions i col·luvions que hi ha a l'altura de Vinyagarsa. I també, més amunt, els prats dels plans del Molí de les Tenes i dels Quintans (4) de la Barraca.
≡

La vall de la riera de Vallfogona potser no amaga cap joia brillant, però té la bella harmonia del solc i el crestall obrat pel xapo del pagès, amb vessants dolçament estesos, com davantals, coberts de boscos molt variats, pins, roures i faigs; avellanoses i boixedes fosques, arraulides al replecs; prats de sega, farratges i pastura, als riberals i replans on s'han bastit les cases de muntanya; i boscos de ribera finament entreviats, amb verns, freixes, tells, trèmols, pollancres...
≡

L'entorn. Imatge de la vall pregona de Vallfogona, presa des de Puigbó, a 1130 m. Al lluny hi veiem tres ones de muntanyes. La primera és la serra de Llaés (o Llaers), amb el tossal camús del castell i els llargs estreps de ponent de la serra de Milany, a l'esquerra. Darrera hi ha la serra de Bufadors. La darrera ona, més elevada, és la de les serres de Curull i Bellmunt, al límit comarcal amb Osona. El mantell forestal és variat: hi ha pinedes i rouredes xeromesòfiles combinades amb fagedes, avellanoses i altres frondoses mesòfiles.

Praderies de raigràs a Solallong

No els triem, els títols, sense fer-ne un tempteig previ. Justament les praderies de raigràs susciten vacil·lacions naturals, perquè, tal com ho veiem, poden considerar-se sembrats però també prats.
Veureu que en el capítol d'avui hi ha molta barrejadissa. Sol passar en les plantes camperoles; fins i tot n'hi ha que, com la betònica, es fan tant en boscos com en espais oberts. Ambivalència que es pot magnificar si, com passa en aquesta passejada, els espais oberts són humits.

≡

Al centre, el sot de la riera de Solallong. En segon terme, rouredes i pinedes de la baga del Camp Roig. En darrer terme, els vessants de la serra de Bescanó. Els prats són pastures o sembrats de farratges, de Raigràs Lolium multiflorum Lam. (1). Som a uns 620 m d'altitud, no gaire lluny de la granja de Solallong.

≡

El lloc. Pastures de la baga del Camp Roig, al sud de la riera de Solallong, a prop de la casa del mateix nom, a ponent de Sant Quirze de Besora (Osona).

Hi ha una grassesa d'herbes que fa goig, accentuada perquè, a primera hora del dia, encara les herbes estan banyades per la condensació nocturna. Les tiges granades del raigràs tenen un aire molt característic, són llarguetes i primes i dibuixen un arc ampli. Si el dall es fa quan els fruits ja han caigut, hi haurà resembra espontània.

Rasclum de l'Hordeetum leporini Br.-Bl. i l'efecte de vora

Tornem avui a l'espai que ens va servir per fer el capítol del margall bord. Si aquest temps de limitacions de mobilitat ens està fent més curosos en l'aprofitament del material que anem arreplegant, en el capítol d'avui potser fins i tot ens servirem el rasclum de la cassola, per poder obtenir algunes engrunes, tot confiant que encara puguin tenir algun profit.
≡

Mirmecocòria. Formiga cabuda traginant una espiguella que sembla d'Hordeum murinum. Sembla que l'home ha seleccionat precisament una anomalia, que l'espiga no es desballesti i no es desprenguin les diàspores.
≡
Species and keywords. Hordeetum leporini Br.-Bl., mowing, myrmecocoria, Senecio angulatus L.f., Parthenocissus quinquefolia (L.) Planchon, Arundo donax L. axillary bud, Anacyclus clavatus (Desf.) Pers., Melilotus indicus (L.) All. (legume, seed), ants, edge effect, Onopordum illyricum L., Cirsium vulgare (Savi) Ten.
≡
Ocells i catxapons. Hi ha tràfec i xerradissa de bestiar de ploma, garses, cotorres, tórtores i pardals. Un catxapó creua l'espai buit i quan allarguem l'esguard en veiem uns altres, cercant la protecció a la vora. Imatges que més aviat associem a la calma de punta de dia.
Ara bé, tendim a veure aquesta fauna de pèl i de ploma simplement com a component animat d'un escenari, però convé no oblidar que són en bona part responsables de la construcció d'aquests espais, sobretot per la dispersió de fruits i llavors.
Només cal fer atenció al comport de col·lectius com les ramades d'estornells, o els escamots de cotorres, tórtores, tudons i pardals, per a veure quin devessall d'elements vegetals no traginen, amunt i avall.

