Llucs ocults de Filago pyramidata L.

Remarca prèvia. Filago pyramidata L. ofereix a l'observador, pel camí de la menudesa combinada amb l'ocultació, notables dificultats d'interpretació. Perquè si és força normal, quan observem un detall o un òrgan d'una planta que no sabem quin paper fa ni com anomenar-lo, que la consulta dels recursos de la botànica ens ajudi a ajustar-los en un nivell de comprensió d'una conformitat més o menys plausible, aquesta petita i borrallosa planta, en canvi, congria tal plec de punts peculiars i més o menys orfes de clarícies prou satisfactòries que ens decidim a renunciar a aquesta conformitat, tot limitant-nos a fer la descripció del que anem veient i servint-nos, per si de cas, en els passos llisquívols, de la seguretat i confiança oferides per algun mosquetó, volem dir d'algun adverbi del tipus aparentment.

Tot plegat perquè, com dèiem, les flors d'aquesta composta de la tribu Gnaphalieae són molt xiques i difuses i tan esprimatxades que inspiren espontanis dubtes sobre la seva capacitat per a revenir (1).

≡
Keywords. Filago pyramidata L., Gnaphalieae,  ruderal, pentagonal chapter, cryptic flowering, female flowers filiform eccentric and central, hermaphrodytic and female central flowers, heterocarp, achene with or without feathers.
≡

Tribu Gnaphalieae. Val a dir que aquestes dificultats són pròpies de moltes plantes d'aquesta tribu de compostes que abunda en espècies albo-cinérees, aracnoide-lanuginoso-tomentoses i de flors inconspícues, clandestines o críptiques.

La nota que llegim a l'article del gènere Helichrysum, a 'Flora Europaea', pot donar-ne una bona idea: The distinction from Gnaphalium, in which female florets outnumber the hermaphrodite, is not clear-cut.

≡

Cimes variables. La imatge revela el regular esbrancament, de tipus cimós: cada eix acaba en un glomèrul i dona un o dos -també tres- brancs laterals que repliquen la mena, en un estil decreixent característic, perquè els internodis successius es van escurçant de forma regular.

Aquest tipus d'esbrancament és una cima; monocasi, dicasi o tricasi, segons si són un, dos o tres els brancs sorgits de cada nus.

≡

Glomèrul. La inflorescència és recomposta. Els capítols són menuts i s'apleguen en grups tan densos que bé es podria prendre, cada un d'aquests aplecs o glomèruls, per un capítol.
D'aquesta manera, el glomèrul estrafà o replica, en certa forma, la mena del capítol; així, les bràctees del glomèrul, del conjunt, evoquen aquí les de l'involucre d'un capítol, la unitat (2). 

≡

Glomèrul. Imatge que permet apreciar l'aplec de capítols divergents, truncats, de figura de tronc de piràmide. 
Els capítols són verd-groguencs, closos en la floració. En la fructificació les bràctees del cicle central es baden. Els puntets grocs corresponen, aparentment, a flors centrals flosculoses estaminades, amb les anteres una mica exsertes. Als entrepeus dels capítols hi ha una borra densa, embullada, aracnoide-lanuginosa.
≡

Capítols. En la disposició de les bràctees hi veiem un tret característic, força peculiar. Si les bràctees se solen disposar, en els involucres, en sèries cícliques, concèntriques, aquí es troben sobreposades en cinc sèries, però en el sentit de l'eix de la planta, encavallades, doncs, com els rengs de teules d'una teulada (3). Aquesta superposició de les bràctees en rengs fa que el capítol tingui cinc cantells ben marcats i una figura pentagonal que podria haver motivat, segons es diu, el nom específic de pyramidata.
≡

Flors excèntriques. Ben arraulides al dedins de les bràctees excèntriques hi ha unes flors femenines simples i minúscules. Reduïdes a un pistil filiforme i esblaimat, diríem que són l'expressió de la màxima simplicitat floral i evoquen unes altres florelles clandestines, les dels siconis de la figuera. L'ovari és finament espurnat, papil·lós. L'estil remata en un estigma bifurcat.
≡

Flor central flosculosa. Hi veiem, a l'extrem dret, l'ovari, coronat pel ram de brins argentins, el vil·là o papus. La corol·la és un tub estret, amb lòbuls petits al capdamunt. Com sigui que moltes flors d'aquest tipus no duien, aparentment, cap lluc d'estams, hem suposat que són flors flosculoses monoclines, femenines. Fan entre 2 i 3 mm de llarg.
≡

Heterocàrpia. Dues bràctees externes, la de l'esquerra amb una florella pistil·lada. Crida l'atenció la retirada d'aquestes peces amb les glumes de les gramínies. Són fortament aquillades, aristades, escarioses i araneoses (indument aracnoide de fibril·les embullades). Confinades en un isolament atrinxerat, aquestes florelles nues i simples són fèrtils i originen aquenis sense plomall, de manera que la planta fa dos tipus de fruit (heterocàrpia), fenomen que també vam veure a la conversa dedicada a Anacyclus clavatus. 
Si uns fruits duen mecanisme de vol i altres no, la casuística de la dispersió també deu ser diferent, en cada cas.
≡

