En el darrer dia de l'estiu voldria donar per acabada la meva diapausa estival, celebrant-ho fent un passeig per aquest massís, tot i que, de fet, el temps segueix ben estival, massa, o sigui molt càlid i sec.
Ara bé, certament, hi ha alguns llucs de la moderació de l'ambient, llucs que expressen molt bé algunes plantes que floreixen ara, al setembre i de cara a la tardor, que just ara encetem. L'inici de la reviscolada jo mateix l'he viscut, perquè tinc clavat a la retina, al llarg d'aquest molt i molt llarg estiu, un paisatge d'una magresa deplorable, homocroma, molt trista i decebedora.
La relació de les plantes trobades en flor, 20, no és tan curta com podria semblar:
- Smilax aspera
- Verbascum sinuatum
- Clinopodium nepeta subsp. ascendens
- Diplotaxis muralis subsp. muralis
- Chondrilla juncea
- Bellis sylvestris
- Asperula cynanchica subsp. cynanchica
- Centaurea aspera subsp. aspera
- Daucus carota subsp. carota
- Ptychotis saxifraga
- Verbena officinalis
- Echium sp.
- Lysimachia sp.
- Origanum vulgare
- Satureja montana subsp. montana
- Rosmarinus officinalis
- Fumana ericifolia
- Bothriochloa ischaemum
- Agrimonia eupatoria subsp. eupatoria
- Anethum foeniculum
Una herba de vorada. Clinopodium nepeta (L.) Kuntze subsp. ascendens (Jord.) B. Bock [Satureja calamintha
subsp. ascendens (Jord.) Briq.; Calamintha ascendens Jord.] Les vorades herbàcies perisilvàtiques solen estar molt ben caracteritzades. La rementerola indica unes condicions del sòl més aviat bones, ni gaire magre ni gaire sec. Sovint ho acrediten, també, els tapissos de molses, que brillen de color i verdor, quan reben la mullena de les rosades.
També n'és un bon indicador la seqüència topogràfica: en fondals, clots, regalls, motes de camins i planells acotxats més o menys baguenys hi trobem la rementerola, però desapareix en costers oberts, terres magres i terraprims.
Ligustrum vulgare L. Baies verdes que es faran negres en madurar. Tiges sarmentoses, semblants als mamadors de les oliveres.
Floració de peu masculí d'arítjol Smilax aspera L. Flors molt aromàtiques. Hi veiem 6 tèpals reflexes, recurvats, i 6 estams llargament divergents.
Tema d'estudi. Un altre peu masculí florit. Caldria estudiar la biologia reproductiva de l'arítjol. Sembla que hi hauria, sovint, fort desequilibri local, en la quantitat de peus de cada sexe; i recordo, a més, de la vall de Reixac, que l'antesi de les flors masculines semblava ser posterior a la de les femenines (!).
Origanum vulgare L. Vaig dedicar-hi, visurant aquests peus d'orenga en flor, una bella estona, una mica intrigat. Possiblement ho expliqui la següent nota, ben oportuna: "Two subspecies, namely subsp. vulgare and subsp. virens (Hoffmanns. & Link) Bonnier & Layens, were reported from our area (Morales, 2010c). However, distinction between both taxa is often unclear and no clear discontinuities have been detected to support the recognition of discrete entities in northeastern Iberian Peninsula."Sáez et Aymerich. 2021.
Daucus carota L. subsp. carota [incl. D. carota subsp. maritimus (Lam.) Batt.]. Com que la floració d'aquesta apiàcia té força molla, de les notes que pensava fer aquí en faré un capítol específic. L'antobiologia de moltes apiàcies és interessant, sinó apassionant. Cal fer atenció a punts com ara aquests: forma d'evolució de la inflorescència i de la florescència; forma de la flor; diversitat floral; diversitat reproductiva, etc.
Diplotaxis muralis L. subsp. muralis, brassicàcia ruderal i arvense que, atès que no consta citada de la quadrícula ni en el catàleg de flora del parc, va motivar que en publiqués, en capítol recent, una nota específica, que podeu repescar aquí. En destaco, però, que, juntament amb casmogàmia -pol·linització creuada-, hi ha clistogàmia, flors que s'autopol·linitzen sense obrir-se.
Bothriochloa ischaemum (L.) Keng [Dichanthium ischaemum (L.) Roberty], en flor. Andropogònia de dispersió molt general, tant li fa les vores com el mig, dit sigui a la sagarriana.
