Alguns temes embullosos demanen de fer, prèviament, tal devessall d'advertiments i reserves que ben aviat t'inclines, determinat, per evitar-los sense miraments, en bloc.
Que els roures hagin motivat tanta literatura no seria necessàriament gaire carregós, però sí que ho seria, per a mi, aquesta manca de guies i recursos per avaluar-ne la fiabilitat. Que cadascú dipositi la seva confiança en aquells autors que cregui que en són més mereixedors.
Sembla inevitable retornar a Vicioso -monògraf històric dels Quercus ibèrics. A l'hora de concretar, en la fase determinant, són molt seguidores les guies de les esplèndides síntesis de la leonesa Carmen Acedo.
El marc. Trobo, en un marge arbrat, entre camps farratgers i de cereals -ara rostolls-, uns peus de roures -dos, revoltats de rebrots, justament- amb clara ascendència del Q. pyrenaica de Willdenow, l'anomenat roure reboll (1).
Els diferents roures s'hibriden entre ells molt sovint. Els híbrids són molt abundants, els trobem arreu, sovint amb traces molt mal definides, i poden tenir una vitalitat tan serenya com els parentals.
La taxonomia dels roures és una matèria notablement envitricollada; el vertígen per rossolar, de forma entusiàstica, pels pendissos dels mancaments, quasi sembla inevitable.
En aquest cas, l'ascendència del roure reboll es veu prou bé, en la lobulació de les làmines, molt profunda.
Els roures del Moianès. Tot advertint, de bon principi, que la comarca és un nyuc biogeogràfic, en el nucli o sector central de la comarca -sense considerar-ne, doncs, els caients dels quatre vents- hi domina, diria clarament, el roure martinenc Q. pubescens.
A la comarca hi concorren, també, Q. faginea i Q. huguetiana, si prescindim d'altres de més ocasionals.
Relaciono tot seguit els noms dels híbrids d'aquests tres roures amb el Q. pyrenaica, és a dir, respectivament, l'híbrid amb Q. pubescens, amb Q. faginea i Q. huguetiana:
- Quercus x firmurensis Hy 1898
- Quercus x neomairei A. Camus 1937 [Quercus x numantina Ceballos & Vicioso 1942]
- Quercus x trabutii Hy 1895
Tricomorfologia. Sembla que són molts els autors que han seguit els detalls de la forma dels pèls, com a guia pricipal per a diferenciar-ne les espècies. És quasi una tradició, en el gènere Quercus.
I encara és un camp d'estudi recent; també els botànics moderns segueixen utilitzant l'estudi dels tricomes, en la taxonomia del gènere, mitjançant les tècniques microscòpiques, amb el microscopi òptic i sobretot, darrerament, el microscopi electrònic de rastreig.
Alguns autors del nostre entorn han divulgat la terminologia descriptiva dels especialistes. Crec que en aquest camp mereix un esment, entre d'altres, la botànica Carmen Acedo, en especial per la publicació de treballs sintètics fets en esguard dels estudis de la morfologia dels tricomes -tricomorfologia.
Val a dir que, ça com lla, tot el material de fonament sensorial especulat en el nostre magí s'ha de transcriure en la forma literària i és natural que, en aquesta dimensió, hi germinin fusions i confusions. Ja ho adverteix l'autora de León; que el que alguns poden considerar, per exemple, fasciculat, d'altres possiblement ho hauran qualificat d'estrellat.
En aquest punt, jo ho tinc mitjanament clar: els racionalistes de patent registrada, que consideren que el subjetivisme contamina la ciència, també volen amb plom a l'ala, és a dir, igual que tots els mortals.
Fulles. Molt variades de forma (2) i de talla, de 7-10 cm de llarg. Les dels rams estivals són més petites i més endurides o coriàcies; les dels rams vernals són, en canvi, de talla mitjanenca i més aviat membranàcies o, fins i tot, tirant a mollars.
D'un verd viu i setinades, força brillants, al revers; d'un verd força clar, cendrós, en el revers.
Piloses en les dues cares, amb indument esclarissat i som en el dessobre, menys clar i més llarguer en el dessota, sempre, però, amb recobriment parcial.
Figura obovada, el·líptica o oblonga. En les més amples, poc més llargues que amples; en les més llarguerudes, molt angostes i, de vegades, molt feses, quasi pinnatisectes -algunes semblen coltellades.
Pel que fa a la divisió, són pinnatífides o pinnatipartides; en les parts mitjanes, on la divisió sempre és major, sovint són profundament pinnatipartides, mentre que en les parts dels extrems són pinnatífides.
Lòbuls oblongs, molt sovint amb lobulets secundaris, abundants, en especial en el marge inferior; quan un lòbul en porta un altre de secundari, tret molt comú, pot tenir forma de manyopla -pedat.
Extrem dels lòbuls indiferenciat, arrodonit, o obtús, de vegades fes, emarginat -retús-, molt rarament subcuspidat -lleu sortint-, però mai mucronulat. Sinus estrets, en forma de vall molt angosta.
Base foliar escotada, retusa o subauriculada.
Indument i forma dels tricomes. L'ancoratge dels pèls col·lapsa i aleshores els pèls es fan molt llevadissos. Els pèls llevadissos se solleven fàcilment, per exemple amb un lleu toc de la punta d'una agulla; els que no tenen la fixació col·lapsada, en canvi, no es mouen amb un toc lleu. Els pèls col·lapsats, a més, es desintegren més fàcilment.
