Les flors no són objectes de colors. Són parts d'éssers vius. Els éssers vius, de tota llei, ens projectem: com el cant de l'alosa o d'una viola, una jota o una gavota, ens projectem en el temps, som entitats fenomenològiques. Quan passem, veiem el món com una auca de vinyetes i no veiem els fils que les relliguen. Per a veure els fenòmens cal que ens aturem.
Un curs per a conèixer les flors. Els dissabtes 17 i 24, faré, amb els amics de l'ADENC, un curs d'iniciació a l'antobiologia. Dic antobiologia perquè vull recalcar que observarem els òrgans florals amb una perspectiva biològica, les flors com a éssers polsants que puntualitzen la seva plenitud en tot d'estadis diferents. Vaja, com el cant de l'alosa; com la giga d'una partita; com el núvol que s'infla, es congria de gravidesa i rebenta, les flors són un esdevenir i varien. Pugen, s'acimen i declinen. Són un fenomen, un esdeveniment, un projecte.
Notem-hi, per exemple, que la dicogàmia -maduració no coincident del gineceu i l'androceu- és un fenomen molt comú, en moltes de les flors de les nostres plantes.
I nosaltres? Nosaltres no. Nosaltres som uns tocatardans que creixem a l'ombra del pèl. Vam veure la llum amb una fonda enyorança: l'enyorança del que és verd i acolorit, que ens empeny i ens inclina, amb devoció, vers la bellesa de les plantes. Per a nosaltres, la funció biològica de la flor podria ser aquesta: el fenomen vital, l'insondable misteri de la vida, s'escola més en la foscor que no en el que les nostres pobres ninetes, ensinistrades en les vinyetes del tbo i massa sovint enterbolides per les exhibiciones de les coloratures, poden llucar.
Amostrar-se i amagar-se. Amostrar-se és l'estil genuí de la flor. Però també hi ha flors amagades, ocultes. Hi ha un grup de compostes -Gnaphalieae-, grisenques i borralloses, que són exponents de tancament i ocultació, trets congruents, és clar, amb un estil reproductiu peculiar, l'autopol·linització. En alguna d'aquestes m'hi he entretingut:
No, no sol despertar gaire admiració, la flor del senzill lletsó. Mes proveu de guardar-la i d'entreguardar-la bé i veureu quina meravella no ens ofereix. Provo de fixar-ne uns punts, de forma epigràfica, amb la intenció de destacar quin prodigi de l'evolució vegetal expressa, a tall d'exemple, la inflorescència en capítol de les compostes -Asteraceae.
- El capítol és una deriva -evolució- d'una inflorescència cimosa o racemosa extremament contreta.
- L'involucre. Curosament encavallades, les bràctees que en els antics ancestres, isolades, devien emparar, cadascuna, una sola flor, ara actúen com un col·lectiu molt singular, harmoniós, coordinat i regulable: primer emparen el col·lectiu de petites poncelles; després es despleguen, per a permetre'n llur plena folgança; tornen després a tancar-se, quan l'aire, la humitat o la pluja, podrien malmetre-les; tornen a badar-se, quan el temps és apropiat; un cop les flors han estat pol·linitzades, es tornen a tancar, per a protegir i fer possible, ara, la pregona trasmudança de l'ovari, en una closa capseta -cípsela; i, finalment, completats aquests trasbalsos i ja promptes a mustigar-se, es tornen a desplegar, per tal d'exposar a l'aire els tènues i voleiadissos plomallons dels fruits, una excepcional romanalla calicinal que, divorciada de la llum, s'amistança íntimament amb l'aire.
- L'èxit de la primesa i la petitesa. En la flor d'un lletsó hi podem veure, de baix a dalt: un petit ovari, verdenc, en forma de cilindre o bota petita; el corona, en la revora superior, una mena de bordó rebotit i sadoll, poc diferenciat, si no l'ensopeguem en la plenitud funcional, amb glàndules de nèctar; cinglant aquest bordó nectarífer, hi ha el plomall de sedes aèries, de creixent fotogènic, que els botànics acrediten d'origen calicinal; segueix el tub corol·lí, molt estret, d'un blanc esblaimat, amb alguns pèls flexuosos, esparsos; la corol·la es projecta, més amunt, en una llengua, un limbe coalescent i unilateral, en forma de cinta, amb cinc petits lòbuls al cap que acreditarien, segons sembla, la pentàmeria de la flor, un nombre del patró floral que és llei dels llinatges més evolucionats dels antòfits.
