Antologia entesa, és clar, en el sentit estricte: l'estudi de les flors, no en l'habitual.
Un cop més, en Josep Vigo ens servirà de guiatge en aquest breu capítol d'avui, dedicat a una flor que té uns antòfils que fan curiosos moviments.
Riscos de la instantaneïtat. Precisament insistim, altre cop, que és important considerar la dimensió temporal i l'evolució dels òrgans, perquè la mera consideració organogràfica pot portar-nos, fàcilment, a l'enganyifa (1).
▤
A la fotografia, flor borrosa
i fruit incipient de fetgera blanca Parnassia palustris L., una petita
planta de mulladius i rierols de muntanya (2). És una planta força comuna que sol aparèixer en llocs molls, de sòl sempre xop o avorats a corrents de lenta circulació.
▤
Pentamèria –verticils florals en cinc peces- dominant, com és típic en la família de les saxifragàcies (3). A la flor fecundada hi veiem, de baix a dalt: cinc peces verd clar, d'extrem arrodonit, els sèpals del calze; a sobre d’aquestes unes altres en forma d’espasa, blanques, una miqueta més llargues. Els estams estan parcialment desballestats. Les anteres esbadellades i buides han caigut i només en resten els filaments, ben estesos, que són aquestes peces blanques en forma d’espasa.
▤
L'encarnació de l'enganyifa. Què són, llavors, els bonics filaments acabats en caparrons groguencs? Feixos de falsos estams o estaminodis, també en nombre de cinc (4). Quin paper poden fer aquests estams purament escenogràfics? Diu el diccionari que un estaminodi és l’estam que ha perdut la seva funció i roman estèril quan ha completat el seu desenvolupament. Però Josep Vigo diu, al seu clàssic 'L'alta muntanya catalana: flora i vegetació', que aquests òrgans són nectaris que gairebé no produeixen nèctar, i que porten de 9 a 13 filaments terminats en un capet lluent.
▤
Les reverències. És el mot que utilitza el botànic ribesí. Els cinc estams tenen una maduració seqüencial. Primer s'allarguen i s'estiren cap amunt. Un cop assolida la maduresa que produeix l'esquinçada de les teques contenidores dels grans de pol·len, els filaments, plans, en forma de cinteta, es bleguen cap al centre de la flor, tot deixant l'antera situada justament a la vertical del gineceu.
Aquest moviment dels estams, evocador d'una salutació, el van fent un darrera l'altre, però de manera que poden coincidir-hi dos al centre de la flor, el que s'acaba d'acotar i el que tornarà a estirar-se. Podeu veure aquest detall a la imatge de dalt, a la flor de l'esquerra, força borrosa, i a les il·lustracions d'Eugeni Sierra, aquestes ben clares, que podeu veure clicant l'enllaç de la nota 4.
▤
I l'enganyifa. Els insectes visitants se senten atrets per la lluïssor dels falsos nectaris (o estaminodis, tant és!), i, amb els moviments que fan, esforçant-se per recaptar un aliment que en realitat els falsos estams no ofereixen, poden empolsar-se del pol·len de l'estam madur, situat a frec dels caparrons brillants, o bé, si visiten la flor quan ja es troba en fase femenina i les anteres ja han caigut, poden pol·linitzar-la, si han visitat prèviament, és clar, una altra amb pol·len madur i se n’han empolsat. Vigo assenyala l’interessant detall que l’estil del gineceu madur creix i se situa exactament en el punt on els estams havien acabat la reverència. Evidentment, es tracta del punt adequat per a que hi hagi un bon contacte amb el cos dels insectes, és a dir, sempre a l'entorn dels caparrons relluents, un esquer fet de nèctar purament il·lusori.
▤
El rol d'exhibició. És molt habitual, a les flors, que hi hagi unes peces que fan exclusivament la funció de reclam. Potser l'exemple més conegut és el de la corona de lígules de moltes compostes. En el capítol dedicat a les flors de l'aladern vam apuntar-hi que sembla que algunes flors tancades fan precisament aquest paper.
