L'associació DEPANA, Lliga per la Defensa del Medi Natural, edita periòdicament la revista 'Agró Negre', on hi hem publicat algun text.
El capítol d'avui se centra en el fruit d'una planta que va ser el motiu d'un d'aquests texts; el podeu trobar en aquest enllaç, a la penúltima pàgina de la revista.
L'enllaç ens descarrega de la conveniència de fer-ne una introducció i ens permet, així, centrar-nos en les notables peculiaritats del fruit.
☰
Ara recordem que un dia, passejant per una platja, esplaiant la nostra fitofília amb la companyia d'uns amics, un de nosaltres s'acotà i plegà un fruit que li semblà curiós. Aquest amic, molt expert en flora, el va guardar i un cop el va poder examinar va veure que era de Tribulus.
Possiblement això ens haurà passat a tots: alguna cosa desconeguda ens crida l'atenció però queda oblidada en un racó aombrat, fins que, un dia, més endavant, de forma imprevista i de cop, la qüestió s'aclareix, com boiram esbargit de sobte.
☰
Enganxar i punxar. Quan pensem en els agents esbarriadors de fruits, normalment considerem, en primer lloc, els animals de pèl o de ploma, i possiblement se'ns passi per alt un sistema de dispersió important, els dels vehicles de tota mena, en especial maquinària agrícola, de construcció, de jardineria i forestal, però també turismes i, actualment de forma molt destacable, les bicicletes d'esbarjo esportiu. Així doncs, a l'hora de considerar la flora dels vorals de carretera cal tenir present aquest factor, potser de forma especial en els col·lectius de les gramínies i compostes.
Efectivament, les plantes no es mouen, però s'aprofiten, i molt, dels moviments dels altres, siguin mecànics o de sang.
La majoria de fruits que s'esbarrien adherits a agents mòbils, siguin vitals o desanimats, tenen la superfície ornada de petites eminències, espinescents, denticulades, ganxudes, escabroses o tuberculoides, d'allò més escaients per a enganxar-se en superfícies irregulars, piloses, fibroses, etc. Però el fruit de Tribulus és diferent: té poques punxes però molt dures, còniques i escarides, de punta molt aguda. És un fruit molt clavadís. Es clava a les rodes dels vehicles i a les soles de les sabates. No són pas poques les fiblades doloroses que produeix als peus dels banyistes, tal com expressa el nom punxapeus, perquè l'ambient de les platges li és propici, o bé perquè el fruit hi ha estat dipositat pel bategar de l'onatge, que retorna a terra un munt de fruits que les venes d'aigua porten a mar.
Els embrions vegetals van proveïts d'uns equipaments de viatge extraordinaris que els permet tramuntar sense danys tota classe de vicissituds, llargues navegacions aquàtiques, patacs de tota mena, trànsits intestinals i, en el cas que avui considerem, terribles esclafades, esmorteïdes mercès a l'amplitud cònica de les punxes, mecanisme alhora d'aferrada i de defensa que, pel que veiem, si està fortament clavat s'acaba fragmentant i permetent, així, que quedi lliure la part seminífera del mericarpi.
És oportú recordar, ara, que Tribulus ha conquerit, mercès a la seva armadura de punxes, uns espais ben especials, intensament pisonats i sotmesos al trànsit i l'esclafada de la maquinària pesada.
☰
El fruit. L'obriülls Tribulus terrestris Linné, 'Espècies de plantes' 1753, 1:387, és una zigofil·làcia Zygophyllaceae. El gineceu consta de cinc carpels concrescents -ovari pentacarpel·lar. Origina un fruit compost -sincarp- que s'acaba desballestant -esquizocarp- en cinc fructículs -mericarpis.
De vegades el desenvolupament d'aquests mericarpis és desigual, de manera que sovint n'hi ha dos de molt més petits que, aparionats, assoleixen una talla semblant a la de cadascun dels més desenvolupats. Els fruits d'aquest estil fan la figura d'un pentàgon irregular, amb dos costats més petits que els altres.
El fruit té eminències de diferent tipus: punxes còniques, de punta aguda i endurida; tubercles en forma de turonet i pèls setulosos escampats. Cada mericarpi duu, amb excepcions, quatre punxes divergents, les laterals més llargues que les centrals o inferiors.
És tal la disposició de les punxes que, com els tribulus ferreus, l'antiga arma passiva que s'escampava per a ferir els cavalls i camells de les tropes enemigues, els mericarpis sempre en tenen alguna, caiguin com caiguin, apuntant cap amunt.
☰
Visió inferior del fruit, en concret de dos mericarpis, amb les parelles de punxes divergents, apuntant al defora, i les parelles de punxes menors, a prop de l'eix. Porta pèls escampats, setulosos o hispidulosos. Vegeu-hi, també, la superfície de les punxes, finament escabrosa, amb minúsculs sortints introrsos, molt a propòsit per assegurar l'aferrada.
☰
Visió lateral del fruit erucoide que permet apreciar-hi la juntura carpel·lar o de dos mericarpis. La divergència de les punxes permet que, en el fruit o mericarpis aterrats, sempre n'hi hagi una, almenys, més o menys encarada cap amunt.
El fruit funciona, així, a la manera del boxador que, exhaust o rendit, abraça al seu oponent.
☰
Fruit capgirat, de bocaterrosa, que il·lustra, molt bé, el parell de parelles de banyes de cada mericarp: dues laterals molt divergents i, menors que aquestes, altres dues situades a la cara inferior i en situació més interna.
☰
Visió zenital del fruit, encara verd, que permet veure-hi els estigmes persistents, al centre, l'estructura pentagonal del sincarp pentacarpel·lar i, tal com dèiem abans, la talla menor de dos mericarpis aparionats que, junts, fan una mida semblant a la dels més desenvolupats.
Polissons. Fragments d'un fruit de Tribulus terrestris enganxats a la roda del cotxe. I recordem l'ocasió. Era el dia de la visita a la vinya vella de macabeu de Ca l'Escalló, a Guardiola de Font-rubí, el 8 de setembre de 2019. Entre els noms d'aquesta planta que consigna l'excel·lent 'Corpus de fitonímia catalana', hi ha, precisament, el de punxa-rodes, demostració de la velocitat de gestació, o jovenesa, d'alguns mots.
Observeu-hi una punxa enganxada, isolada, sense la part seminífera, com aquell que salta del tren un cop se n'ha valgut.
Viatjar gratis. Nosaltres rai, si anem calçats, però sembla que hi ha casos de ferides importants, se suposa que infectades, en peus d'animals, tal com suggereix l'expressiu nom coixagossos.
A la imatge, un altre fruit clavat, en aquest cas ancorat en un solc de la sola de la nostra sabata. Atrinxerat d'aquesta manera, hi va romandre una pila de dies, uns 20, segons llegim en el nostre propi text enllaçat al principi, abans no es va desprendre. Efectivament, com n'és d'oportú el títol d'aquell fabulós llibre: 'Sements, la vida en càpsules de temps' !
Text i fotografies: ©️ Romà Rigol
