18 de setembre de 2020

Marginalitat i documentació

Ja ens hi hem referit sovint i en diversos capítols, a les plantes que viuen associades al nostre medi, en el sentit estricte, o sigui l'àmbit plenament sinantròpic, que, com tots sabem, pot ser, aquí i allà, molt agradable i ben arranjat, i també, ençà i dellà, molt degradat i embrutit.
Dissabte vam anar un cop més amb la família al santuari de la Salut i vam poder copsar aquesta dualitat, tant fortament polaritzada, com la realitat i el desig de Cernuda.

Guarnits de casori. Hi havia casori a la una i els floristes en feien els preparatius, tot parant, al gran porxo del santuari, grans testos curulls d'esplendoroses flors, enormes poms d'hortènsies, dàlies de color crema molt clar, com el de l'albada quan ja s'extingeix el llostre, i roses blanques escampades, com guindes que s'escampen curosament en un pastís.
També hi paraven alguns fanals d'espelma, com els que hem vist als cines, dels que fan una gàbia amb les cares de vidre i una anella al tuc, per a penjar-los o dur-los a la mà.

Segona posició. La jardineria és, precisament, una de les activitats que genera més introduccions de plantes foranes a casa nostra, darrera, només, de l'agricultura. Pouem la dada del document que presentarem més avall, que ens servirà per a perfilar els tàxons d'aquest capítol.
Qui sap quin plec de criptobiodiversitat no allotgen aquests rams de dàlies i hortènsies! Per a posar-ne un exemple, ben versemblant, citaríem la caparreta ratllada australiana Icerya purchasi, una caparreta que pel que portem vist sembla trobar-se en ple procés expansiu.

Plantes de l'erm sollat. Només cal fer unes poques passes per a sortir del porxo del santuari i trepitjar l'erm del voltant.
D'acord, no són pas plantes gaire xamoses ni engrescadores, però certament ofereixen tot de llucs peculiars i interessants.
En llocs com aquest hi concorren tot d'elements particulars. Hi ha un trepig molt sovintejat, propi dels espais on es desbrida i s'esbrava l'esbarjo més diversificat.
Naturalment, hi ha també els residus corporals dels gossos. Hi ha els nostres residus diversos, sobretot restes de menjar i begudes, no sempre gaire naturals. També les segues periòdiques i les tasques diverses dels arranjadors, constants esbarriadors de llavors de plantes vingudes dels llocs més inversemblants, d'arreu del món.
Són diàspores aferrades a les sabates, a la roba, a les eines, als vehicles, sobretot rodes...qualsevol diria que tenen detectors de tot allò que es belluga.

Un document de referència. El breu capítol d'avui ve molt a tomb per a referir-nos a un treball de Llorenç Sáez i Pere Aymerich. Aquests autors han actualitzat, fins al 2018, el catàleg de plantes de casa nostra que no es consideren autòctones, en article publicat a 'Mediterranean Botany' el novembre de 2019.
Però no es tracta pas d'una simple relació, sinó d'un document complet que ja podem considerar com una valuosa eina de treball, perquè els autors han fet una revisió crítica dels estatus de les plantes que els ha permès incloure en el tipus al·lòcton alguns tàxons que fins ara no mereixien aquesta categoria.
'Checklist of the vascular alien flora of Catalonia'.
https://core.ac.uk/download/pdf/244537828.pdf

Destacarem algunes plantes de l'erm de la Salut i veurem, en cada cas, quina caracterització ha merescut, en aquest catàleg actualitzat de plantes al·lòctones.
Avançament epigràfic:

  • Pisonat constant 
  • Erigeron bonariensis L.
  • Caracterologia simplificada
  • Arrels d' Erigeron bonariensis L.
  • Paspalum dilatatum Poir.
  • Eleusine tristachya (Lam.) Lam.
  • Jarava plumosa (Spreng.) S.W.L. Jacobs&J.Everett
  • Altres plantes
  • Asteraceae i poaceae
  • Segregats agressius
  • Peculiar reproducció
  • Protegir els punts de creixent
  • Formigues
Pisonat constant. El trepig sovintejat té dos efectes diferents i evidents: la compacitat del sòl pisonat en redueix l'oxigenació i el drenatge; el trànsit i les trepitjades danyen la part aèria de les plantes. No és pas d'estranyar que en les comunitats de les zones calcigades hi tinguin una especial significació les plantes rosulades, amb totes les fulles concentrades al nivell del sòl, així com les rèptils o prostrades -per exemple Euphorbia sp.
La imatge revela un gradient. La zona més trepitjada és selectiva i apropiada, només, per a algunes plantes resistents. Són algunes de les que veurem tot seguit.

