24 de maig de 2020

Hordeetum leporini: un prat dens de margall bord

Stellarietea mediae (=Ruderali-secalietea) és el nom d'un gran sintàxon (1) que comprèn totes les comunitats vegetals de plantes ruderals i arvenses (2). El recull d'avui és de plantes ruderals. Com sabeu, hi ha una flora associada als espais periurbans o d'urbanització incompleta, especialment dels vorals i marges incults.
Són plantes nitròfiles, que s'agraden de la sobrecàrrega de romanalles orgàniques d'aquests espais. Moltes també manifesten un fort caràcter oportunista, que els habilita per a ocupar a pressa feta qualsevol espai abandonat, tant si és magre o gras el romanent de terra que les ha de sustentar.

Plantes comodí. Fins i tot un simple observador pot veure que una part important dels components de les comunitats de plantes ruderals apareix regularment en aquests ambients. Així doncs, no són característiques de cap associació concreta, sinó dels sintàxons superiors que apleguen les diferents associacions ruderals i arvenses. Tenen un ampli espectre de tolerància en esguard dels factors mesològics, la humitat o eixutesa del sòl, la remoció, la compacitat o la càrrega de residus diversos.
Aquests col·lectius destaquen per la presència habitual d'una sèrie de plantes fidels o constants, d'ampli espectre -valència- ecològic.
A l'espai observat hi són molt abundants, de les gramínies, Hordeum murinum subsp. leporinum, Piptatherum miliaceum, Koeleria phleoides, Arundo donax, Bromus hordeaceus i Avena barbata; Echium vulgare i Borago officinalis, de les boraginàcies; Hirchsfeldia incana, de les crucíferes; Sonchus oleraceus i S. tenerrinus, Anacyclus clavatus, Sylibum marianum, Calendula arvensis i Galactites tomentosa, de les compostes; Rumex pulcher i R. longifolius, de les poligonàcies; Plantago lanceolata i P. coronopus, de les plantaginàcies.

De l'agre al cimentPlantes com Calendula arvensis, Lepidium draba, Erodium malacoides o Sonchus oleraceus, per exemple, són habituals en moltes comunitats, tant arvenses com ruderals (3).
Ens indiquen que entre les zones habitades i els camps hi ha un estret veïnatge i una transició gradual.
En relació a aquest veïnatge cal tenir present que moltes zones actualment industrials, establertes sovint a la perifèria de les poblacions, eren en d'altres temps, potser no gaire reculats, terrenys agrícoles. A la fotografia, inflorescència d' Erodium malacoides (L.) L'Hér.

Plantatges proterògins i anemògams. Hi ha tot un plec de plantes del gènere Plantago que viuen en estacions ruderals, algunes amb fort caràcter de precursores. La retirada d'aquesta espiga amb la de les gramínies és evident. Els filaments son finets i flexibles; les anteres exsertes, dorsifixes i versàtils, com les de les poàcies, són trets inequívocs de pol·linització anemògama, però mai no es pot pas descartar del tot la concurrència dels insectes en aquesta funció.
La imatge dona idea de l'antesi seqüencial de l'espiga. Primer afloren al defora els estigmes filamentosos (vegeu-los a la meitat superior de l'espiga). A mesura que es van mustigant, les flors s'obren i surten al defora les anteres. El fenomen d'anticipar-se primer el gineceu respecte de l'androceu s'anomena proterogínia (=protogínia).

Bona saó. Aprofitem el marge d'activitats permès per fer un recull de plantes ruderals. Fins ara la primavera ha estat plujosa o molt plujosa i, a més, les pluges han estat repartides i insistents, de les que fan bona saó, no pas rampelludes o violentes. És una gran notícia, sobretot considerant com en són de freqüents, als darrers temps, les pluges destructives i de profit molt escàs.
A la imatge, poblament dens de margalls bords Hordeum murinum L. subsp. leporinum (Link) Arcang., parent silvestre de l'ordi.

