Roïnes. Les gotes de març són dolces prometences. Si normalment portem retard, o sigui que passa un temps entre el dia d'activitat a la natura i el de la publicació de les impressions, ara encara més, de manera que veurem si ens posem al dia aviat. També em passa això perquè vaig peixant, mentrestant, algun tema de més llarg recorregut.
Aquests entrellucs són de principis de març, d'un dissabte que vaig aprofitar per a fer un curt passeig pel voltant del poble d'Ordal, mentre queia una roïna d'aquelles que, de tan fines, gairebé no es noten. Però per prudència les fotos les vaig fer amb el telèfon portàtil.
Capítol molt breu, doncs, limitat a aquestes parts: un apunt introductori geogràfic, unes impressions sobre l'ambient i un breu recull d'entrellucs. I escrit aquest cop en primera persona. Perquè aquells garrigars van niar, fa un temps, dins meu; i aquesta és la corda que ara prefereixo polsar.
☰
APUNT GEOGRÀFIC
Les anomenades muntanyes d'Ordal són la continuació natural, terra endins i cinglant la plana penedesenca, del massís de Garraf.
El tipus de relleu i els materials són els mateixos, calcàries fissurades, l'arèola de dolomitització, afloraments de margues del keuper, ben marcats per la vegetació, etc.
I el paisatge? Potser només hi ha, diferent respecte del Garraf, una presència major de tàxons submediterranis, degut a l'exposició a factors com ara les bromes del corredor prelitoral, vents continentals (a l'Aragall, el mestral és un component recurrent), etc.
☰
L'AMBIENT
Al nord del poble d'Ordal, d'on són aquests entrellucs, hi ha una zona força planera, amb cultius de fruiters abandonats i camps que ara estan herbats, emmatats o emboscats.
El que més em va sorprendre va ser, precisament, veure com n'era d'abundant el marfull, al voltant d'unes d'oliveres d'un camp deixat. Per què? Doncs perquè he establert una relació, potser no prou ben fonamentada, qui sap!, entre aquests arbust i els sòls bons, madurs o ben evolucionats.
De manera que la sospita és aquesta: en aquestes planes de vells cultius la terra sembla bona, argilosa i possiblement eutròfica. O sigui que valoro que es tracti d'un romanent, relativament extens, d'argiles de descalcificació acotxades en els espais que topogràficament ho faciliten.
☰
ELS ENTRELLUCS
☰
El cel tapat enlaira. Aquest temps humit té els seus avantatges. És una meravella veure com l'aigua vivifica els colors i com el tel gris del cel tapat ho impregna tot d'una llum especial, intensa i alhora difusa. És l'efecte visillo, mot castellà que no sabem si té cap equivalent prou satisfactori, en català. Si el sol alt aclofa -ombres sota els peus-, el cel tapat enlaira.
☰
Aquests paisatges són coneguts: pinedes, erms, fenassars i la barreja de tot plegat. En aquest temps hi ha un contrast fort: moltes plantes llenyoses estan actives, mentre que moltes herbes i sufruticoses, no totes, encara grisegen.
Certament, aquí quasi hi ha de tot. Normal; en un espai obert sembla que, per un temps i només per un temps, hi cap tothom.
☰
Els nostres paisatges. En qualsevol lloc pot passar això: de cop, a la impensada, una imatge que crec que no havia vist abans, una mena de devesa de marfull. Cada lloc té la seva història.
Un laurifoli espès! I l'esponerós fullatge de la caprifoliàcia -Adoxaceae, ara- té un toc, un aire ben muntà, quasi atlàntic.
Que no, que no és tan eixarreït el paisatge del Garraf i de l'Ordal. Que els nostres paisatges són això, els nostres paisatges; i que la nostra empremta, la del ferro, el queix i el foc, és molt vella i profunda.
No recordeu allò que escrigué en Bolòs, en la jovenesa de la seva formació, que a l'obaga del puig d'Agulles hi havia un clap de grèvols Ilex aquifolium? Cerqueu-los-hi ara, els grèvols!
No costa pas gaire d'entendre, el que diu en Josep Vigo al seu llibre darrer, 'Geografia particular'; més o menys que plany les noves generacions, que han de veure i viure uns paisatges molt devaluats, si es comparen amb els que en el seu temps ell va poder viure i veure.
Això sí, sembla que sempre trobarem arguments per a impedir, o justificar-ho, que la natura s'expressi tal com és.
Jo m'hi he esgarrinxat qui-sap-lo, per aquells garrigars. És la pàtria de mon pare i de la meva curolla, de trepitjar i pitjar el terrer.
Potser sí, potser els grèvols podrien niar de nou per aquelles aspres obagues; però caldria abans que volguéssim respectar la natura, en comptes d'utilitzar-la de circuit per a motos i bicicletes. Per ara no, per ara els espais naturals són, abans que res, per a esplaiar el nostre egoisme destructor.
☰
Una combinació de primera, marfulls i oliveres!
☰
Una altra imatge interessant! De regalets n'hi ha de moltes menes. Hi ha el regal enlluernant, com ara la maduixa o la serva, per posar dos exemples de la família de la rosa; però d'altres són regals amagats, no pas destinats a la joia, al brillant de l'ull del moixó, sinó a la perseverança aqueferada de la formiga.
