En aquest capítol hi veurem, després d'unes consideracions prèvies, alguns trets de la diàspora de Stipa capillata L., en especial l'indument de l'aresta; es mesuren també la talla de 15 arestes.
Finalment, es recull alguna nota biogeogràfica, suggeridora del caràcter del seu llinatge.
Resumen. Se verán, después de unas consideraciones previas, algunos rasgos de la diáspora de Stipa capillata L., en especial el indumento de la arista y su variación, a lo largo de su recorrido; se miden las tallas de las aristas de 15 muestras; también se describe algo de la forma e indumento del lema.
La presencia de numerosas espiguillas ocultas, en el interior de la vaina de la hoja bandera, pasado ya el tiempo de la floración, sugiere la posibilidad de clistogamia, por ahora no comprobada.
Finalmente, se dan unas notas biogeográficas, que dan buena fe del temperamento de su linaje.
Método. Recojo diásporas de varios pies, de la parte superior de la panícula. Las extiendo sobre cartulina -en verde, frescas, no son quebradizas-, 15 de ellas, para su examen y medición. Observo a la lupa estereoscópica todas sus partes, al objeto de familiarizarme con sus rasgos y así poder, luego, hacer su descripción.
Abstract. After some preliminary considerations, we will examine some features of the diaspora of Stipa capillata L., especially the awn dress and its variation along its length. The awn sizes of 15 samples are measured; some descriptions of the shape and dress of the lemma are also provided.
The presence of numerous hidden spikelets inside the upper leaf sheath, after flowering, suggests the possibility of clistogamy, which has not yet been proven.
Finally, some biogeographical notes are given.Method. I collect diaspores from several stems, from the top of the panicle. I spread them on green cardboard—fresh, not brittle—15 of them, for examination and measurement. I observe all their parts under a stereoscopic magnifying glass, in order to familiarize myself with their features and thus be able to describe them later.
Prat sec emmatat, amb estipes, en terraprim calcari -calcarenites-, pasturat, de caient moderat, del sector central del Moianès. Diversos autors: Bolòs, Font, Conesa i Mercadé, per exemple, han estudiat els prats xeròfils amb estipes, de diferents comarques.
L'interès fitogeogràfic d'aquests prats, dispersos per diferents zones, serien les afinitats i les peculiaritats exclussives. Tot i el bon paper que hi fan els teròfits, no sempre hi ha hagut acord -Xavier Font, 1989- en la seva adscripció fitocenològica.
Sovint ens passa, que alguns grups de plantes susciten dubtes persistents, que van aflorant un i altre cop i que sembla que mai no podrem aclarir i puntualitzar com caldria, o, millor, com voldríem. Però cal sempre furonejar. El resum seria que les plantes del gènere Stipa no són difícils de puntualitzar, si disposem de bones dades -sense espiguetes hi ha més dubtes.
Veurem avui la diàspora de Stipa capillata, caracteritzada, enfront d'altres espècies, per tenir l'aresta pilosa, però amb pèls molt curts, que no es poden veure a bell ull, i, a més, presents no només en els cantells, sinó també en les cares de l'aresta, un tret amb valor diagnòstic.
La necessitat de les ombres. Una persona pot tenir el nas ganxut; podem dir-ne, també, corbat; o bé aquilí, o aguilenc. Els mots tenen el seu particular corpus semàntic. Poden, sense dir el mateix, dir coses semblants.
Si consulteu els capítols de les flores i les monografies relatives al gènere, hi podreu notar que els diferents autors han utilitzat una terminologia relativament variada.
Per exemple, detalls com ara: finament escàbrid o finament pilós. Els camps semàntics poden encavallar-se en part; poden ser veïns o poden estar netament separats.
Notem, per exemple, la proximitat del camp semàntic dels mots: dent/pèl escabre/pèl setós o setaci/pèl setulós/seta.
Per exemple, detalls com ara: finament escàbrid o finament pilós. Els camps semàntics poden encavallar-se en part; poden ser veïns o poden estar netament separats.
Notem, per exemple, la proximitat del camp semàntic dels mots: dent/pèl escabre/pèl setós o setaci/pèl setulós/seta.