Capítol heterògam. Així s'anomenen els que duen flors diclines i flors monoclines, hermafrodites i unisexuals. A l'esquera hi veiem una flor filiforme, aparentment femenina. A la dreta, una parella de més curtes i menys magres, aparentment estaminades, és dir, hermafrodites. Al centre, tres flòsculs aparentment buits, és a dir, possiblement femenins. Com veieu, no volem sortir de l'estil condicional. Totes les flors d'aquesta imatge són centrals i, a diferència de les excèntriques, totes duen plomalló.
≡

En la fructificació, les bràctees del cercle central s'obren, molt enterques, en estel. Les externes no han desaparegut, però, aplicades cadascuna a l'esquena de la veïna, resten amagades per les centrals. La fructificació comença en el capítol central del glomèrul, com escau a un aplec de tipus cimós; en canvi, a l'interior del capítol les flors semblen escampades sense cap ordre, a diferència del que passa habitualment en els capítols oberts.
Per dir-ho sense embulls, hi apreciem una cima anul·lada per abreujament extrem i uns capítols que no fan cap fila de ser-ho, tant per la curiosa disposició dels hipsofil·les com per la manca de llucs de l'origen racemós de la inflorescència. Només cal llucar, a la foto, l'exigüitat del disc d'implantació de les florelles per a comprovar que de capítol no en fan gens la pinta.
≡

Cípseles plomalloses o en estoc. A un fruit així de menut i de lleuger no li cal ni buf ni oratge per a saltar de la planta mare i emprendre el vol. El simple bleix de l'ovella o del gos és, per a la tenuïtat d'aquesta diàspora, com un huracà furibund.
Amb els dos tipus de fruit, la planta explora un camp ampli de possibilitats, les de les diàspores lliurades a l'ambient i les de les retingudes en estoc, arraulides al dedins de les cuirasses dels hipsofil·les.
Si mentalment repassem les plantes compostes anuals, ens adonem aviat del caràcter reeixit i conqueridor d'aquest estil voleiadís i ultralleuger.
≡

Cípsela o hipoaqueni de color oliva, espurnada, papil·losa; sedes del vil·là ciliades, eriçades de fibril·les curtes, potser escabroses, estofant una mica el llenguatge. Sedes molt corbades, disposades en hèlix.
≡

Flòscul central aparentment estaminat.
≡

Dues florelles centrals, una filiforme, femenina, i l'altra flosculosa, aparentment monoclina, femenina.
Resum. En les fonts de referència s'hi indiquen tres tipus de flors: les excèntriques filiformes, femenines, les centrals del mateix tipus però amb vil·là i les centrals flosculoses i hermafrodites. De les observacions fetes, tenim la impressió que de centrals hi pot haver unes altres, flosculoses monoclines, femenines.
≡
Taxonomia. Es tracta de tàxons complexos. A 'Flora Europaea' s'hi apunta, amb circumspecció, que les formes prostrades podrien merèixer la categoria subespecífica. Els exemplars observats corresponen, creiem, a la nominal.
≡
Sinonímia. El lector interessat pot consultar-la al GBIF.
≡
Curiositat. Sembla que a alguns botànics els agrada fer anagrames, com al Màrius Serra. En la tribu hi ha dos gèneres de l'aristòcrata Alexandre de Cassini que aquest autor va crear, suposem, esbargívolament, trabucant les lletres del nom linneà Filago: Ifloga Cass. i Logfia Cass.
≡
Algunes fonts consultades
Pàgina web 'Asturnatura'.
'Flora del Països Catalans'. Vol. 3. Oriol de Bolòs i Josep Vigo.
'Flora Europaea'. Vol. 4. Tutin et al. El lector interessat pot accedir amb Internet als volums de 'Flora Europaea'.

≡
Notes

(1) De fet hi veiem florelles escarransides que fan tota la fila de ser estèrils, però l'abundor d'aquenis suggereix que, si n'hi ha, deuen ser poques.

(2) De fet, en alguna font de referència -vegeu l'aparat de les fonts consignades- s'hi afirma que en Filago pyramidata no hi ha involucre. Si, considerant encertat aquest lluc, el capítol no duu veritables bràctees, les peces que en tenen l'aspecte serien, és clar, pàlees o bractèoles internes. Sense pretendre rebutjar aquest criteri, aquí seguim el de 'Flora dels PPCC' i 'Flora Europaea', i anomenem bràctees als antofil·les naviculars i escamosos dels capítols, encara que en fer-ho així ho féssim, no ho sabem, tot seguint la passadora norma, no escrita, que en botànica sovint convé més prendre una peça pel que sembla que no pel que és de debò.
(3) Aquests rengs o fileres verticals són ortòstics, tal com consta, amb precisió, a la 'Flora dels PPCC'.

≡
Sabadell
Text i fotografies: ©️ Romà Rigol