Verbena officinalis L., un altre bon exemple d'herba comuna i de floració tardana. Ens indica, contràriament a l'andropogònia, un sòl una mica frescal, qualitat ben acreditada pel jonc de la foto.
Sporobolus indicus (L.) R. Br. [S. fertilis sec. Kerguélen], fruitat, inconfusible per la qualitat de l'espiga, molt llargueruda, prima, densa i finament granada. Al·lòcton.
Asparagus acutifolius L., fruitada. És ginodioc: hi ha peus de flors només femenines i peus de flors hermafrodites. Ara bé, si la funció masculina recau en determinats peus -portadors de gàmetes masculins-, aquests peus no deuen fruitar tant com els femenins, suposo.
Pistacia lentiscus L., amb fruits verolant. Anacardiaceae. Dioic.
Agrimonia eupatoria L. subsp. eupatoria, un altre indicador de sòls una mica frescos.
Chondrilla juncea L., abundant. Explica Pius Font que s'utilitzava el màstic de les seves arrels per a caçar ocells. N'he parlat en un o més d'un capítol, que, si es vol, es pot repescar, escrivint-ne el nom al cercador d'aquest blog.
Anethum foeniculum L. [Foeniculum vulgare Mill., F. vulgare subsp. piperitum (Ucria) Cout.]. La florescència de les umbel·líferes té molts punts a considerar: florescència centrípeta, seqüencial, desenvolupament perifèric dominant, possibilitat de gitonogàmia (1), etc. I, atès que les flors són sovint força menudes, cal visurar-les d'allò més bé, no pas a pressa feta, si es vol puntualitzar-ne el procés i els detalls. En aquest cas, vaig dedicar una bella estona a aquestes flors i, ça com lla, crec que per ara la majoria d'aspectes resten, per a mi, encara enfosquits, en especial la discreció estilar, que veurem més avall.
Fase masculina-nectarífera. Ara bé, sempre resulta útil intentar d'assajar escriure el que veiem. En la poncella la flor té un botó central gros: el disc de nèctar o estilopodi, revoltat pels pètals cargolats, en forma de turbant, independents -prefloració valvar-, posats, cadascun, a frec dels veïns; algunes flors porten estams, en disposició irregular, atès que el desplegament és seqüencial, com és llei en les flors de les umbel·líferes; els estams són alternipètals; hi ha dicogàmia proteràndrica, maduració de l'androceu anterior a la del gineceu, general en umbel·líferes; no hi ha llucs de manifestació del gineceu; l'estilopodi geminat -disc- es veu molt suculent, indicador de secreció abundant de nèctar, suc nutritiu que atreu als pol·linitzadors, insectes en general, de diferents classes, però amb participació destacada, com se sol dir, dels dípters.
La fotografia permet veure que els estams desplegats d'algunes flors situen les anteres cap al centre d'una flor veïna (1), tret força típic en umbel·líferes; s'hi aprecia bé, també, la suculència del disc de nèctar, de gran desenvolupament en les flors de la família.
Discreció estigmàtica o l'enigma de l'estigma. No, no hi havia manera de veure els estigmes en les flors del fonoll. D'acord, sembla que són minúsculs: 0,2-0,8 mm! (Flora Iberica), però tot i així crec que s'haurien de poder veure, amb l'ajut de la lupa.
Considero la possibilitat que l'estigma no es manifesti fins a darrera hora; i també que en aquesta fase masculina-nectarífera, els estigmes, immersos en l'estilopodi, summament suculent, restin molt desdibuixats.
Fa quasi 5 anys de la citació que vaig fer d'aquest blet al·lòcton, novetat per a la flora del massís de Sant Llorenç. La meva impressió, ara, és que va guanyant terreny i implantació, en els terraprims i margeres obertes del sot Sabater. Podeu repescar-ne el capítol en aquest enllaç: Dysphania pumilio.
Ptychotis saxifraga (L.) Loret et Barr. Apiaceae. Hemycriptophyta. Característic de l'ordre Thlaspietalia, sintàxon de les comunitats dels ambients pedrosos calcícoles, de vessant, raiguer i ribera.
Verbascum sinuatum L. Hemicriptòfit comú, de fenassars i marges de camins. Resulta curiós trobar-ne uns peus florits i d'altres només amb fulles basals. Resulten molt atractius, en aquestes flors, els filaments vellosos, de color rosa vinós.
Centaurea aspera subsp. aspera, un altre hemicriptòfit dels fenassars, comunitats d'una notable amplitud ecològica i geogràfica.
Lysimachia sp.. L. arvensis i L. foemina es poden diferenciar en alguns detalls florals que no vaig observar. Error habitual en plantes comunes.