▤
El benefici de la seqüència de la maduració i del moviment dels estams sembla prou clar. La possibilitat que un insecte s'hi empolsegui augmenta i es perllonga en el temps, mentre que una maduració sincrònica dels cinc estams portaria associat un major risc de pèrdua, si no hi concorren els insectes pol·linitzadors.
▤
El curiós de la historieta és com l’al·logàmia –pol·linització encreuada- sembla disfressar-se d’autogàmia, perquè l’estam doblegat a sobre de l’estigma sembla suggerir clarament que hi ha autopol·linització. El més apassionant és comprovar que a la natura les historietes mai no acaben, flueixen i no sabem per quins camins ho faran.
▤
Notes
(1) Posem-hi un exemple actual, el de les flors dels oms. Són petitones i de mal veure, aplegades en fasciclets, força atractius, tot amb tot. Són flors hermafrodites, efectivament, però una observació que no sigui merament instantània permetrà veure que aquestes florelles, aparentment iguals a la primeria, no es captenen totes de la mateixa manera.
▤
▤
Pentamèria –verticils florals en cinc peces- dominant, com és típic en la família de les saxifragàcies (3). A la flor fecundada hi veiem, de baix a dalt: cinc peces verd clar, d'extrem arrodonit, els sèpals del calze; a sobre d’aquestes unes altres en forma d’espasa, blanques, una miqueta més llargues. Els estams estan parcialment desballestats. Les anteres esbadellades i buides han caigut i només en resten els filaments, ben estesos, que són aquestes peces blanques en forma d’espasa.
▤
L'encarnació de l'enganyifa. Què són, llavors, els bonics filaments acabats en caparrons groguencs? Feixos de falsos estams o estaminodis, també en nombre de cinc (4). Quin paper poden fer aquests estams purament escenogràfics? Diu el diccionari que un estaminodi és l’estam que ha perdut la seva funció i roman estèril quan ha completat el seu desenvolupament. Però Josep Vigo diu, al seu clàssic 'L'alta muntanya catalana: flora i vegetació', que aquests òrgans són nectaris que gairebé no produeixen nèctar, i que porten de 9 a 13 filaments terminats en un capet lluent.
▤
Les reverències. És el mot que utilitza el botànic ribesí. Els cinc estams tenen una maduració seqüencial. Primer s'allarguen i s'estiren cap amunt. Un cop assolida la maduresa que produeix l'esquinçada de les teques contenidores dels grans de pol·len, els filaments, plans, en forma de cinteta, es bleguen cap al centre de la flor, tot deixant l'antera situada justament a la vertical del gineceu.
Aquest moviment dels estams, evocador d'una salutació, el van fent un darrera l'altre, però de manera que poden coincidir-hi dos al centre de la flor, el que s'acaba d'acotar i el que tornarà a estirar-se. Podeu veure aquest detall a la imatge de dalt, a la flor de l'esquerra, força borrosa, i a les il·lustracions d'Eugeni Sierra, aquestes ben clares, que podeu veure clicant l'enllaç de la nota 4.
▤
I l'enganyifa. Els insectes visitants se senten atrets per la lluïssor dels falsos nectaris (o estaminodis, tant és!), i, amb els moviments que fan, esforçant-se per recaptar un aliment que en realitat els falsos estams no ofereixen, poden empolsar-se del pol·len de l'estam madur, situat a frec dels caparrons brillants, o bé, si visiten la flor quan ja es troba en fase femenina i les anteres ja han caigut, poden pol·linitzar-la, si han visitat prèviament, és clar, una altra amb pol·len madur i se n’han empolsat. Vigo assenyala l’interessant detall que l’estil del gineceu madur creix i se situa exactament en el punt on els estams havien acabat la reverència. Evidentment, es tracta del punt adequat per a que hi hagi un bon contacte amb el cos dels insectes, és a dir, sempre a l'entorn dels caparrons relluents, un esquer fet de nèctar purament il·lusori.
