Ocells amb l'ADENC i la cicatriu arreica de Conill

Participo en una activitat d’observació d’avifauna de l’ADENC, organitzada per Rosa Muntané i Mireia Calvet. La meva vista, deficient, no em permet veure gaire cosa que tingui més enllà de dos pams, però, ultra el vol dels ocells -en especial dels rapinyaires-, l’entorn és, en general, magnífic.

Serà una crònica breu i desequilibrada, vull dir bastida amb el pocs elements que vaig saber copsar, en una diada llarga i calorosa, feta al llarg d’un bon tall dels Plans de Sió.

El resum meu seria: cereals granats -blat i ordi-, la majoria encara per plegar; algun camp de raigràs; erms diversos. Però, sobretot, un espai força peculiar i destacable, la cicatriu arreica de Conill.

Seran quatre estampes pobres -recollides en imatges del telèfon-, d’un dels molts espais de la dita depressió central que, per les condicions geogràfiques bàsiques: predomini del relleu planer i clima sec, poc plujós, estatja clotes desconnectades d’una xarxa hidrogràfica ja de per si molt esborradissa, de mena espasmòdica, rampelluda i compulsiva.

És la vall del Sió, amb una ribera esquerra de caient molt indefinit, només puntualitzada per uns petits turons, gresencs i testimonials; i un dels molts racons del país que són, en general, força desconeguts. No gaudeixen de l’efecte de crida dels atributs famosos. Són espais de pas, de les rutes de les grans migracions setmanals, d’admiració de les eminències orogràfiques, però són espais on, ça com lla, val molt la pena d’aturar-s’hi.

Punts toponomàstics: Claravalls; Santa Maria de Montmagastrell; Conill; Plans de Sió; salades de Conill.

Relació dels ocells que es van poder copsar -és una llista parcial: pardal comú Passer domesticus; pardal xarrec Passer montanus; colom roquer Columba livia; xixella Columba oenas; tudó Columba palumbus; tòrtura turca Streptopelia decaocto; puput Upupa epops; gaig blau Coracias garrulus; abellerol Merops apiaster; oreneta comuna Hirundo rustica; oreneta cuablanca Delichon urbica; falciot Apus apus; mosquiter pàl·lid Phylloscopus bonelli; mosquiter comú Phylloscopus collybita; tallarol capnegre Sylvia melanocephala; oriol Oriolus oriolus; garsa Pica pica; gralla Corvus monedula; cornella Corvus corone; estornell Sturnus vulgaris; verdum Carduelis chloris; cadernera Carduelis carduelis; gafarró Serinus serinus; balquer Acrocephalus arundinaceus; totestiu Parus major; merlot Turdus merula; rossinyol Luscinia megarhynchos; rossinyol bord Cettia cetti; cogullada Galerida cristata; calàndria Melanocorypha calandra; cruixidell Miliaria calandra; cueta blanca Motacilla alba; cueta torrentera Motacilla cinerea; xoriguer Falco tinnunculus; falcó mostatxut Falco subbuteo; voltor Gyps fulvus; esparver cendrós Circus pygargus; arpella Circus aeroginosus; aligot Buteo buteo; àguila marçal Circaetus gallicus; àguila calçada Hieraaetus pennatus; àguila daurada Aquila chrysaetos; milà negre Milvus migrans; milà reial Milvus milvus; perdiu Alectoris rufa; guatlla Coturnix coturnix; torlit Burhinus oedicnemus; cigonya Ciconia ciconia; ànec coll-verd Anas platyrhynchos; gallineta Gallinula chloropus.

D’aquesta llista seria destacable, ultra la pobríssima representació, molt alarmant, de moixons -passeriformes-, el grup de les rapinyaires, de les quals bona part són migradores, que deixaran el territori quan es faci vell l’estiu.

Mestall o sembrat mixt, de blat i ordi, a prop del cementiri de Claravalls (l'Urgell).

Espai molt calcigat de Claravalls. Spergularia diandra (Guss.) Heldr. [Spergula diandra (Guss.) Murb.; Spergularia rubra subsp. diandra (Guss.) Arcang.]

Blat espigat, en procés de maduració. Trobem xeixes toselles -com aquesta- i aristades. La major part dels sembrats estan encara per plegar; alguns ja pallosos i d'espigues colltortes. Blat tou Triticum aestivum L.

Spergularia diandra (Guss.) Heldr. [Spergula diandra (Guss.) Murb.; Spergularia rubra subsp. diandra (Guss.) Arcang.]. Càpsula tricarpel·lar, badadissa, negrenca, brillant, pluriseminada, emparada pels sèpals persistents -és llei de l'extirp-, força petita, d'uns 2 mm.

Camp de blat i, en segon pla, un d'ordi.

Espigues de blat. Es veuen molt grans i plenes. Algunes d'un pam o gairebé.

Canal d'Urgell que travessa una regió de camps de cereals, principalment secaners, i, en segon lloc, fruiterars de fruita dolça, de reg. També alguns trossos d'ametllers de secà, puntualització que en d'altres temps sonaria molt estranya.

En primer terme, entre d'altres, Alfred Bellés i Mireia Calvet, de l'ADENC. 13 participants.