Esplendor ruderal. La pluja d'aquesta primavera ha produït un esclat de la vegetació, un creixent ufanós i una gerdor magnífica. Fins i tot els comuns i marginals pradells de margall bord fan una fila deliciosa; una intensa verdor impregna les enravenades espigues, sempre perfilades amb aquella precisió del delineant.
Formigues agricultores. A la imatge, tràfec intens de formigues amunt i avall, presents per tot arreu, als nius, a les fulles, a les flors... És sabut que són importants esbarriadores de les granes de moltes plantes anuals. Tant és així que ens demanem si els edificis vegetals de les comunitats precursores serien possible sense la seva concurrència. Es captenen com nosaltres, o sigui com agricultores. Depreden grans quantitats de granes, alhora que n'afavoreixen la germinació d'altres, per tal d'assegurar-se de mantenir la mena.

Prat dens de margall bord (Associació Hordeetum leporini Braun Blanquet, 1936). Aquestes comunitats varien força, pel que fa als seus components, segons la localitat geogràfica i els factors ambientals. Al Vallès, per exemple, el clima no té la temperància típica de les comarques litorals; i és una mica més plujós.
Precursores. El margall bord és una gramínia ruderal, viària i precursora; tot sovint és la primera en germinar, arrelar i créixer en espais marginals.
L'associació es reconeix fàcilment i a bell ull: són els prats de margall bord de les vores de camins, normalment força pisonats i pixats pel bestiar de pèl. En les versions magres són poques i de mena magristona les plantes que l'acompanyen.
En les versions més grasses, com el prat d'aquest report, presenta una ufana destacable i acull un devessall d'herbes anuals i perennes, sobretot hemicriptòfits.

Gramínies. Destacadíssima participació hi tenen tot un plec de gramínies (Poaceae=Graminaea), típicament associades a aquests ambients ruderals, margalls bords, cugules, ripolls, cues de guilla, etc. Les que hem vist són aquestes, incloses també algunes de les escasses, com ara les dues estipes:
Koeleria phleoides (Vill.) Pers.
Bromus rubens L.
Bromus diandrus Roth.
Bromus hordeaceus L. (B. mollis L.)   subsp. hordeaceus
Lolium rigidum Gaudin
Stipa capensis Thunb.
Stipa papposa Ness.
Hordeum murinum subsp. leporinum
Piptatherum miliaceum (L.) Cosson
Avena barbata Pott ex Link in Schraeder
Poa annua L.
Cynodon dactylon (L.) Person
Melica ciliata L. subsp. magnolii (Gren. et Godr.) Husnot
Catapodium rigidum (l.) C. E. Hubb.
Eleusine tristachya  (Lam.) Lam.(6)

Galactites tomentosa Moench. Composta indicadora d'una menor inestabilitat i un menor impacte de residus que els propis de la comunitat de margall bord.

Poa annua L. és una herbeta petita, d'una talla que la relega al camp del lluc del cuc.

A l'indret hi ha dues menes de campaneta, aquesta, Convolvulus althaeoides L., i Convolvulus arvensis, de flor blanca i fulla en forma de sageta. La de la imatge s'entortolliga al voltant d'un plantatge, aspre no gaire segur.

En la crucífera Cardaria draba (L.) Desv. hi ha, com en moltes altres crucíferes i en moltes umbel·líferes, contigüitat entre les flors. Aquest és un dels trets associats a la pol·linització amb formigues. En el capítol dedicat al caps blancs Alyssum maritimum vam comentar-hi aquesta possibilitat.

Urospermum dalechampii (L.) Scop. ex F.W. Schmidt. és una planta de prats més grassos que no els  propis del margall bord.
Contigüitat de les associacions. De fet, la comunitat de margall bord fa una estreta franja al llarg dels camins. Més endins les condicions mesològiques van canviant, progressivament; la gruixària del sòl és major i menor l'exposició al trànsit. Llavors la comunitat transita cap a altres tipus i poden integrar-s'hi, com en el nostre cas, més plantes pratenses i arvenses. Però això, puntualitzar els límits de les associacions, és matèria de botànics.

Carduus tenuiflorus Curtis és una planta ruderal que tant pot ser anual, d'una sola temporada, com ultra-anual. En aquest darrer cas es considera un hemicriptòfit. Vegeu-ne un detall a la galeria final, de llucs freds.

