23 de març de 2020

Floració masculina de la sarga Salix elaeagnos Scop.

La sarga és un salze molt característic, per la moderada talla, la profusió de branques llarguerudes i flexibles -vims o verducs- i el bonic perfil de la capça, ben arrodonida, com una bola. Avui veurem les inflorescències masculines d'unes sargues, però aprofitarem, a més, per a veure algun altre punt, com ara el següent.

El nom de la sarga. En les consultes bàsiques fetes, poques, hi hem vist que la sarga consta amb dos noms principals, amb el nom clàssic d'Scopoli o bé amb el subordinat de Rechinger, molt posterior, que sol constar juntament amb l'abreviatura 'f.' o 'fil.', de filius, fill. Rechinger va treballar amb Wettstein, l'autor d'un famós tractat de botànica. És una simple qüestió de criteri. 
Així, aquí consignarem el nom tal com ho fa l'almeriense Ginés López (2001), en el seu valuós compendi de fruticoses ibèriques i baleàriques:
Salix elaeagnos Scop. [=Salix elaeagnos  subsp. angustifolia (Cariot) Rech. f.]
Un altre detall, molt menor, és la grafia del nom específic. En dues fonts de referència hi llegim eleagnos, en lloc d' elaeagnos.

Sobre les flors dels salzes tenim, en aquest espai, tres capítols publicats. Els trobareu en aquests enllaços:

En aquests capítols hi hem aportat dades diverses sobre l'antologia i la biologia reproductiva en Salix. Recordem que en aquest gènere hi ha entomogàmia predominant, però combinada amb anemogàmia. Sobre aquest punt, ja vist en el tercer dels capítols suara enllaçats, potser serà d'interès del lector el següent article:
'(PDF) Pollen vectors and inflorescence morphology...'

Gemmes 'cap de colobra'. Les gemmes de la sarga són molt característiques. Són aplicades, molt bombades i amb l'extrem 'amorrat' a la tija. Pel que fa al color, tant el de les gemmes com el de les tiges, també el de les esquames florals, és variable i no sempre té aquesta rojor porprenca tan intensa.

Tot el futur brotet de l'espiga de florelles -ament- i de les fulletes que l'acompanyaran, ix d'una fulleta esquamosa -catafil·le- que li dona empara primordial.
Trobem curiós que aquesta peça, el catafil·le, susciti ben poc interès, a jutjar pel vist a les consultes fetes. La forma és força curiosa, sobretot per l'excentricitat nerviosa, molt evocadora de la de les pàlees de les espiguetes de les gramínies. Vegem-ho una miqueta.

El catafil·le té, a més del central, dos nervis laterals molt marcats -marges carenats. La peça està tancada, amb la sutura ventral amagada, a frec de la tigeta. El nervis laterals podrien facilitar-ne el tancament, el plegament, i suggereixen que, com s'especula que podria passar en les pàlees de les gramínies, el catafil·le en realitat podria ser doble, és a dir resultar de la unió de dues peces coalescents.
A la imatge, presa de mostres mustigades de fa temps, hi veiem tres catafil·les. L'inferior mostra com n'ix l'ament. L'esquinçada és ventral i va de dalt a baix. El desenvolupament del peduncle de l'ament deixa el catafil·le, per un temps, simplement abraçat a la base de l'ament, com una muda desanimada i resseca, fins que, tard o d'hora, acaba desprenent-se. El catafil·le central ensenya el dors bombat, mentre que el superior mostra la part ventral ja badada, amb una forma que pot evocar la d'alguns moneders flexibles o la d'una piragua de les que es tanquen. S'hi pot apreciar, una miqueta, un petit escot a l'extrem del dors, força congruent amb la possibilitat que es tracti de dues peces enganxades pel marge.

Mirarem de puntualitzar les parts d'aquests brots florals hivernals, d'un peu masculí de sarga. Hi ha gemmes tancades, altres badades, amb aments incipients, i un ament, al centre, ja ben desplegat. En aquest ament hi veiem, a l'extrem, unes escates atropurpúries. Aquestes esquames són bractèoles -bràctees segons algunes fonts-, peces foliiformes que acompanyen a les florelles. Les veiem també en els aments incipients; poden ser d'un porpra negrenc -atropurpuri-, rosadenques o groguenques.
En l'ament desplegat hi veiem, a la part inferior, el catafil·le fosc, ja separat del taló que li donava assentament, per l'empenta de l'espiga floral. A la base de l'ament s'hi observen unes fulletes incipients que, atès la consemblança que tenen amb els nomofil·les, no gosem considerar com a bràctees. Fenomen semblant l'hem vist en el gatell. 
Notem-hi el toc cineri del brot, per l'indument albo-tomentós que emmascara la tija. 6 de febrer de 2020.