Crec que en la descriptiva dels òrgans generatius de les gramínies hi ha una estranya promiscuïtat entre dent i pèl. I no són, en aquest cas, camps veïns. Una dent no pot ser pilosa; ni un pèl no pot ser denticular, em sembla.
En aquest cas, per exemple, està clar que hi ha, també, pèls escabres; depèn, doncs, de cada autor, que es destaqui més un caràcter o un altre.
En aquest cas, per exemple, està clar que hi ha, també, pèls escabres; depèn, doncs, de cada autor, que es destaqui més un caràcter o un altre.
Mots que regiren. Juan Antonio Devesa i Francisco M. Vázquez utilitzen l'expressió pelos setosos, en la clau discriminatòria de la seva revisió del gènere publicada en el número 26 de la revista Acta Botanica Malacitana, de 1996.
Setós significa de la natura d'una seta -saeta-, o sigui cerra, pèl enterc. El qualificatiu sembla -si obviem que una cerra típica és llarga- molt adient per als pèls de les arestes d'algunes estipes, que són tibats i forts, endurits, d'aspecte quasi mineral, de tal manera que, quan són molt curts, aquests pèls també els podríem prendre per dents.
Setós significa de la natura d'una seta -saeta-, o sigui cerra, pèl enterc. El qualificatiu sembla -si obviem que una cerra típica és llarga- molt adient per als pèls de les arestes d'algunes estipes, que són tibats i forts, endurits, d'aspecte quasi mineral, de tal manera que, quan són molt curts, aquests pèls també els podríem prendre per dents.
Tal vegada potser encara seria més adient dir-ne, planerament, cerra -cast. cerda-, si tenim en compte que seta -saeta- ja equival, en sentit estricte, a pèl. Setoso -sétósus- seria, simplement, pilós; de manera que, de vegades, volent descabdellar d'un cap, embullem per l'altre.
Uns autors tendiran a seguir la guia de la descripció relativa a punts que són ben apreciables a bell ull, o, si més no, amb una lent simple.
Per exemple, a la flora dels PC, en l'article d'aquesta estipa, en els trets de valor distintiu, en cursiva, els autors hi diuen: aresta finament escabra (a ull nu aparentment glabra).
Possiblement Oriol de Bolòs i també alguns dels seus seguidors fossin d'aquest estil, refractaris a considerar punts que poden ser font de confusions. Aquests autors tendeixen a considerar valuosa l'aparença natural de les formes; altres, per contra, l'obvien i tendeixen a considerar, només, els trets rigorosament precisos.
I ja sabeu que, en botànica, moltes coses semblen molt més allò que no són que no el que són en realitat.
La descripció -la literatura descriptiva- no és una tasca fàcil. Les imatges ofereixen un auxili preciós, sense oblidar que també amaguen, sobretot les fotogràfiques, una part de la realitat.
Possiblement Oriol de Bolòs i també alguns dels seus seguidors fossin d'aquest estil, refractaris a considerar punts que poden ser font de confusions. Aquests autors tendeixen a considerar valuosa l'aparença natural de les formes; altres, per contra, l'obvien i tendeixen a considerar, només, els trets rigorosament precisos.
I ja sabeu que, en botànica, moltes coses semblen molt més allò que no són que no el que són en realitat.
La descripció -la literatura descriptiva- no és una tasca fàcil. Les imatges ofereixen un auxili preciós, sense oblidar que també amaguen, sobretot les fotogràfiques, una part de la realitat.
Possible clistogàmia. Un cop passat el temps de l'antesi, la part basal de les panícules encara roman, en la majoria dels casos, al dedins de la beina de la fulla bandera -superior.
Devesa i Vázquez afirmen -1996- que en les espècies de la secció leiostipa hi ha casmogàmia i clistogàmia.
Aquest extrem resta pendent de confirmació; caldrà veure, més endavant, si les flors amagades, ultra amollar el pol·len dins del claustre de la pàlea, com en algun cas ha estat observat, donen, o no, fruits ben arribats. Algunes de les flors ocultes que han estat observades duien, aparentment, un fruitet incipient.
En aquestes espiguetes és possible que les anteres s'hagin obert sense sortir de llurs pàlees.
