Som en ple estiu, un estiu xardorós, preocupant. Fa molt de temps que les herbes de camps i camins són ben seques, palloses.
L'estiu i l'eixut porfidiós no és temps de gaires flors, però m'adono que estan en flor algunes lletugues i plantes afins, de la subfamiília de les lactucoidées, denominació clàssica actualment bandejada, en favor de l'ara acceptada Cichorieae (o Lactuceae).
Fenomenologia estival i articulació. Casualitat? Sospito que no del tot. El fet és que en un període de poca floració, en general, són diverses les compostes luguliflores que podem trobar en flor: diverses lletugues silvestres Lactuca, la xicoira Cichorium, el màstec de caçaires Chondrilla i algunes altres.
Serien llinatges d'herbes associades a l'estiu i al període solsticial, quan la calor és més intensa i màxima la durada de les hores de llum.
En esguard d'aquest fet, que trobo destacable, val la pena de destacar alguns atributs d'articulació: noteu, per exemple, com varia l'obertura dels capítols de la xicoira Cichorium, que sembla que s'obren a les primeres hores del matí i després, quan el sol es fa gran, es tanquen de nou (1); de la lletuga borda Lactuca serriola es diu que és una planta bruíxula (2), perquè les fulles afecten un tirat vertical i tenen capacitat per a girar, de manera que hi trobem, com en la xicoira, una altra expressió per evitar els inconvenients de les solrajades de les hores centrals del dia i engaltar, en canvi, la llum, menys intensa, de les primeres hores.
Nosaltres fem de manera semblant: reduir l'activitat, si podem, a les hores dels caps del dia. En fi, quan el sol crema cal aprimar-se i posar-se de gairell.
Làtex. Són moltes les liguliflores que tenen saba densa, blanquinosa, lletosa i vescosa. Aquesta saba s'extravasa fàcilment, en els talls, trencs i cops; fins i tot en lleus frecs (3) i també espontàniament, en els capítols i altres parts de les inflorescències.
Sembla que precisament és en les parts generatives on hi ha, de les parts aèries, més concentració de saba lletosa. La llet de les lletugues silvestres -bordes- és amargant, de sabor i olor més o menys intensos.
Tres aspectes són destacables del làtex de les lletugues: l'olor forta, que ha deixat petja en algun nom; les propietats sobre la salut; i la qualitat vescosa, punt concret que enllesteixo tot seguit.
Màstic. Mot d'origen grec que s'aplica a certes resines o gomes de plantes, per exemple la del llentiscle. Era tradicional utilitzar gomes vegetals per a parar trampes per als ocells (4). Hi tenen relació els mots màstic, màstec, masteguera, visc, vesc, etc. En vaig parlar en aquest capítol:
"En un sentit més ampli, màstic és qualsevol pasta plàstica, de composició variable, que s'utilitza per a rejuntar o segellar juntes; els vidriers, per exemple, usaven un màstic per a fixar els vidres, endurit com una pedra un cop sec, de color perlat o argentí i d'olor particular, orgànica, un punt de l'estil de la del peix."Olor forta. Lletugues silvestres, com ara L. serriola i L. virosa, tenen inflorescències que amollen certa sentor o fetor, en especial si les magreges (5).
Pius Font, en l'article dedicat a L. virosa, del seu 'Dioscórides renovado', ens parla del lactuario -lactuarium-, la goma seca de la llet d'aquesta lletuga, i ens diu que fa una olor virosa.
Sembla que aquest adjectiu no hi consta en els diccionaris convencionals. El mot llatí virosus valdria per fètid, pudent. Veurem aquest lactuari més avall.
Caràcters. Precisament començo el capítol amb el màstic de caçaires. Hi tenim el conjunt dels trets ja esmentats: asteràcia liguliflora; floració estival; làtex; i primesa notable, un hàbit quasi lineal.
Tons pàl·lids. Hi podríem afegir, encara, un altre punt extern, força curiós: la pal·lidesa i manca de verdor de les tiges d'aquestes asteràcies estivals i lleteres (6). Solen tenir tons clars, ossis, petris o eburnis.
Sinàndria. Les anteres són concrescents i formen un tub. Proteràndria. L'androceu madura abans que el gineceu. Presentació del pol·len. L'estil puja per dins del tub estaminal i arrossega, al seu pas, el pol·len vessat a l'interior. És la fase masculina de la presentació del pol·len -imatge. Les dues branquetes estigmàtiques no estan encara receptives i es mantenen ajuntades, formant una tigeta o filament, tot empolsat, en tota la superfície externa, de grans de pol·len (8).
En aquests llinatges de liguliflores laticíferes les cípseles duen bec i plomalló de sedes tènues. Vegem-ho en un simple esquema.
El fruit de les compostes és la cípsela, però tot sovint se l'anomena aqueni, simplement, per bé que, d'aquesta manera, es negligeix tot l'aparell de dispersió. En la descriptiva del vil·là també hi ha un corpus terminològic força ric. Vegeu-ne les descripcions a 'Flora Iberica'; en els volums de les poàcies i asteràcies la descriptiva sol ser molt completa i detallada, tot i que, a l'inici del projecte -ja fa 40 anys-, els autors advertien que no pretenien ser exhaustius en les descripcions.
El color és més aviat esvanit, d'un verd blavís clar, quasi glaucescent -tirant al color de l'atzavara.
