Praderies de raigràs a Solallong

No els triem, els títols, sense fer-ne un tempteig previ. Justament les praderies de raigràs susciten vacil·lacions naturals, perquè, tal com ho veiem, poden considerar-se sembrats però també prats.
Veureu que en el capítol d'avui hi ha molta barrejadissa. Sol passar en les plantes camperoles; fins i tot n'hi ha que, com la betònica, es fan tant en boscos com en espais oberts. Ambivalència que es pot magnificar si, com passa en aquesta passejada, els espais oberts són humits.

≡

Al centre, el sot de la riera de Solallong. En segon terme, rouredes i pinedes de la baga del Camp Roig. En darrer terme, els vessants de la serra de Bescanó. Els prats són pastures o sembrats de farratges, de Raigràs Lolium multiflorum Lam. (1). Som a uns 620 m d'altitud, no gaire lluny de la granja de Solallong.

≡

El lloc. Pastures de la baga del Camp Roig, al sud de la riera de Solallong, a prop de la casa del mateix nom, a ponent de Sant Quirze de Besora (Osona).

Hi ha una grassesa d'herbes que fa goig, accentuada perquè, a primera hora del dia, encara les herbes estan banyades per la condensació nocturna. Les tiges granades del raigràs tenen un aire molt característic, són llarguetes i primes i dibuixen un arc ampli. Si el dall es fa quan els fruits ja han caigut, hi haurà resembra espontània.
La mullena. Aquest dies el regim tèrmic i de corrents d'aire està originant algunes bromes. Vam arribar-hi a primera hora i no vam tardar pas gaire a tenir sabates i camals totalment xops. Les herbes retenen molta humitat ambiental.

Materials. Roques sedimentàries eocèniques, margues blavisses friables i gresos rogencs que donen alineacions i bancs aflorants d'escassa potència. Sòls rics en bases.

≡

El raigràs Lolium multiflorum Lam. té les espiguelles en un pla, alternes; són denses i molt planes o comprimides. Les espiguelles només duen una gluma, la del costat extern. Els lemmes duen una aresta curta. Les altres espècies del gènere tenen les espiguelles toselles; aquest tret serveix per a discriminar el raigràs italià, de bell antuvi.

≡

El paisatge. Pastures i boscos de volada molt moderada, pasturats i oberts, els més abellidors. Territori de pinedes de pi roig i rouredes, normalment atribuïdes al Q. pubescens. Als solans secardins i als terraprims hi ha alzines i joncedes amb argelaga, etc.

Espècies destacades. Lolium multiflorum (2) i Crepis setosa.

≡

Riera de Solallong. Som al front oriental de la plataforma estructural del Lluçanès i, per tant, les aigües van cap al Ter. Un freixe en primer terme, àster pilós al centre i altres herbes higronitròfiles.

≡

Parella d'escarabats banyuts que suposem de la família dels cerambícids, damunt d'una tija de Senecio inaequidens, una altra composta al·lòctona molt estesa.

≡

Les pastures pigades de roures baixos són un segell de gran part del Ripollès i del Bisaura. El predomini de les gramínies persisteix en les pastures actives i estabilitzades. Formen aglevats densos que no ofereixen gaires espais a plantes que no siguin praticoles. Si la pastura recula el prat s'inestabilitza i aviat acull tota mena de plantes oportunistes.

≡

Acer campestre L. Aquest auró eurosiberià té una significativa presència a la regió submediterrània, de les rouredes seques.

≡

Teucrium chamaedrys L. (possiblement la subespècie de Reichenbach fill) en flor. Una petita labiada que té, al Principat, una dispersió quasi total.

≡

Verbascum lychnitis L. és una blenera eurosiberiana.

≡

Les margues blavenques eocèniques formen una aurèola de la mar del terciari. Són molt importants al voltant de la Plana de Vic. Exposades a les condicions atmosfèriques s'escrostonen i s'esbocinen.

≡

Aspecte de jardí en la clariana marginal d'un prat. Arctium sp., Bromus catharticus, Hordeum murinum i una crucífera que no reconeixem. El recobriment absolut i el fullatge dilatat revelen el potencial d'aquests espais, ben femats i humits. El raigràs és molt dominant i, segons diuen, dona pocs problemes de males herbes, però els espais buits són un jaç ideal per a les herbes higronitròfiles.
≡

Quan la planta grana ha comportat, abans, un o dos dalls, excepcionalment més. El raquis serpeja i és angulós.