Rubia peregrina L., fruitat.
Asperula cynanchica L. subsp. cynanchica [incl. A. cynanchica subsp. brachysiphon (Lange) O. Bolòs & Vigo]. L'herba prima és un altre segell típic de la flora autumnal, característica, justament, per la primesa de l'hàbit, que fa que de vegades les flors semblin flotar a l'aire.
Bupleurum fruticosum L. Inici de la fructificació. Inflorescència en umbel·la recomposta, en pom.
Col·laboradors. Satureja montana L. subsp. montana. A propòsit de la sajolida, enguany n'he pogut veure un comport frapant: aquesta mata xeròfila reprèn l'activitat vegetativa, tot agafant una verdor d'una intensitat sorprenent, quan el temps, al setembre, encara és molt càlid i, sobretot, quan s'arrossega, enguany, sense alleujament ni clemència, un període llarguíssim de sequera!
Com pot ser? Bé, en qualsevol cas convé no oblidar els beneficis de les infeccions fúngiques a les arrels -micorizes-, molt importants en la biologia, nutrició i absorció de l'aigua en plantes que, com la sajolida, viuen en ambients severs, adversos o inhòspits.
Seqüència autumnal. Efectivament, en aquest temps, a inicis de tardor, es repeteix una estampa en el bosc mediterrani d'alzines i pins, la de les vores i clarianes constel·lades de les boniques flors de la margaridoia Bellis sylvestris i de la rementerola Clinopodium, sovint entapissades de molses gerdes, que reviscolen després del sever eixut estival.
En els llocs rocosos i en els terraprims hi tenim la contrapartida, les mates perfilades de la sajolida florida.
De la dinàmica i l'evolució del paisatge de Sant Llorenç del Munt n'he escrit ja un munt de notes, recollides en la 'pestanya' corresponent. L'he festejat força, el grop de pinyolenc. Crec que possiblement sigui una bona norma, estrafer l'estil cíclic de la natura. Per molt que voltem i revoltem, nosaltres som neotènics i sempre ens mantenim, per tant, en la insuficiència i el mancament, garantia, en certa manera, de la capacitat de millorar. Així com calen uns quants cops, per a clavar una simple punta, també cal retornar sovint al mateix tema, per tal d'afermar-lo, aclarir-lo, més i millor.
L'esquelet. Hi ha relleus esquelètics (2), amb notables extensions d'estructura pètria nua o gairebé; ho són els massissos de pinyolenc, crec que pel motiu altres cops ja comentat, per la qualitat massiva dels conglomerats i, en conseqüència, la tirada massa manllevadissa dels sòls. La imatge il·lustra el paper, per a mi molt destacable, dels primers organismes colonitzadors de les roques: el primer estadi el formen comunitats de cianòfits amb líquens. Són poblaments clapats, soms i crustacis de litòfits, formats per algues, cianòfits fixadors de nitrogen atmosfèric, líquens i muscínies xeròfiles.
Aquestes comunitats es poden reconèixer a bell ull, en les taques de coloració grisa i negrenca, de vegades una mica blavissa. Tenen l'aspecte de crostes rebregades i resseques; curiosament, a bell ull poden ser de mal destriar, unes i altres, i tot sovint estan barrejats.
No conec aquests poblaments de líquens primocolonitzadors, però esmento algunes espècies que podrien ser-ne característiques: Peltula euploca; Lichinella cribellifera; L. stipatula; Parmelia tinctina; P. conspersa.
Rocallisos amb caient. La forma i el caient del relleu rocós marca diferències en els primers estadis de vegetació. En les roques amb pendent hi és escassa la retenció de sediments. És precisament en aquests espais on s'hi fan els poblaments de cianòfits i líquens epilítics.
Certament, alguns estadis estan força ben definits: - Comunitats de cianòfits i líquens epilítics -lithophytia.
- Comunitats de replanells i clotells amb sediments poc inestables- comophytia i chasmocomophytia (3).
- Timoneda, casmocomòfit de tendència eurioica.
- Poblaments d'herbàcies cespitoses dels sediments grossers i sòls incipients -Heteropogon, Koeleria, inici de l'edaphophytia.
Evolució. Aspecte d'una gran codina del sot Sabater, exemple de preciós laboratori per a conèixer el funcionament dels fonaments de l'edifici de les comunitats del lignetum mediterrani. En realitat, on no hi ha factors adversos determinats, com ara dinamisme mecànic, inestabilitat o solrajades porfidioses, els poblaments de líquens i muscínies avancen ràpidament, retenen partícules i sediments i fan possible la colonització de la flora vascular de sòls incipients -edaphophytia-, herbàcies cespitoses, camèfits micorízics i geòfites.
