Situació geogràfica. A llevant del pinyol de Montserrat i del fabulós trau del congost del Cairat, hi ha uns relleus modestos però força trencats i complexos, una mena de grop amb grifolls, diferents derivacions o serres, ben puntualitzades pel Puig Ventós (606 m) i el Turó del Ros (639 m), però sobretot per l'encastellada ermita de Sant Salvador de les Espases, esbargívola i sanitosa destinació d'excursionistes i passejants de les aclofades viles del Llobregat.
Complexitat física i geològica que es caracteritza per la concurrència de fenòmens com ara: el contacte de la conca sedimentària ibèrica amb els catalanídids; la dislocació de la fossa prelitoral; l'aflorament d'una estratigrafia vertiginosa que abasta dels materials paleozoics als cenozoics; i uns casos d'encavallament que han capgirat la normal deposició sedimentària.
Doncs bé, aquests relleus asprius són la frontissa de dues planes veïnes però desnivellades, que sembla que es donin l'esquena. Mentre que al sud hi ha la vall del riu Llobregat, enclotat a tan sols 70 m, i el terme d'Olesa de Montserrat enfilant-se pels faldars, al nord hi ha una digitació interna de la plana vallesana, però situada més amunt, entre els 300 i els 400 m; es tracta d'un corredor natural que posa en comunicació el Vallès amb la vall del Llobregat, lògicament aprofitat per al tirat de la via vallesana del tren de Manresa i diverses carreteres.
Aquí hi tenim la Plana de Can Torrella, al sud de Vacarisses i de la carretera de Manresa, territori emmatat i emboscat per on nosaltres hi hem fet algunes profitoses passejades. És una comarcada de les que han sofert cremes molt reiterades.
Però potser el més destacable de la regió sigui la personalitat geològica. Situada entre els dos grans pinyols de conglomerats heteromètrics de Montserrat i Sant Llorenç del Munt, comparteix importants trets amb aquests grans massissos, tot i la manifesta diferència de potència.
Si Montserrat és un pinyol dur de conglomerat, només finament entreviat de capes de materials més tendres, aquí són aquestes, les llitades d'argiles i gresos, les que tenen més extensió, mentre que les capes de conglomerats tenen escassa potència i un caràcter residual que expressa, amb gran claredat, el mapa geològic.
Gairebé ens ha sorprès aquesta plana ondulada, per la notable quantitat d'aspectes d'ecologia vegetal, de força interès, que ens ofereix.
En resum, tenim aquí els mateixos problemes d'estructuració que hem vist, més d'un cop, tot tractant de Sant Llorenç del Munt. Ens referim a que el rocam, els conglomerats però també els gresos, té un caràcter massiu, compacte, que és molt poc propici pel al bon ancoratge del sòl i de la vegetació.
El caràcter manllevadís i procliu a l'escombrada dels sòls i de la vegetació que hi va associada pot explicar que aquí i allà hi abundin els exemples de denudació, sovint poc o molt sorprenents, sobretot quan en l'entorn hi ha, en els espais que s'han mantingut estalvis d'aquests estralls, exemples de vegetació forestal, ja sigui mediterrània, de pinedes i alzinars, o en part submediterrània, amb roures i claps locals de rouredes de roure de fulla petita.
És clar que l'escena quedaria incompleta si no hi afegíssim la part històrica, és a dir, l'erosió edàfica associada a l'abandonament dels cultius, en especial el de la vinya, d'especial rellevància en dos sentits, per l'extensió que tingué abans de l'arribada de la plaga de la fil·loxera i, potser particularment, perquè el terreny que es troba mancat de l'articulació de les arrels de la vinya sembla molt exposat als processos de denudació.
Així doncs, hi ha tres aspectes, estretament lligats, que ens semblen molt destacables d'aquest paisatge, tal com el veiem ara: denudació històrica; magresa edàfica i eixut.
El matoll arborescent d'arbocer. Fem equivalent aquesta formulació a la màquia, mot peculiar pel qual en Bolòs sembla que devia tenir alguna flaca.
El cas és que tot sovint hi ha, en la dinàmica de la regeneració vegetal a l'àrea mediterrània, una fase preforestal, de matoll alt, format per mates i arbustos en formacions tancades i relativament altes, on l'arbocer Arbutus unedo hi té un paper més que destacat, amb talla subarbòria o d'arbret baix.