Camp de raigràs Lolium multiflorum en flor. És una herba farratgera que comporta 2 o 3 segues, però la darrera -la que tocarà aviat-, en espiga florida o granada, té una qualitat nutritiva inferior a les fetes en verd (el diferent valor del farratge determina que es dongui al bestiar segons la seva edat, el verd per als vedells de llet, el de valor mitjà per a vedelles de cria, altres per a mares velles, etc.).

Mestall farratger, d'ordi i margall o raigràs, més alt.

Spergularia nicaeensis Burnat [Spergula nicaeensis (Burnat) G. López; Spergularia rubra subsp. nicaeensis (Burnat) Briq.], de la clota salinosa de Conill, succintament descrita en la següent fitxa de l'inventari de les zones humides de Catalunya, de la Generalitat: salades de Conill.

Aquesta herba, força apegalosa -són moltes les espergulàries glanduloses-, encara portava algunes flors.

Llavors, finament tuberculoses, en el dors, de Spergularia diandra.

Spergularia nicaeensis Burnat. Llavors finament tuberculades al dors, brunenques.

Imatge de comparació de les llavors d'aquestes dues espergulàries. Les de l'espergulària de Niça són cargolades, reniformes. Les de l'altra, més petites, tenen forma de llàgrima i són menys definides -no tenen el bordó dorsal de les primeres.

Són només dues de les herbetes d'aquest llinatge, petites plantes d'espais oberts, sovint poc o molt salinosos, de les zones càlides i de tendència àrida.

Els ocells i la protecció de la natura. 'Els Plans de Sió' formen part d'una extensa zona de protecció de les aus (ZEPA), estan integrats en la xarxa d'espais d'interès natural (PEIN) i és un espai declarat d'interès comunitari (LIC), integrat en la xarxa de Natura 2000.

Convé tenir present la importància de la dimensió emblemàtica dels ocells, en la nostra societat. No són pocs els espais que primerament han estat declarats com a zona d'especial protecció per a les aus (les zones ZEPA) i posteriorment, davant l'evidència que aquesta protecció no és pas possible si no s'estableix una expressa protecció del territori i dels seus hàbitats específics, s'han posat a l'empara de figures de protecció més generals, com ara els espais d'interès comunitari (LIC) de la xarxa Natura 2000.

El lector interessat pot comprovar, en els articles dels decrets del govern català, que, si més no teòricament, són força concretes i restrictives, les normatives reguladores d'aquests espais: ordenació de la pastura, prohibició d'alteració del drenatge natural, prohibició d'actuacions d'alteracions topogràfiques, etc.

Però hi ha, en tot això, un punt especialment sensible: el reg. El reg no és, evidentment, compatible amb la voluntad de protegir la natura en aquests espais.

I, sobre aquest punt, convé no oblidar una obra hidràulica de gran importància, encara en fase de desenvolupament, el canal Segarra-Garrigues, que permetria regar la zona dels Plans de Sió, en el cas que, ultra l'acord amb els propietaris, es poguessin superar les limitacions per ara establertes.

Superar les limitacions establertes? No sé si això podria ser possible, però cal tenir present que el govern del país s'inspira en un desarrollisme desbridat, que té cura de mantenir en estudi qualsevol normativa de gestió del territori, i que, a més, aquest govern podria ser substituït per un altre de pitjor carés, dels que esborren sense cap mena de complex qualsevol mesura que puguin considerar un destorb.

Empunyar la presència d'alguns ocells emblemàtics, com ara el sisó -és molt remarcable la població que hi ha a la zona d'aquesta gran au- o el gaig blau, és una eina molt bona per a defensar del reg i totes les greus conseqüències que hi van associades -en especial la difusió subterrània i superficial de toxines-, uns territoris, propis en general de les planes seques de Lleida, que cada dia es fan menys trobadissos, amb uns poblaments de líquens i plantes de llinatges geogràfics de procedència molt diversa, amb elements del mediterrani meridional i saharià, elements ibèrics endèmics, elements del vincle amb les estepes russes i centreasiàtiques i del vincle amb les regions de Pèrsia, Anatòlia i Xina.

No permetem que la petita talla de molts d'aquests elements -per exemple la boraginàcia Rochelia disperma o la litràcia Lythrum tribracteatum-, que en alguns casos són relíquies d'altres temps geològics, faci possible que no siguem conscients del preciós valor que atresoren; i no oblidem, tampoc, que si bé una part d'aquestes espècies, incloses en el catàleg de la flora amenaçada de Catalunya, es troben en espais protegits, una altra part, igualment apreciable, correspon a plantes que viuen en espais sense cap protecció, que poden ser alterats de forma irrecuperable -de fet, posar en regadiu un tros o alterar-ne la fesomia, amb maquinàra pesada, són actuacions normals que provoquen constantment petites extincions locals, que van minvant la vitalitat, ja prou migrada, de les molt retallades comunitats naturals de les zones agrícoles.

Crec que són mereixedors d'un regraciament especial alguns botànics de les terres de Lleida, vinculats als estudis universitaris, que treballen intensament en el coneixement i la divulgació de la flora i la vegetació d'aquesta regió, com ara J. A. Conesa, Joan Pedrol i Jordi Recasens, sobretot pels esforços esmerçats en fer possible que socialment sigui valorada la flora silvestre de tot aquest tram oriental, català, de la regió ibèrica.

La Sagrera

Text i fotografies: © Romà Rigol