1 de setembre de 2020

Euphorbia serpens Kunth

Euphorbia serpens Kunth (Chamaesyce serpens [Kunth] Small). Capítol dedicat a aquesta lleterola que fa joc amb l'anterior: 'Esperant el mecànic'.
Herba anual, prostrada, rèptil, carnosa, blana, força foliosa, glauca o rosadenca, pròpia de camins, paviments, espais trepitjats i compactes.
És dorsiventral. Les fulles, flors i fruits estan més o menys encarats cap amunt, de manera que si pleguem la planta i la lluquem per baix només hi veurem el dors de les fulles i uns nyucs especials.

Paraules clau: Euphorbia serpens Kunth; Chamaesyce serpens (Kunth) Small; ramificació monopòdica; estípules membranoses; fulles reticulades i retuses; distíquia; anisofíl·lia; gemmes aèries radicants; càpsula; esquizocarpi; monocarpi o mericarpi; elateri sec; dehiscència loculicida; ciati -copa-, inflorescència de les eufòrbies.

Monopòdica. Si la coloració d'aquesta planta resulta cridanera, per la combinació de tons rosats, rosadencs i verd molt claret, també ho són l'hàbit i la regularitat de la forma. Com l'avet o els pins, l'eix central aquí té un creixent indefinit, fins que s'esgota, alhora que dona brancs laterals que repliquen la mena, en un grau secundari.
Distíquia i anisofíl·lia. Trets constants i relativament conspicus. Les fulles són oposades, rodones, cordades, asimètriques. Hi ha, com en les fulles de l'om, anisofíl·lia: les d'un reng no són iguals a les de l'altre. La xarxa vascular de la fulla és intricada; pot evocar els alvèols del pulmó. Són retuses: tenen l'extrem com mossegat o escapçat, truncat, amb un petit entrant que pot ser marcat, lleu o nul, i un mucronet al mig. Vora de la làmina aixamfranat, pla.
Fullatge dístic, disposat en dos rengs oposats. Les estípules són, sens dubte, un tret força distintiu. Són membranoses, àmpliament triangulars -deltoides-, amb la vora fent tot de filagarses irregulars -fímbries o lacínies. De color rosa, semblant al de la càpsula dels bonets de capellà Euonymus europaeus.
Les fulles tenen doble articulació: es poden blegar pel mig i poden girar, encarant-se cap endavant o cap amunt.

Florelles que aparenten ser parts d'una flor. Les inflorescències tenen forma de copa allargada i aparenten ser una flor. Cada copeta porta, al dedins, flors masculines reduïdes a un estam i una única florella femenina (1). A la copa -ciati- del centre-dreta hi veiem dues florelles masculines que consten, cadascuna, d'un sol estam. En canvi, a la que té a sobre mateix hi veiem les branques rosades i papil·loses dels estils -tres, bifurcats- d'una florella femenina.
El més vistent en aquestes flors de les lletereses són els nectaris o glàndules. En aquest cas són negrencs i tenen una expansió blanca, petaloide. N'hi ha quatre i duen unes banyetes al costat intern.
Observeu-hi, a les fulles que veiem de cantell, la vora perfectament aixamfranada.
En l'evolució d'aquestes estructures reproductives aparentment tan especials, hi deuen haver jugat fort els insectes -mosques, sírfids, formigues, vespes, xinxes...-, si considerem les grosses glàndules nectaríferes, els dipòsits de greixos de les llavors -gènere Euphorbia, no en Chamaesyce- i les secrecions de mucílags.

Aquí hi veiem els dos elements més característics de les flors de les lletereses: els nectaris, en aquest cas amb vistosos faldillons blancs, i les càpsules, com carabassetes colltorçades i pengívoles.

El fruit de les lleteroles és una càpsula de tres valves, originada d'un ovari tricarpel·lar (2). Cada carpel porta un sol primordi, de manera que les valves són monospermes. La capsella va coronada pels tres estils, esbrancats, cadascun, en dues rametes.

Detall de les estípules triangulars, amb la vora esfilagarsada. 
Nusos radicants. Cada nus porta cinc peces. La parella de fulles, la d'estípules i, una mica per sota, la gemma o grupet de gemmes situat al costat del terra. Aquestes gemmes són radicants, si la planta troba les condicions de substrat i humitat que ho permeten, però les d'aquest exemplar, arrelat en una llivanya escanyada del paviment, han quedat reduïdes a monyons rogencs. Les arreletes sobrevingudes poden donar més fermesa i vitalitat a la planta, però, sigui com sigui, una planta anual d'aquest ambient, tan advers, és capaç de granar amb èxit en condicions molt desfavorables (3).
Els que teniu alguna planta del gènere Epipremum (Pothos, potus) haureu vist els monyons negrencs que fa, a la cara ventral, semblants a aquests.

Una tricoca desequilibrada. A dalt, càpsula seca -elateri sec- que té l'anomalia d'haver produït un monocarpi molt més gros que els altres dos. La llavor fa cosa d'1 mm i és molt indefinida de color; té un espurnat que exposat a la llum es matisa, canvia i reacciona, tal com hem vist en d'altres llavors del gènere.
L'elateri sec de les lletereses és un fruit compost que arribat a la maduresa es desballesta -esquizocarpi- espontàniament, en tres monocarpis  que, al seu torn, es baden pel nervi medial -dehiscència loculicida-, per a lliurar la llavor. En aquesta espècie el nervi medial de les valves ressalta força.
Observeu-hi la vora aixamfranada del limbe.
S'hi aprecien les banyetes dels nectaris i, a la base de la càpsula, totalment capgirada, una mena de calze rudimentari. Observeu que el pedicel del fruit es blega entre dos nectaris, en un espai ampli i adequat, en el lloc que podria correspondre a un possible cinquè nectari, en congruència amb el nombre de bràctees, que efectivament són cinc. És força curiós que la càpsula de les lletereses sigui tan llargament pedicel·lada (4). 
Notes
(1) Aquesta és l'estructura més habitual, però en aquesta petita lleterola ens ha semblat que hi ha ciatis -copes- que es captenen, o expressen, només com a masculins.
(2) Al lector interessat en el fruit de les lleteroles li suggerim la consulta de les entrades de l'etiqueta 'Euphorbia', a la dreta d'aquest blog.
(3) Vegeu, sobre aquest punt, el comentari de l'autor de l'article preliminar, del gènere Chamaesyce, a 'Flora Iberica'.
(4) En una entrada dedicada al ricí (pàgina 12 del document), euforbiàcia que també fa un elateri sec capbaix, ja hi vam comentar que, donat que els primordis són anàtrops, pènduls, el capgirell pot facilitar l'amollada dels mericarpis, incloses les llavors o no, si han caigut prèviament.

Sabadell
Text i fotografies: ©️ Romà Rigol