Les espècies del lignetum mediterrani que tenen més significació en aquests matolls d'arbocer són, al nostre lluc, les següents: Arbutus unedo; Juniperus oxycedrus; Phillyrea angustifolia; Quercus coccifera; Rosmarinus officinalis; Erica multiflora; Pinus halepensis; Quercus ilex. Possiblement siguin les quatre primeres espècies les més importants, en abundància i presència; hi dominen, precisament, arbustos grans o arbrets baixos, distinció més aviat convencional, de molt mal precisar, més encara si, com és el cas, en bona part són exemplars de reboll.
Seguint l'esquema d'en Bolòs, correspondria a la subassociació de l'alzinar arbutetosum, possiblement en la seva variant amb Coriaria.
A ca magre tot són puces. Veurem tot de casos d'arbocers en un estat de decandiment més o menys acusat, visible en els següents detalls: el fullatge és molt escàs; sovint de talla molt petita -en alguns casos de tan sols uns 3 cm- i de color enrogit; molta fulla ratada o maculada; molts branquillons morts. També hi ha exemplars esquelètics, sense fullatge o gairebé.
Creiem que són estralls de l'eixut extrem de l'estiu, tema que va merèixer un capítol en aquest espai. Però insistim en un punt potser una mica negligit: l'eixut va ser molt desigual, però especialment greu en algunes comarques del litoral i prelitoral del sector nord.
Per què els arbocers han acusat tan l'eixut de l'anyada passada?. La raó sembla senzilla: l'arbocer fa arrels profundes, especialment adaptades per a penetrar en substrats rocosos fissurats, a la cerca de la frescor confinada en nivells profunds -vegeu, per exemple, quina verdor no lluen les capces dels exemplars del Garraf.
I aquí, per contra, hi tenim un substrat molt desfavorable, el rocam de conglomerats o gresos massius, barratge indestructible per al desenvolupament de les arrels pivotants i profundes. Naturalment, la capa de terra que recobreix el rocam, tant si és magre com si no ho és tant, té una capacitat per a retenir humitat poc o molt limitada, més encara si el rocam facilita, sobretot quan hi ha pendent, la correntia soterrada, o sigui la pèrdua per evacuació lateral.
☰
Al fons, el puig de l'Hospici, la collada del Bram i, a l'esquerra, el carener de puig Ventós, no visible; relleus que tanquen pel sud aquest departament ondulat i eminentment gresenc, entapissat irregularment de brolles, matolls subarboris i pinedes. Els arbres principals són: Pinus halepensis, Pinus pinea, Quercus ilex i Quercus sp. (Q. faginea, principalment).
Les especies fredelugues, Cistus i Ulex, per exemple, hi són presents, però escassegen, sobretot les estepes.
☰
Retrogradació del paisatge. Creiem, pel que hem pogut veure, que aquest departament ondulat seria domini, en el sector més baix, de Can Torrella i el torrent de l'Orpina, de la roureda de Quercus faginea.
Els aprofitaments i impactes habituals i prou coneguts, conreus i focs, provoquen una retrogradació del paisatge. En les formes de degradació del sòl, la vegetació potencial és substituïda per una altra que correspondria a una estació ecològica inferior. Els roures cedeixen el pas a les alzines, mentre que el pi blanc pren protagonisme en detriment de la pinassa.
La magnificació de l'àrea del pi blanc, particularment conspícua en algunes comarques centrals, com ara el Bages, es fonamentaria en el potencial de les anomenades pinyes seròtines i a la capacitat per a mantenir durant molt de temps diàspores latents en capça.
☰
Els gresos són una família de roques; n'hi ha de fins, de grossers, trencadissos, durs, engrunadissos, compactes, quarsífers, coherents, friables...
La vegetació és clarament calcífila, però els gresos d'aquesta zona són molt rics en quars.
☰
Simplificació del relleu per a il·lustrar el parentiu d'aquest departament amb els massissos conglomeràtics, força evident, tot i la diferència de potència. Ara bé, l'abundor de gresos i de quars el fa més proper a Sant Llorenç. En canvi, la serra de l'Hospici i les derivacions de San Salvador de les Espases, Puig ventós, etc., són molt semblants a Montserrat, pel que fa a litologia i morfologia.
☰
Al centre, la plana de can Torrella. Al fons, la carena regular del mateix nom, emboscada en aquest costat; denudada al costat solà.
En primer terme, vegetació de resistència, lignetum de rebrot. Sòls escorxats per focs i conreus antics en un terreny que, arribat a la maduració, podria donar tancades rouredes submediterrànies.
☰
Mineralitzacions que semblen de quars, molt boniques. De fet, els arrebossats de granets de quars són molt abundants en aquestes roques que, vistes de molt a prop, sovint presenten la superfície molt granada i policroma, dins la gama falba i rogenca.