≡

Sembrats-prats de raigràs. Si un cereal d'hivern com el blat, per exemple, sol tenir un cicle i un maneig ben establert, el del raigràs, en canvi, ofereix un notable ventall de possibilitats, en esguard, principalment, de la cultivar sembrada i de com s'utilitza la collita.

Hi ha el raigràs perenne Lolium perenne i l'anual Lolium multiflorum, però ens demanem si aquesta distinció no serà fonamentalment llibresca o teòrica.

En tractar-se d'un gramínia farratgera utilitzada a gran escala i representada per moltes cultivars, n'hi ha d'estrictament anuals, de falses perennes que duren només uns mesos, d'altres de dos anys i també de veritablement perennes.

Algunes varietats poden oferir fins a 5 dalls -talls, dallades o segues-, mentre que d'altres només en donen 1. Entre 2 i 3 dalls per sembra es considera el més habitual. S'utilitza molt en cultius de rotació, és a dir, alternant amb altres plantes, per exemple el blat de moro, segons el període de l'any (el blat de moro és d'estiu i el raigràs d'hivern).

Com a planta farratgera, l'hàbit i durada de cada varietat ofereix diferents possibilitats i rendiment. El raigràs anual té la cama llarga -més canya per peu- i, per tant, menys rendiment global. A més del tipus de canoneig, d'internodis curts o llargs, és molt important la capacitat de fillolar. Les varietats que fillolen més  -en general les perennes- donen més volum d'herba per peu.

Sigui com sigui, cal considerar alguns punts bàsics: el raigràs italià és l'herba farratgera d'hivern per excel·lència; és un cultiu de secà -o sense reg de suport- que es fa habitualment en terrenys humits o poc secs; se sol femar o fertilitzar, aportant-hi fems  de granja, buines o fertilitzants industrials.

Comporta diversos dalls, entre 1 i 5, de qualitat variable, segons el període.

El producte pot destinar-se a farratge en verd, empacat, ensitjat o fenificat. Sembla que també s'utilitza com adob en verd, és a dir, incorporant la collita a la terra. La resembra espontània és habitual. Es deixa la grana al tros, per tal de renovar el prat.

És per tot plegat que dels camps de raigràs tant en podem dir sembrats com pastures, prats... En certa manera tenen qualitats intermèdies, entre els cereals d'hivern clàssics, monoespecífics i de cicle ben definit -una collita o anyada-, i els prats de dall de muntanya, d'origen més o menys natural, pluriespecífics i domesticats, que donen més o menys dalls, segons potencial i maneig.

Més fàcil és resumir el que hem vist. Els pagesos o vaquers tenen tancats els prats amb fils electrificats. Així administren les herbes i limiten els moviments de les vedelles que puguin voltar per la zona.

Fan tota la fila de ser intensament femats; donat que aquest any ha estat tan plujós, hi ha una ufana d'herbatges espectacular. Com sigui que ja ens trobem a l'estiu, aquest esplet podria ser el darrer dall (possiblement el quart o cinquè, atès que l'any ha estat molt gras). Sol haver-hi un redall de dent, la pastura per afinar i femar el prat.

≡

El Blat de formiga Bromus catharticus Vahl. és un margall introduït, originari d'Amèrica del sud. L'herba més senzilla o inaparent agafa, en estacions grasses, aires d'opulència.

≡

Repalasses Arctium, paradelles Rumex, margalls Hordeum/Bromus i altres herbes es barregen amb el raigràs a les vores del prat-sembrat.

≡

Si volem recollir les plantes més comunes i abundants cal esmentar, juntament amb el raigràs, aquesta crepis Crepis setosa Haller f. La inflorescència és setulosa -pelets llargs i erts- i són molt característiques les bràctees ganxudes, a la base de l'involucre.
És tal la concurrència d'aquesta crepis en el sembrats de raigràs que alguns camps arriben a groguejar, vistos de lluny.

≡

Pastures arbrades, un paisatge típic del Ripollès i del Lluçanès. Al fons, les suaus ondulacions dels Prepirineus orientals.

≡

Al sud de Solallong hi ha una alineació de gresos i terraprims que limita la llenca de prats del Solell Petit.

≡

El Solell Petit és una comella allargassada que avui porta tots els senyals dels prats marginals o secundaris, possiblement desatesos durant cert temps.
Observeu-hi, en primer terme i a l'esquerra, com s'allarguen, mig ofegades, les canyes del raigràs.