Anvers. Hi ha indument a l'anvers i al revers. El de l'anvers té un recobriment baix, però els pèls estan regularment escampats, de manera que la làmina, llucada amb una simple lent, es veu regularment pigada o entatxonada, de floquets ramulosos o estrellats, molt petits.
Revers. En el revers l'indument hi té un major desenvolupament, els flocs són majors i més abundants, d'aspecte molt més embullat, amb recobriment també parcial, deixant-hi bona part de la làmina visible; al damunt de les venes la pilositat és molt serrada i desordenada, enfeltrada, de color una mica groguís.
En el revers la pilositat es veu molt pitjor que en el dessobre, perquè els pèls s'empasten amb l'espurnat blanc de l'epidermis, una retícula de punts blancs, ben ordenada, en grups poligonals, cinglats pel reticle anostomosat de les venes de darrer ordre.
Tricomes. Hi ha un tipus de pèl general i molt dominant, el fasciculat sinuós, però, en conjunt, se'n poden reconèixer fins a cinc tipus de tricomes diferents, fasciculats estipitats o sèssils, subestrellats, simples i lepidots. Vegem-los.
Fasciculats: són pèls compostos, amb 5-7 braços de mitjana, estesos o, molt sovint, ascendents, ondulants o sinuosos de tirat, rarament linears, en molts casos conglutitats en el tram basal, fent-hi un fascicle o manat tancat, a la manera d'un peuet -un estípit, pèls estipitats-, subbulbós -efecte base de cebollí; altres pèls del mateix estil tenen els braços confluents a la base, però sense fer-hi un pedicle o estípit -pèls fasciculats sèssils.
Subestrellats o radiats: qualificatiu per indicar aquells pèls soms que, semblants als anteriors, són radiats, tenen forma d'estrella o quasi, amb els braços estesos, separats i de tirat quasi linear, no sinuós. Solitaris: són escassos però destaquen per la talla superior -1 mm o més-, la forma, irregularment sinuosa, i el caient, prostrat. Lepidots: tricomes casposos, granets blancs, petites esquames -caspa- de remoció, en els entrepeus dels pèls, sobretot revoltant-ne les venes.
Nervació. Pinnada, amb els nervis molt vellosos, coberts d'enfeltre, lleument groguís o rossenc. Vena marginal destacada, rebotida al revers (3). Nervació finament reticulada, anastomosada. De mitjana, 7-8 nervis secundaris per hemilimbe, alterns, suboposats o oposats. Nervis terciaris visibles, en general patents, arcuats els que van als lòbuls secundaris. Nervis sinuals (4) presents, força comuns, quasi sempre en el tram inferior de la làmina.
La fulla superior, amb lòbuls que jo anomeno de bec de gralla: amples i subcuspidats, té una forma que és molt abundant en arbres de tota la banda prepirinenca oriental, l'àrea del roure martinenc Quercus pubescens.
En canvi, en aquest Q. x firmurensis l'indument es resisteix a la depilació.
Vegeu-hi, en la foto de detall -central-, la pilositat en el marge foliar, destacable, també visible a ull nu.
Estudio dinámico de las poblaciones de robles de la cordillera litoral catalana. Pere Montserrat. P. Inst. Biol. Apl. Tomo XXV, pàgs. 151-161. 1957.
Una guia pràctica -i molt sintètica-, amb introducció tricogràfica, per a navegar, a pler i deler, per la taxonomia del gènere.
.jpg)
Fotografies al microscopi òptic, gentilesa de: © César Pedrocchi Rius.
Convido al lector a rastrejar les fulles dels roures. Jo diria que l'ascendència del Q. pyrenaica és força fàcil de trobar, arreu, per poc que furonegis. I val a dir que és un pèl trist, l'escarransit panorama dels magríssims registres que tenim, dels híbrids dels roures. No oblidem que algun dia disposarem d'una nova fotografia de la flora de Catalunya i que per a bastir-la cal ampliar-ne els registres, tant com sigui possible, com més millor. Jo procuro fer córrer el llapis, per si això, per ventura, serveix.
Notes
(1) Així dit perquè de natural rebolla -rebrota- molt. Per tant és, ensems, nom d'arbre i de brot d'arbre.
(2) A les variacions foliars naturals, pròpies de molts roures, cal afegir-hi, encara, les motivades pels usos: en aquest cas són pastures arbrades, d'arbres regularment esbrostats i, a més, hi ha molts arbres de rebrot.
(3) Alguns dels trets reportats, com aquest de la vena perimetral, són propis, en general, dels roures. Són abundants, per exemple, els 7 nervis per hemilimbe; la qualitat glaucescent o cinèria del revers; la tonalitat groguenca o enrossida dels nervis; l'enfeltrat que els cobreix, etc.
(4) Són els nervis que van de la vena medial principal als entrants de la lobulació, sovint anomenats sinus.
(5) Si acceptem, és clar, que a casa nostra hi ha diferents espècies de roures, punt subjecte a discussió.
(6) En el mateix text Montserrat hi diu que els caràcters del Q. pyrenaica persistirien, en gran part del territori, en l'híbrid amb el Q. canariensis, aleshores conegut com Q. Fontqueri Schw. Montserrat considera que el Q. canariensis hauria deixat petja en gran part de les serres costaneres.
Text i fotografies, quan no s'especifica: © Romà Rigol Muxart