☰
Marfull Viburnum tinus L. Família Adoxaceae. Inici de la floració. Hi ha imatges que parlen per si soles. El marfull és un arbust característic dels alzinars, indicador de sòls poc o molt evolucionats, mai no gaire secs. Créixer en una llitada de roques? El marfull és d'aquest territori, lloc que ara, amb descarnades mostres de degradació, semblaria que no li pot ser propici. Ara bé, l'hàbit no és el de la planta forestal. Exemplar de reboll, rabassut i tofut, amb el fullatge clarament més tancat que el de la forma normal.
☰
Blau prúsic. Curiosament, el que podem veure d'aquest liquen només són els apotecis. Hi ha tal·lus endolític, clandestí? No ho sabem. Els apotecis són força irregulars, d'un blau prúsic molt bonic. L'anell és propi, concolor. Hi veiem semblança amb Sarcogyne regularis Körb.; és clar, en aquest camp de crostes, pigallades i estoretes palpitants quasi tot és condicional.
☰
© Diccionari de Botànica. Antoni Aguilella i Felisa Puche. Publicacions de la Universitat de València. 2004.
No sembla que aquest mot jovençà: lignotúber, gaudeixi de gaire acceptació; ens sorprèn trobar-lo en aquest diccionari. Al capdavall, n'hem dit sempre rabassa o potser soca, oi?
A la imatge hi veiem la rabassa en forma de pilota d'un càdec. No fa gaire vam comentar que se n'han fet bitlles, d'aquestes soques, i altres objectes, com ara pipes. A més, en alguns llocs servien per a demanar permís per a festejar una fadrina.
És clar, són tradicions dels temps en què també les soques de ginebre eren cosa normal i coneguda. En aquesta matèria, del coneixement de la terra i de les plantes, es podria dir que ens anem perfeccionant en la ignorància.
☰
Contraclaror en les fulles novelles d'un rebrot de Quercus faginea, eixit d'un jaç de molsa d'estrelles Pleurochaete.
Hi ha un munt de llavors que s'emparen de la nebulofília -encuny propi- de les molses per a poder germinar. Però aquest roure no és de llavor; de llavor donaria un peu net.
☰
Quercus coccifera L. No és el primer cop, però és força cridaner. Fulles planeres, el·líptico-oblongues, amb espinetes espaiades. No és el fullatge típic del garric i ens va caldre parar-hi esment per a veure-ho com cal. Hi ha retirada amb la fulla de l'aladern. Realment, els esclerofil·les mediterranis sembla que hagin convergit en determinades formes.
D'altra banda, és un potent rebollador d'arrel, capaç de fer tornes a tort i a dret. A la imatge de dalt hi ha tres plantes ajuntades: garric, fals aladern de fulla estreta i romaní.
☰
Més que un simple romerar. En aquest romerar ens hi vam entretenir una mica. Sobre els fruits mucilaginosos del romaní vam fer una petita monografia que. si us vagués, podeu trobar aquí. Un aspecte seria el següent: els mucílags retenen humitat i alhora fixen els fruits al terra, quan, havent-se humitejat, després s'assequen; de manera que, més que les pluges, en aquest ancoratge dels fruits del romaní hi tindrien particular implicació les rosades de tardor.
Les pluges actuarien semblantment, sinó que, a més, poden desplaçar els fruits per correntia superficial.
Per què el títol que hem posat en aquest epígraf? Doncs perquè creiem que aquest lloc és un bon exemple de brolla de romaní, sí, però també de retrogradació de la vegetació.
☰
En aquest romerar hi ha una pila d'arbres escarransits, aclofats, rabassuts, malgirbats ...o bé moribunds, com l'arbocer de la imatge.
Així doncs, considerem aquest supòsit, sempre en termes hipotètics: hi deu haver hagut intensa erosió edàfica per cultiu i incendi; les espècies de l'alzinar, alzina, arbocer, aladern, càdec, etc., hi són presents, però presenten un aspecte baix, arbustiu, deficient, a causa de la magresa del sòl. Els arbres necessiten desenvolupar un bon aparell radical i es troben amb el tap de la roca massiva, gres o conglomerat.
En cas d'eixut -l'estiu passat va ser terrible!-, el sòl magre s'asseca completament i, donat que les arrels tenen un camp tan limitat per a créixer, no hi ha manera de subvenir a les necessitats vitals de la planta. Els pinetons, molt xeròfils, resisteixen en estat arbustiu; els arbocers, en canvi, model d'arbret que s'adapta a terrenys secs desenvolupant arrels potents i fondes, a penes poden mantenir viu el fullatge.
