El gènere Prunus és representat per espècies cultivades tan conegudes com ara el presseguer, la prunera, l'ametller o l'abercoquer; en la flora silvestre hi ha també diverses espècies, algunes molt conegudes i esteses, com ara el cirerer silvestre o l'aranyoner.
D'altres, però, no ho són tant, d'esteses i conegudes, com ara la llúcia, l'aranyoner prostrat, el gatzerí o l'endemisme ibèric arç de Rambur.
Donat que darrerament he trobat, en plena florada, dues espècies possiblement molt properes, l'aranyoner P. spinosa i la prunera de cultiu P. domestica, m'ha semblat que era una bona ocasió per a fer-ne una comparativa.
Molts haureu vist, també, el prunyoner o la prunera dita silvestre P. insititia, un arbust punyent, amb fila de prunera borda o d'aranyoner de fruit grosser, uns prunyons de la mida d'una cirera o encara més, però sovint de figura allargassada. Aquesta prunera bordenca, d'autoctonia dubtosa o no acreditada (1), és tinguda, de vegades, com l'ancestre de la prunera domèstica. També s'utilitza, com l'ametller, com a patró per empeltar pruneres de fruita dolça.
Noms significatius. El capítol revela moltes afinitats o semblances, entre aquestes dues plantes llenyoses de fruit en drupa o de pinyol. Semblança que la nomenclatura popular recull prou bé, perquè P. spinosa ha rebut aquests significatius noms: prunell, pruner bord, prunera borda, pruner salvatge, prunera salvatge i pruner fals, entre d'altres, de la llarga carrandella dels recollits en el volum 'Corpus de fitonímia catalana'.
Resumen. Comparo las flores del endrino con las del ciruelo doméstico. Se diferencian en detalles aparentemente irrelevantes.
Lo más destacable del las flores es el receptáculo, por estar revestido, en el interior, de un tapiz abollonado, suculento, muy nectarífero.
En las flores de las plantas de la família de la rosa, la naturaleza y forma del receptáculo tiene importancia y valor taxonómico. Además, caracteriza a los diferentes frutos resultantes, vínculo que revela, muy bien, el término de Guignard: conceptáculo, aunque no admitido como válido, en el sentido que le da este autor, fuera del ámbito de la briología.
Resum. Comparo les flors de la prunera i de l'aranyoner. Són consemblants, amb diferències formals aparentment irrellevants.
El més destacable i cridaner de les flors és el desenvolupament del receptacle: és suculent, summament glandulós i nectarífer. En mostro imatges.
El receptacle és un tret important en les flors de les rosàcies.
Em plau dedicar aquest capítol a l'amic Carlos Macías -ajupit, al mig-, que en un document personal de fa 10 anys, un dels molts que floreixen de la nostra passió per la botànica, defensava el supòsit que P. spinosa i P. insititia correspondrien a un únic ancestre complex i que s'haurien pogut diferenciar per adaptacions mesològiques. Aquest complex ancestral seria la base de la prunera domestica, aprofundint en la selecció de les formes menys rabassudes i de fruits de més talla, representades pel P. insititia del complex ancestral.
Comparativa. Efectivament i tal com era pressumible, les semblances són generals i les dissemblances, relatives a les talles i petits aspectes formals, més aviat insignificants. Alguns punts, per exemple les inflorescències, orienten sobre l'evolució de la filogènia.
Les flors de la prunera són més grans que les de l'aranyoner. Però en la disposició en els rams i en la conformació general, no hi ha gaires diferències.
Aquesta consemblança morfològica més aviat recolzaria la idea que es tracta de dues espècies properes o molt properes, punt tal vegada més substanciós, de fet, que no els detalls formals.
El tern: el silvestre, l'agriotipus i el domesticat. En aquest esquema, fet considerant les observacions de l'amic Carlos Macías, hi he volgut representar, de forma simple, les relacions entre tres tàxons linneans del gènere Prunus pressumiblement molt propers.
Aquest supòsit es basaria en la possibilitat que P. insititia -potser la mateixa prunera de Damasc o damascena- fos una planta domesticada, obtinguda a partir de formes de talla i fruit gran de P. spinosa. Una prunera primitiva seleccionada -agriotipus- que posteriorment hauria donat la prunera domèstica P. domestica.