Melgó de flor groga Medicago littoralis Rhode ex Loisel. Li posem aquest nom per aproximació, perquè per a nosaltres és un gènere críptic que, considerant a més que hi ha exemplars híbrids, no ens ofereix cap seguretat de determinació. Observeu-hi la tendror de l'estesa d'aquest melgó. 2.5.2020.
Fenologia. El pradell de margall bord és estacional i transitori. Es manté verd en condicions de frescor vernal, però les solrajades intenses aviat l'abrusen i aleshores agafa aquell to desanimat, de palla, propi de la inclemència canicular, tan conegut. En estacions favorables respon a les segues de cura dels vorals donant diversos esplets. La segadora actua una mica com les mandíbules de les formigues esclafagranes (vegeu-ne una mostra a la galeria final), regenera la població fent noves sembres.
Els lletsons Sonchus són plantes comunes en qualsevol racó dels espais habitats, sigui en els escocells, a les esquerdes d'edificis o a les juntures dels paviments. Demostren, amb aquest particular temperament, tenir una adaptabilitat molt notable a les toxines i metalls pesants propis d'aquests espais. En aquest voral hi vam veure tres espècies de lletsons: S. oleraceus L., S. tenerrimus L. i S. asper (L.) Hill.
Andryala integrifolia L., composta de tons daurats.
La rosella Papaver rhoeas L. és una planta de les que transiten entre els camps, els camins rurals i els vorals suburbials. Observeu-hi, a la flor, l'originalitat del gineceu, mancat de cameta i cofat amb un barretó que porta els estigmes aplicats i radiants. Planta híspida i poncella setulosa (eriçada de cerres).
Espiguelles de Piptatherum miliaceum (L.) Cosson. Gramínia ruderal molt abundant, sobretot dels espais que es mantenen una mica estalvis dels efectes directes del trànsit.

En aquestes imatges del margall Lolium rigidum Gaudin hi veiem els plomalls dels estigmes, a la primera del trio, i les anteres exsertes, a les altres. Podria ser que el margall dret fes flors de tres menes, masculines, femenines i hermafrodites. Aquesta informació l'hem treta d'una fitxa de l'amic Javier Blasco, del seu acurat treball 'Monteriza', on el mestre de Pina de Ebro hi recull dades molt originals.
També us recomanem la següent informació: 'Herbario de la Universidad Pública de Navarra'
El margall dret és una d'aquestes herbes que nosaltres hem triat i sembrat i que, tota sola, s'esbarria àmpliament, en estacions camperoles o ruderals.

Inflorescència espiciforme de Koeleria phleoides (Vill.) Pers. Característica del sintàxon Hordeion leporini, és una gramínia típica de les comunitats viàries de margall bord (vegeu-ne les espiguetes, a la quarta imatge d'aquest recull, en primer terme), inconfusible per la fila que fa, compacta i tota espurnada, al temps de la flor, pels puntets clars de les anteres.

Avena barbata Pott ex Link. Les avenes o cugules són un altre col·lectiu de gran significació en aquests ambients. 
Barbades o toselles, les gramínies fan diàspores clavadisses, mercès al punxó silicificat del cal·lus, tan aficadís que tot sovint les trobem ancorades a la roba i a l'interior de les costures de bosses i butxaques.

L'afermament dels rosers en la nostra cultura deu tenir un bon feix de fonaments. Apuntem-ne els següents: valor ornamental; tanca viva i reclam olfactiu persistent (el perfum dels rosers no té horari, sospitem), per a recaptar l'interès dels insectes pol·linitzadors d'hortes i parades. Es diu que el bestiar cavallí té un gran desfici per les gavarres, els fruits dels rosers.

El Card marià Silybum marianum (L.) Gaertn. sol formar grans cardassars en estacions residuals, riques en substàncies nitrogenades. No és un component del pradell de margall bord, però no hem volgut posar límits a aquest recull.

La Mèlica de Magnol Melica magnolii Godr. és inconfusible, per les grans motes, les espigues llargues i de color os, d'aspecte borrallós, etc.

La Cervina Plantago coronopus L., tàxon polimorf, té un espectre ecològic peculiar que abraça els terreny salobrencs i els marginals i trepitjats. El model rosulat és apropiat per a comportar patacs i fonyades.