Així doncs, en el cas de ruïna edàfica els matolls de mates xeròfiles poden agafar un caràcter permanent o subpermanent, expressió que, segons creiem, s'utilitza en l'estudi de la vegetació per indicar que una formació vegetal s'adapta a condicions ambientals particulars que només molt rarament poden canviar; això és, per exemple, un cingle, la llera d'un barranc sec, un camp d'esbaldregalls sota roquissers actius, etc.
☰
El matoll arborescent d'arbocer, cas molt destacable de laurifoli heliòfil, és una etapa de recuperació del bosc mediterrani de l'alzinar amb marfull, o bé una expressió pobre d'aquest alzinar, en estacions desfavorables. En aquest esforçat paper edafogenètic de l'arbocer s'hi han de considerar les micorizes arbutoides, de fongs del grup Basidiomycotina, com els de la boixerola.
Però aquests arbocers s'han trobat un obstacle temible, una manca tan persistent de pluja que ha deixat el terra sec com una penca de bacallà salat. Ho il·lustrarem en les següents imatges.
☰
Exemples de decandiment en Arbutus unedo. Passada la tardor, tonem a tenir un període molt sec, l'eixut d'hivern. En condicions edàfiques normals, hi hauria reserves a la soca i arrels; aquí no se sap, però sospitem que alguns peus potser no podran rebrotar.
☰
Exemplars de pi blanc rabassuts, aclofats i molt ramificats arran de terra; creixent anòmal que relacionem amb la impossibilitat de fer arrels normals, per manca d'espai.
☰
Fil·lomania i blastomania en un exemplar de Juniperus oxycedrus. Aquestes tofes de fulles i branques reconcentrades són causades per infecció de fitoplasmes, organismes microscòpics capaços d'infiltrar-se en les cèl·lules vegetals i destarotar l'organització de les plantes. Sembla que alguns l'anomenen Candidatus Phytoplasma phoeniceum.
☰
Si cerqueu aquest capítol hi podreu veure una mòmia amb vel transparent ben curiosa. Aquests cecidis del càdec són d'allò més comuns i trobadissos, confirmació de que són combinacions naturals, singulars relacions de parella, molt ben afermades.
☰
Senzillament admirable. Com més va més admiració ens produeix el comuníssim romaní. L'estímul de l'impacte tèrmic, el mucílag aferradís, les formigues...però, i aquest florir tot l'any? Com és que el romaní floreix tot l'any? Com s'ha arribat a explorar les quatre estacions per a multiplicar-se? Com ha arribat una mata a conquerir espais tan diferents, d'una banda les roques -talment un casmòfit- i de l'altra els sòls supercarbonats i ofegosos de les margues? L'escena de la fotografia ens recorda una imatge d'en Segarra: tant li fa les vores com el mig!
☰
Aquesta roca està coberta d'un liquen crustaci blanc, profusament pigat pels ocels -ostíols- dels peritecis, òrgan comparable als apotecis, sinó que, a diferència d'aquests, aquells estan immersos a l'interior del tal·lus i amollen les espores per aquestes obertures. Possiblement del gènere Verrucaria.
☰
Aquest liquen que fa muntells de petites unitats a manera de rosetes, molt inflades i com rebregades, cobreix els pulvínuls d'una molsa. Sembla Thalloidima sedifolium (Scop.) Kistenich, Timdal, Bendiksby & S.Ekman. Isaac Rubio ens ha posat sobre la pista d'aquest liquen. Gràcies.
☰
Estròbils masculins de Juniperus oxycedrus. Aspecte molt botit i turgent dels sacs pol·línics. Hi ha proteràndria. Trobar ara estròbils femenins és encara difícil.
☰
L'arbust Phillyrea angustifolia té un hàbit globós, dens, pulvinular, molt característic.
☰
Branquillons abundosos, mig sarmentosos mig enravenats, fulles llarguerudes, oposades...trets d'aquest fals aladern que comparteix amb l'olivera, de la mateixa família Oleaceae.
☰
Germinació a seny. Aquestes pinedes de peus densament arramadats són típiques del pi bord. Són el resultat d'una seqüència: incendi en espai clarer/fosa de la resina de les pinyes en capça/amollada de pinyons al terra/pluges tardorals en sòl cendrós/germinació a seny.
Pel que fa a la dinàmica, no és clara; hi ha molta espessor, poc futur per als pins i sospita de cul de sac, per bé que, tard o d'hora, el sac sempre peta, per un lloc o altre.
☰
La repressió aclofa. Semblant al que es pot veure en els vorals d'algunes carreteres: pins nascuts en llocs ofegosos, que no permeten el normal desenvolupament de les arrels. Aquí el 'monarca' -l'ull del pinetó- ha abdicat i les lleves fan un tronquet que, per a la talla del pi, es veu tot refetó. La repressió aclofa.
