En els primers anys de vida, els pins fan unes fulles diferents a les adultes o normals -nomofil·les. Les adultes van aparionades -ternades o quinquefoliades, en pins d'altres regions- i embolcades, a la base, per una beina d'esquames encavallades, papiràcies.
La beina i el parell de fulles s'interpreta com un brotet abreujat -braquiblast-, d'internodis anul·lats. En canvi, les fulles juvenils s'escampen al llarg de brots d'internodis conspicus; aquests brots són macroblasts, presents només en els primers anys -1, 2 o de vegades més-, o bé, com en els casos que avui veurem, en exemplars de més anys, però de poca vitalitat.
En alguns pins hi ha una evolució retrògrada: després de fer fulles normals, algunes branques tornen a dar-ne de juvenils. Aquesta retrogradació foliar sembla que té causes mesològiques: tràngols com l'esbrostada d'herbívors, escapçades o la mala vitalitat, deguda a factors adversos, com ara la sequera arrossegada els darrers anys, provoquen, de nou, l'eixida de fulles juvenils.
En els pins pinyers Pinus pinea recollits en aquest report s'hi poden fer les següents observacions: mostren mala vitalitat, en trets com ara el to apagat del fullatge; curtedat de les fulles, comparades amb les de talles mitjanes; branques inferiors esfullades i seques; i, molt especialment, presència de ramells amb les guies -àpex dels eixos- motxes i seques, amb altres ramells, situats per davall però molt a prop de l'àpex, que donen feixets de fulles juvenils, típicament ginebroides i blavoides, però en aquest cas més curtes, fins i tot, que les que fan els pins en els primers anys.
Que són manifestacions d'extrema debilitat es pot apreciar en el fet que molts d'aquests brotets de fulles juvenils rarament s'allarguen, com ho fan els brots juvenils, espaiant-se les fulles i disposant-se en angle obert -patents. Són, doncs, de curt recorregut; s'exhaureixen aviat.
En certa manera en aquests pins joves s'hi ha anticipat l'estil dels pins madurs, que mantenen en el tronc les primeres branques, les inferiors, però seques i esfullades, mortes. Aquestes branques en d'altres temps es tallaven i eren aprofitades, de manera que possiblement sigui aquest el fonament de la poda clàssica del pi pinyer, responsable de l'hàbit, artificiós, dels pins molt llargament estipitats i amb gran part del tronc totalment esbrancat.
Consideracions d'ecologia. Si les brotades de fulles juvenils són expressions de debilitat, quins podrien ser els motius d'aquesta mala vitalitat? Potser el tipus de sòl?
El pi pinyer té preferència pels sòls sorrencs i de textura sòlta, incoherent, ben drenats, associats, per exemple, a granits i gresos. Per contra, els sòls argilosos, pesats i grumollosos no li són favorables.
"En malas estaciones y con suelo apelmazado las acículas no pasan de 4-7 centímetros de largo" (Ruiz de la Torre, 2006).
Els pins d'aquest report són en una carena panxuda, una àrea de pissarres riques en miques, que donen un sòl aparentment nutritiu, de natura silícica. En aquesta carena la vegetació és oberta, clarera, amb esclerofil·les i aciculifolis escampats i clarianes que duen un estrat herbaci de caràcter ruderal -Lobularia, Foeniculum, Salvia, etc.-, que acredita la forta influència antròpica, que tant pot ser deguda a les tallades fetes per a la instal·lació de les torres elèctriques com per velles feixes de cultiu de vinya.
És clar, els pins pinyers mateixos, que solien plantar-se en espais que havien estat cultivats, ja delaten prou bé aquesta influència. Juntament amb les herbes de filiació ruderal, hi ha unes bones esteses de fenalars, de Brachypodium retusum i Hyparrhenia hirta, poblaments que, localment, cobreixen completament el terra.
Aquests fenalars suggereixen una possibilitat o sospita: potser la concurrència dels rizomes i arrels del fenal, d'engrapada força atapeïda, fan que el sòl no sigui prou airejat per a les arrels d'aquest pi.
Si en l'heterofil·lia present en Pinus s'hi ha vist un romanent de formes pròpies d'avantpassats o ancestres remots, o sigui el fenomen de l'atavisme, l'expressió de fulles juvenils condicionades per factors ambientals es consideraria un atavisme de variabilitat (1).