El Gram Cynodon dactylon (L.) Pers. és un altre especialista en ocupar espais marginals i fonyats.
Retirada. Bé que amb les fulles proporcionalment molt més grosses, la tija del gram s'assembla a la de la canya, per la disposició i forma de les fulles. Ambdues són, a més, plantes rizomatoses.

Melilotus indica (L.) All. Els melilots fan una flaire dolça i intensa (4) que podem copsar a distància. 

Catapodium rigidum (L.) C.E. Hubb. és una d'aquestes gramínies menudes i discretes capaç d'arrelar en els llocs més insospitats.

Echium vulgare L. és una herba comuníssima en espais alterats. Planta híspida que cal manollar amb cautela, si volem evitar que alguns pèls no es clavin a la pell. Cada rama de flors és una cima unípara, una rastellera de flors consecutives i unilaterals que acaba corbant-se cap avall (cima escorpioide), pel manteniment del tirat centrífug dominant.
Com passa en d'altres plantes d'aquests ambients, per exemple en la cervina vista abans, la llengua de bou pot ser anual o ultra-anual. Sembla com si l'acomodació al caràcter làbil d'aquests espais pogués afavorir la capacitat d'adopció del cicle vital de temporada.

Stipa papposa Nees (=Jarava plumosa [Spreng] S.W.L. Jacobs & Everett), al centre, és una estipa gràcil, provinent d'Amèrica del Sud, típica del Vallès (per a més dades cerqueu al blog l'etiqueta 'Stipa'). Vegeu-ne algun detall més avall.

Eleusine tristachya (Lam.) Lam. (6) fa espigues força variables, en uns casos llarguetes i primes, en d'altres curtes i botides. Suposem que depèn del potencial del terrer. Comparteix amb la cervina la tirada pels espais pitjats i desemparats, però no li convenen els llocs massa secs.
Cada espiga fa dos rengs d'espiguelles, situades en el mateix costat del raquis.
Segons A. i O. de Bolòs ('La vegetación de las comarcas barcelonesas'), l'eleusina geminada "se halla principalmente en la alianza Hordeion leporini".

La clotella residualde negada ocasional, amb material fi sedimentat, ofereix un jaç ideal per a la folgança de l'eleusina geminada.
Algunes gramínies tropicals han trobat un passaport molt favorable a les gespes, regularment regades, dels jardins de les comarques litorals de clima temperat.

El Panigroc Anacyclus clavatus (Desf.) Pers. és una planta característica de les comunitats viàries de margall bord. Les seves lluminoses flors espurnen de bellesa higiènica aquests vorals més o menys congriats de descurança.
El panigroc i el margall bord potser són les plantes més significatives d'aquest tipus de vegetació tan peculiar, del tot exposat a l'abocament de deixalles, als patacs i les fonyades.

Panigrocs argentins. Fora que el confonguem amb un Anthemis o un altre tàxon, creiem que hi ha panigrocs Anacyclus clavatus de forma argentina, glaucs, d'aspecte ben diferent dels panigrocs verds. No hem trobat cap dada que aporti clarícies sobre aquest punt, de manera que ens limitem a reportar-ho en el recull final, amb detalls de l'indument, tot peculiar.

Panigrocs virents. Mates denses de panigroc de fullatge verd, per comparar amb l'anterior. Com passa en d'altres herbes anuals, el tirat de la planta varia segons les condicions del poblament. Elevat si és dens; decumbent i ascendent en situacions més folgades. L'aparell radical és intensiu, format per una arrel axial de poca talla i una forra d'arrels adventícies primes, quasi filiformes, esteses al seu voltant, aparentment més pròpia d'una grama.

Veïnatge entre les plantes argentines i les virents. El panigroc no fa, quan fruita, els poms de sedes blanques d'altres compostes, popularment coneguts com a angelets, perquè els aquenis no fan cap plomalló vistent, sinó unes senzilles expansions membranoses.

Annuigraminetum. Un altre exemple de pradell marginal de margall bord.

