Les formigues caminen de pressa i tenen una força hercúlia. Són petites i no solem veure-les. Però són pertot, tant en els espais oberts com en els coberts i forestals.
Tenen establerts amb les plantes uns vincles estrets i llargament consolidats. En són proves inequívoques uns petits carnussos que porten enganxats les llavors de moltes plantes, com ara les lletereses, les violes, les manxiules Helleborus o el ricí.
 |
Càpsula tricoca i llavors (1) carunculades d' Euphorbia peplus, una lleteresa ruderal. L'eleosoma o carúncula (carnús format a l'entorn de l'orifici del primordi seminal) és la cofa que corona la llavor, de color de vori i una mica lluent.
|
Aquests carnussos s'anomenen, genèricament, eleosomes, és a dir, literalment, cossos d'oli o de greix. Diem genèricament perquè n'hi ha de menes diferents, carúncula, aril, etc, segons sigui la part de la sement que l'origina.
 |
| Una formiga festejant un fruit de ricí. Hi manca un dels carpels. |
L'espermatologia és complexa. La història evolutiva dels espermatòfits s'ha orientat a produir una meravella que porta incorporada la dimensió temporal: un embrió encapsulat capaç de diferir el seu desenvolupament en plàntula. L'embrió viu a l'interior d'una càpsula codificada, de tal manera que primer i per un temps es manté en un estat d'endormiscament (dormició, latència), perfectament protegit, tant que n'hi ha de capaços de viure-hi milers d'anys; després i un cop rebuts uns determinats estímuls externs que podem comparar a la sèrie de números de la combinació d'una caixa de seguretat, es desvetlla, en surt i inicia el creixement (germinació).
 |
| Una altra formiga, a la cara interna d'una càpsula partida. |
En alguns casos els eleosomes formen part de la combinació de números capaç de produir la germinació, quan són rosegats per les formigues, arrencats o simplement destruïts, per marciment, fregadís, patacs, etc.
(1) En aquestes petites llavoretes hi hem vist un fenomen de reacció superficial d'una plasticitat encisera: quan es descobreixen presenten una superfície tota espurnada, com si portessin una fina capa de cristalls de gebre. Però, exposades les llavors, de cop, a la llum i l'aire, ràpidament aquesta mena de puntets es fan fonedissos, com si rebentessin, de manera que la llavor que a la primeria es veia tota espurnada de pics blancs, passa a tenir, tot virant de forma col·lectiva, com ho fa un estol d'estornells, un color de gris marengo uniforme, com per obra d'encanteri. Notem-hi, daltra banda, l'ornamentació, habitual a la natura, de 'patró de cel·les de rusc'.
Sabadell
Textos i fotografies: © Romà Rigol
