En l'expressió de les plantes sovint hi ha, juntament amb els òrgans amostrats, d'altres que, contràriament, resten ocults; una flor mantinguda oculta, per exemple, pot escapar als riscos de la casuística de l'exposició a l'exterior, que en una flor que s'autopol·linitza pot ser avantatjós.
En els fruits també hi veiem fenòmens d'ocultació o, més abundantment, retenció: fruits que resten a les plantes, fins que es desintegren les parts que els porten i, d'aquesta manera, acaben caient als peus de la planta mare que els originà.
Logfia gallica pertany a l'ampli grup de compostes, de la tribu Gnaphalieae, que presenten una fesomia particularment inconspícua, per no fer flors de colors, pels tons cineris o blanquinosos i per la presència de pèls, o borra, cotonosos o araneosos.
Aquesta composta fa fruits dimorfs, o sigui de dos tipus o formes. Els del capítol duen plomalló de vol, el vil·là, i, donada la migrada talla dels aquenis, són molt voleiadissos; el més lleu corrent d'aire, que per a nosaltres pot ser fins i tot inapreciable, provoca l'alçament, el vol i l'escampada d'aquests minúsculs fruits, amb els seus paracaigudes, sedes del vil·là que en aquest cas estan tan regularment corbades, amb forma d'arc, que evoquen força, certament, els gallets d'un globus aerostàtic.
I els altres fruits? Llegeixo, a 'Flora Iberica' i 'Flora dels Països Catalans', habituals fonts d'informació per a mi, que hi ha 'aquenis de les flors exteriors o aquenis exteriors'.
Bé, certament es tracta d'uns fruits no visibles, amagats a l'interior de les bràctees externes, que, a més, no estan simplement embolcats per aquestes peces, sinó que també hi estan agafats, aferrats a una teranyina de pèls sedosos i embolicats que cal, si el que es vol és desempallegar-ne i descobrir-ne l'aqueni, estrijolar i enretirar.
Unes peces subjectes a interpretació. Sol passar això quan apreciem discrepàncies en la nomenclatura descriptiva, segons les fonts consultades. Per sort, en aquest cas els autors de la descripció de la tribu Gnaphalieae, a 'Flora Iberica' (vol. XVI/III Compositae, partim, pàgina 1589), termenegen clarament aquestes diferències.
En el capítol de les compostes, les bràctees de l'involucre, normalment poc o molt encavallades, no acompanyen a altres peces, com ara les flors. En canvi, en el receptacle sovint hi ha unes peces, entre les flors, anomenades pàlees, comparables, crec, a bractèoles. Bràctees de l'involucre i flors del receptacle són, doncs, independents. Ara bé, no pas sempre.
Recentment hem vist, en el capítol 3 dedicat als pradells de l'heliantem maculat, el cas de Thrincia hispida, per exemple. En una imatge hi vaig recollir el fruits de les flors externes, perfectament encabits, i aferrats, a l'interior de les bràctees externes del capítol, mentre que les flors amb plomall ja s'havien escampat; en el mateix capítol hi ha un altre cas semblant, el de Tolpis umbellata, sinó que aquí no hi ha conjuntura, entre bràctea florífera i aqueni.
Bé, doncs els autors de la introducció de la tribu Gnaphalieae a 'Flora Iberica' informen que en alguns gèneres d'aquest grup, per exemple Filago i Logfia, les peces externes de l'involucre, portadores de flors filiformes, han estat considerades, segons els autors, de dues maneres: peces externes del capítol assimilables a bràctees de l'involucre, tot i no ser estèrils; o bé, en d'altres criteris, es consideren pàlees externes del receptacle i, aleshores, resultaria que hi manca l'involucre o, en alguns casos, en restarien només petites romanalles, a la base.
Que siguin considerades d'una manera o de l'altra no ens afecta gaire, és clar, però sí que és d'interès veure'n la curiosa disposició, que ara avanço, abans de veure'n les imatges: el capítol presenta la base ventricosa i s'estreny a la meitat superior; presenta, a la part inferior ventricosa, cinc angles ben marcats -secció pentagonal-, donat que les bràctees externes són fortament carenades i inflades a la part inferior, afectant forma d'un utricle o bossella -sacciforme, en adient qualificatiu que llegeixo a la flora del Països Catalans.
En la fructificació, aquestes bràctees externes giren cap enfora, però aleshores van aparionades amb unes altres, molt ben aplicades a la cara interna d'aquelles, com si es tractés d'una tapadora, sinó que ambdues s'estenen tan ben agermanades, que una i altra, la externa, ventricosa, i la interna, paleàcia, aparenten ser una sola peca.
Així doncs, en el capítol badoc i buit només s'hi veuen el receptacle, amb les cicatrius de la implantació dels aquenis, i el joc de cinc bràctees radiades, com una estrella. I, no obstant això, en realitat aquestes cinc bràctees marginals van farcides de fruits; però per a poder veure'ls cal llevar-ne la peça superior, paleàcia, i estripar la bràctea, molt fibrosa i araneosa.