Peculiar desarticulació. Seqüència fotogràfica que il·lustra la progressió del margall bord. Quan encara estan sortint espigues noves i verdes, les de les primeres fornades, possiblement hivernals, ja s'han assecat i es van desballestant.
En relativament poc temps, doncs, la planta fa tot el cicle vital, germinació i processos vegetatiu i generatiu. D'aquesta manera, quan, al maig, les solrajades ja poden ser intenses, de la planta no en resten sinó les parts deshidrates, incloses les diàspores. És un teròfit d'hivern i primavera que fa el cicle vital segons el caràcter del clima local i les condicions meteorològiques d'aquestes estacions. L'espiga es descompon en artells, de dalt a baix, cadascun amb tres espiguelles unides per la base (espícules ternades). Veurem detalls de la desarticulació, més avall. Un cop al terra, les diàspores ternades estan disponibles per a les formigues granívores i resten a mercè dels trascols biològics; a les ciutats són sobretot els gossos, que balisen orgànicament el terreny, penjant-hi carrandelles de telegrames glandulosos, per als semblants interessats.
Una diàspora constitueix un material vegetal movible. La dispersió de les plantes ha estat afaiçonada per pressions múltiples, però possiblement l'activitat pastoral d'altres èpoques, els desplaçament periòdics, la transhumància i les migracions, hagi marcat decisivament el caràcter de la vegetació ruderal i arvense. Per això no és possible establir límits entre un i altre ambient. Les arestes de les gramínies són alhora molestoses al musell, si no punyents, i agafalloses al pèl i la llana (7). També, com veurem més avall, poden ser un mecanisme que participa en la sembra de la llavor.

Romanalles adormides. En aquesta imatge hi veiem tres articles de margall bord, de color palla. Cada article porta tres fruits, fora que hi hagi hagut avortament parcial i, per exemple, només sigui plena l'espiguella central.
Al mig de la imatge hi veiem l'esquelet d'un fruit d'Erodium (possiblement E. malacoides). Es tracta d'un eix llarguerut, aciculiforme, normalment anomenat bec (d'aquí el nom de la família dels geranis), que duia acoblats cinc mericarps o unitats independents del fruit compost.
Més amunt se'n veuen quatre, de mericarpis (vegeu-los millor ampliant la imatge), amb l'aresta roscada, senyal d'haver assolit la deshidratació necessària per a mantenir el mecanisme preparat per a possibles canvis. Ho veurem més avall.
Que els fruits de les cargoles Erodium tenen semblances manifestes amb els d'algunes gramínies, per exemple les estipes, és una cosa prou coneguda. Semblances no només morfològiques; també de funcionament.

Poblament espars del plantatge anomenat cervina, pels esbrancaments de les fulles, suposem, semblants a banyetes. Imatges que il·lustren el caràcter precursor de Plantago coronopus L., teròfit o ultra-anual, segons conveniència, amb les gemmes sempre una mica a resguard, al centre de la roseta. Hi ha una llitada de sediments fins, poc coherents però compactats. Aquest plantatge es considera característic de les comunitats dels llocs pasturats i pisonats (Al. Trifolio-Cynodontion), sovint una mica humits, força típics dels riberals.

Formes famolenques. Exemplars menuts de cervina. És sabut que els teròfits, a diferència de les plantes de vida més llarga, estan orientats especialment a florir i granar, encara que arrelin en llocs molt magres o desfavorables i tinguin escàs creixent. Hi ha força herbes adaptades a fer exemplars molt exigus de talla, anomenats, per alguns botànics, forma de fam.
Com dèiem, les formigues es troben literalment pertot. Les granes dels plantatges (vegeu-les més avall, a la galeria de llucs freds) formen part del seu trafegar incansable.

Precisament llegim a 'Flora Iberica' que en algunes regions ibèriques de clima sec hi ha formes de cervina escarransides, amb fulles sense divisions. L'exemplar escanyolit de la dreta de la fotografia ens hi ha fet pensar.

Malva sylvestris L. és una planta característica de les comunitats de l' Hordeion leporini.

Bromus hordeaceus L. Són diverses les espècies del gènere Bromus que tenen significativa presència en el pradell de margall bord.

Hypericum perforatum L. var. angustifolium DC. Fulles sèssils o subsèssils, oblongues, força diferents de les de la nominal (8).