Articulació foliar. Val la pena d'observar el fullatge d'aquest peu. Vegem-ne alguns punts. S'articulen en dos sentits. Les làmines estan girades, amb tendència a estar disposades en un pla vertical, gir fet cap a un costat en unes fulles, en el contrari en les altres. Però, a més, tendeixen a posar-se aliniades en el sentit sud-nord. Així, posant-se de gairell respecte dels raigs del sol, evitarien, en ple estiu, un escalfament excessiu. D'aquí ve que se les anomeni plantes bruíxula.
Noteu-hi, així mateix, la tonalitat pàl·lida i blavissa.
Les entela una fina capa de cera o pruïna, que ajudaria a reflectir part de la llum i a reduïr-ne la transpiració. Primesa, retorciment, glaucescència, pruïna i regulació dels capítols florals, són trets apropiats per a la vida vegetal desplegada en ple període estival.
Cípseles de L. serriola. Ara les veurem amb més detall.
El color és terrós clar, d'ocell terrenejant -dors de pitolives o titelles.
Dona idea de la seva importancia el fet que fins i tot s'havia cultivat -entenc que en cercles reduïts, per apotecaris, etc.-, en els segles XVIII i IX; i també el de constar, actualment, en les relacions de plantes de comerç regulat per llei, atès que una sobredosi de lactucari pot ser molt greu.
Què és el lactucari? És la llet, assecada i solidificada, de l'enciam bord, de color melós o de resina de pi, tal com veiem a la imatge -fletxes blanques. En l'involucre dels capítols tendrals de l'esquerra hi veiem unes gotelles del làtex, de fluència espontània -fletxes grogues-, fluid blanc que després s'enfosqueix.
Aquesta resina o màstic d'enciam bord té propietats semblants a les de l'opi. Se li atribueix tota una panoplia de qualitats: sedació, anestesia, sopitesa, narcosi, hipnosi... És comprèn, d'altra banda, que en d'altres temps, quan no era normal, com ara, disposar d'analgèsics, aquestes qualitats alleujants fossin més valorades.
Comenta Pius Font que la planta se sagnava regularment, una mica a la manera de l'aprofitament del làtex del cascall: s'escapçava la part tendral de la inflorescència, es recollia el fluid lletós i, després, s'anava retallant repetidament, per davall del tall anterior.
Encara que més o menys lleu, també les fulles tendrals de l'enciam de les nostres amanides tenen un cert efecte calmant, sedant (11).
Aquenis negrencs de L. virosa L. Solen ser poc o molt corbats. Cos de l'aqueni força pla, de talla semblant a la del bec. En aquest capítol no hi considero les sedes dels vil·lans. Crec que en tots els fruits observats -de les tres espècies de lletugues d'aquest capítol- les sedes són denticulades (13).
Se sol dir que són negrosos, però a la lupa de taula no ho són tant. Això és normal, perquè a la llum contrastada del dia i per les mateixes ombres de les costes del fruit, els aquenis es veuen negrencs.
Són de color de tabac o cafè, amb el voraviu aixafat -efecte alat-, de color més clar, d'un bru rubiginós.
Totes les costes tenen les escates raduloides -espiculades o denticulades en la vora superior aixecada-, subsetuloses a la part superior, però, en qualsevol cas, amb sètules molt xiques i menors que les emergents dels fruits de L. serriola i L. sativa.
Noteu-hi, també, la forma, la notable amplitud del terç superior de l'aqueni.
El mot llatí Cichorium -d'origen grec- ens ha deixat els coneguts xicoira, xicòria, xicoia, xicoina, etc., noms aplicats -creuats- a diferents espècies de plantes.
En les flors ligulades, com aquestes, s'hi revela prou bé el funcionament: són com llençols per a tapar -guardar del rou, l'aigua i el sol- i destapar, segons convingui.
Notes
(1) Passa el mateix en les Lactuca; i possiblement també en moltes altres compostes.
(2) Vegeu, per exemple, la 'Flora dels Països Catalans'.
(3) Lastimaduras, diu Pius Font.
(4) Caçar ocells mitjançant branques envescades de gomes agafatoses possiblement sigui una pràctica encara actual, per bé que a casa nostra és prohibida per llei i deu ser residual, si no erradicada.
(5) Se sol dir que la fetor és major en les arrels.
(6) S'accepten les formes lactífer: que porta llet, i laticífer: que porta làtex.
(7) Florada, floració.
(8)Tampoc no és rar que hi hagi autogàmia facultativa ulterior, expressada en l'extrema curvatura de les rames estigmàtiques, que es van retorçant tant, cap avall, que la cara interna -adaxial-, receptiva, pot contactar amb el pol·len de la cara externa -abaxial- o col·lectora.
(9) Carpografia: descripció i estudi dels fruits.
(10) Per exemple l'autor de la flora del Moianès, Arnau Mercadé, torna a introduir una nota de reserva i eclecticisme, en l'article de la L. virosa.
(11) Se sol dir que l'afició dels monjos per l'enciam podria tenir relació amb aquest efecte, efecte tranquilitzant que, ça com lla, depèn en gran manera de la sensibilitat de cadascú.
(12) La domesticació és repressió severa en molts casos, per exemple en els ceps -vinya. Sobre aquest punt, és notable l'hàbit, llargament estipitat, dels peus de xicoira Cichorium que viuen en espais abandonats, tant diferent del dels altres, abreujats i escamarlats.
(13) A la vista es veuen unes rametes curtíssimes, com motxos escarrots; també es diu que les sedes són escabres.
(14) Sobre aquest detall vegeu-ne 'Flora Iberica', vol. XVI(II), Compositae (partim), pàg. 820.
Text i fotografies: © Romà Rigol Muxart
