Les ombres de les herbetes dibuixen al terra una curiosa pinta, d'aquelles curtes que, de la figura d'un rastell, serveixen per aguantar el cabell.
Hi ha saó. La terra fangosa és tan molla que cal vigilar per a no relliscar. Aquest es un fenomen propi d'algunes plantes i per tant de la botànica, la ciència que les estudia.
La germinació té la intensa emoció d'allò que, tendre, minúscul i silent, comença a palpitar. Comença el primer assaig: comunicar amb l'aire i la llum, els directors d'orquestra.
Coronilla scorpioides (L.) W.D.J. Koch. Therophyta. Associat a les comunitats de l'aliança Secalion cerealis.
És una dispersió agrupada que s'anomena sinaptospermia. Naturalment, la contradicció en els termes és clara i, a més, cal filar una mica prim, si el que es desitja és esquivar-la.
Sinaptospermia significa agrupament o unió de les llavors. Quan la planta amolla un fruit polisperm, amolla una diàspora, una unitat de disseminació.
Però, ves per on, en aquesta unitat de disseminació no hi ha ni unitat ni disseminació.
Contradiccions persistents, si més no, en l'origen dels mots, perquè diàspora, dispersió, disseminació, dissemínul, etc., porten implícit, tots ells, el significat de separació.
Efectivament, el fruit se separa de la planta mare, però les llavors es mantenen agermanades.
Per quin motiu s'amollarien així, ben agrupats, els gèrmens, les llavors?
No sembla que hi hagi més que dues possibilitats factibles: que les llavors germinin aplegades i, per tant, hi hauria possibilitats, biològiques i ecològiques, que creixin i reïxin així; o bé les llavors viurien per torns i, per tant, no hi hauria separació en l'espai però sí en el temps -germinació seqüencial.
Això darrer és el que crec que passaria en aquest cas, mes cal deixar un bon marge a la reserva, perquè per assegurar-ho caldria fer-ne un estudi sistemàtic, ben diferent del que jo he fet, a partir de les mostres d'una gleva de terra.
Recordo, no fa pas gaire, el primer cop que vaig topar amb aquest mot. Era el manual introductori de les gramínies, de Devesa, Martínez i Romero, publicat per la universitat de Córdoba.
En aquesta obra, els autors s'expressen, sempre referint-se a les gramínies, molt ajustadament: "La sinaptospermia es la liberación conjunta de frutos o fragmentos enteros de inflorescencias". Així, si canviem disseminació -separació de sements- per amollada -liberación-, esquivem la contradicció, de manera simple.
El marc. Trobo unes plàntules agrupades de forma curiosa: fan totes quasi la mateixa fila i talla -haurien germinat en grup- i es disposen molt regularment, quasi en formació, alineades.
Hi ha grups d'aquest estil, de plàntules disposades en rastellera, juntament amb d'altres que, fent manats, no estan tan ben ordenats.
N'agafo una mostra, una petita gleva, massiva i fangosa, amb mitja dotzena de plàntules, per examinar-la bé.
Exposo, en aquest capítol, unes notes descriptives de les plàntules i algunes valoracions.
Marc geogràfic i ambiental. Sector central del Moianès. Segona quinzena de desembre. És un llit de margues de remoció, dipositades al peu d'un talús d'erosió, molt plàstiques i fangoses.
L'espai és molt pobrament pigat de petites plantes precursores, molt escampades, on hi destaquen les tofes d'algunes gramínies -s'hi pressenteix, em sembla, la presència d'alguna juncàcia criptohigròfila.
Determinació específica. L'he feta gràcies a la presència d'algunes llavors, ben recloses a l'interior dels llegums descolgats, i també, naturalment, per les mateixes tavelles, per bé que l'enterrament n'ha desfigurat tant els detalls que no poden ser, per si soles, una guia gaire fiable, per a fer-ne la determinació.
En aquesta imatge hi ha, també, una llavor, negrenca.
Aspecte de les plàntules. S'hi reconeixen molt bé quatre parts. A la part aèria hi ha la tigeta -hipocòtil-, esblaimada en el tram colgat, purpúria a la part superior, que porta els dos cotilèdons, dues fulletes aparionades, quasi juntes encara o una mica separades, de figura lanceolada.
Són glauques, membranoses o un punt carnoses, amb la vora perfectament íntegra, i molt finament pigades per uns minúsculs floquets de pèls, només visibles amb lent d'augment.
Aquesta part aèria sorgeix del llegum, molt poc diferenciat, amb aspecte de branqueta seca, amb els caps perfectament rodons i perfilats, amb una revora anul·lar.
En el tram oposat, inferior, hi ha l'arrel, ramificada, amb ramificacions característicament patents, amb alguns grops escampats -nòduls radicals.
Si es fa córrer la plàntula per dins del badall del llegum, corre lliure i no hi ha cap senyal que indiqui la transició entre l'hipocòtil i l'arrel, fora que aleshores aparegui, al defora de la tavella, la pela fosca -testa- de la sement que l'ha generada.
Tot i el pobre aspecte, de fragment de secall de branquilló, en esquinçar alguns llegums hi han aparegut, sense llucs d'haver sofert cap mancament, les llavors, mereixedores, justament per aquesta integritat, d'una nota a banda.