Segues i neteja. Hi ha ara els vorals ben retallats i nets. De lluny ja ho vam veure, que havien passat la màquina de fil de segar i del pradell d'ordi salvatge no en quedava sinó una mena de rostoll bord, com aquell que es lleva la barba amb tisores, deixant-ne els llucs arranats.
Som del parer que és recomanable que se seguin periòdicament aquests espais marginals, normalment mantinguts en un estat de permanent suspensió que els allunya del mínim ordenament desitjable, perquè són sovint niu de dipòsits de brutícia.
Això no contradiu que valorem el seu possible interès paisatgístic. Precisament l'Hordeetum leporini és tot un exponent d'adaptació a tràngols recurrents: cremes, segues, esbrostades i trasbalsos topogràfics.
≡

L'altre marge és diferent. Seguim en un període de pluges excepcionalment mantingudes. Aquest temps fins i tot pot comprometre alguns cultius (pensem, per exemple, en el badat de la cirera).
A la imatge, dues enfiladisses al·lòctones, Senecio angulatus L.f., de fulla carnosa, i Parthenocissus quinquefolia (L.) Planchon poncellada, una parra molt utilitzada per a cobrir parets. Com l'animal perseguit per un depredador, que s'enfila a un arbre per a protegir-se, les enfiladisses sovint es troben ben a resguard, enlairades i inaccessibles.
≡

Una planta tot-camí. La retallada de les herbes pot donar més buf al canyar. Són les plantes com la canya, amb una capacitat de persistència, de rellucar i de difondre's tant notables, les que en surten més afavorides.
Pel que fa a les plantes de l'Hordeetum leporini, forma part del seu tarannà l'adaptació a aquestes contingències. Les diàspores ja estaven en molt casos formades i qualsevol intervenció, com ara segues o pastura, contribueix precisament a difondre-les. L'ordi bord, el panigroc i ses companyes hi estan fetes, justament van associades al tràfec, el moviment i les activitats.

Camps, arestes i altres llucs de Santiga

De Santiga a can Barnola i carener de can Vinyals (El Vallès Occidental). 6.5.2020. 

Recollim quatre estampes de la primera passejada, fora vila, d'aquesta primavera. Anem al veïnat de Santiga, d'origen medieval, actualment agregat a Santa Perpètua de Mogoda (1). L'el·lipsi temporal ens ha portat els sembrats, a la impensada, ja tombats i pallosos, a punt de la sega.

Hi ha bona saó, herbes de marge a dojo i un munt de plantes acotxades entre les canyes dels sembrats. Sona la petita orquestra dels ocells cantaires, pulcrament afinada, entre les verdes capces de pollancres i lledoners; el tiro-liro enlairat de l'oriol, l'abrandat discurs del tord i l'impetuós cant del rossinyol, fresc i tibat, com lluc d'avellaner.
≡
Species and keywords. Barley field, Hordeum distichon subsp. vulgare, Hordeum murinum subsp. leporinum, Artemisia annua invasive, Veronica persica, Polygonum aviculare (achene trigonous), Carex pendula (utricle and achene), Lonicera japonica invasive, plants that make ropes, Brachypodium sylvaticum, Ficus carica, Avena sterilis subsp. ludoviciana, Polycarpion tetraphylli Rivas-Martínez, Euphorbion prostratae Rivas-Martínez, Chenopodium botrys, dentate edge lemma.
≡