Erigeron bonariensis L. (1). L'adaptació de les conizes a llocs singularment pertorbats és força coneguda. Més avall comentarem alguns atributs relacionables amb aquest tarannà tan peculiar. Veurem ara com es presenta aquest tàxon al catàleg de referència.

Caracterologia simplificada. A la taula del catàleg de tàxons al·lòctons els autors hi han recollit dades del grau d'abundància, en cinc categories, del caràcter d'implantació al territori, en tres categories, de la regió geogràfica d'origen i de la dispersió en el territori, en tres zones, litoral, interior i Pirineus.
Aquest plantejament simplificat té la qualitat de facilitar en gran manera la lectura de la caracterologia dels tàxons, alhora que s'eviten els inconvenients de les tipologies excessives i carregoses.


Erigeron bonariensis
 L. Asteracea. I: invasiu; SA: de l'Amèrica central i/o meridional; C: comú.
En esguard del caràcter d'implantació en el territori, els autors han establert tres categories, a la tercera columna: C per al tàxons casuals; N per als naturalitzats i I per als invasius.
A la quarta columna, de les zones geogràfiques d'origen, hi ha les lletres SA, de la regió d'Amèrica central i del sud (cal suposar que indica que és natural d'alguna zona d'aquesta regió).
Després ve la valoració d'abundància, en quatre categories més la de desaparegut; en aquest cas la C ens indica que és comú.
Finalment hi veiem tres signes +. Pel que fa a la distribució en el territori català, els autors han establert tres grans zones, la pirinenca -primera columna-, la de les terres de l'interior -segona columna- i la del litoral -tercera columna-, entesa aquesta, suposem, en sentit tolerant -latelitoral, sublitoral, etc. Els tres signes ens indiquen que E. bonariensis es fa a les tres zones.
Resumint, Erigeron bonariensis és comú, invasiu i d'àmplia distribució. D'aquesta manera i amb unes poques dades bàsiques, els autors aporten la informació essencial sobre les plantes recollides en el catàleg.

Arrels d' E. bonariensis. És un teròfit, una planta anual d'arrels intensives, però la gruixària i la solidesa de la rabassola són notables.

Paspalum dilatatum Poir.


Paspalum dilatatum Poir. Asteraceae; invasiu; Amèrica del sud i/o central; i comú. Aquesta poàcia neotropical mereix, doncs, les mateixes valoracions, sinó que, a diferència de la coniza, no es fa al territori pirinenc.

Eleusine tristachya (Lam.) Lam. Una altra poàcia neotropical. Observeu, al marge dret de la imatge, l'amplitud de la fulla de Paspalum. En d'altres llocs ja hi hem comentat que les gespes regades ofereixen un bressol ideal per a la cria, infiltració i dispersió de les gramínies que s'agraden d'espais temperats i humits.


Eleusine tristachya
 (Lam.) Lam. mereix exactament les mateixes categories, comú, invasiu i de dispersió general, a les tres zones del territori català (2). Interessants coincidències.


Jarava plumosa (Spreng) S.W.L. Jacobs & J.Everett. Ja són moltes les notes que hem dedicat a aquest tàxon. El lector interessat pot veure-ho a les etiquetes o al cercador.
Destaquem-ne només dues coses. En alguns llocs com el de la imatge s'hi està estenent a presa feta, mercès a uns atributs prou coneguts, amb llucs d'una antropofília desbridada: gran producció de diàspores de dispersió molt efectiva, amistançament amb el bestiar de pèl, de roba, de roda, etc.
Pel que fa al nom, ens temem que el nostre Banc de Dades de Biodiversitat de Catalunya es pot quedar sol en reportar aquest tàxon amb el nom clàssic Stipa papposa Nees.