L'arbret porta fulles primordials o juvenils, un tret propi d'arbres que sofreixen tràngols; present també, de vegades, en pins de fila normal, els 'pinos locos', que diu Ruiz de la Torre.
Aquestes fulles són estretament ensiformes i isolades, inserides al macroblast sense noses, no aparionades en un braquiblast, com són els nomofil·les -[les] femení en el diccionari d'Aguilella i Puche!- dels pins.
☰
Un terreny que no traga. Haurem d'interpretar el que passa aquí... molt curiós. Partim del supòsit ja exposat: camp abandonat que posteriorment ha sofert erosió, sòl escorxat i rocam gairebé a flor de terra.
Observeu-hi l'alzinastre rebordonida, al mig de la primera foto i a la segona. El marge rocós del camí indica un altre nivell gresenc. S'hi aprecia remoció d'aigües de correnties laterals. Les pedres a prop del graó del camí indicarien la caiguda de l'aigua de sobreeiximent, quan el vessant de l'esquerra s'amara completament i les lloses impedeixen la infiltració.
A l'espai s'hi nota el solatge arenós de la remoció de l'aigua. L'alzinastre, a més, indica -foto del mig- el nivell de l'aigua, a més d'un pam del terra, en el material encallat en els forcalls de baix, tot plens de rocs i mates de farigola descolgades.
Creiem que l'escena posa en evidència el problema de la dificultat de percolació i la violència de les correnties superficials.
MOSQUETES, CARNISSERS I CAPRICIS
Com sabeu, tant si grateu per aquí com per allà, sempre hi trobareu una planta, abans d’arribar al mineral, l’esquelet de la vida.
Passo un lluc d’un tema molt complex. Hi ha una mosca (Myopites) que provoca un cecidi en el capítol de l’olivarda (Dittrichia, abans Inula).
Les fotos són d'això, els cecidis en planta, com una mena d'olivelles brunenques, cofades amb les llarguerudes eminències de les flors, i un de seccionat, al llarg, que mostra dues larves de la mosqueta cecidògena.
Hi ha un seguit de carnissers, dels anomenats ‘parasitoides’, aquella mena de formigues d’ales fines, cintura de ‘Marilyn’ –sembla que alguns no saben que allò era pur efecte ‘mondongo’- i amb panxa acabada en punyent estilet, que crien la seva descendència de forma molt suculenta, a despeses de la cria de la mosqueta enclaustrada. Resulta que aquests carnissers que a l’hivern crien a costelles de la mosqueta cecidògena de l'olivarda, posteriorment ho fan a compte d’una altra mosqueta que és plaga, la mosca de l’olivera: Bactrocera. Així doncs, aquests carnissers amb cintura de figurí contribueixen, segons es diu, a pal·liar una plaga agrícola de les que fan, o poden fer, estralls.
I d’aquí deu venir el nom de l’olivarda; o potser perquè el cecidi té precisament forma d’olivella? Sovint trobem capricis naturals, misteriosos, d’aquest estil...
Turó dels Ducs. Conglomerats que formen roquissers grofolluts. Acabarem la crònica amb una mica de turisme.
A la dreta, l'Olga. A l'esquerra, les penyateres encastellades de Sant Salvador de les Espases. Al fons, l'eminent pinyol esportellat de Montserrat. Assolit el crestall de conglomerats, el paisatge canvia radicalment.
ROMERARS: L’ESCALF, LA PEGA I LES FORMIGUES
Visió migjornal de la serra de l’Hospici, coberta de grans extensions de romerars.
Així com passa en les llavors d’algunes estepes Cistus, també en els fruits del romaní l’impacte tèrmic del foc és un estímul per a la germinació. Així es provoquen, amb els incendis, espectaculars germinacions a seny d’aquesta labiada popular, mata que té una formidable acció cicatritzant del sòl, potser poc coneguda.
A això cal afegir-hi altres atributs notabilíssims, la pega i la mirmecocòria. La pega: els fructículs del romaní són molt mucilaginosos. En cas d’humitejar-se, el mucílag s’infla i el fruit queda enganxat al terra, de manera que la planta pot vèncer, així, la natural tendència a rodolar dels aquenis rodons.
Les formigues: quan els fruits del romaní cauen al terra, sobretot a l’estiu, les formigues els arrepleguen per a fer-ne recapte, de manera que els escampen molt dellà d’on les plantes mare els van produir.
Però ens sembla oportú de consignar, en una relació, alguns trets propis del romaní, perquè aquesta labiada no és, no, una planta qualsevol:
