S'acaba la temporada. Avui recollim les plantes de maig o maig avançat. Els pradells de l'heliantem tacat comencen a groguejar, però encara h ha un bon esplet, d'algunes plantes de floració més tardana, com són ara les següents: Brachypodium retusum, Tolpis umbellata, Logfia gallica i Crepis capillaris, col·lectiu que aferma, encara més, el protagonisme que hi tenen, en aquests pradells, les plantes de la família Asteraceae.
També veurem, amb més detall, els fruits d'algunes de les plantes recollides en capítols anteriors.
Compostes de botons grocs. Els capítols de Hypochaeris glabra L. i Trincia hispida Roth es van mustigant i donant, en lloc dels capítols grocs, les boles sedoses típiques de la família, però, mentre que alguns dels darrers peus d'aquestes compostes encara duen flors, hi ha, del mateix estil, l'explosió d'una altra composta: Crepis capillaris (L.) Wallr.
Imatge que il·lustra el veïnatge dels pradells d'anuals amb la brolla calcífuga d'estepes i brucs.
Les cípseles de Hypochaeris glabra. Haurem de dedicar un espai a la variació en els fruits d'aquesta composta, atès que els que hem vist s'aparta una mica del que consta en la bibliografia consultada. Els fruits de la imatge són els marginals del capítol i es caracteritzen, especialment, pel fi entrelligat, finament fibril·lós, semblant a una teranyina, que uneix la part baixa de les setes del vil·là. A més, aquests fruits són motxos o truncats, mentre que la majoria del capítol són, com veurem en d'altres imatges, molt llargament bequeruts, és a dir, que l'aqueni s'afua molt, estretint-se, a l'extrem superior, tot conformant un òrgan que, essent comú en les cípseles de moltes compostes, sol rebre el nom de 'bec'.
Barrejats amb els darrers de Trincia hispida, hi ha una emersió explosiva de capítols de Crepis capillaris, una herba que no té una vinculació específica amb els pradells de l'heliantem tacat; es fa en gran part dels espais oberts, però a condició que no siguin gaire secs.
Thrincia hispida, planta de florida d'ampli espectre temporal, d'abril a juliol, segons el BDB.
Senecio lividus L. Fa unes boles de sedes rutilants. És del tipus de fructificació convexa: el receptacle es fa rodó o hemisfèric, les bràctees giren cap avall i les sedes fan, en conjunt, una bola perfecta.
I també es manté, encara, la floració de la delicada Aira caryophyllea L., molt abundant però poc perceptible, degut a la finesa i la moderada talla.
Una altra composta d'emersió explosiva és Tolpis umbellata Bertol. [T. barbata (L.) Gaertn. subsp. umbellata (Bertol.) Jahand. & Maire], molt abundant. Característic de l'aliança Helianthemion guttati.
Tolpis umbellata, inconfusible, per la combinació, en el capítol, de groc clar amb porpra negrenc.
Estesa de Tolpis umbellata, composta inconfusible en flor, pel capítol bicrom.
Molt menys vistent, pel to general, gris clar, és Logfia minima (Sm.) Dumort. [Filago minima (Sm.) Pers. Menys abundant que la germana L. gallica. Característic de l'aliança Thero-Airion (1), que, efectivament, té força afinitat amb la de les comunitats de l'heliantem maculat, de manera que vindrà a tomb recollir l'oportú comentari que en fa Oriol de Bolòs (2):
"Pastures i pradells amb moltes herbes anuals; té molta afinitat amb l'Helianthemion guttati, que els substitueix allà on el clima passa a ésser més mediterrani; sovint espècies d'una d'aquestes dues aliances penetren una mica dins de l'altra".
Crepis capillaris (L.) Wallr.. Peu molt festejat. Molt abundant.
Crepis capillaris (L.) Wallr..
Les molses i moltes de les herbes vernals ja estan traspostades, però, tot i que el romanent d'humitat en el sòl sembla esgotat, encara hi ha algunes florades.
Eleusine tristachya (Lam.) Lam. [E. tristachya subsp. barcinonensis (Willk.) A. Bolòs &
O. Bolòs] Al·lòcton, provinent d'Amèrica del Sud, s'ha estès molt, sobretot per les comarques marítimes centrals.
Logfia gallica (L.) Coss.&Germ., del grup de compostes borralloses i de floració introspectiva.
Andryala integrifolia L. forma part de l'entorn de les brolles silicícoles.
Cípseles de Thrincia hispida. És habitual que les compostes facin diferents tipus de fruit. En els casos, molt comuns, de fruits de dos tipus, diem que són dimorfs i és força típic que n'hi hagi un que sigui propi de les flors marginals, o perifèriques, i un altre de la resta, com veiem en aquest cas.