Pel que fa a la caracterologia d'aquesta estipa, hi veiem la N de naturalitzat; SA de la mateixa regió geogràfica; la L de localment abundant i una dispersió restringida al litoral. Notem-hi, però, les coincidències: una altra poàcia del continent americà. Aquesta estipa de plomalló (els fruits porten un puput vil·lós) és natural del con meridional d'Amèrica del sud.


Altres plantes. En la breu ullada que hi vam fer vam veure Malva sylvestris, Plantago coronopus, Euphorbia sp., Piptatherum miliaceum i fruits d'un Medicago sp. 

Asteraceae i poaceae. Aquestes són les famílies que compten amb més espècies al·lòctones a casa nostra. Qualsevol persona pot veure quins fabulosos estenalls no arriben a formar plantes de gèneres com Erigeron  (Conyza), Helianthus, Bidens, Ambrosia, Artemisia, etc.

Segregats agressius. En la família asteraceae hi ha moltes espècies que segreguen substàncies radicals o etèries (al·lelopaties) que resulten estimulants o nocives per a altres plantes, reduint-ne la vitalitat o impedint-ne la germinació.
Combinada, l'amollada de compostos nocius, amb una indeturable capacitat per fer tornes -Ambrosia, Artemisia, Helianthus...-, produeix, en espais pertorbats, aquelles poblacions massives que tan impressionen.
Peculiar reproducció. L'observador copsa ben aviat que algunes compostes -Erigeron, Conyza, etc- fan flors molt apagades, no gens vistents. En aquests gèneres i en molts d'altres que sí que fan flors acolorides hi ha plantes que generen llavors sense que hi hagi fecundació.
És lògic que se serveixin d'aquesta drecera reproductiva plantes que tenen la capacitat d'implantar-se ràpidament i massiva en espais oberts. La concurrència dels insectes en la funció reproductiva no sembla gaire congruent amb aquest tarannà fulgurant, tan invasiu i oportunista.
Geofília  i protecció dels punts de renovació en poaceae. En poaceae l'hàbit rizomatós és molt comú. Els punts de renovació vegetativa es troben ocults a l'aixella dels fillols, de manera que les lesions, tallades, escapçades, mossecs i esbrostades no fan sinó estimular-ne el desvetllament (3).
És sabut que moltes gramínies són especialment competents a l'hora de colonitzar espais inhòspits, molt exposats al vent, al fred, la calor, l'eixut, la pastura, etc.
La família poaceae és la segona en nombre de plantes al·lòctones, al nostre país.
A la fotografia, gemmes axil·lars de Stipa bromoides (punts grocs), ben encuixades i a resguard, entre les tiges i les beines resseques dels fillols.
 
Formigues. Sens dubte, son molt diverses i complexes les relacions de les plantes amb les formigues. Sembla que en les comunitats ruderals no hi manquen mai les formigues. Apuntem-ne només un lluc. Les excavacions que fan al terra faciliten la germinació de les llavors i la disposició de nutrients. Actuen en certa manera com a jardineres, tenint cura de les plantes que les alimenten.

Notes
(1) La delimitació dels gèneres Conyza i Erigeron  suscita diversitat de criteris. Els autors del treball consignen com a integrades en Erigeron les plantes que a la 'Flora dels PPCC' s'asignen a Conyza. Antonio J. Pujadas ha estudiat el gènere Erigeron en l'àmbit ibèric.
Vegeu la clau de 'Flora Iberica' per a destriar aquests gèneres:
©️ Flora Iberica Vol. XVI (III). Compositae (partim). Real Jardín Botánico. CSIC.
En esguard d'aquesta clau, la planta observada, amb aquenis comprimits i voraviu marginal, s'hauria d'adscriure, efectivament, a Erigeron, però no disposem encara d'aquest volum i ignorem, per tant, el tractament que s'hi ha fet. Al banc de dades del GBIF hi hem comptat, d'aquest tàxon, 48 sinònims equivalents o congruents.
(2) Els autors consignen aquest tàxon sense cap subordinació taxonòmica, mentre que a la 'Flora dels PPCC' hi consta com a Eleusine tristachya (Lam.) Lam. subsp. barcinonensis (Costa ex Willkomm) A. et O. Bolòs. Romero (2015) tampoc no recull la combinació nominal dels Bolòs.
(3) Corner assegurava que algunes gramínies no viuen bé si no són brostejades.

Sabadell
Text i fotografies ©️ Romà Rigol