Llucs freds. Per acabar el recull portem fotografies d'alguns detalls, d'algunes plantes de les vistes. N'hi ha dues que són manlleus d'altres llucs: la de la seta aflorant del rompsac i la de la formiga amb la diàspora d'una cargola. Ambdues duen data.

Cípseles. Aquenis plomallosos de Carduus tenuiflorus Curtis. Lluents i viats, tenen la fila d'una taula envernissada.
Diàspora de Stipa papposa Nees. Sembla que precisament el puput de fibril·les llarguetes del tram superior del lemma, de vegades patents, forma part dels arguments empunyats per a defensar la segregació o transferència genèrica d'aquest tàxon.
Recordem que aquest tàxon consta al catàleg de Carlos Romero (2015) com a Jarava plumosa (Spreng.) S.W.L. Jacobs & J.Everett.
La desarticulació -fragmentació espontània, en determinats nusos, dels artells de les inflorescències- és un tret distintiu i característic de les gramínies. Ocorre en la majoria de casos a la base dels lemmes, però en Hordeum murinum ocorre al nus del raquis portador del tern d'espiguelles. Com que no hi ha un eix comú per a totes les branques, sinó que cada article dona assentament a l'article contigu, la desarticulació suposa senzillament la fragmentació o trencament en parts de l'espiga, tal com il·lustren les fotos ja vistes.
Diàspora ternada i pedicel·lada. El trio d'espiguelles s'origina en un nus, al centre de la imatge, on va implantat l'artell contigu, de manera que cada diàspora porta un tram de l'eix de l'espiga, on hi reconeixem les dues petges, la deixada per l'artell consecutiu i la de la implantació pròpia, a l'extrem basal. Noteu-hi, a les petges, els puntets dels feixos vasculars.
És interessant de fer notar que aquest fragment del raquis i base de la diàspora replica una mica, amb els rengs de barbes a cada costat, la forma de moltes bases de lemmes, a tocar del cal·lus. Aquestes parts tenen aspecte ossi i són empedreïdes, carregades de sílice.
Dues petites cervines Plantago coronopus L. que mostren la notable talla, proporcionalment, de l'arrel axonomorfa.

Llavors de Plantago sp. Són el·lipsoïdals i canaliculades, en forma de boqueta o piragua. Sembla que no tenen gaire utilitat per a discriminar les espècies, no són específiques quant a la forma. Les formigues les recapten i disseminen. El fruit és un pixidi, una capsella fràgil, cartàcia, badadissa, circumcísila.
No és gens estrany que Desfontaines li posés, al rompsac, el nom de Stipa tortilis, com tampoc el de CavanillesS. retorta, donada la tirada que té aquesta estipa, tan bon punt es deshidrata, a fer bolics de diàspores entortolligades. Val a dir que no és caràcter de possessió exclusiva; també ho fa, per exemple, Heteropogon contortus, de nom també molt adient.

Diàspora (lemma amb cariopsi i aresta) de Stipa capensis Thunb. Imatge que il·lustra l'agudesa de la punta empedreïda de sílice, el cal·lus, i els rengs de barbes (pógon) pentinades, dispositius que actuen en diferents situacions, en la reptació, en l'adhesió, en la disseminació i en l'autosembra (tripanospèrmia (9)).

Aresta d'una diàspora de Stipa capensis Thunb. soterrada. Tenen, les setes aflorants que hem vist, un color groc pujat, d'escamarlà. 28.1.2017.

Indument heteròtric d'Anacyclus clavatus. A la forma verda de panigroc hi ha pèls minúsculs, aplicats i escampats, juntament amb els visibles a bell ull, que són llarguets, blans, una mica flexuosos. La planta és pubescent, coberta de pèl moixí.

L'indument del que anomenem forma argentina de panigroc (10) és força peculiar. Té un tapís de pèls glandulars, curts, patents, lluents, articulats (pluricel·lulars?), juntament amb la pilositat pubescent. L'aspecte és com el d'un arrebossat de gebre. Això li dona, a la planta, un aspecte general argentí, glauc.