Aquest estenall de lletereses podria ser ben bé obra de les formigues -mirmecocòria-, tenaces gormandes dels carnussos -eleosomes, carúncules- de les llavors de les lletereses. I sembla que fins i tot les esclafagranes -Mesor- rebutgen la grana, un cop n'han llevat el carnús oliós.
☰
La Lletera de Mariola ens ofereix un altre exemple de tractament nomenclatural variat; això no seria res si no fos que, a més i com passa en d'altres casos, els botànics també discrepen sobre quina és la planta designada per cada nom.
Vaja, que si no ets taxònom i no estàs disposat a fer exploracions taxonòmiques cada dos per tres, pots sentir-te inclinat a fer el que sembla ser el més habitual: tria el nom que més et plagui -o la font- i avall, que fa baixada.
De manera que consignem, només, els dos noms de les flores de referència, 'Flora Iberica' (FI) i 'Flora dels Països Catalans' (FPC).
(FI). Euphorbia flavicoma DC. subsp. flavicoma.
(FPC) Euphorbia flavicoma DC. subsp. mariolensis (Rouy) O. Bolòs et J. Vigo.
☰
El tàxon de De Candolle, E. flavicoma, és de publicació de 1813; el de Rouy, E. mariolensis, la lletera de Mariola o lletera de la serra de Mariola, és de la publicació 'Excursions Botaniques en Espagne', de 1882.
Al lluc dels autors de FPC (1974, Butll. ICHN), cal subordinar el segon al primer; ara bé, al lluc dels autors de FI, cal considerar-los equivalents.
☰
Branques de llentiscle Pistacia lentiscus L, tallades i deixades al terra. Com possiblement ja sapigueu, hi ha un comerç il·legal, que ha estat qualificat d'espoli, de rams d'aquest arbust o arbret. El llentiscle té una fisiologia, una capacitat insòlita, per a mantenir-se verd i sereny durant molt de temps dellà del moment de la tallada, que ha estat molt apreciada pel comerç de flors i plantes.
Quan la mesura és l'excés, ja no s'hi val, a defensar allò d'agafa el que vulguis, que més aviat equival a fer mal per a res.
☰
Erms de l'Ordal o erms de coco?. Però això no són ni erms. Els erms es poblen tot seguit d'herbes que cicatritzen el sòl i l'alimenten; per això estan subvencionats per la comunitat europea. Aquí no, aquí tractem l'erm com si no fos res, es desherba, talla, llaura, trepitja, s'omple d'arraps, un ris-ras sense treva ni brida...
Tot sigui per a gastar benzina i cardar fressa. Potser caldria, abans que res, tenir la voluntat de rehabilitar el terrer, però sembla que no hi ha jaç per a aquesta llavor.
☰
Genista scorpius (L.) DC. en flor.
☰
En general, les potentil·les són, principalment, plantes de muntanya. La potentil·la vernal Potentilla neumanniana té una distribució més àmplia; es troba en moltes menes de terrenys oberts. A la imatge s'hi pot veure l'indument del pecíol, caràcter que té valor taxonòmic.
☰
☰
Aparentment, sembla una plantació de fruiters abandonada. S'entrelluca, al fons, la vora d'un dels mossecs gegantins de les pedreres de l'Ordal. Convé no oblidar que els nostres estatges es basteixen amb pols de roca i altres barreges extretes de l'esquelet de la natura.
☰
Exemplar femení de Juniperus oxycedrus L. Dues imatges d'un peu carregat de boles, gàlbuls o arcèstides; una imatge d'un niu -cecidi- molt comú d'aquest ginebre, del mosquit del càdec; i detall d'una flor femenina encara no entrebadada. ☰
Sembla un mosaic o tapís mironià. L'aigua apuja els colors. Hi ha dos claps -líquens orbiculars- ben diferenciats, damunt d'una indefinida galàxia liquènica negrenca: el blanc i el taronja. Vegem-los tot seguit, ara ja copsats amb la càmera grossa, per a cloure aquest breu recull.
Sí, sóc conscient que transgredeixo els límits fixats pel títol d'aquest espai: els líquens no són plantes...però la seva carpeta cada cop en va més plena.
☰
Possiblement Caloplaca aurantia (Pers.) Hellb., liquen saxícola calcícola que s'agrada, crec haver llegit, de les roques planes o poc inclinades. Hauria de tenir la vora del disc més clara, però l'aigua ho desdibuixa. En qualsevol cas, en aquesta matèria el condicional és indefugible.
☰
Els líquens crustacis són molt enigmàtics. Alguns es consideren endolítics. Costa d'entendre aquest significat. Entaforats a dins de la roca? Els discos -suposo que són peritecis, òrgans esporífers immersos, no emergents com els apotecis, crec- s'enganxen i, així confusionats, formen curiosos gargots. He vist imatges de Verrucaria semblants a aquest liquen; i n'hi ha de fons de color rosat, com aquest.
☰
Sabadell
Text i fotografies: © Romà Rigol