El camp d'ordi ja té les espigues colltorçades, mentre les dolces passades de les orenetes dibuixen arabescos en l'aire aquietat. N'hi ha una d'aturada a la panxa del cable.
≡

L'ordi palmell o ordi de dos carrells Hordeum vulgare L. subsp. distichum [≡ Hordeum distichon subsp. vulgare (L.) Cout.] és una de les varietats tradicionals d'ordi, la més primitiva, segons Miquel Pujol Palol (2). Fa l'espiga plana, té espiguelles en dos rengs oposats i arestes molt llargues, de fins a un eixem de llarg.
Les espigues són madures, en l'estadi de gra pastós. La fructificació relativament primerenca de l'ordi fa que no estigui tan exposat als riscos associats a les secades d 'estiu.

Garrofes, ginestes i fenassars

Turó de Montigalà, Badalona. El Barcelonès. 14.12.2019

El turó de Montigalà és un estrep baix i bonyegut, de pòrfids escarits, que presideix la ciutat de Badalona i termeneja el pla de l'andana litoral, la marina pròpiament dita, i la bella coma, en forma d'embosta, de la vall de Betlem. Recollirem avui quatre lluquets d'unes plantes d'aquest lloc carregat d'història i d'empremtes. També hi farem unes observacions sobre el paisatge.
▤

▤

Perenni-herbetum termòfil subpermanent. Fenassar d'Albellatge Hyparrhenia hirta (1) en els vessants solells del turó de Montigalà, amb tots els senyals consuetudinaris, la dent, el ferro i el foc. La recurrència dels impactes, sobretot, actualment, el trepig i el mossec regulars del bestiar de llana i de banya, imposa una severa selecció de la vegetació. Paisatge esgotat, exhaust, subpermanent, per dificultat de renovació.
▤
Exotisme, dinamisme i protecció. El fenassar d'albellatge ha suscitat força literatura, sobretot relacionada amb la conveniència que sigui valorat i protegit. En els paràgrafs següents exposarem breument el nostre parer, probablement oposat al que suscita més adhesions.

Un filó per furonejar: la morella roquera

“Siendo, en la Parietaria, estos, pigmeos,

Y el femenil Estylo muy gigante,

Con la elasticidad de los deseos:

Vibran a lo alto el Polen fecundante.”

José de Viera  i Clavijo. ‘Las bodas de las plantas’. 1806.

Ubiqua. La trobem per tot arreu i possiblement no desperti, en general, gaire simpatia. Més aviat al contrari, a la primavera és l'ase dels cops.
Inconspícua però interessant. Però, això a banda, la morella de paret Parietaria judaica (1) ofereix tot d'aspectes botànics prou interessants.
Aspectes com ara la manera d'amollar el pol·len, 'con la elasticidad de los deseos', en la plàstica i suggerent expressió de Viera; la poligàmia, la peculiar distribució dels sexes en els feixets florals; l'acrescència floral, que projecta més ombres, encara, en la ja difícil observació de les flors; el curiós envescament del fullatge; i un possible o versemblant amistançament amb els ocells, per bé que es tracta, aquest, d'un aspecte que només apuntem i no sabem si s'ha documentat.

▤

Vent, formigues, ocells. La morella combina afinitats diferents: per les parets; pels llocs bruts, carregats de romanalles nitrogenades; i per la humitat. Una combinació força peculiar que expressem amb el mot nitrolitofília. Però l'ecologia és molt més dinàmica que la simple constatació de l'hàbitat. El pol·len s'escampa amb el vent. Prèviament hi pot haver qualsevol frec o contacte, un merlot furonejant, posem per cas, que hagi provocat l'explosió de l'antera.
Si la planta ha arrelat, com és típic, en una situació enlairada, com ara un pont o una paret, el pol·len es pot esbarriar amb excel·lent difusió.