Les margues són ja un motiu habitual d'aquest espai sobre la nostra natura i els paisatges, com podeu veure, si us vaga, en els capítols aplegats en l'etiqueta corresponent.
El marc. Tossal de margues del serrat de la Creu o de can Pardalet. Taradell. Osona. 17.10.2026.
Els terrers. Molt a prop hi ha el turó de Torrellebreta -mas del llinatge dels Vilarrúbia-, el de Mont-rodon i el de Tona, que, juntament amb els de Gurb, situats molt més al nord, formen el col·lectiu de l'anomenat 'espai natural protegit dels turons de la plana ausetana', integrat en el PEIN.
Localment, aquests terrenys de margues de la plana de Vic, nues i escorrancades, s'anomenen terrers. De color gris clar, molt vistent i lluminós, són un segell típic de la comarca.
Distribució a la perifèria de la conca ibèrica. Les margues són sediments comuns que afloren en molts punts del nostre país, però tenen un reconegut protagonisme en algunes conques de la perifèria de la depressió central: conca de Barberà, conca d'Òdena i plana de Vic.
Són cúmuls de sediments tendres, d'origen marí o lacustre, que faciliten molt el buidat, l'excavació obrada per la xarxa hidrogràfica.
Són rosegades per rius mediterranis que, ben encaixats en els traus dislocats -falles- de la serralada prelitoral, eixamplen llur capçal per erosió remuntant, facilitada per la crida del nivell de base del sistema mediterrani, inferior al de les conques.
Problemes de les margues. És una roca que sotmesa a l'acció de la meteorització, per exemple en humectar-se i assecar-se, es fa molt trencadissa (1). L'escrostonat superficial -regolita-, la impermeabilitat de la roca i, molt singularment, la inestabilitat de les argiles, quan s'inflen, dificulten molt l'arrelada de les plantes.
Hi és intensa l'activitat erosiva superficial provocada per les correnties, que compromet l'estabilitat del sòl. El carbonat càlcic de dissolució i remoció pot segellar el terra i redueix molt l'oxigenació del sòl, quan n'hi ha.
En els turons ausetans s'hi poden apreciar algunes variacions en els sediments. Hi ha capes de margues més argiloses, que, en general, són més favorables per a la vegetació. Les plantes els indiquen bé, els nivells més argilencs. Un excés de proporció de carbonat càlcic compromet la porositat i dificulta l'absorció dels elements nutritius.
La nuesa d'aquestes margues són el resultat dels temps en que hi havia ramats pertot. Això no treu que no hi hagi erosió natural. Aquests fenòmens són complexos i, en general, provocats per una combinació de diferents factors.
Sovint resulta molt fàcil confondre l'origen del fenomen amb els factors desencadenants. La millor guia, per a veure la dinàmica de la vegetació, és l'observació dels espais ben coberts de vegetació, posats a tocar dels denudats. En gran part depèn de la presència o mancança de l'estrat húmic, imprescindible per a la vida vegetal i particularment manllevadís en aquestes roques.
Un dels trets característics de les margues és l'abundor de petites venes d'aigua, obrades per la correntia (3).
Característic d'erms i talussos, destacaria la seva capacitat per arrelar en sediments de gran eixutesa i compacitat.
Podeu repescar aquest capítol, si us vaga, en aquest enllaç.
En primer terme, les línies de l'herbafam, plantatge també anomenat pa-eixut i mal-llaurat, noms, tots ells, d'una expressivitat indubtable.
Val a dir que la reculada de l'activitat pecuària suggereix la possibilitat que la vegetació progressi, cap a una major ocupació i complexitat, sinó que, realment, la intensa activitat erosiva superficial, produïda per les correnties, ho dificulta molt.
Els oms són arbrets summament engrapadors: lleven arrels llargues, somes, horitzontals, al llarg de les capes de sòl fresc, però evitant els horitzons mollerosos i mal oxigenats; aquestes arrels emeten, al defora, nombrosos pollissos, xucladors i vigorosos, sense dimensió reproductiva.
Evacuació i emersió de l'esquelet. Mentre les planes de cultiu acullen importants dipòsits de col·luvions de sediments argilencs, més fàcils d'exportar i, alhora, amb gran potencial agrícola, les romanalles de les capes de margues, fortament carbonatades, resten esquelètiques, òrfenes de les partícules que necessiten els microorganismes edàfics.