≡

Margarida de prat Leucanthemum vulgare Lam. subsp. pallens (Gay in Perreym.) Briq. et Cavill.

≡

Cípseles amb pericarpi mixògen. Les cípseles d'aquesta margarida duen 10 costelles -calicines?- que, segons diuen, contenen cèl·lules productores de mucílag. A l'article 'mixógeno', en el seu internacionalment famós 'Diccionario...'(3), Pius Font hi posa l'exemple, precisament, dels aquenis de Leucanthemum alpinum. Les cípseles de la foto no són del tot madures.
≡

Stachys annua (L.) L., abundant en aquest camp.

≡

Ranunculus grup bulbosus, escampat, i Trifolium campestre Schreber, molt abundant.

≡

Trifolium campestre Schreber és una herbeta molt gràcil, de flors discolors.

≡

Fromental Arrhenatherum elatius (L.)  Beauv. ex J. et C. Presl, planta característica dels prats dalladors. Observeu-hi la gran talla de la mata. Hi ha categories infraespecífiques i diversitat de formes, juntament amb amplitud corològica.

≡

Stachys officinalis (L.) Trevis.

≡

Matacabrit Chaenorhinum minus (L.) Lange (= Linaria minor [L.] Desf.) Possiblement sigui nul·la la possible relació d'aquesta linària amb els sembrats de raigràs. En realitat, els camps que vam veure al Solell Petit tenien, com ja hem dit, tot de traces de desatenció més o menys perllongada, juntament amb visibles trasbalsos de terra, que podria ser el tipus de factor favorable per a aquesta petita linària anual que, com d'altres plantes del mateix tipus biològic, té un aspecte excepcionalment ufanós.

≡

L'opecarp dels conillets, linàries i afins. Aquestes escrofulariàcies fan càpsules seques parcialment badadisses. A la imatge hi veiem una càpsula de matacabrit, més o menys el·lipsoïdal, d'aspecte cartaci, bicarpel·lar, amb el solquet de la unió carpel·lar ben marcat (queda ocult), i l'estil emergent i persistent, al capdamunt del fruit, com passa en tantes plantes de la família.

La part superior dels carpels s'obre i s'esquinça en lòbuls o dents, en nombre variable, que es repleguen cap avall, permetent que les nombroses llavors puguin saltar de l'interior, sobretot si hi ha oratge o sotragueig, captenint-se com un salpasser.
Aquesta dehiscència per forats, en aquest cas més aviat irregulars, s'anomena foraminal. Podeu veure'n un altre cas en el capítol 'L'opecarp de Meconopsis'.

≡

Opecarp de Chaenorhinum minus (L.) Lange. Observeu-hi la irregularitat de l'esquinçada; l'envà central, separador dels dos lòculs; i l'eix central placentari, de color bru, en forma d'espigot o barrusca, on van implantades les llavoretes. Com que el peduncle és excèntric, com passa en tantes escrofulariàcies, el volum i talla dels carpels és desigual; sempre hi ha un lòcul més gran que l'altre.

≡

Llavoretes nombroses, menudes, de menys d'1 mm, de color torrat o xocolata, amb tot d'ales longitudinals, una mica sinuoses, ocasionalment esbrancades, que li donen un aspecte marcadament solcat o estriat.

≡

Infiltració de Bromus catharticus Vahl. en un sembrat marginal de Lolium multiflorum Lam. Curiosament, les dues poàcies fan les espiguelles molt planes.

≡

Ajuga chamaepitys (L.) Schreber.

≡

La crepis infiltrada. De lluny estant aquests sembrats, travessats pel camí de Solallong, groguejaven intensament, per la concurrència de la crepis setulosa Crepis setosa Haller filius, vista anteriorment.

≡

Rhamnus saxatilis Jacq., arbust de la província biogeogràfica submediterrània, característic del lignetum periforestal de les rouredes seques.

≡

Notes

(1) També se l'anomena raigràs italià, margall i margall italià.

(2) Alguns autors consideren que L. multiflorum hauria de subordinar-se a L. perenne.

(3) Recordem que aquesta obra excel·lent, important eina per a l'estudi de la botànica, es pot trobar a la xarxa (cerqueu-la a JOLUBE).

≡
Sabadell
Text i fotografies: ©️ Romà Rigol