31 d’octubre de 2019

Història de la Balsamina silvestre

Impatiens noli-tangere Linnaeus

LES BALSAMINES 
Les balsamines són plantes herbàcies sense indument, de la família balsaminàcies, que viuen en els països tropicals de l’Àfrica i de l’Índia, feta excepció de la nostra balsamina silvestre, d’àmbit europeu. 
Molt més conegudes que aquesta són diverses espècies de balsamina que es cultiven com a ornamentals en els patis i jardins, com ara Impatiens balsamina, anomenada en alguns llocs “arbrets”, i en d’altres amb el noms espanyols de miramelindos, adornos, belenes, nicaraguas, chinos, etc., de flors vermelles, blanques o bigarrades, natural de l’Índia, Malàisia i la Xina. 

Potser encara és més comuna, en els jardinets dels pobles de muntanya, la balsamina de Balfour Impatiens balfourii, que pot trobar-se, naturalitzada, en alguns boscos de ribera i que, segons es diu, es troba en fase d’expansió. 
Altres espècies conreades són la balsamina africana Impatiens africana, originària de l’est d’Àfrica tropical, i la balsamina glandulífera Impatiens glandulifera, procedent, com la de Balfour, de l’Himàlaia. 

EL NOM 
Carl Von Linné era un molt bon coneixedor del llatí i diuen que, quan es tractava de posar noms a les plantes, preferia els noms de les cultures i llengües clàssiques per damunt dels d’altres cultures. Tothom sap que les aportacions del suec, la classificació de les plantes, la nomenclatura binomial i els seus noms d’arrel clàssica, van ser fonamentals en els estudis taxonòmics i sistemàtics de les espècies. 
Linné, a més, era un home de fondes creences. El gènere Impatiens es caracteritza per posseir fruits de disseminació explosiva (autobolocoria o fruit espermobòlic). 

El fruit és una càpsula prima, linear, com una minúscula tavelleta de pesolera que, quan encara és verda, reacciona activament al més mínim contacte, tot separant-se i enrotllant-se les valves de què està format, obertura molt sobtosa que provoca l'expulsió i projecció de les llavors, amb força. 

D’aquí va sorgir, segons es diu, el nom genèric Impatiens, o sigui “impacient”. El nom que Linné es va empescar per a la balsamina boscana volia afegir un aire de timidesa –el rampell de l’esberlament- a la impaciència. El naturalista suec es va recordar, pel que sembla, d’unes paraules bíbliques. 

A la narració de l’Evangeli de Sant Joan s’explica que Maria Magdalena, una molt bona amiga de Jesús, va anar a plorar desconsolada, ajaguda a terra, vora el sepulcre que hi havia a l’hort de Josep d'Arimatea, el diumenge, i com que el va trobar buit va suposar que algú se l’havia endut.
Llavors va endevinar al seu darrere un home dret, i va pensar que era l’hortolà, perquè ella no hi creia pas, en la resurrecció de Jesús, i el va acusar d’haver-se’l endut i li va demanar que li digués on l’havia amagat. 
Quan ell li va dir ‘Maria’!!, ella va reconèixer la seva veu; contestà ‘Rabbí’!! (Mestre) i es va girar per abraçar-lo als peus. 
Llavors va ser quan Jesús, refusant-la, va dir “no em toquis!!” (algunes traduccions diuen “deixa’m anar”) i ella va marxar corrents a dir als deixebles que havia vist al Senyor i el que li havia dit. 

Linné va batejar la balsamina boscana, molt encertadament:
Impatiens “noli (me) tangere”, que vol dir “no (em) toquis”. 
Nolo= non volo=no vull; tangere=tocar. No hi va incloure la partícula me=a mi. 