Notem-hi que aquest trasbals es precipita, singularment, en vessants i talussos, cicatrius antropogèniques, pròpies del modelat dels camps i camins.
La tríade de la denudació seria: la dent -pastura-, el ferro -el modelat dels cultius- i el pendent homogeni.
Això sí, el culpable sempre és un altre: les correnties superficials. D'aquí que, al meu lluc, convingui no confondre origen i factors desencadenants. Fixem-nos-hi: les cicatrius de les margues nues són sempre espais de trepig recurrent (4), en talussos, marges de camps, camins, colls, carenes tramuntaneres i forcalls de pas. I els factors naturals concurrents també hi són prou constants: fluència superficial de capes d'aigua i pendent. Amb l'exportació de les argiles i del sòl orgànic s'arriba, aviat, al desert.
La regolita és el mantell de roca fragmentada, mantingut in situ. Hi ha en les margues algun procés, en el capteniment dels minerals de la roca, que solleva -decapitació- els horitzons superiors del sòl. Noteu-hi, en esguard d'això, que aquí hi manca, totalment, el conjunt dels poblaments epilítics, d'algues, cianòfits i líquens saxàtils (5). Les margues denudades són, literalment, desèrtiques.
En la roca hi ha llucs, senyals, que poden respondre a esforços propis de la tectònica, tensions, pressions, compressions, etc. El geòleg i l'entès poden, tal vegada, interpretar-los. Aquí hi veiem una banda, centimètrica, una mica més fosca que la resta de la roca. Sembla que alguns d'aquests esforços, amb els canvis tèrmics associats, podrien dissoldre el carbonat càlcic i introduir, així, canvis locals, en la natura de la roca.
Les línies d'aquesta petita planta indiquen el tirat de les fractures, sense obertura -diàclasis- o, si més no, amb badalls molt escanyats, inapreciables, a bell ull. Els blocs de roca exhumats i sotmesos a l'acció atmosfèrica poden experimentar processos, com ara descompressions, que causen trencaments i fissures -diàclasis.
Una planta molt precursora. En aquest cas, el titular queda tan ben il·lustrat en les imatges que no requereix gota de justificació.
Però la capacitat d'aquest plantatge, com a precursor, per a germinar, arrelar i viure en argiles compactes seques, ens serveix molt, ça com lla, com a guia.
Ens indicaria que les margues tenen també aquest tret: són roques bastides amb partícules fines, atapeïdes, de molt baixa o nul·la porositat.
Atrinxerar-se. Un cop n'hem escombrat una part de la regolita, en un costat de la fractura, queden a la vista la línia del tirat de la roca fracturada i la natura més fina dels detrits acotxats, que podrien, versemblantment, afavorir l'arrelada dels peus de plantatge. Naturalment, aquests talls són, a més, bons coladors de l'aigua de les correnties.
El petit plantatge, alhora ortocaule -de tija dreturera- i plagicaule -de tija lateral-, es resol en unes parts ben diferenciades: braquiblast vegetatiu; rabassola plurianual; rizomes i arrels.
Notes
(1) Friable (cast. deleznable) és el mot més usat en geologia. Té rèplica en el parlar no especialitzat: brèvol, però aquest mot, no gens comú, no s'usa normalment.
(2) Aquest mot, amb valor d'alzina bordenca o mal formada, li vaig sentir a un senyor de Castellonroi (la Llitera).
(3) El mot més clàssic, d'aquestes venetes d'aigua, és xaragall i el derivat xaragallar. Hi ha força variants, com ara xargall.
(4) No vull dir que no hi hagi, localment, desmantellaments naturals, per exemple al Bages, en trinxeres fluvials, per exemple. D'altra banda, és força absurd pretendre que el manteniment o la promoció de la pastura de bestiar de peu forcat sigui sempre, arreu, aconsellable. Per tradicional que aquesta pràctica sigui, crec que en els turons ausetans despullats s'hauria d'evitar, totalment, en especial la del cabrum.
(5) Naturalment, les grans concentracions de carbonat càlcic en la roca podrien ser un factor clau, en aquest mancament.
(6) El cercador del blog permet introduir qualsevol punt que interessi consultar.
(7) La circumstancial qualitat epigea dels brots no justificaria gota, crec, que es consideressin estolons.
Text i fotografies: © Romà Rigol