Ara bé, no només es tracta de diferències de forma, perquè sovint també ho és la casuística de la dispersió. En aquest cas, els fruits marginals són motxos -o truncats- i duen, a l'extrem, una coroneta membranosa. Pel que fa al cos de l'aqueni, evoca la forma d'una quaderna o costella d'embarcació: corbada cap amunt i amb la part inferior força més gruixuda que la resta, sobretot en el costat de l'esquena, però l'aqueni va tan ben encabit al dedins de la bràctea corresponent, que pràcticament només veiem el costat còncau o ventral. Resulta, a més, que aqueni i bràctea són solidaris i, per tant, costa separar-los. Així doncs, són fruits que es mantenen en planta seca, que, contràriament als plomallosos i voleiadissos, només acaben caient quan tota la infructescència es desintegra.
Els altres fruits, els que no són de la vora del capítol, són llargament bequeruts i porten plomalló o vil·là.
Capítol de Tolpis umbellata, composta de fruits dimorfs que, com l'anterior, té els marginals radiats, aplicats a les bràctees; també es mantenen en la planta, quan la resta ja ha caigut.
Se sol dir que en Tolpis els fruits marginals són tosells, sense arestes, però la imatge suggereix la possibilitat que, en realitat, en facin, però efímeres; que al principi en portin, mes les perdrien aviat.
Capítol liguliflor de Crepis capillaris.
Un heliantem eclèctic. El 8 de maig ja eren abundants els peus d'heliantem tacat que aparentaven haver deixat enrere la floració; reserva, així expressada, que tal vegada caldria tenir, si, com vam comentar en el capítol enllaçat, podria ser que alguns peus fruitessin sense fer, prèviament, cap flor oberta.
Floració d'una gramínia molt comuna, d'espais oberts, de vegades en terraprims rocosos, altres cops damunt de sòls eutròfics: el rústec fenal Brachypodium retusum (Pers.) P. Beauv.
Floració de Tolpis umbellata. En el marc general ja no hi ha la verdor primaveral recollida en els altres capítols, però, ça com lla, la temporada ha estat, per la recurrència de pluges i roines, d'allò més favorable, per a ben copsar l'evolució d'aquests curiosos pradells, ara mitjanament assolellats, ara mitjanament aombrats.
Trimorfs més que no dimorfs. També els fruits de Hypochaeris glabra se solen considerar dimorfs. Però caldrà una mica de temps per a poder expressar, convenientment, les reserves oportunes, sobre aquest punt.
En realitat han estat observats tres tipus de fruits, però, en un grup de compostes que ofereixen tanta semblança, algunes de les reserves a fer serien: una mateixa espècie pot oferir, tal vegada, algunes variacions, sobre el patró general considerat o conegut; en el gènere Hypochaeris hi ha exemplars híbrids, segons diuen els autors del gènere a 'Flora Iberica' (vol XVI, segon llibre, Compositae, pàgina 1082; finalment, H. radicata és una planta comuna que, tot i que Montserrat la reporta com a '...rara en los montes de Argentona, Orrius y La Roca', bé podria aparèixer en aquests pradells, barrejada i, per a dir-ho així, camuflada, entre les altres compostes dominants.
Així doncs, farem els comentaris dels tres tipus de cípseles, però mantenint les reserves sobre la seva precisa filiació taxonòmica, no fos cas que hi hagués hibridació o introgressió d'algun tàxon no considerat com caldria. L'avançament és aquest: dos tipus de fruits bequeruts, un homocrom i l'altre discolor, i un tipus motxo, truncat.
En la imatge hi veiem el detall del vil·là dels fruits motxos: les setes o pèls són de dos rangs, els principals del plomalló són llargs, però n'hi ha d'altres molt més curts i més externs. Porten, en el terç inferior, un eixam de sedes o bàrbules entreteixides, d'una finesa que pot evocar, una mica, la natura d'un teranyina.
Imatge de l'aqueni, molt discret i menut -uns 3 mm de llarg-, brunenc o marró fosc, amb vies piloses, una mica afuat als cap, sobretot al superior, de Senecio lividus.
Dos tipus bequeruts. En el receptacle de H. glabra hi ha pàlees -o bractèoles- interflorals, tènues, membranoses, com tels de ceba, lingüiformes, 'con el nervio medio prominente' ('Flora Iberica').
Dos tipus de fruits bequeruts. A dalt, l'homocrom, de color bru castany, força brillant, amb les costelles denticulades o eriçades d'espícules, acabades en puntes regirades, molt escabroses, típiques de l'espècie. Els altres tenen les costelles brunes i amb semblant denticulat, però amb espais intercostals ben visibles i amb solcs que, molt finament i curtament pubèruls, tenen un altre color. Aquest color tant pot semblar gris cendrós com, en alguns casos, d'un gris ceruli o metal·lúrgic. Noti's que aquests aquenis discolors són pràcticament iguals en el bec.