Aquesta prunera primitiva P. insititia, possiblement originària d'Orient Pròxim, s'hauria assilvestrat i hauria romàs en el medi amb caràcter subspontani o naturalitzat.
Notem, conforme a aquest supòsit, que no és pas rar de trobar, en bardisses i camins, el prunyoner P. insitita, exemple d'agriotipus rústic, mentre que de peus de prunera domèstica no cultivats només se'n troben, em sembla, per les vores de les terres de cultiu i dels masos.
És clar, si aquesta prunera o prunyoner fos l'ancestre de la domèstica, la denominació de Bonnier i Layens: Prunus domestica subsp. insititia, recollida pels autors de la flora dels PC, tindria l'inconvenient de trabucar l'ordre natural de la filogènia, subordinant l'espècie paternal a la filial.
Aquest supòsit és recollit, en nota a peu d'article, a 'Flora Iberica': "... se lo tiene por el ciruelo silvestre del que se han originado los ciruelos cultivados de frutos azulados."
Un cop més, nosaltres seríem hereus de plantes domesticades d'altres regions, però que, potser, han derivat de plantes silvestres de la nostra àrea. En la nostra cultura de soca carolíngia, de la pomera àcida i l'aranyó aspriu, la cura de la dolcesa ordenada ens ha vingut per eixart, d'altres regions.
Diferències. Un cop considerades, ja, com a poc rellevants o anecdòtiques, en faig ara una relació epigràfica de les més destacades, però convidant, abans, a considerar que les flors de les pruneres domèstiques poden, lògicament, presentar variacions, segons les varietats:
- Les flors de la prunera són més grans, sobretot la talla dels pètals.
- En les flors de la prunera hi ha més estams que en les de l'aranyoner; en la primera són habituals nombres superior a 25/30, mentre que en l'aranyoner n'he comptades menys de 20, potser una quinzena de mitjana.
- Els sèpals de la prunera són promptament reflexes; en les de l'aranyoner es mantenen patents o potser es facin reflexes més tard.
- La inflorescència de l'aranyoner és menys densa. És racemosa, amb abundor de flors solitàries, mentre que en la prunera és racemosa però amb moltes flors geminades i amb nombrosos braquiblasts poliflorals fasciculats.
- En les flors de l'aranyoner els filaments estaminals són, en proporció al periant, força més llargs que en la prunera, ço que li dona, singularment, l'aspecte d'un coixinet eriçat d'agulles de cap.
- A la cara superior i part basal dels sèpals de la flor de la prunera hi ha un indument molt fi, de tricomes aplicats i brillants, que no he vist en les de l'aranyoner.
Inflorescències. Són racemoses, del tipus del raïm. Segons Guignard (2), les altres inforescències de les rosàcies, es tracti d'espigues o corimbes, serien derivades dels raïms. La tendència a agrupar les flors en fascicles densos, que veiem en Prunus, també seria derivada.
En l'aranyoner les inflorescències són raïms en els macroblasts d'algunes branques, tal com veiem a la imatge; però en els braquiblasts tenen una disposició molt contreta, semblant a la de la prunera. S'apleguen en parells -flors geminades- i fascicles, força densos, que fan l'aspecte de poms, molt serrats, atapeïts.
Essent les flors curtament pedicel·lades, aquests poms serrats oculten en part el tirat de les branques i fan un efecte molt bell, de poms de flors blanques flotants.
En aquest esquema hi he volgut destacar la peculiar natura del receptacle o tàlem. La copa del tàlem és revestida, revoltada, per dins, d'un tapís rebotit, suculent, glandulós, que amolla gran quantitat de gotetes de nèctar, relluents, perfectament rodones, com gotelles de mel, de diferents mides.
En l'esquema li he donat el nom de ginòfor, seguint a Guignard, però el risc de rossolar, en el camp de la interpretació, es pot evitar fàcilment, dient-ne, simplement, tapís o dispositiu glandulós, nectarífer; o bé nectari talàmic ciatiforme, etc.