Diàspores -mericarpis- d'Erodium malacoides (L.) L'Hér. Sens dubte el regma i els mericarpis de les cargoles Erodium tenen força molla. El seu funcionament mereix un apartat propi.
Les cargoles fan fruits compostos que es desballesten a la maduresa, donant cada fruit cinc mericarpis, les peces que veiem en aquestes imatges. Els mericarpis porten una aresta que es cargola i descargola, segons les condicions ambientals. L'aresta porta, al capdamunt, una part sense rosca, girada cap a un costat i corbada, en arc obert.
El mericarpi porta un clotet (fovèola) a cada galta, situat a la base de l'aresta i pigat de glàndules sèssils, lluents i rosses com gotelles de mel. Per sota de la fovèola hi ha un solquet amb la mateixa forma (solc infrafoveolar), igualment pigallat.

Mirmecocòria. Deixant de banda els altres fenomens de disseminació (11), en Erodium també hi ha mirmecocòria, disseminació per formigues. Les hem vistes sovint, a les seves estrades d'aliments, traginant mericarpis de cargoles, i també encabint-los a l'interior dels seus caus, inclosos els filaberquins, és clar. Observeu el tipus cabut de la formiga esclafagranes. Fotografia: 21.4.2018.

Notes
(1) Si un tàxon és qualsevol unitat de classificació botànica, una espècie, una família, etc., el mot precedit del prefix indicatiu de 'reunió, unió, adhesió, etc.' s'aplica a qualsevol unitat o tipus de la classificació de les comunitats vegetals, ja es tracti d'una associació, una aliança, una classe, etc.
(2) Val a dir que no tots els botànìcs accepten que les plantes puguin tenir alguna forma de temperament social. A casa nostra, però, és general, creiem, l'adopció del sistema d'estudi de la vegetació de l'escola sigmatista, basat en la caracterització de comunitats vegetals.
Tot seguit proposem dues eines d'interès, del camp de l'estudi de les associacions vegetals. 'Acta botanica barcinonensis' va publicar un molt interessant conspecte sintaxonòmic de les comunitats ruderals que trobareu en aquest enllaç.
Josep Nuet va publicar un llibre de la mateixa matèria, però en format de guia i amb l'estil acurat i directe de l'autor: 'Claus per a reconèixer la vegetació de Catalunya'.
(3) Sembla que no són pocs els botànics que consideren que les comunitats arvenses i ruderals són mereixedores de ser afiliades en dues classes diferents. Sobre aquest punt, vegeu la nota de Josep Vigo, en el seu sintètic 'Les comunitats vegetals. Descripció i classificació' (2005, pàgina 226), editat per la Universitat de Barcelona.
(4) Els melilots contenen cumarina, substància aromàtica d'aplicacions medicinals.
(5) Echium vulgare consta com a hemicriptòfit a la 'Flora dels PPCC'. Que no sigui que el suposat caràcter anual no sigui en realitat defalliment per condicions adverses.
(6) Aquesta planta és consignada a la 'Flora dels Països Catalans' -i de retop a bona part de la nostra literatura botànica- amb el nom Eleusine tristachya (Lam.) Lam. subsp. barcinonensis (Costa ex Willk.) A. et O. de Bolòs. Sembla que es va introduir en primer lloc a Catalunya al segle XIX, segons WillKomm. Ens demanem sobre el fonament d'aquesta subordinació localista i si aquest tàxon dels Bolòs pot ser un tribut a Willkomm i a Costa i al seu tàxon, considerat clàssic, Eleusine barcinonensis Costa ex Willk.
(7) A més d'agafar-se al pèl, es claven a la pell i algunes també ocasionen lesions internes al bestiar que en menja.
(8) Aquest tàxon és considerat amb valor subespecífic a 'Flora Iberica', per bé que, paradoxalment, en el mateix article s'hi suggereixen dubtes sobre la seva delimitació.
(9) Pius Font remet, sobre aquest mot, a Rothmaler. Considerant que la cariopsi embolcada del lemma és un fruit, no hagués estat millor tripanoscarpia?
(10) Insistim que potser és un error i aleshores es tractaria d'una altra espècie.
(11) En Erodium hi ha, a més de mirmecocòria, autocòria, bolocòria, herpautocòria i tripanospèrmia.

Sabadell
Text i fotografies: ©️ Romà Rigol