Aspecte dels dos tipus de fruits bequeruts suara comentats. S'observa, a més, que els fruits de solcs -espais intercostals- cineris, tenen les escates denticulades més curtes.
En els capítols que duien aquests fruits bequeruts, no n'hi havien, o no els hem sabut veure, dels motxos, diferències que, com dèiem, no podem sollevar de la incertesa.
Tres tipus de fruits (3). Imatge dels tres tipus de fruits, que, amb les reserves comentades, semblarien referibles, tots, a H. glabra. En aquest enllaç el lector hi pot veure una bona galeria d'imatges, que tenen la virtut, ultra la qualitat intrínseca, de recollir imatges de fruits en planta. Hi podeu veure els aquenis blavissos; i també els diferents plomallons, dels fruits motxos i dels bequeruts, etc.
Els fruits centrals de Tolpis són molt característics, pel to fosc, quasi negrenc; la forma de la secció, quasi quadrada o tetraèdrica; les fines vies transversals de la superfície, sinuoses, que li donen un aire delicadament esquamós i que poden evocar les vores clares de les plomes cobertores d'alguns ocells; i, sobretot, pel joc de quatre setes que arrenquen dels angles del cos de l'aqueni, divergents, finament escabroses; al cap de l'aqueni, acompanyen a les setes divergents unes altres, petites sètul·les, igualment escabroses, de mida desigual, que el coronen, oferint un contrast ben marcat, entre el cos negrenc i la coroneta blanca que formen les setes.
Visió de la coroneta de sètul·les apicals. Com dèiem, els fruits marginals que acompanyen les bràctees potser en realitat no siguin tosells, sinó que perdrien promptament les setes.
Superfície dels aquenis molt finament muriculada -denticles petits-, amb vies piloses, de tons ferruginosos. Sètul·les de la coroneta concrescents a la base.
Aquenis muricats de Hypochaeris glabra, barrejats els homocroms i els discolors, aquests darrers potser més abundants. S'hi aprecia el tret consignat a l'article de 'Flora Iberica', la vena medial de les pàlees, prominent.
Fruits heteromorfs de Thrincia hispida; els marginals són motxos i corbats, amb la meitat inferior molt més revinguda, com la quaderna d'un vaixell.
Aqueni de Crepis capillaris. Són de color falb o bru clar, força petits, d'uns 2 mm., amb moltes costelles, molt ben marcades, finament muricades, amb dentetes antrorses. Els aquenis són consemblants, però més corbats els perifèrics.
El vil·là del fruit de Thrincia hispida és força característic: és un grup de setes amb petites barbes, fines i rectes, que a la part basal, la de la imatge, s'eixamplen força, fent com unes esquames lanceolades, penniformes, amb carrandelles de pestanyes serrades als marges, semblants a les aletes espinoses d'alguns peixos. Tot el conjunt és força aficadís.
Detall de l'aqueni de Thrincia hispida. Cos de l'aqueni d'uns 3 mm; el bec una mica més llarg, poc. Costelles de perfil camús, amb sortints esquamiformes que, progressivament, de baix a dalt, van tenint més volada, formant, a la part superior, rastelleres de dents o espícules.
Els aquenis de Hypochaeris glabra s'assemblen als anteriors, però porten, els homocroms, més espícules, o disposades en rengs més ajustats. En el bec, la progressió és invertida: les espícules basals es van fent més petites, cap amunt.
Funcionalitat. Hem vist alguns exemples de les cípseles de les compostes Asteraceae. En aquesta família hi ha tribus que fan fruits que no porten plomalló -vil·là o papus.; no obstant, la majoria porten, ben diferenciades, les dues parts, la de l'aqueni, que pròpiament és el cos seminífer, bequerut o no, i la del vil·là. La relació dels vil·lans amb la disseminació pel vent és coneguda; però les eminències superficials dels aquenis: espícules, dents, pèls escabrosos, etc., caldria relacionar-les, més aviat, amb dos elements, la dita epizoocòria, la disseminació per animals de pèl, inclosos els de sabata i roda, i els moviments del fruit en el soterrament. Com en les gramínies, portadores, en molts casos, de setes escabroses, les espícules antrorses dels aquenis i dels becs, quan n'hi ha, poden afavorir-ne el soterrament, en condicions de variacions del grau d'humitat, que promouen petits moviments aficadissos.
Notes
(2) "La vegetació dels Països Catalans". Oriol de Bolòs. Aster editorial. 2001.
(3) Dos mots són útils per indicar que una planta fa diferents tipus de fruits: heterocàrpia i fruits heteromorfs.
Barcelona
Text i fotografies: © Romà Rigol