Les llavors. Són cilíndriques, molt lleument biconvexes. 3.2/3.8 mm de llarg. L'hílum és centrat, fent-hi un lleu clotet. Color gris fosc, negrenc.
Germinació seqüencial. Aquest fenomen de la biologia de les llavors el suggereix, precisament, la presència de llavors acotxades dins dels artells dels llegums.
Teodoro Marañón ha reportat (Anales del Jardín Botánico de Madrid, 1987) dispersió temporal o germinació seqüencial en la sinaptospermia d'Aegilops neglecta. Hi reconeix, en els fruits sinaptosperms d'aquesta poàcia d'involucre aficadís, unes llavors germinants i d'altres de latents -dormició induïda-, que podrien germinar en les següents temporades.
Aquest capteniment seria congruent amb el que he vist en els fruits de la coronil·la: llavors que han donat plàntules i d'altres d'acotxades i ben guardades, al dedins dels artells de la tavella, però, evidentment, això sol no acredita, en absolut, aquesta possibilitat de germinació seqüencial.
Com deia al principi, aquesta dispersió temporal sembla molt congruent amb el temperament terofític: es manté un romanent de llavors en el sòl, que poden desvetllar-se en temporades molt posteriors a la de la seva generació.
Sinaptospermia relativa. Sorgeix la qüestió de la possible integritat, o la fragmentació, del fruit. No són coses que siguin deduïbles de la mostra d'una sola gleva.
Però no és tan poc, el que un llosc, com jo mateix, pot veure. En relació a aquest punt, diria que hi ha reunió parcial. No hi he sabut -o pogut- veure-hi cap llegum complet, de cap a cap.
Sobre aquest detall, cal tenir en compte que la tasca de dissolució de la gleva de fang, feta amb mitjans domèstics o senzills, gairebé no és possible de fer-la sense afectar, poc o molt, als llegums, trencadissos de mena.
Però els fragments vistos tots eren compostos de diversos artells; i en la majoria s'hi podia veure, ultra el lòcul de la llavor transformada en plàntula, algun altre artell seminat, amb alguna altra llavor reclosa dins de la tavella, fenomen que acredita, prou clarament, l'existència del fenomen de la sinaptospermia.
El principi de l'escissió o la llavor que s'endú un trosset de capseta. És ben curiós de comprovar que dues famílies ben diferenciades, però ambdues amb plantes que fan fruits llargueruts i en rastellera -rengs de llavors-, tenen exponents d'una mateixa tendència divergent.
En la família de la col són dos carpels units per les vores, unió que es desfà en la dehiscència; en la família del pèsol és un sol carpel blegat, però sol passar el mateix, desunió de la vora soldada i ruptura del nevi dorsal.
Són, per tant, fruits dehiscents, però alguns exponents, ultra tendir a la indehiscència, han anat vers la formació d'estretiments tranversals, interseminals, fins a la producció de rastells cinglats, d'artells desarticulables, en fragments monosperms; cada llavoreta s'endu la seva caseta, un fragment del llegum o de la síliqua, en els casos, molt escassos -Raphanus-, dels loments siliquads.
Així, sembla talment que el fruit inverteixi l'estil: de fruit polisperm passa a esquizocarp de mericarpis monosperms!
El loment. Precisament Píus Font ho exposa així: el loment és un tipus de llegum indehiscent -no badadís-, amb estretiments transversals, que, arribat a la maduresa, es fragmenta en artells monosperms. I posa com exemples els gèneres Coronilla, Scorpiurus i Hedysarum.
De manera que el que jo reporto seria una variant, en part discrepant, d'aquest capteniment. I a mi em sembla que bé podria ser, senzillament, que en aquesta coronil·la, el llegum, un cop aterrat, es desarticuli, o no.
Perquè la possible interpretació seria senzilla: a una planta anual pot convenir-li que no hi hagi diàspora i n'hi hagi prou amb l'amollada, si el territori pot ser apte per a la vida de les diferents generacions.
En esguard d'aquest punt, serà bo de fer notar que C. scorpioides i C. repanda són, en la nostra flora, els únics teròfits d'aquest gènere -sectio Scorpioides.
Germinació per diàspora. Poden germinar més d'una llavor per llegum? No ho sé. El que he vist ha estat, en totes les plàntules observades, una sola germinació per fruit.
Ara bé, les imatges dels grups de plàntules -en realitat són les úniques fetes en estat natural-, tan properes i regularment disposades, en breu rastell, prou ho suggereixen, que algunes surtin del mateix llegum.
Resum. S'observa germinació a eixam en plàntules de Coronilla scorpioides, en terreny degradat, de margues denudades. En els llegums que han donat noves plàntules, d'eixida hivernal, també hi trobo llavors acotxades, dins dels artells.
Com passa en moltes plantes arvenses, potser en aquesta coronil·la camperola hi ha llavors d'eixida tardoral -o hivernal- i d'altres de vernals, així com hi ha, en les varietats de cereals conreades, unes primerenques i d'altres de tardanes.
Unes serien precoçes; d'altres passarien, abans, el son hivernal, si no és que perllonguen, molt més, aquest son.
Text i fotografies: Ⓒ Romà Rigol Muxart
