Un culleró de ginebre no és un tema de botànica, potser, però la qualitat de la fusta de les nostres plantes llenyoses és un aspecte més de la fitologia i de la nostra cultura.
La fusta de ginebre crec que no és, com de vegades es diu, molt dura. Densa sí. En sec, dessabada, és una fusta tova, fibrosa i fullosa, que té, precisament, el problema que s'esfulla: les capes se separen massa fàcilment al tall, sobretot si es tracta, com és el cas, d'obrar una peça petita.
No és gaire dura, però sí és tenaç, en el sentit de resistent als tusts i altres esforços mecànics.
Els talls de la foto són del ginebre de terra baixa Juniperus oxycedrus, el càdec.
Vegem-ne què en diu Ruiz de la Torre, en el seu 'Flora Mayor' (2006):
"Madera rojiza, homogénea, compacta, de fibra fina, aromática, incorruptible, resistente y tenaç, pero fácil de trabajar por la regularidad de su estructura, siendo susceptible de tomar un bonito pulimento."
Bé, això de la 'regularidad' -també la compacitat- ho trobo dubtós, sobretot perquè té nusos molt durs, revoltats de teixits morts.
Mai abans no havia fet una cullera tan gran. I no m'ha costat gaire, menys dedicació que la majoria, potser perquè ho facilita, precisament, la bona talla.
Per obrar aquest culleró he utilitzat la destral biscaïna petita, el culleraire, la raspa i la llima. En els detalls millor evitar les eines de tall, perquè la fusta fila molt i és fàcil de fer un esguerro.
Oli de ginebre. El ginebre, tant el de terra baixa J. oxycedrus com el de muntanya mitjana J. communis, ha tingut un ús pràctic i popular molt concret, l'obtenció de l'oli de ginebre, molt apreciat en el camp de la ramaderia, per al tractament dels problemes de la pell, danys en els peus, cura de ferides i dels paràsits externs. L'oli és un potent antisèptic.
Ara bé, aquest oli exigia una indústria determinada i relativament laboriosa, els forns d'oli de ginebre, que es poden resumir així: es feien piles de troncs de ginebre, posats drets, fent barraca, a l'interior d'una cambra de pedra seca o tupí; per de fora de la cambra hi anava la fusta de cremar, posada entre aquesta cambra interna i una altra d'externa; el ginebre amollava l'oli per escalfor, que era recollit, a la solera, en una reguera i una pila.
Bé, aquest és un model, però a ben segur que n'hi havia d'altres, potser més senzills i petits; al capdavall, es tractava d'escalfar el ginebre sense cremar-lo i recollir-ne l'oli.
Text i fotografies: © Romà Rigol