Un tret distintiu i diagnòstic. Naturalment, són diversos, els trets que s'usen per a diferenciar aquestes espècies, com ara la forma i l'indument del lemma i la forma i la talla de les lígules; però, pel que fa a l'aresta, el tema d'aquest capítol, sembla que hi ha força acord en empunyar, com a tret diferenciador, la presència o absència de pèls a les cares -també dites zones interangulars.
Feta, prèviament, l'exclusió de les espècies que tenen l'aresta amb la seta pilosa -aquesta combinació de mots seria un altre conspicu disbarat- o plomallosa, només S. capillata presenta pèls a les cares de l'aresta; mentre que, per exemple, les de les espècies S. offneri, S. juncea i S. lagascae només en duen als angles.
Les parts de la diàspora. De baix a dalt, primer el cal·lus, amb la punta bequeruda, mineral, silícica, molt prima, plana; hi ha la barba o indument del cal·lus, un ble de pèls pentinats cap amunt, blancs i brillants, al quart inferior del lemma; el lemma, cargolat al llarg -de vores encavallades-, amb forma de fus, estretit als caps; dins del lemma i per tant no visibles, hi ha la pàlea i el fruit -la cariopsi; i l'aresta, molt llarga, que afecta formes força diferents, segons siguin les condicions ambientals.
La forma del lemma. El lemma té forma de cilindre gradualment afuat -forma de pinyol prim de dàtil. L'extrem inferior és clarament dorsiventral. La punta del cal·lus té un tirat oblic ben marcat, sobresortint una mica del perfil del costat dorsal.
Segueix el ble de pèls, també dissimètric; els pèls del ble, o barba, són més aplicats en el dors, mentre que a la part ventral sobresurten del perfil del lemma, com els pèls d'un pinzell. Són pèls brillants, argentins, o de fila serícia.
Per damunt del ble de pèls, porta unes molt tènues línees de pèls, que aviat s'afinen i es fan fonedisses, cap a la meitat del lemma o més amunt; aparentment són 6 línies de pèls, 2 en les carenes dorsal i ventral i 2 parelles en els costats. En realitat serien 7 vies piloses, però una de les dues vies marginals sol estar coberta per una vora del lemma, detall a tenir en compte, a l'hora de fer comparacions de descripcions - Carlos Aedo, a l'article corresponent de 'Flora Iberica', descriu el lemma amb 5 nervis.
Entreguardades pels caps, es veu que aquestes delicades rastelleres tenen els tricomes divergents; alguns són aplicats, damunt del limbe del lemma.
Hi destaquen: les barbes del cal·lus, pentinades; la punta esbiaixada del cal·lus; el lleu estretiment, a prop del nus de l'aresta; la tenuïtat de les venes vil·loses, a la meitat inferior.
Al conflent del cap del lemma -esquerra- amb l'aresta hi ha uns pelets molts curts, només visibles amb lent d'augment, que ni tan sols arriben a formar una coroneta distingible. També s'hi veu, una mica aixecada, una vora, cobridora, del lemma.
La forma de l'aresta. L'aresta es va afinant gradualment, de manera que la part superior, anomenada habitualment seta -o bec-, és molt fina, filiforme o capil·lar, tret que potser hauria motivat l'apel·latiu específic, capillata.
L'aresta és bicolzada, de manera que s'hi distingueixen tres segments.
L'inferior, anomenat columna, d'un terç, aproximadament, del llarg de l'aresta, agafa, amb la deshidratació de l'espigueta, un retorciment característic; el retorciment és més estret -hi ha més voltes per tram- a la part central de la columna.
L'aresta és tetràgona -VÁZQUEZ et DEVESA, 1996-, però el seu aspecte no és igual a tot el llarg. Varia gradualment.
En la part basal de la columna, per exemple, és subcilíndrica. Sembla que els nervis, aparellats, estan tan junts que formen uns solcs molt estrets, de manera que aparenta dur dues venes simples.
En la part central sí que s'hi veuen 4 cantells; les cares poden ser acanalades o convexes, aparentment llises o viades, recorregudes per nervis interangulars.