A propòsit de vacil·lacions en la interpretació de les parts vegetals, vegem-ne l'observació següent, en la nota introductòria de l'article corresponent, a la 'Flora dels Països Catalans', en cursiva, és a dir, amb caràcter de valor discriminatori:
"... ; aquenis exteriors embolcallats per les bràctees de l'involucre".
Encertat en el detall o no, comprovo, un cop més, com l'estil, senzill i natural, dels autors d'aquesta obra, resulta d'allò més pràctic.
Les plantes amostren i amaguen. En les gramínies és un fenomen comú, la producció de fruits a partir de flors amagades que s'autopol·linitzen -clistogàmia-, com en el cas d'aquesta estipa al·lòctona, Jarava caudata.
Són fruits de guardar o en 'estoc'; s'alliberen quan la planta mare, en conjunt o en part, es desintegra, i també, és clar, després d'intervencions d'alteració, com ara segues, remoció, llaurada, etc.
Vam veure un altre cas -de fruits que es mantenen fixos en la planta mare- en el panical Eryngium campestre, que podeu recuperar, si us vaga, aquí.
Logfia gallica (L.) Coss. & Germ. [Filago gallica L.]. Therophyta.
Per a comparació amb l'anterior: Logfia minima (Sm.) Dumort. [Filago minima (Sm.) Pers.]. Therophyta.
Observacions. Com de costum, s'han fet a partir d'exemplars plegats; com passa en moltes compostes, la desarrelada i l'exposició a un ambient sec provoquen una obertura dels capítols general, amb la consegüent eixida de les cípseles voladores. A la primeria, cercava, entre aquests fruits, els externs, dissemblants; però no va ser fins que no vaig obrir alguns capítols, peça a peça, que vaig veure que aquests altres fruits, força diferents dels voladors, resten reclosos.
Camp i conceptes. Heterocàrpia: fruits de diferent tipus o forma -heteromorfs o dimorfs, si, com en aquest cas, n'hi ha dos tipus. Diplocòria: dispersió de les diàspores per dos o més sistemes o mecanismes. Síndrome 'mother site': així anomenen, alguns, les diàspores que, en comptes de dispersar-se, cauen i es queden als peus de la planta mare. Les plantes que fan diàspores mucilaginoses -mixospermia o mixocàrpia-, les poden mantenir fixades al terra, quan són mullades o humitejades; aquesta manca de dispersió ha estat qualificada de antitelecòria, en un mot ternari, atribuït al botànic Michael Zohary, que la literatura clàssica, però, no recull. Zohary sostenia que la manca de dispersió -antitelecòria-, assegura la germinació en plantes dels deserts.
Miguel Á. Serrato Cruz*; Teresa Cervantes Martínez
En aquest article, els autors hi reporten un cas de reclusió de fruits, en una composta, encara més extrema; fruits que circulen i davallen per dins dels peduncles de les inflorescències!.
Antitelecòria. Convindria que, en sentit ampli, la manca de dispersió no sigui tinguda com un fenomen gaire especial, atès que són comuníssimes, en realitat, les plantes que simplement amollen les diàspores al terra, sense posseir cap mecanisme particular de disseminació. I més considerant que són moltes les herbes que, pel seu capteniment ecològic, exploren més la permanència en el lloc -de les diferents generacions- que no el desplaçament.
Com he comentat abans, les cípseles són de tal tenuïtat que, contràriament al que recull la imatge, és fàcil que els capítols tancats i farcits passin de cop a badats i nuus, ja que els fruits són molt llevadissos i voleiadissos.
En la imatge superior, capítols oberts que en realitat no són del tot nuus, ja que les bràctees externes, ventricoses o utriculoses a la part de baix, porten, a l'interior, cadascuna, un aqueni.
Aspecte de la planta amb capítols fruitats. S'observa el tirat de les fulles, amb figura llargament afuada o apuntada, que depassen força, les superiors, el nivell dels capítols, un tret que sovint s'ha empunyat en les guies discriminatòries, en les primeres alternatives de determinació.
Aspecte de l'herba en el pradell, a principis de juliol. Els capítols, en forma de botet o ampuliformes, s'apleguen en grupets -inflorescències policèfales.
Els capítols tenen cinc angles ben marcats, però més mussos que no afilats, corresponents al nervi o dors de les cinc bràctees externes, fèrtils. Aquestes peces són molt araneoses, duen un toment de pèls enxarxats i embullats.
Cípseles del capítol, totes amb mecanisme de vol, sedós.
Els capítols oberts tenen forma d'estrella, amb 5 bràctees lanceolades, setinades, amb la lluentor del vori.
Detalls que il·lustren l'indument araneós, de fibres cotonoses embullades.
Vistos així, resulta que els fruits externs no es veuen enlloc, perquè, com deia, cal furonejar en les bràctees, per a trobar-los; a la primeria això pot desconcertar.