Cespitoses. En capes menys somes de sediments grossers, una mica estabilitzats, s'hi fa el fenassar xeròfil d'heteròpogon, preciós estadi de l'edaphophytia inicial. Les tofes d'arrels adventícies de les gramínies esdevenen clau en l'oposició a la denudació, el control de l'erosió i l'evolució del paisatge.
Poblaments de líquens fruticulosos o laminars, exponents principals de la lithophytia.
En les llitades somes de sediments incoherents hi tenen una singular participació les crassulàcies parvoradiculars del gènere Sedum, exponents principals de la comophytia -exocomophytia (4).
Viure de l'aire. Coriaria myrtifolia, arbust associat a les bardisses del Pruno-Rubion, en el sòl magre, de detrits incoherents, d’una codina. Com fan les lleguminoses, Coriaria té a les arrels infeccions tuberoses de bacteris, capaços de fixar el nitrogen atmosfèric -nòduls radicals, expressió que ha fet fortuna, però que, en si, només significa nusos a les arrels.
I no és de bardisses? Sí, és clar que sí, però tots l'haureu trobat, també, en llocs aparentment secs. Dependrà del factor que necessiten els bacteris – gènere Frankia- col·laboradors -simbionts-. Crec que el factor clau seria la humitat. Aquestes codines són massives i sovint l’aigua s’hi adorm. El roldor viu sovint en motes seques -margeres de sòl gruixut-, però les argiles poden retenir la humitat, tal vegada episòdica, que necessitarien els bacteris simbionts.
Fumana ericifolia Wallr. [F. ericoides subsp. montana (Pomel) Güemes & Muñoz Garm.; F. ericoides auct., non (Cav.) Gand.; F. ericoides var. spachii auct.]. També aquesta fumana, associada a brolles seques del Rosmarinetalia i pastures, mostra un temperament saxàtil, colonitza roques sense sòl. Corol·lari: alguns elements de les brolles calcícoles Rosmarinetalia quasi no necessiten sòl i poden viure a les roques.
Desfigurats. Per als no iniciats fins i tot ens costa de saber, en aquest estat, si un liquen és laminar o fruticulós.
Sigui com sigui, en aquest capítol hi he volgut destacar que els poblaments de líquens, algues i cianòfits són l'inici i la base dels processos de creació del sòl -edafogenètics- que fan possible, després, la vida de les plantes vasculars i la seva intensa activitat protectora, edafofítica i ambiental.
La brolla de cistàcies -i brucs- representa una fase inicial de recuperació de la vegetació vascular. Al igual que els organismes de les fases anteriors, les plantes de les brolles generen molts residus -per ex. activa renovació foliar en Rosmarinus- i tenen un important valor edificador.
Líquens saxícoles, epilítics -lithophytia-, colonitzadors de les roques nues.
Bryophytia i xerophytia. Molses xeròfiles, poiquilohidres -mantenen les cèl·lules seques vives i capaces de rehidratar-se-, de diferents gèneres, de les mateixes tonalitats carbonoses que els líquens. La poiquilohidria -manteniment de les cèl·lules seques vives durant períodes llargs- ha fet possible que grups específics de briòfits s'adaptin -evolució secundària- a la vida severa de les roques nues.
Bryophytia. Els coixins de briòfits són retenidors dels sediments de remoció, granets de roca i partícules més petites i fines que queden atrapats en la trama atapeïda dels cauloides i fil·loides deshidratats, tal com es pot veure en aquesta imatge.
Notes
(1) Gitonogàmia, pol·linització d'una flor amb el pol·len d'una flor veïna o propera.
(2) Els assidus de la literatura botànica ja sabeu que en Bolòs sovintejava la peculiar expressió sòls esquelètics. Si l'adjectiu l'apliquem a una persona, quan volem indicar una marcada magresa, tindria el mateix sentit aplicat al sòl: de primesa extrema, però no d'una nuditat absoluta.
(3) Els casmocomòfits arrelen en els sòls intersticials de les codines, en petits trencs i esbossos de fissures, mentre que els comòfits arrelen, feblement, en les capes somes de sediments incoherents.
(4) Són exocomòfits -exocomophytia- les plantes que, sovint amb arrels extremament exigües, arrelen en capes somes de detrits sedimentats, desancorats.
Text i fotografies: © Romà Rigol Muxart