La part superior, la de la seta, és més fina i més estreta; pot ser tetragonal -4 cantells- o amb tendència a ser bifacial, amb una cara còncava, llisa, i l'altra viada, recorreguda per dos nervis, tal com es pot veure, més avall, a l'esquema de les seccions.
Aquesta dissimetria deu tenir relació amb el creixent desigual de les cares, que permetria, pressumiblement, el comport voluble de l'aresta.
A la base de la columna és subcilíndrica, recorreguda per dues venetes aparentment dobles; una mica més amunt, les venes i els solcs corresponents es van eixamplant; en la figura central, l'aresta presenta, en el tram superior de la columna i en el segment intermedi, una secció més o menys quadrangular, amb cares acanalades i cares planes o convexes, degut al moviment de torsió; més amunt l'aresta s'aprima progressivament; finalment, a l'extrem de la seta, és plana i s'hi pot veure una cara llisa i l'altra viada.
S'hi veuen bé els tres segments de l'aresta. La seta és uncinada -corbada com l'ungla d'un ocell, però sovint és circinada, amb diverses voltes, com els circells-, evocadora de les arestes dels mericarpis de les cargoles Erodium.
Fruits d'una cargola Erodium, per a comparació. Les afinitats formals: fruit fusiforme, punta bequeruda i mineral, aresta amb una part cargolada, etc., no tindrien gaire importància, enfront de la substancial, ço és, la semblança del funcionament del mecanisme. Aquest aspecte, amb molta molla, no es considera en aquest capítol.
Convergència sorprenent. Els dos colzes que afecten les diàspores tenen una complexa disposició. Hi ha, però, una tendència a afectar una forma semblant a la de les diàspores de les plantes del gènere Erodium, que, com sabeu, han motivat, ultra un bon devessall d'afirmacions fantasioses, una molt extensa literatura.
En resum, aquesta forma o disposició seria així: la columna i el segment central fan un angle, però el pes de la diàspora tendeix a disposar aquests dos segments en el mateix pla, al terra; però l'anomenada seta és diferent, perquè, ultra l'angle que la comunica amb el segment central, tendeix a ser unciforme o falciforme.
I, és clar, si heu observat els fruits de les cargoles Erodium, ja sabreu que aquest segment superior falciforme no és precisament anecdòtic. Fa la funció d'ancoratge i de palanca i té implicacions en els moviments higroscòpics de la diàspora, la seva capacitat de reptació i de perforació.
No és el lloc apropiat per embrancar-nos per una derrota tan llarga i escabrosa com aquesta, però crec que calia fer notar alguna cosa de la peculiaritat de la seta, sobretot destacar-ne la implicació funcional.
Relació del lemma i l'aresta. D'acord amb el supòsit representat a l'esquema, les cares de més desenvolupament podrien ser les corresponents al dors i al ventre del lemma; les cares acanalades, ben apreciables, en els estrets solcs revoltats pels nervis, correspondrien a les parts centrals dels hemilimbes i als dos nervis de cada hemilimbe.
Això no és res més que un supòsit, resultat de l'interès per aclarir la figura de l'aresta, de constitució un pèl fosca.
Però aquest supòsit seria congruent, si més no, amb la diferència, en amplada, de les cares de l'aresta. És a dir, sembla que els segments limitats per les 2 parelles de nervis de la part mitjana dels hemilimbes podria estrènyer-se o eixamplar-se.
Indument de l'aresta. L'indument és força regular al llarg dels cantells o angles. Són tricomes molt curts, aguts, estretament cònics, d'aspectre vidrienc o mineral, antrorsos -dirigits cap amunt-, disposats en angle força tancat, però no adpresos -aplicats.
La disposició regular li dona a l'aresta l'aspecte d'unes rastelleres, molt fines, de bàrbules o cilis. Aquests pelets són molt petits i, de fet, de molt mal veure.
Els autors de la flora manual dels PC, en el forcall discriminatori específic de S. capillata, puntualitzen que la columna és menudament escabra.
Els autors de la flora manual dels PC, en el forcall discriminatori específic de S. capillata, puntualitzen que la columna és menudament escabra.
L'autor del gènere a 'Flora Iberica', Carlos Aedo, botànic que ha dedicat especial atenció al grup, empunya, com a tret discriminatori, el que ja ha estat comentat, o sigui si, a més dels angles, també duen pèls les cares de l'aresta.