D'altra banda, el que a mi em crida l'atenció, per ser un òrgan insospitat i innominat, és la corona superior del receptacle, una faixa membranosa que el revolta enterament, per sobre del nivell del nectari ciatiforme, on hi van inserits, aparentment, els filaments estaminals i els pètals -concrescència andro-corol·lina, més que no periàntica. L'anomeno així: corona del receptacle; també la veurem, bé, a les imatges, com a tret significatiu de les flors d'aquestes llenyoses.
Ara bé, ça com lla, voldria destacar-ne, més aviat, que es tracta de flors del mateix tipus i molt semblants, pel que fa al pla estructural.
Són trets macroscòpics, visibles quasi tots a bell ull, en bona part propis, també, de les flors de la prunera, de manera que dels trets d'aquestes ja no caldrà fer-ne un repàs exhaustiu.
Ça com lla, l'abundor de nèctar que fan les flors d'aquestes rosàcies llenyoses indica un vincle molt afermat amb els insectes pol·linitzadors.
Sembla que les plantes de l'ordre de les rosals, alhora molt poliandres i també nectaríferes, se situen entre les angiospermes més primitives, ecològicament pol·liníferes -que produeixen excedents de pol·len com aliment dels pol·linitzadors-, i les més evolucionades o nectaríferes, amb estructures florals més enfondides i especialitzades.
Les rosàcies haurien empentat el perfeccionament dels mecanismes bucals succionadors dels insectes.
En qualsevol cas, és força remarcable el potencial dels mecanismes de reclam: pètals molt vistents i sentors intenses i perceptibles.
La selecció de varietats molt florals assegura la concurrència dels insectes pol·linitzadors.
Com que una part important de les flors no donarà fruit, es pot interpretar que aquestes flors tenen, exclusivament, una funció vexil·lar, de reclam dels pol·linitzadors: amollen sentor intensa; fan la funció fanèrica, de crida visual; i proporcionen aliment als insectes.
Observeu-hi, per exemple: el limbe rodonenc dels pètals; la part inferior estretida, l'ungla; i els pelets marginals dels sèpals.
Corona talàmica. La vora superior del tàlem, amb aspecte de faldilló, és membranosa i una mica girada cap enfora. Aquí hi ha la concrescència dels estams i els pètals; podríem comptar-hi, també, els sèpals -concrescència andro-periàntica-, però aquests, aparentant ser la continuació de la capa externa, verda, del tàlem, es veuen separats del conjunt membranós andro-corol·lí.
Quedi clar que això de corona talàmica no té altra intencionalitat o valor que el descriptiu.
Caldria fer un estudi de mena filogenètica per a puntualitzar com cal la natura d'aquesta coalescència complexa, present en moltes rosàcies.
Resum. L'aranyoner P. spinosa és una espècie silvestre ben establerta que, tot i ser de tendència lleument higròfila, té una gran distribució per la regió mediterrània -late-eurosiberià, amplitud geogràfica.
El prunyoner P. insititia sembla ben establert en el medi, però és més aviat escàs i no es considera silvestre o autòcton, sinó assilvestrat.
La prunera cultivada presenta clares i suggerents afinitats amb aquestes espècies.
Notes
(1) En el catàleg de la flora de Catalunya de Sáez i Aymerich hi consta com a no autòcton, punt significatiu i caràcter ja recollit per Bolòs i Vigo, en la flora dels PC. En canvi, a 'Flora Iberica', consignat amb número d'ordre, hi és considerat com un integrant més de la flora silvestre. Possiblement l'origen del prunyoner mai no es pugui treure de les ombres.
(2) Botanique. Abregés. J-L. Guignard. Masson 1994. Pàg. 143.
(3) No confondre amb proterandre, forma de dicogàmia que es dona quan l'òrgan masculí madura abans que ho faci el femení.
(4) En les plantes de l'ordre de les rosals és habitual la parella de verticils estaminals, però aquí s'hi veuen estams amb filaments de diferents nivells d'arrencada.
(5) Estigma geminat, possiblement romanalla dels dos carpels originaris, que haurien derivat en un de sol, propi del gènere; reducció que es reprodueix en els rudiments seminals, en origen una parella, finalment un de sol, de funcional, que dona una sola sement, l'ametlla del pinyol únic de la pruna, la cirera, etc.
Text i fotografies: © Romà Rigol Muxart
