Apunts carpològics. Un cop més, un breu capítol de caràcter morfològic que ens permetrà veure el fruit en llegum de la gatosa Ulex parviflorus Pourret i la seva llavor, ornada amb un carnús força vistent. Capítol a part és l'ecologia de la llavor, tema que ha estat ben estudiat però que nosaltres deixarem, si s'escaigués, per a una altra ocasió, en el cas que puguem documentar la mirmecocòria o disseminació de les llavors per les formigues.
☰
Plantes germinadores (1). Sembla inevitable veure un paral·lelisme entre Ulex i Rosmarinus, per un seguit d'aspectes comuns en les dues plantes. Serien els següents: comparteixen hàbitat; les llavors duen eleosomes (2); són molt llavoreres; les disseminen les formigues -mirmecocòria; són precursores en espais cremats; de vegades germinen a seny en extensions considerables, després dels incendis, tot formant argelaguers i romerars més o menys purs.
En canvi, el romaní no comparteix amb la gatosa el caràcter fredeluc d'aquesta; al contrari, la labiada s'endinsa ben endins de la depressió ibèrica, on el clima continental és molt sever.
☰
Fenomenologia. Ulex parviflorus Pourret és de floració hivernal, però encara ara se'n poden veure, de flors. A partir de març i fins a l'estiu es produeix la dehiscència del fruit, especialment determinada, pel que es diu, per la temperatura.
Es desfan les juntures carpel·lars, la ventral i el plec dorsal i, ja eixutes i desanimades del tot les unions de les llavors amb la placenta, aquestes cauen al terra, en el que ha estat qualificat de disseminació primària.
Així, les llavors poden restar al peu de la planta mare o bé, un cop caigudes, poden ser transportades per les formigues als seus caus -disseminació secundària (3).
☰
El llegum. El llegum és petit, de 8-9(10) mm de llarg. Té un costat, el corresponent al dors, el del nervi medial del carpel, més corbat que l'altre, el de la sutura ventral.
☰
Color gris fosc quan és madur. Indument de pèls aplicats, blancs, de recobriment irregular, més desordenat i esclarissat al costat del dors que no en el del ventre, on són més abundants, sobretot al llarg de la juntura carpel·lar, on formen una crinera conspícua.
☰
Observeu-hi la diferència entre els costats del llegum: la part més corbada és la de l'esquena o dors, la del nervi del carpel.
Abans no cauen al terra les llavors, la tavella es manté tancada i embolcada per les romanalles florals seques, la parella de sèpals, en forma de bec d'ocell obert, i algunes peces corol·lines, sobretot l'estendard.
En aquest punt l'estil és persistent, al cim del fruit, sovint molt blegat, evocador aleshores d'un tirapeu; les galtes són bombades; i la consistència és enterca i força endurida, tot i la primesa de la tavella. L'interior de la tavella és llis, de color brunenc o de cafè amb llet.
☰
La llavor fa 3-4 mm de llarg. Color beix, verd o verdenc quan no ha madurat del tot; de vegades amb petites vires marbrenques en aquest estadi. L'estrofíol és de color groc, d'aspecte carnós o gelatinós, bilobulat, profundament fes a la part central, en el sentit de l'ample.
☰
Nombre de llavors. Han estat observades algunes desenes de fruits, potser unes 5. Duen, molt majoritàriament, una sola llavor. N'hem vist dos amb dues i un sol cas de fruit ple -bingo!-, amb les tres llavors benreeixides.
Sempre hi són presents i s'hi poden observar els funicles -pedicles de les llavors-, tres per tavella, indicadors dels inicials tres primordis seminals de l'ovari.
Ens demanem si el fet que hi hagi, molt majoritàriament, una sola llavor, podria indicar una tendència cap a la monospermia.
☰
El carnús o estrofíol. Les excrescències o carnussos que tenen algunes llavors s'anomenen, genèricament, eleosoma (4), mot de significat prou clar: cos oliós.