En el branc que porta a S. capillata, l'autor hi puntualitza, ultra un detall de la lígula: arista artrorso-escábrida en los ángulos y en las caras.
Lògicament, el pèls de les cares es veuen pitjor que els dels cantells, perquè aquests en sobresurten clarament del perfil; però, ça com lla, sembla que els de les cares són una mica més curts i potser disposats en un angle encara més tancat, detall que contribueix, qui-sap-lo, a aombrar-los.
Els tricomes es disposen ben alineats, en línies paral·leles, revelant-ne, així, possiblement, el tirat de l'estructura cel·lular.
A la part basal de la columna la pilositat de les cares sembla més escassa; el mateix passa en la part superior, de la seta.
Mides. Les arestes de les mostres han resultat força llargues i de talla semblant, totes al voltant dels 150/160 mm. Els botànics dedicats a l'agrostologia solen insistir en que és més interessant conèixer l'espectre o amplitud de variació de les mides, més que no les mitjanes. El lector interessat trobarà l'espectre de mides, de gran amplitud en moltes espècies, a la literatura.
En la valoració de les talles convé tenir present que algunes estipes fan diàspores xarbotes -sense fruit-, i que aquest fet podria tenir relació directa amb la diferència de les talles.
Nota de corologia. Aquesta sanadella té, a Catalunya, tendència a concentrarse en determinats territoris, com ara al Moianès, ausetà, sicòric, emporità i cerdà.
Sáez i Aymerich el consideren abundant només en dos territoris, el sicòric i l'ausosegàrric est -ausetà.
Sorprèn un mica la manca de citacions de la clota bagenca.
Aquests territoris, congruents amb l'origen sarmàtic del seu llinatge, revelen bé un temperament associat a espais denudats d'àrees de clima continental.
Sobre aquests aspectes, ecològics i fitocenològics, són d'especial interès les observacions de Mercadé (2003), que remarca la vinculació d'aquesta sanadella amb el Brachypodio-Stipetum de Bolòs.
Josep Antoni Conesa el reporta -2001, estudi doctoral dels prepirineus catalans ibèrics- de timonedes i espartars de sòls guixencs.
Està protegit a l'EIN Tossals d'Isòvol i Olopte, a la baixa Cerdanya.
Una estipa tapada? Considero la possibilitat que l'estipa capil·lada hagi estat presa, sovint, per S. offneri, i que, per tant, l'àrea geogràfica d'aquesta, molt general, hagi estat encara més magnificada, mentre que la de la primera potser no seria molt ben representada.
Tenen diferents èpoques de floració i això, que sovint no es puguin comparar les diàspores d'una i l'altra, podria haver contribuït a afavorir-ne la confusió.
En el territori cerdà la floració és notablement tardana. Xavier Font informa -1989, treball de llicenciatura sobre les pastures cerdanes- que la veu florida a partir del setembre.
Com Mercadé -2003-, Font vincula alguns dels prats d'estipes cerdans amb el Brachypodio-Stipetum de Bolòs -1954-, ausetà.
L'autor ja hi destaca que, pel període de floració, a la tardor, les motes de S. capillata poden passar desapercebudes entre les de S. iberica, de floració estival, molt més abundant.
L'estipa capil·lada va ser anotada en alguna de les llistes de plantes d'aquesta primavera, de la zona de la imatge, al sud del mas ramader de Matxerri, al Segrià. Noteu-hi, en segon terme, al voltant del mas, la migradesa de la vegetació, arranada per la pastura persistent.
El supòsit és que la florada tardana d'aquesta estipa hagi pogut aombrar el coneixement de la seva distribució en el territori.
Stipa capillata L., nou per a la quadrícula d'Aspa, el Segrià: 31TCF09.
Ecologia. Finalment, clouré el capítol amb la cistella ecològica de la sanadella capil·lada, a grans trets: zones de clima de forta tendència continental; substrat calcari; sòls magres o litosòls; caient pla o moderat; pastura porfidiosa. Tot amanit amb un bon raig de solrajades desbridades i nits hivernals que corglacen.
La Sagrera
Text i fotografies: © Romà Rigol