Paral·lelisme entre els macroblasts adults i els juvenils. En primer lloc i per tal d'introduïr el tema presentant-ne, primer, els elements que hi concorren, donguem un cop d'ull als fil·lomes o òrgans més o menys laminars que trobem en aquests pins: en els brots de les branques adultes hi tenim els catafil·les membranosos, decurrents i amb la punta més o menys extrorsa -girada cap en fora-; els catafil·les són nus en el tram inferior del brot de cada moguda; en canvi, en el tram superior duen, a l'axil·la, els braquiblasts, o, prèviament, llurs gemmes; entre un i altre tram hi ha una porció del brot diguem-ne mixt, o sigui amb catafil·les nus barrejats entre d'altres que sí que són axil·lants de fulles verdes; hi ha seguidament la beina del braquiblast, formada per altres catafil·les, embolicats com un embenat, amb les vores esfilagarsades -fimbriades; finalment hi ha les fulles o fil·lomes verds, vegetatius, que, com és prou sabut, són linears o aciculiformes, plans en el costat adaxial -intern- i rodons a la cara abaxial -externa-, configuració que permet que les cares planes s'afrontin i acoblin perfectament; en les branques juvenils hi ha fil·lomes, força més curts que els adults, glaucs, molt cerosos -pruinosos- en els primers estadis, finalment verds; aquestes fulles juvenils no són axil·lants; però en les branques que combinen els dos tipus, fulles adultes i juvenils, com les d'aquest recull, les fulles juvenils són axil·lants i porten braquiblasts o llurs gemmes.
Aquestes seqüències suggereixen, doncs, un paral·lelisme, entre els macroblasts dels brots juvenils i els dels adults, o sigui, més concretament, entre les fulles juvenils i els catafil·les no axil·lants. Un cop més, són els internodis mixtos, els que porten fulles juvenils i adultes, els que ens posen clarament en la pista d'aquesta analogia: els catafil·les amb braquiblasts, tot i ser més curts que les fulles juvenils, també són subulats i angulosos, amb una careneta o costella central destacada, en el costat abaxial.
Macroblasts contrets. Macroblasts de fulles juvenils, densos, amb forma d'escombrella; en els exemplars de pocs anys, els macroblasts, expressant-se com a tals, s'estiren i les fulles es van separant i perdent el recobriment cerós. Mes en els casos dels pins d'aquest report, aquests feixets aparentment no van més enllà, o sigui que es marceixen sense desplegar-se, en clara expressió de ser una manifestació anòmala, deguda a la mala vitalitat.
Pins dèbils. Hàbit d'un dels pins joves portadors, en les branques baixes, de macroblasts juvenils retrògrads. En la majoria d'aquests pins el fullatge és força curt, de menys de 80 mm, variabilitat, de base ecològica, ben coneguda i recollida, si més no, en les fonts consultades.
Crassifòlia inicial. En els primers moments les fulles juvenils són molt sucoses i blanes; fins i tot es trenquen fàcilment. Són, a més, molt botides, quasi cilíndriques, subtrígones, perquè presenten tres angles, dos als marges i el de l'esquena.
Van enterament cobertes d'una cera molt llevadissa. Són subulades, acaben sobtosament i s'estrenyen, tot fent una curta agulla que, en aquest estadi, tan tendral, ni tan sols és vulnerant.
Són, doncs, ben diferents a les adultes i també a les mateixes juvenils quan s'eixamoren. Totes acaben sent molt enterques i tenaces; i les juvenils, a més, encara més esprimatxades que les normals.
Regressió, reversió, inversió... són diferents mots i conceptes que s'utilitzen -com aquí retrogradació, anar a recules- per a aquest fenomen en què branques adultes tornen a fer fulles juvenils.
De fet, l'evolució de les fulles segons les parts i l'estadi de creixement és un tema ben conegut. Hi sol haver, primer, unes fulles rudimentàries, sovint reduïdes a esquames no vegetatives; venen seguidament unes fulles diferents o més simplificades que les normals; després venen aquestes, dites nomofil·les; i per davall de les inflorescències i de les flors hi ha altres fulles, sovint amb formes de transició gradual, respecte de les normals, altres cops clarament diferenciades, no essent rar que llur forma afecti simplificació, d'aquí que s'hi reconegui un caràcter diguem-ne regressiu (2).
Pobra foliació. Branques inferior debilitades, molt pobrament foliades, amb feixets de fulles juvenils acompanyades d'adultes, aquestes força curtes, de tan sols 5-7 cm.
Imatge del tipus de terreny, pissarres i sòl rogenc.
Exhauriment. En molts dels casos vistos, les guies, o eixos de les branques, s'han deturat; per dessota surten, com en aquesta foto, brots o macroblasts amb fulles juvenils, fàcilment distingibles, per la talla curta, per estar implantades d'una en una i per no portar beina membranosa ni cap altra peça complementària, llevat dels casos, no pas rars, de les que duen una gemma a l'axil·la, que, en el cas de manifestar-se, donen un braquiblast amb nomofil·les.
Crasses, ceroses i escabres. Les vores de les fulles duen rastelleres de denticles minúsculs (3), tirats cap amunt -antrorsos-, eminències que en el tram inferior són més grans, visibles a ull nu, i força espaiades, com pectinades -a la manera de les pues d'una pinta.
En l'estadi recollit en aquestes fotos, quan les fulles novelles estan tirades cap amunt, en els denticles marginals s'hi poden adormir les gotelles de la rosada o de la pluja, fent-hi uns bonics rosaris de punts relluents.
Fenalars. Imatge del fenalar de Brachypodium retusum. En la introducció ja hi he comentat la possibilitat que l'engrapada del fenalar perjudiqui els pins. És clar, també la sequera podria ser la causa d'aquesta mala vitalitat, però passa que en d'altres carenes, de sòl més sorrenc i magre, els pins es veuen en millor estat, més verds i molt més fullosos.
El sòl del fenalar (4) té tot l'aspecte de ser nutritiu i favorable per a la vida vegetal. Val a dir que en zones argiloses també hi he vist vegetar, prou bé, flotes de pins pinyers. A propòsit de tot plegat, diu Ruiz de la Torre (2006) que aquest pi és sensible a la manca de determinats oligoelements.
Forcalls. Insisteixo en destacar que els macroblasts amb fulles juvenils solen sorgir, principalment, per davall però molt a prop de l'àpex de les guies seques i exhaurides; és típic de les branques dels pins que els nusos donin forcalls regulars, o sigui, ultra la continuació de la guia, un parell de branques laterals, oposades.
La cara interna -adaxial- és lleument convexa; l'esquena -cara abaxial- és convexa i porta una costa dorsal destacada. Són fulles molt sucoses i aromàtiques, que sovint amollen gotes de resina que hi queden aferrades, sobretot a prop de la base foliar, lluents, com mareperla.
Una retracció derivada? A la introducció he comentat el paral·lelisme entre els catafil·les esquamosos dels pins adults i les fulles juvenils. En aquesta imatge queda ben reflectit, en els dos tipus de brots, uns amb les fulles juvenils isolades i els altres, més amunt, mixtos, amb fulles juvenils que duen a l'axil·la braquiblasts amb fulles adultes aparionades, suggerint que els catafil·les no vegetatius, ara característics, podrien ser un romanent o ròssec d'antigues fulles clorofíl·liques.
Paral·lel. Esquema per a il·lustrar aquest paral·lelisme. Finalment i en esguard del tipus de foliació en els pins adults, es pot constatar que el creixent de tipus monopòdic té un caràcter jeràrquic que s'expressa amb una alternança de brots, primer nus i, a continuació, foliosos, verament vegetatius.
Anar a recules? Visió de la retrogradació o retorn al fullatge juvenil.
Decadència dels primers brancs. Summament tendrals, aquestes fulles no maduren; els internodis tampoc no s'allarguen. Són les darreres expressions d'unes branques en vies de la pèrdua de la capacitat vegetativa.
Estil monàrquic. Forma part de l'estil dels pins, fortament jeràrquic -monàrquic (5)-, amb un creixent preferentment apical que sol deixar els primers brancs amb poca o nul·la vitalitat.
Diversitat de brots. Les seqüències són clares: cicatrius deixades pels braquiblasts passats; braquiblasts vegetatius; macroblasts vegetatius amb fulles simples, juvenils; i, ocasionalment, algunes d'aquestes fulles, axil·lants, són portadores de braquiblasts vegetatius, així com de gemmes que no s'expressen, sempre en nombre molt inferior al de les fulles simples, no axil·lants, sense gemmes.
Petits brots mixtos. Observeu-hi que les fulletes inferiors dels macroblasts són més curtes que les altres, força evocadores, pel que fa a la fila, als catafil·les esquamosos de la base dels braquiblasts, insistint en la idea que he volgut portar aquí, de la germanor o consemblança relativa, entre els catafil·les no vegetatius i les fulletes juvenils.
Imatge que revela la decadència d'aquests ramells i l'exhauriment de les guies.
Imatge de conjunt on destaquen els feixos o escombrelles de fulles juvenils glauques.
Imatge il·lustrativa del paral·lelisme entre catafil·les axil·lants i fulles juvenils, algunes d'aquestes tirades enrere, ensenyant, d'aquesta manera, que no duen cap gemma a l'axil·la.
Ça com lla, no són pas rars els casos, en els macroblasts de fulles juvenils, de fulletes que sí que duen gemmes a l'axil·la.
Il·lustració dels denticles o espinetes marginals, d'aspecte vidrienc -com les eminències de les gramínies- i escampats sense gaire regularitat.
Notes
(1) Vegeu-ne el significat, si us vaga, en el 'Diccionario de botánica' de Pius Font.
(2) Vegeu aquest punt, per exemple, en 'Iniciació a la botànica', Pius Font. 3era. edició. Universitat de Barcelona. Pàgina 132. 2015. En les notes fil·logràfiques dedicades a l'esbarzer, en un capítol que podeu rescatar aquí, hi tenim un bon exemple, d'aquesta seqüència foliar. (3) En les agulles normals també hi ha aquests denticles, però fent-hi rastelleres perfectament regulars, encara més petits i només visibles amb l'ajut d'una lent.
(4) Opto per aquest nom, en comptes del més corrent en la literatura sobre vegetació: llistonar, perquè a casa sentia dir-ne així, fenal, no llistó. La forma fenalar, absent en alguns dels diccionaris més usuals, sí que consta en d'altres i també, per exemple, en el glossari de 'Flora Catalana'. Fenalar seria mot d'origen llatí, derivat de (fenc)/fénum (foenum, faenum), que també hauria donat el mot fonoll -o fenoll-, foeniculum: petit fenc, així com la lleguminosa dita fenigrec: fenc grec.