Ara bé, d'eleosomes n'hi ha de menes diverses, segons quin sigui l'òrgan que, més o menys transformat, l'ha originat. En aquest cas el carnús es troba al voltant del llombrígol o hílum (hil) de la llavor. En esguard d'això i d'acord amb el criteri dels autors del gènere a 'Flora Iberica', l'eleosoma de la llavor de la gatosa seria un estrofíol.
Podeu trobar, a la bibliografia, que alguns l'anomenen carúncula, al carnús de la llavor de la gatosa, si no es fa distinció entre aquesta i l'estrofíol; però sembla que en sentit restrictiu o estricte la carúncula és un carnús que s'origina al costat oposat, és a dir, el del micròpil (5).
☰
Policromia? Abans no maduren del tot, les llavors tenen tons més o menys verdencs. O potser són així de mena. Es diu que hi ha policromia en aquestes llavors: verd, groc i marró. Nosaltres hi hem apreciat el color beix com a molt dominant.
☰
Diferències en la forma. Imatges que il·lustren la variació en la forma de la llavor. La part on s'insereix el funicle pot ser més o menys deprimida i forma una mena de gep contigu, més o menys pronunciat.
L'episperma, la coberta de la llavor, és dur. Això té, evidentment, relació amb la necessitat de protegir els embrions en els períodes de latència.
☰
El marc i alguna valoració. Les mostres són del Vallès Occidental, del 9.3.2022. Els fruits són secs en la majoria de casos; alguns tenen tonalitats brunenques i també n'hi ha per madurar.
En aquest estat, el fruit pot romandre sense alteració durant cert temps, fins que esclata i amolla la llavor o les llavors. La dehiscència pot perllongar-se durant l'estiu. Creiem que val la pena de destacar aquest punt, per les importants implicacions ecològiques que pot tenir. Ens referim al període durant el qual la planta manté llavors madures en capça, ben guardades al dedins de la tavella closa.
☰
Notes
(1) Convencionalment es fan dos grups, en esguard de quin és el tipus de reacció de la planta davant de tràngols, com ara el foc: les que rebroten, dites rebrotadores, i les que resisteixen en el lloc només en forma de llavor que, precisament, germina per l'alteració i l'impacte tèrmic del foc, dites germinadores. Ulex i Rosmarinus són exemples de les darreres, qualificades per alguns de germinadores obligades. Aquesta mena de plantes s'estalvien o no han de guardar cúmuls de nutrients a les parts inferiors; en canvi, han de ser molt llavoreres, per tal que en el sòl hi hagi sempre un romanent abundant de llavors.
D'aquest estil, germinador, han excel·lit algunes plantes de les famílies, importants a l'àrea mediterrània, Lamiaceae (Labiatae), Leguminoseae i Cistaceae.
(2) Ara, que ja fa un temps que vam publicar un capítol sobre les diàspores del romaní Rosmarinus, on precisament hi vam expressar els dubtes i reserves sobre l'existència d'eleosoma en la llavor del romaní, llegim, al diccionari de Pius Font, en l'articlet sobre l'eleosoma signat nogensmenys que per O. de Bolòs, que la llavor del romaní n'és un exemple! Com sia que, tal com podeu comprovar en el nostre capítol, llevat del moc inflat no hi vam veure, a les llavors de romaní, res de semblant a un carnús, podem dir que, amb això, els nostres dubtes han acrescut encara més.
(3) Al fenomen de la combinació de diferents seqüències i mecanismes dispersius se l'ha anomenat diplocòria, en concepte potser no del tot ben justificat, si considerem que la concurrència de diferents sistemes dispersius és d'allò més habitual. No es recull aquest mot en el diccionari de Pius Font ni en el de Puche i Aguilella.
(4) A la bibliografia s'hi poden trobar diferents variants d'aquest mot. Eleosoma és la forma que recull el 'Diccionario de Botánica' de Pius Font.
(5) Vegeu 'Iniciació a la botànica', de Pius Font, tercera edició, a cura de Joan Vallès i Josep Vigo, edicions de la Universitat de Barcelona, pàgines 310-312.
☰
Sabadell
Text i fotografies: © Romà Rigol