ECOLOGIA DE LA BALSAMINA SALVATGE 
La balsamina boscana viu en boscos humits, fagedes i vernedes, a les vorades on s’hi acumula terra i a les ribes de rierols. 
En aquests indrets hi pot fer uns estenalls espectaculars, donat que, tot i la moderada alçada, les seves fulles són llargament ovades i, per les característiques dels llocs on viu, sovint força ombrosos, estan perfectament esteses i planes, per engaltar de ple la llum sedassada per la volta forestal.
Moltes plantes boscanes solen tenir fulles senceres o no gaire retallades.
Les fulles retallades i estretes són apropiades per evitar el sobreescalfament, per això les trobem, sobretot, en plantes d’indrets oberts i calents. 
La balsamina se surt de la norma, però, pel que fa al cicle biològic. 
La majoria de les plantes forestals són perennes. La balsamina de bosc és anual. 

El biotipus anual es caracteritza per l’oportunisme. Les plantes anuals, de cicle curt, apropiat per fruitar ràpidament, són dominants en indrets oberts i canviants –làbils-, com ara terrabuits, terraprims o clotades que es neguen i després s’assequen, o bé sotmesos a intervencions diverses, com ara erms, camps, camins i tota classe de llocs d’influència humana. 

El sòl humit de les vores i clarianes dels boscos sol estar ocupat per les tiges soterrades i arrels d’una munió d’herbes, de manera que una planta de temporada, que mor en fruitar i amollar les llavors, ha de poder salvar la concurrència de les arrels per germinar. 
En els replecs i fondals, el vent, agent esbarriador de molts fruits, a penes hi bufa o ho fa moderadament. Els principals disseminadors forestals són les formigues. 
No ha d’estranyar, doncs, que la balsamina esbarriï les llavoretes llençant-les al seu voltant, fins a 2 m de distància. Aquest sistema escampadís o llencívol, poc freqüent, es dona en altres plantes de bosc, com ara el melcoratge, el pa de cucut o la viola de ca o herba fetgera. 

També la clistogàmia caracteritza a la balsamina i altres espècies forestals, com la monòtropa i les violes. La balsamina fa flors entomòfiles que pol·linitzen els abellots, juntament amb flors clistògames, aparentment poc formades, que s’autopol·linitzen a porta tancada. Aquest sistema garanteix a la planta la producció de fruits. 

COROLOGIA DE LA BALSAMINA SALVATGE 
Impatiens noli-tangere és una espècie lateurosiberiana que viu a l’Europa occidental, central i boreal i a l’occident d’Àsia.
A la Península Ibèrica només viu en algunes valls atlàntiques dels Pirineus centrals, per exemple a la Vall d’Aran i Alta Ribagorça. 
En l’àmbit dels Països Catalans, va ser citada del Canigó pel francès Philippe Picot, baró de Lapeyrouse (1744-1818). 

LA BALSAMINA A LA VALL DE TORAN
A la vall de Toran (Baix Aran) hi és molt trobadissa, a la part baixa, a l’estatge montà, a les vores dels boscos i rierols, en els dominis de la fageda amb joliu i de la verneda. Floreix a l’estiu. Aquesta meravellosa vall atlàntica és ufanosa i rellentosa. Hi trobem plantes de l'alta muntanya en cotes que als pirineus orientals corresponen a l'estatge montà. Per a comprendreu-ho millor caldria, possiblement, considerar el règim i els estatges d'innivació.
Si hi aneu a l'estiu avançat la trobareu fàcilment i la podreu admirar, amb les boniques flors grogues que, com les de les violes o les mentes, fan una boqueta badada que us toca directament, sense marrades, el cor. 

I les fotos? No, aquest text és del temps de la rèflex i les diapositives, quan ja estaven ferides de mort. No, tampoc no ens ufanem pas gaire de ser, ara, un caçador més que mira el món per un forat. Per això amollar un text així, sense draperies de color, com les despullades flors dels espinacs, ens fa, de cop, certa gràcia.

Devem i agraïm a Joan Cuyàs el relat de la referència bíblica. 
De grat dediquem aquest text a l'amic Aleix Saura, del refugi Era Honeria. 

Agost de 2010 
Romà Rigol