▤
El rol d'exhibició. És molt habitual, a les flors, que hi hagi unes peces que fan exclusivament la funció de reclam. Potser l'exemple més conegut és el de la corona de lígules de moltes compostes. En el capítol dedicat a les flors de l'aladern vam apuntar-hi que sembla que algunes flors tancades fan precisament aquest paper.
▤
El benefici de la seqüència de la maduració i del moviment dels estams sembla prou clar. La possibilitat que un insecte s'hi empolsegui augmenta i es perllonga en el temps, mentre que una maduració sincrònica dels cinc estams portaria associat un major risc de pèrdua, si no hi concorren els insectes pol·linitzadors.
▤
El curiós de la historieta és com l’al·logàmia –pol·linització encreuada- sembla disfressar-se d’autogàmia, perquè l’estam doblegat a sobre de l’estigma sembla suggerir clarament que hi ha autopol·linització. El més apassionant és comprovar que a la natura les historietes mai no acaben, flueixen i no sabem per quins camins ho faran.
▤
Notes
(1) Posem-hi un exemple actual, el de les flors dels oms. Són petitones i de mal veure, aplegades en fasciclets, força atractius, tot amb tot. Són flors hermafrodites, efectivament, però una observació que no sigui merament instantània permetrà veure que aquestes florelles, aparentment iguals a la primeria, no es captenen totes de la mateixa manera.
En l'om és un fenomen normal que moltes flors, en cada fasciclet, no desenvolupin el gineceu. Es manté rudimentari i arraulit al dedins de la copeta del perigoni sepalí. Es captenen, doncs, com a flors masculines. A la primeria es veuen totes iguals, però unes fruiten i d'altres no.
(2) Josep Vigo comenta, al seu llibre, que a casa nostra aquesta herba troba a l'estatge montà els ambients que li convenen, però en països nòrdics també es fa al nivell del mar.
(3) Alguns autors consideren que Parnassia és mereixedor de ser segregat d'aquesta família. Sobre aquest punt, copiem de Wendy Zomlefer (1980):
"La familia Hydrangeaceae se consideraba antiguamente una subfamilia (Hydrangeoidae) dentro de Saxifragaceae, siendo ésta una familia tradicionalmente grande, heterogénea y polifilética, dividida a su vez en 17 subfamilias (Thorne, 1976) y en numerosas tribus (véase Soltis et al., 1990 y Morgan y Soltis, 1993). Estas subfamilias (y grupos incluidos en ellas) se consideran en la actualidad como familias a parte (Escalloniacea, Grossulariaceae, Parnassiaceae), de modo que las Saxifragaceae abarcan 30 géneros (550 especies herbáceas)."
(4) Per a veure amb precisió tots aquests antòfils no hi ha res com els dibuixos de la làmina que Eugeni Sierra va fer per a 'Flora Iberica'. Els podeu veure en aquest enllaç.
(2) Josep Vigo comenta, al seu llibre, que a casa nostra aquesta herba troba a l'estatge montà els ambients que li convenen, però en països nòrdics també es fa al nivell del mar.
(3) Alguns autors consideren que Parnassia és mereixedor de ser segregat d'aquesta família. Sobre aquest punt, copiem de Wendy Zomlefer (1980):
"La familia Hydrangeaceae se consideraba antiguamente una subfamilia (Hydrangeoidae) dentro de Saxifragaceae, siendo ésta una familia tradicionalmente grande, heterogénea y polifilética, dividida a su vez en 17 subfamilias (Thorne, 1976) y en numerosas tribus (véase Soltis et al., 1990 y Morgan y Soltis, 1993). Estas subfamilias (y grupos incluidos en ellas) se consideran en la actualidad como familias a parte (Escalloniacea, Grossulariaceae, Parnassiaceae), de modo que las Saxifragaceae abarcan 30 géneros (550 especies herbáceas)."
(4) Per a veure amb precisió tots aquests antòfils no hi ha res com els dibuixos de la làmina que Eugeni Sierra va fer per a 'Flora Iberica'. Els podeu veure en aquest enllaç.
▤
Sabadell
Text i fotografia: ©️ Romà Rigol
Sabadell
Text i fotografia: ©️ Romà Rigol
