"Los suelos pedregosos o concrecionados, muy pisoteados, localizados en las afueras de los pueblos, sobre taludes a los lados de las carreteras y en las cañadas, constituyen el dominio de la variante con Camphorosma monspeliaca y de sus etapas de degradación".(1)
És força clar que entre l'ecologia d'una planta y la seva distribució o implantació en un territori hi ha una relació, però convé no oblidar, igualment, que hi ha aspectes històrics i biogeogràfics que també hi tenen molt de pes.
La camforada ofereix un exemple interessant de planta que es fa en zones que, aparentment, tenen un caràcter fisiogràfic força diferent. Si una planta viu en zones de caràcter fisiogràfic diferent, convindrà pensar que en la seva distribució en el territori hi pot tenir relació la seva història, en especial els possibles moviments migratoris que pugui haver experimentat, en d'altres períodes geològics.
Ça com lla, com que es tracta, per a mi, un simple afeccionat a la fitologia, de qüestions llisquívoles o molt poc empunyables, més pròpies del camp dels supòsits que no del de l'objectivitat, en aquest capítol no faré sinó un petit recapte d'unes notes d'ecologia i geografia, que permetrà al lector, versemblantment, que en pugui fer les seves personals valoracions.
El mapa de distribució, consultable en el Banc de Dades de la Biodiversitat de Catalunya, resulta força suggerent: les quadrícules s'agrupen en dues grans zones, en bona part de la dita depressió central -sicòric- i, d'altra banda, en el sector costaner de l'extrem nord-oriental -ruscínic i catalanídic nord.
Mediterrani i continental. Camphorosma és una amarantàcia present en diversos territoris del Principat de Catalunya. Es fa al catalanídic central i meridional i al sector ponentí i central de l'ausosegàrric. Però on hi té una presència més general és en el sicòric, el ruscínic i el catalanídic septentrional (2).
La caracterització fisiogràfica del sicòric és ben establerta i coneguda: és la 'Catalunya continental' de Pau Vila, d'un clima de clara tendència eixuta i calenta.
Ara bé, quins motius de caràcter ambiental podrien fer que una planta es faci a la façana costanera nord i en canvi tingui, en la central i meridional, una presència més aviat escadussa?
Camphorosma ocupa una gran àrea de la depressió ibèrica; la connotació ecològica d'aquesta distribució és ben clara. La seva adscripció bigeogràfica és del mediterrani i del pòntic; i de caràcter estèpic (3). No és, doncs, un element propi del mediterrani meridional.
Una planta de terra endins que es fa també a la costa oriental? Què tindria el sector costaner oriental que sigui favorable per a aquest tàxon de temperament continental?
L'Empordà és força sec, sobretot comparat amb el sector costaner central, subhumit; però, versemblantment, el llinatge geogràfic -les rutes de dispersió- de la camforada hi podria tenir encara més pes. La costa emporitana i de la Provença podria ser el pont o testimoni actual d'un antic vincle, afermat en un antic període sec, d'una eixutesa d'escala regional, entre la península ibèrica, la regió caucàsica i l'Àsia central.
Nitrofília. La camforada es fa en els espais més degradats, singularment a la vora de corraleres i cledes de ramats de banya i de llana, en vorals i vies pecuàries, de vegetació extremament magra i esparsa, espais sotmesos a una intensa i mantinguda pressió del bestiar.
El pas i el pisonat recurrent, d'ovelles i cabres, més la polseguera que això provoca, fa que les secardines mates d'aquests espais, amarantàcies com ara el siscall i la mateixa camforada, ja de natural de tons molt apagats, grisegin i aparentin restar reduïdes a un estat molt castigat, traspostat, amagrit i desanimat; mes aquests són, justament, bons representants dels exponents d'aquest tenaç temperament, elements capaços de tramuntar un llindar molt penós, el sòl carregat de cúmuls de xerri i altres romanalles corporals, l'esbrostada persistent i la fonyada porfidiosa.
Nitrohalòfits. I per si això encara fos poc, a les terres de la dita depressió ibèrica hi abunden els espais mal drenats, amb sòls salinosos i guixencs. Els espais salins i molt pasturats, molt carregats de clorurs, sulfats, carbonats i nitrats, són el nínxol de les comunitats del Salsolo-Peganion. La camforada és característica d'aquestes comunitats.
Ara bé, què tindrien, els espais de la costa de l'Empordà, per a satisfer aquesta preferència? Potser els residus orgànics dels animals de pèl i de ploma: gossos i gats domèstics i, molt especialment, l'avifauna de la costa -làrids, gavines-, que, val a dir, és de mena gregària i té una bona tirada a aplegar-se en ramades, a les talaies, penyals i roquissars oberts de la costa, com el de la primera foto d'aquest aplec.