- Coordinació sexual. El que primer s'aboca, al defora del tub corol·lí, és un curiós cilindre, estretament solcat, format per la concrescència de les cinc anteres dels estams -sinanteria o androceu singenètic; les teques són afuades als caps, terminades en punta, de manera que, confluents al cap superior del cilindre singenètic, el clouen perfectament i eviten, d'aquesta manera, que la humitat o qualsevol altra font morbosa no malmeti l'esbós del gineceu, encara en formació en aquest estadi; maduren primer els estams -proteràndria- i les anteres aboquen els grans de pol·len a l'interior del tub -dehiscència introrsa; llavors es projecta, cap amunt, l'estil; el revolten uns pelets tibats que, a la manera d'un raspall de tub, col·lecten els granets de pol·len, mentre s'eleva l'estil.
- Presentació del pol·len. Aquesta flor telescòpica segueix, ara, amb l'emersió de l'estil, que puja per l'interior del tub singenètic, que, al seu torn, havia emergit per dins del tub corol·lí; la flor presenta el pol·len a l'ambient, ço és, als insectes que, tot festejant les gotes de nèctar exudades pel bordó ovàric, estretament enfondit en el serrat aplec floral, se'n poden empolsar.
- Presentació estigmàtica. L'estil és bífid. El tram superior s'esbranca en dues rametes oposades que es van blegant cap enfora; en la part interna d'aquestes rametes estilars hi ha les papil·les estigmàtiques, alineades, en cada rameta, en dos rengs paral·lels. L'estil porta pol·len a la cara externa -abaxial- i papil·les receptives a la interna -adaxial. Les rametes estilars, desplegades i mig entrecreuades -les de cada flor amb les veïnes-, formen un barratge a l'accés a les dependències inferiors. L'insecte que porta el pol·len d'un capítol amb flors en fase masculina, pot, en aquest moment, pol·linitzar les flors en fase femenina.
- Autogàmia facultativa de les herbes apressades. El lletsó és un exponent d'un tarannà vital temporer: les flors maduren a pressa feta, un tret congruent amb el caràcter làbil -molt canviant i exposat a contingències accidentals- dels espais on viu. La majoria d'espècies anuals -therophyta- no depenen enterament del concurs dels insectes. Hi ha una variada casuística d'alternatives reproductives, autocompatibilitat -autogàmia-, apomixi, etc. La pol·linització amb el pol·len generat per la mateixa flor -autogàmia- es produeix ulteriorment, per la cargolada de les rametes estilars: en cargolar-se, es completa un volt sencer i més i tot, de manera que la part interna, estigmàtica, contacta amb l'externa, pol·linífera.
- Dicogàmia. La floració és centrípeta. Maduren primer les flors més externes del capítol, corresponents, recordem-ho, a les inferiors d'un hipotètic aplec racemós o cimós. Així, mentre les primeres flors passen de la fase masculina a la femenina -emersió i esbrancament de les rametes estilars-, les següents en florir comencen per la fase masculina. Una flor en fase femenina podria ser fecundada, versemblantment, pel pol·len d'una flor veïna -geitonogàmia-, del mateix capítol. Ara bé, i si fos que les flors en fase masculina d'aquest sector no segreguessin nèctar?
- Riquesa de combinacions i separació de sexes. Pel que fa a la dotació sexual de les flors de les compostes hi ha capítols amb totes les flors hermafrodites; d'altres d'hermafrodites combinades amb unisexuals; d'altres unisexuals dels dos sexes; d'altres d'un sol sexe, etc. Si la tendència a la menudesa floral sembla molt afermada en l'evolució de les plantes amb flors, també la separació dels sexes sembla una forta tendència.
- Separació i polivalència. En esguard d'aquest tret, considerem la possibilitat que pugui ser d'interès, per a moltes plantes anuals, que en una part de les flors, si més no, hi hagi al·logàmia -fecundació amb pol·len diferent del propi. En moltes compostes hi ha heterocàrpia o fruits heteromorfs, però aquesta diferència no és pas aleatòria; ans al contrari, sovint les flors marginals o perifèriques del capítol donen fruits diferenciats dels de les altres flors -vegeu-ne, en aquest capítol, els casos de Tolpis i Hypochaeris. Com que les flors de la perifèria dels capítols sovint tenen una dotació sexual diferent a les altres, es pot considerar una tendència, en els capítols, a generar unitats reproductives de diferent tipus. Així doncs, en les compostes hi hauria una clara tendència, d'un rang que jo no podria valorar, a la diversitat reproductiva.
- Un èxit molt comú. Lletugues, xicoires, lletsons, margaridoies, llevamans, màstecs, cards, panigrocs, amargots... són herbes comuníssimes i abundants que testimonien l'èxit biològic del complexos patrons florals de les compostes.