Rams i funcions. Ens avancem retornant a l'any passat. Imatge de l'onze d'abril de 2019 que mostra el diferent desenvolupament del brots; els florals duen petites fulles, d'empenta molt escassa, mentre que els foliosos de l'any ja mostren la figura estretament lanceolada, o linear, pròpia de l'espècie. La imatge suggereix que hi ha rams predominantment florals i rams predominantment vegetatius.

El que és petit s'ordena millor (1). En aquest ament les bractèoles o esquames florals són de color bordeus. Observem que els estams superiors ja s'estan marcint. Els aments són cilíndrics i no tenen l'aspecte estofat dels del gatell; els estams fan un angle, amb la barrusca pelosa, molt més tancat. Notem-hi els catafil·les carenats i bigarrats, pel contrast que fa la taca groguenca del baix dors. 

Parafil·les? Les fulles són denticulato-glanduloses, si més no les novelles. Sembla com si en el gènere no hi hagués cap altra constant que no sigui la variabilitat. Desconeixem quina és la durada de les fulles dels aments, que nosaltres qualificaríem de bràctees, si no fos que no trobem res, en les consultes fetes, que ho pugui referendar.

Acrotonia floral. Hi tornem a veure alguns punts. Per exemple, com l'antesi de l'ament va de dalt a baix (acrotonia); com s'esquinça l'extrem superior del catafil·le, tot deixant, ben visibles, dues dents, com les cues d'un frac; com varia la coloració de les esquames -bractèoles-, grogues o rojes; i els filaments estaminals estirats cap amunt, com les antenes d'alguns insectes.

Catafil·les bicarenats. En aquesta fotografia queda ben il·lustrat el catafil·le bicarenat i la compacitat i l'estretor de l'ament.

Androceu de dos estams amb els filaments parcialment concrescents, cobert d'un indument borrallós de fibril·les embullades. Imatge d'una flor marcida.

Filons ocults. Acabarem amb un detall essencial, el petit nectari semblant a un ditet, ocult entre les bractèoles -cal despentinar-les per a veure'ls- i la borra de la barrusca, però cabdal, creiem, en la biologia reproductiva dels salzes.

Hora del balanç. Potser no serà de més, ara que ja volen les gracioses orenetes i ja xisclen, rabents, els primers frarets, fer un balanç o resum del que hem pogut veure fins ara, aquest hivern, sobre les flors dels salzes. No serà difícil, però haurem de combinar les certeses empíriques amb algunes incerteses, inevitables, alhora que prometedores:

  • Les flors dels salzes són molt festejades pels insectes, singularment per les abelles i altres himenòpters.
  • Les abelles en recullen el pol·len. Qualsevol observador ho pot comprovar, sobretot en veure com en van de plens, els cistellets de les seves cuixes -corbícules.
  • Les abelles també en col·lecten el nèctar, però l'observació del fenomen en un gatell ens indica que la col·lecta de pol·len es fa primer i després es fa la del nèctar.
  • Naturalment, aquestes col·lectes diferenciades susciten alguns punts fenomenològics interessants. La col·lecta diferenciada depèn de l'estat de les inflorescències? Depèn més, potser, de la fretura i les necessitats del poblament de les colònies d'abelles? Hi ha connexió o paral·lelisme entre el dos fenomens?
  • Hi ha una estreta relació, com sembla deduïble de les dades dels apicultors, entre la col·lecta de nèctar i el subministre d'aliment a les reines, quan han de pondre els ous de la propera generació?
  • Que la col·lecta de nèctar sigui posterior a la del pol·len, no es pot considerar força congruent amb la proteràndria? D'aquesta manera, les abelles que col·lecten nèctar i s'empolsinen amb el pol·len romanent, poden pol·linitzar les flors femenines, quan segueixen fent, també en aquestes flors, el recapte de nèctar.
  • D'aquesta manera es produiria una diferenciació temporal en la relació del pol·len i els insectes: primer hi hauria el recapte d'aliment per a la colònia; després hi hauria, en el recapte de nèctar, l'empolsinament accidental i concurrent amb la maduració i pol·linització de les flors femenines.
  • Produït en quantitats vertiginoses, el pol·len, doncs, concorre en tota mena de fenomens: aliment per als insectes, pol·linitzadors o no; en la cria d'invertebrats, en les flors mantingudes en capça; en la pol·linització entomògama; en la pol·linització anemògama -si realment n'hi ha- i en el lliurament general a l'ambient (sòl, aliment per a microorganismes, etc).

(1) Idea manllevada del polèmic i brillant E. J. H. Corner.

Sabadell
Fotografies i texts: ©️ Romà Rigol