26 de juliol de 2019

Sant Llorenç del Munt, dinamisme i erosió (2)

Introduïm de forma epigràfica el segon lliurament d'aquesta sèrie dedicada al rocam i la vegetació de Sant Llorenç del Munt :

  • Formigues dispersores
  • Crostes a les roques
  • Merda de bruixa
  • Ròssecs d'activitats degradants
  • Còdols poligènics
  • Inclinació i dinamisme
  • La Cargola de roca
  • La Bengranada
  • Fotjades
  • Un volum de referència

Figura 1
Figura 1. Mirmecocòria. Dues formigues traginant diàspores de la Cargola de roca Erodium foetidum subsp. glandulosum, endèmica del massís, juntament amb d'altres que porten altres fruits. N'hem vistes moltes, en llocs diferents, de formigues amb llavors de cargoles.

Figura 2
Figura 2. Curadores del sòl. Una formiga traginant una llavor negra, aparentment de Marcet Dipcadi serotinum, una bulbosa molt abundant a les codines i terraprims del massís. En els boscos, als espais oberts, als erms... en tota mena de llocs el paper que hi fan les formigues és molt destacable, en especial en la dispersió de fruits i llavors. 

Figura 3
Figura 3. Crostes negrenques. La roca fresca i nua apareix tot sovint pigallada per les crostes de Nostoc i líquens del tipus Collema (amb Nostoc com a ficobiont) o semblant. Notem-hi com en les inflexions de menys pendent s'hi acumulen els fragments de roca, tot ben indicatiu de remoció activa.

Figura 4
Figura 4. Merda de bruixa. Els dies de pluja són ideals per veure els cianòfits Merda de bruixa Nostoc ben hidratats. És lògic que els reconegui el parlar popular, perquè són molt abundants. Hi veiem, també, uns líquens carnosos, de color verd blavís o verd ampolla, potser del gènere Collema (amb Nostoc com a ficobiont).

Figura 5
Figura 5. Senyals d'activitats degradants. Ròssecs i denúncies. Decapitació, rocam escorxat...al camí de pujada al Montcau. Hi veiem clarament la vora del prat, de sòl magre però ben aglevat, i la intensa denudació que afecta al camí, revelada per la presència de material disgregat, solt. Es tracta d'una dialèctica polaritzada, de dues forces oposades. En condicions favorables el prat podria ser continu, però la denudació s'activa i magnifica a partir de petits escorrancs traçats per l'erosió de l'aigua d'escolament superficial i, sobretot, pel trànsit, en temps no molt allunyats, de les motos de trial. Si ara aquesta activitat ens sembla inapropiada, potser fins i tot fora de lloc, hauríem de recordar que en bona part del país aquesta pràctica continua ben vigent i considerada com a normal, acceptable i tolerada, afectant a espais que temeràriament considerem d'interès paisatgístic menor. 
Aquesta imatge, doncs, es pot considerar germana de la que Josep Nuet va fer-ne al Matagalls el 1973, que podeu retrobar en l'entrada d'aquest bloc 'Presentació de la secció Erosió'. Un escorranc eixorc i actiu, molt semblant al que encara ratlla el puig camús del Matagalls. El ròssec dels còdols és, en realitat, el testimoni del ròssec del nostre potencial destructor.

Figura 6
Figura 6. Còdols poligènics, heterocroms i heteromètrics. Hi ha calcàries, gresos i pissarres abundants, a més de quars, alguns granitoides... fins i tot bretxes i conglomerats (allò de la semblança entre la part i el tot). Hi dominen les coloracions clares, grises i vermellenques. Imatge de la llera del riu Ripoll, polida per l'aigua.

Figura 7
Figura 7. Inclinació i dinamisme. Vessants meridionals del Montcau. Hi veiem un corredor de picons que travessa la meitat superior de la imatge. Destaquem-hi: la diversitat en la talla de les roques; el notable paper que hi fa el crespinell Sedum album, visible en el puntejat fosc de la foto; i les grans motes verdes de la Cargola de roca, un altre especialista d'aquests espais tan desfavorables. La capacitat del crespinell per engrapar i retenir els fragments de roca més petits, mitjançant un sistema d'arrels fines però escampades per l'aparell vegetatiu extensiu, és molt singular.

Figura 8
Figura 9
Figures 8 i 9. L'esquelet de l'arquitectura. Exemplars morts de Cargola de roca. Imatges il·lustratives de les característiques de les codines del massís. Fragments de còdols partits i esbocinats. Material solt, predominantment groller. Escassesa o absència absoluta de materials fins, molt manllevadissos en espais dinàmics. Hi veiem les dues plantes suara esmentades, el crespinell i la cargola. Les tiges d'aquests camèfits s'assemblen una mica, però el capteniment és particular en cada cas. L'aspecte embullat caracteritza l'aparell vegetatiu de la cargola. Les branques s'entortolliguen de tal manera que són molt apropiades per englobar, per dessota dels extrems foliosos, un paquet de detrits o clasts que li ofereixen més resistència enfront dels fragments mobilitzats. El sistema del crespinell ja ha estat apuntat: emet arreletes fines, quasi capil·lars, entre la sorreta i els fragments més menuts, regularment al llarg de les tiges rèptils que van emetent, també, brots foliosos curts (braquiblasts), aparentment desconnectats, de fullatge molt dens. La presència, força comuna, de tiges prostrades i despullades, sense gens de fullatge, pot indicar que la planta s'ha obert pas entre còdols que després han estat evacuats.
La vegetació de codina, particularment important en aquest massís, desplega una notable capacitat per retenir materials disgregats, de cohesió escassa o nul·la, però sempre en espais planers o d'inclinació moderada.

Figura 10
Figura 10. La Bengranada Teucrium botrys és una herba anual o biennal, característica de les codines. Com és propi en aquest grup, fa una arrel primària preponderant (pivotant), relativament cepadeta. L'arrel-cargol és típica dels casmòfits, les plantes fissurícoles. És un ancoratge ferm i segur. Creiem que aquesta herba necessita arrelar on hi hagi fragments fins, que permetin assegurar un creixent en temps limitat, de temporada. Com podeu veure, les carxofetes del Crespinell blanc surten quasi pertot. 
   
Figura 11
Figura 11. Fotjades de senglar que han deixat al descobert un grup de bulbs d'Anthericum liliago. És ben sabut que les bulboses tenen força significació en els terraprims. Hi solen ser abundants plantes com ara els narcisos, el marcet, l'anyol, l'all de cap rodó, el botó d'or de fulla prima o les tulipes.

Figura 12
Figura 12. Josep Pintó va dedicar la seva tesi de doctor a l'estudi de 'La dinàmica de la vegetació a Sant Llorenç del Munt', dirigida per l'aleshores professor J. M. Panareda i presentada el 1993. El volum de la fotografia ve a ser, doncs, una síntesi condensada d'aquell estudi. Aquesta memòria s'inspira en l'escola de l'estudi del paisatge que integra la fisiografia -geografia física i clima-, la geografia humana i la vegetació. L'autor d'aquest bloc se'n reconeix aprenent, d'aquesta escola.

Sabadell
Textos i fotografies: © Romà Rigol