27 de desembre de 2019

Quercus cerris (1): un roure que no vola sol

Pràcticament ja el teníem enllestit. Havíem dedicat molt de temps, al llarg de diversos mesos, a la redacció d’un text per a publicar la citació de Quercus cerris al Vallès, amb caràcter de subespontani. 

UNA NOTÍCIA SORPRENENT
Però, ben casualment, ens vam assabentar d’un petit fet, força curiós, comunicat per Alfred Bellés, de l’ADENC, que interferia radicalment en el sentit del text. L’any 2000 es van plantar, per error, en un barrancó tributari del torrent de Canyameres, uns exemplars de roures turcs Quercus cerris, a propòsit d’una acció de restauració feta pel departament de medi ambient de l’ajuntament de Sabadell. 
Bellés va dir-nos que l’error dels responsables del planter va ser oferir i plantar Q. cerris en lloc dels peus de Q. cerrioides que s’havien demanat.

Les branques, molt esteses i molt pobrament ramificades, li donen certa retirada a una conífera.

El fet convida a fer alguna observació: si en els espais públics, carrers, parcs, jardins, etc., caldria tenir una cura especial en no introduir espècies perilloses, amb reconeguda capacitat per a difondre’s lliurement pel medi natural, en les actuacions de restauració d’espais alterats caldria tenir cura per a garantir que els arbres que es planten siguin autòctons i adequats al lloc triat. Aprofitarem aquest fet per fer un apunt sobre l’al·loctonia de les plantes.


Escorça suberosa. El roure turc pertany, com el suro Quercus suber, al subgènere cerris.
AL·LOCTONIA
En els estudis de flora i vegetació no s'hi solen consignar les plantes dels espais urbans, dels horts, dels cultius, etc. Però una part important d’aquest component té capacitat per a fer-se feral: es difonen espontàniament, amb la concurrència accidental de diversos factors ambientals, com ara la fauna, el vent o l’aigua. 
Considerar aquest col·lectiu de plantes subespontànies o naturalitzades és normal i té lògica, perquè s’han integrat en el territori i bandejar-les representaria una distorsió important de la visió de la flora d’un lloc. 

UNA LÍNIA MOLT FINA
Quan trobem una planta al·lòctona, de jardí, ornamental o alimentària, en un espai separat o allunyat de qualsevol nucli humà, suposem versemblantment que aquesta planta s’ha escapat. La llavor d’algun fruit, escampat pel vent, un ratolí, un ocell, etc., ha aconseguit germinar i superar sense danys els riscos de la infantesa i la jovenesa. O potser n'ha eixit directament d’un fragment capaç d'arrelar, com fan, per exemple, les canyes. 
El dubte sorgeix quan considerem el factor humà. Posem-ne un exemple: la planta nascuda d'una llavor d'un fruit que algú ha menjat. O un altre cas que és el que avui considerem: uns arbres plantats expressament en un ambient de camps abandonats.
En esguard d'aquest origen, la presència d'aquests arbres és anecdòtica i potser irrellevant. Però el cas es presenta diferent quan considerem que aquests arbres i els seus fruits ja estan plenament integrats, des del moment que van arrelar amb èxit, en un espai exposat a la complexitat de la dinàmica natural. 
Per aquest motiu donarem, en el següent lliurament dedicat a Quercus cerris, l’enllaç del text que poc a poc hem anant bastint, fetes prèviament les esmenes oportunes per bandejar-ne l’hipotètic caràcter subespontani que suposàvem que li esqueia.

UN ROURE QUE NO VOLA SOL
El desllorigador, la comunicació de Bellés, va desfogar un dubte que fins aleshores no podia sortir de la foscor de la lloriguera. Com podien, aquests roures, haver eixit de fruits escampats si aquesta espècie no és citada d’enlloc, tot i haver, en alguns planters, material de cultiu destinat a jardineria i zones verdes urbanes? 
El cas, força peculiar i estrany, és que el roure turc sembla naturalitzar-se fàcilment en alguns països del centre d’Europa, mentre que aquí, per motius desconeguts, no se’n canta gall ni gallina, d’aquest roure. Per què?

Plec de Quercus cerris de Pius Font, dipositat a l'Institut Botànic de Barcelona, d'una mostra del Marroc. "©️ Institut Botànic de Barcelona (CSIC-Ajuntament de Barcelona). Reproducció autoritzada".

PROPER LLIURAMENT
En el següent capítol veurem la morfologia d'aquest roure. N'avancem que destaquen especialment dos trets conspicus, les gemmes involucrades o estipulàcies (vegeu-les a la foto) i les esquames de la cúpul·la, llargament linears i retortes, molt vistents i cridaneres.
Sabadell
Sant Esteve 2019
Textos i fotografies: ©️ Romà Rigol