Fruits dimorfs i diplocòria. És clar, dos tipus de fruits significa, també, dos capteniments diferents. L'esquema que ho il·lustra no pot ser més senzill: les cípseles amb vil·là són anemocores, s'escampen amb el vent; les cípseles externes, descofades, no s'escampen; romanen recloses al dedins de les bràctees, aferrades per un entreteixit de sedes embullades, i cal suposar, doncs, que només amb el temps i la desintegració de les parts seques aterrades, poden quedar-ne deslliurades; fora que, mai no se sap, poguessin germinar a l'interior de les bràctees.
Així doncs, aquest involucre de cinc peces radiades, en estel, en realitat és doble: hi ha les cinc peces escarioses, paleàcies, amb la banda medial verdenca, marcades amb punt blanc; i, tapades per aquestes, cinc peces més, bracteïformes i sacciformes, fructíferes, que he marcat amb punt groc, només allà on hi ha, entre unes i altres, una mica de separació.
Els punts blaus indiquen el fil rogenc, emergent, de les flors marginals filiformes, romanalla sempre present en els casos observats.
Recordo que en 'Flora Iberica' els autors consideren que aquest doble joc, o verticil, de peces, són pàlees del receptacle; les bràctees serien, només, les peces externes i basals dels capítols, peces petites i discretes, molt de mal veure, aplicades, com tels de ceba, en els entrepeus de les fructíferes.
Cípseles amb aquenis papil·losos, una mena de gotes de resina ajagudes, aplicades per baix i més sortides per dalt. És força interessant el comentari que, sobre aquest punt, llegeixo a 'Flora Iberica', en l'apartat 'observaciones', relatives a la tribu Gnaphalieae:
"En varios géneros de esta tribu, algunos de los caracteres diagnósticos más importantes corresponden al indumento de los aquenios, que pueden ser glabros o llevar diversos tipos de pelos. A menudo son variaciones de los denominados pelos dúplex o dobles ("twin hairs") [cf. R. Hess in Bot. Jahrb. Syst. 68: 435-496 (1938)] y han recibido diferentes nombres [cf. A.A. Anderberg, loc. cit.]; varían sobre todo en su tamaño, siendo en general bastante cortos en los géneros ibéricos y en ocasiones muy cortos semejando papilas -en este caso se suele utilizar el término "papiloso" para el indumento-."
A la base de les sedes del vil·là s'hi concentren petits pelets o cilis, oblics. Observeu-hi el tirat, molt corbat, de les sedes, que poden evocar el d'un batedor de barnilles.
El vil·là és molt llevadís. Els aquenis estan espurnats de puntets resinosos, amb un costat aixafat i l'altre dreçat, com la gota que s'escola per una superfície llisa.
Aqueni marginal o extern, feta part de la lleva del teixit de sedes embullades de la bràctea que l'envolupa. Sembla que la resistència a considerar com una bràctea aquestes peces es deu, precisament, al fet que portin flors i fruits, atès que les bràctees involucrals no solen, certament, emparar-ne, tot i que ja he comentat que en Thrincia hispida, per exemple, les bràctees marginals sí que són fructíferes i, a més, parcialment conjuntes amb els aquenis que porten.
Estels de 5 puntes però de 10 peces. En aquesta imatge, la pàlea de la peça superior -punts blancs- ha estat alçada i tirada cap endavant, tot deixant visible la bràctea fructífera que l'acompanya -punts grocs.
Imatge de l'embull borrallós que envolupa l'aqueni marginal.
Bràctea o pàlea marginal, sacciforme, fructífera. Té dues parts diferenciades: la superior, estreta, fa com una beina de vores lliures, per on emergeix part de la flor filiforme; la inferior és ventricosa i cotonosa, de vores conjuntes.
Aqueni marginal, encara una mica verd.
Aqueni marginal, corbat i de figura una mica navicular.
Un altre fruit extern a mig desvestir.
Aqueni marginal.
Dessota de la pàlea escariosa s'hi endevina -punt blanc- l'extrem de la flor, filiforme, de la pàlea o bràctea externa.
Les pàlees són tenues i àmpliament escarioses.
Resum. En Logfia gallica l'involucre és paucibracteat. No està inclòs en aquest recull; ja són prou críptiques les peces d'aquestes fotos. El capítol està redoltat per un verticil de pàlees escarioses -punts negres-, en nombre de cinc en els casos observats -la bibliografia recull variants en el nombre-; i per un altre de pàlees -o bràctees- fèrtils -punts blaus-, sacciformes, cotonoses, que estatgen fruits ocults, sense plomalló, amb la mateixa forma, o semblant, que la peça que l'embolca, de barca ventruda.
D'aquesta manera, bona part de les diàspores, emplomallades, es dispersen o podrien fer-ho, segons condicions; mes hi ha una altra part, nogensmenys que 5 per capítol, que roman en el mateix lloc de la planta mare.
Barcelona
Text i fotografies: © Romà Rigol
.JPG)
.JPG)