Però encara més: l'aiguabatre i els corrents de vent mariner aporten partícules salines i salinoses a tota la franja més propera al mar, i, a més, tot sovint amollades amb gropades de gran violència, en forma de metrallament, de manera que així tindríem, combinats, en aquest marc, dos dels elements més definitoris de l'ecologia de la planta, nitrats i clorurs.
"Hasta los 55 grados de latitud norte, en el curso alto del Yenissei, llegan las avanzadillas; entre otras Camphorosma monspeliaca, Eurotia ceratoides (4), Kochia prostrata y Ephedra distachya, especies que hacia el sureste penetran en el círculo mediterráneo de comunidades, hasta la península Ibérica. El círculo de comunidades parece extenderse hasta las estribaciones del Pamir. Hacia el oeste atraviesa el Irán y parte de Siria y Palestina, para entrar en contacto con el círculo mediterráneo de vegetación al sur del mar Negro. Las últimas avanzadillas, consideradas como relictuales, del círculo aralo-cáspico de comunidades (Corispermum spec., Camphorosma spec., Eurotia ceratoides, Halocnemis crassifolia, Astragalus ponticus, A. falcatus, Artemisia spec., etc.), se extienden hasta Rumania y Hungría en el círculo eurosibírico-boreoamericano de comunidades".(5)
Estació i fesomia típica de les plantes de les comunitats nitrohalòfiles. Artemisia, Camphorosma, Salsola. Vall del Llobregós.
Camphorosma monspeliaca (L.) Voss subsp. monspeliaca. Amaranthaceae. Chamaephyta suffrutescentia. Nitrohalòfil. Camforada, perquè, segons es diu (6), fa l'olor de la càmfora.
Mata verd grisenca o cinèria, d'aspecte variable. Prostrada, decumbent o ascendent (7). Fulles amb braquiblasts axil·lars, en nusos ben separats o bé molt abreujats i concentrats, com es veu a la imatge. Molt pilosa, pubescent, a les fulles i a la tija. Fulletes lanceolato-linears, atenuades, eixamplades a la base, que és carenada i navicular. Nervi molt prominent a la base, en el dors.
Roquissar del Cap de creus, en un lloc a estalvi del mossec i del trepig.
Típica successió de braquiblasts, brotets abreujats que no es despleguen més. Embolquen els brotets una o més fulles, una mica cocleariformes a la base, sovint de fila traspostada, del color i la natura del boll d'estiu.
Inconfusible aspecte -de planta reprimida-, estès, arrapat, ginebroide, de brotets molt foliosos i densament arramadats. Noteu-hi els brots canescents, com boletes de borrim.
Aspecte hivernal d'unes mates arrapades. Cap de Creus. 14 de febrer d'enguany. Noteu-hi, també, el pigallat, ben conspicu, dels brots canescents. Aquests brots canescents són els de darrera fornada? No trauré de la lloriguera, no puc, aquest catxapó.
És una mata eixuta, secardina, de cos vegetatiu força variable, segons l'estat vital.
Brots súmmament canescents, evocadors dels involucres d'algunes compostes.
Resum. Com passa en alguns halòfits, Camphorosma viu en territoris de clima continental, però també a la costa, a la ribera nord de la mediterrània, en especial del mar Ligur al golf del Lleó. El clima d'aquests territoris presenta notables diferències.
Notes
(1) De 'Las comunidades vegetales de la depresión del Ebro'. Josias Braun-Blanquet i Oriol de Bolòs. Delegación del medio ambiente. Ayuntamiento de Zaragoza. 1987.
(2) Aquesta valoració de la distribució territorial la prenc del catàleg crític de Sáez i Aymerich, de la flora vascular de Catalunya, d'accés lliure a la xarxa. Així mateix, aprofito per a dir que aquest tàxon sol constar, a les flores habituals, atribuït a Linné; jo el reporto com ho fan aquests autors, atribuït a Voss, però no tinc, sobre això, és clar, cap parer personal.
(3) A la flora dels PC hi consta com: 'Medit. estep.-Pòntica'. El mot estèpic seria un bon exemple de categoria amb els dos components, geogràfic i ecològic; a més, és sabut que alguns autors -per exemple Huguet del Villar-, n'han fet, d'aquest concepte, un motiu de polèmiques, fins i tot més o menys abrandades o incandescents.
(4) Actualment Krascheninnikovia ceratoides.
(5) 'Fitosociologia'. Bases para el estudio de las comunidades vegetales. J. Braun Blanquet. Blume. 1979. Pàgina 720.
(6) Potser deu ser la planta que més he ensumat. Mai no hi he notat cap mena de flaire.
(7) La fila de la planta canvia molt segons el tracte que rep; esbrostades, metrallament per vent i fonyades la deixen escapçada i arrampada. En llocs menys inhospitalaris es dreça i es pot expressar amb naturalitat.
La Sagrera
Text i fotografies: Ⓒ Romà Rigol Muxart
