La Parraca i llucs llucats a tot estrop

Baixem amb la família al riu Ripoll, a prendre una mica l’aire. La calor és intensa, però res té a veure amb la d’aquells nefastos dies de les abrusadores bravades africanes. En ple agost algunes plantes de la ribera es troben encara en flor i n’hem pres algunes imatges. No en dubtem pas, les flors tenen una atracció poderosa i ofereixen un dolç sopluig a l’esperit i a la imaginació. Són les flors de l’esbarzer, d’un rosat deliciós; les de la comuna campaneta o corretjola, que semblen fanalets oblidats a la bardissa; les de la verdolaga, esbatanades al cel, ben grogues; les molt allargassades del lligabosc japonès, apropiades per a les voliaines de trompa molt llarga; i les de la Parraca, enravenada i aspriua composta que mereixerà una mica més d’atenció, sobretot perquè exhibeix un indument heteròtric fabulós, molt semblant al del seu germà, l’Arpell. A més d’això, ens fixarem en el particularíssim tarannà de l’esbarzer, tot fent-nos acompanyar, altra volta, de les visions de David Attenborough, i en algun detallet de la flor que motivarà alguna precisió botànica.

Flors estivals d’esbarzer Rubus sp. Els brots florals experimenten fototropisme (inserits en diferents línies generatives, els que no són superiors es corben cap amunt, tarannà compartit, d’altra banda, pels brots foliosos). Les poncelles tenen forma de carabassa. Sèpals reflexes en l’antesi. Filaments estaminals de color malva o violat clar. Com sabeu, la biologia floral, també la sistemàtica, és molt complicada en aquest gènere. Les poncelles de la mostra duien les anteres ja obertes, encara al dedins de l’embolcall del calze, detall suggeridor de possible apomixi (fructificació, o formació de la llavor, sense fecundació, fenomen habitual en poblacions clòniques, estabilitzades localment, per exemple de Setembrines Coniza).

Portulaca oleracea, la Verdolaga, és una portulacàcia associada a conreus i erms de terres grasses, humides o molt humides. Molts sabeu com n’arriba a ser d’abundant, en alguns horts i vinyes. La portella de l’hort. El binomi d’aquesta planta és prou significatiu. Portulaca significa portella, en al·lusió a la portella travessera de la càpsula, com una tapadora -pixidi. Oleracea és derivat d’’olus’, mot relatiu, sembla, a herba, hortalissa, les plantes dels horts, perquè aquesta herba anual s’havia conreat molt. L’hem menjada amb pasta i l’esponja i refresca molt. Només cal tenir en compte de plegar-la en llocs que sapiguem que no són tractats amb productes perillosos.

En una flor encara no oberta hi trobem el gineceu compost amb els carpels ja soldats –sincàrpia-, en aquesta piloteta de la imatge. El fenomen no contradiu, creiem, que els carpels siguin lliures, a la primeria. L’adherència basal, doncs, va paral·lela a l’antesi.

Clàssic problema d’apreciació. Els gineceus compostos de diversos carpels són en uns casos sincàrpics i en d’altres apocàrpics, segons si els carpels són concrescents –total o parcialment conglutinats o cohesionats- o si es mantenen simplement reunits –agregats- però perfectament individualitzats. En el cas dels Rubus això és motiu de gran diversitat d’apreciacions i discrepàncies en la literatura per una raó que creiem senzilla: quan ens referim al gineceu caldria matisar si el considerem a l’inici de la formació, en la poncella, quan, pel que hem pogut observar, és un agregat apocàrpic de carpels ben individualitzats però fixats tots a la mateixa base, o bé ja en el procés de coherència de l’aplec, quan hi ha concrescència a la base dels carpels, o sigui al nivell dels ovaris, de manera que formen, entre tots, una piloteta –gineceu sincàrpic- coronada pels estils lliures. El matís rau, doncs, en saber si hi ha adhesió o simplement agregació o estreta reunió, detall que, evidentment, no és pas tan fàcil de determinar. Com sia que convé definir l’ovari, creiem, arribat a la maduració, diríem que el fruit de l’esbarzer és una pluridrupa provinent d’un gineceu sincàrpic, a la base.

Autòcton i invasor. El paper dels esbarzers en els nostres paisatges és molt destacat, tant a la terra baixa com a la muntanya. Potser pel mateix fet que ens resulten tan familiars, se’ns poden passar per alt aspectes curiosos del seu comport. Si l’esbarzer fos una planta al·lòctona, dubteu que seria considerat una planta invasora? Creieu que caldria restringir aquest qualificatiu a les plantes al·lòctones? En espais alterats, com ara la ribera del riu Ripoll, el seu capteniment és clar i la descriptiva natural del paisatge no ofereix gaires dubtes: l’esbarzer és una liana molt dominant i invasora.

La seducció del tempteig. Us heu fixat quan és que els actors mostren més caràcter? Exacte! Quan resten aturats, no fan res i parlen amb la cara. Heu observat mai els brots tendres de les plantes volubles, com es corben i colltorcen, com una serp garratibada per la tensió de la perspectiva d’encendre de nou la llar de foc? És un tema apassionant que poc a poc anem recollint, amb la intenció de fer-ne un aplec, algun dia. En aquest sentit, les observacions d’Attenborough ens semblen molt interessants, perquè revelen el caràcter fortament agressiu de l’esbarzer.

Tornem a reportar un text d’Attenboroug, de la font ja consignada (1) a l’anterior entrada sobre la cràssula ovada. L’autor obre el volum precisament amb aquest capítol, titulat ‘Viatjar’, tot descrivint uns llucs llucats a tot estrop:

“Una de la plantas más móviles de los bosques de Inglaterra es la zarzamora. Una vez establecido, el individuo empieza a buscar otro territorio. Extiende unos tallos exploratorios que brotan del tronco radicular central y se curvan hacia arriba y hacia afuera, y cuyas puntas ondulan lentamente de un lado a otro, como si investigaran el entorno. Si tocan el tallo de otra planta o cualquier otro objeto, cambian su modo de moverse. Empiezan a avanzar de forma predeterminada. Su moviniento no es perceptible a simple vista, aunque sea extraordinàriament rápido para tratarse de una planta: se mueve uns cinco centímetres diarios. Sin embargo, cuando la “cámara ràpida” (es decir, las filmaciones realizadas a intervalos de tiempo para poder accelerar el proceso filmado) desvela sus actos, estos resultan agresivos en un grado alarmante. Cada uno de los tallos està armado de espinas afiladas, dirigides hacia atrás, que se agarran al suelo y se enredan en la vegetación. Trepan por los troncos y escalan las paredes rocosas; cuando llegan arriba, se enganchan a los tallos de otras plantes y se abren paso a través de ellas arrollándolas. De vez en cuando, en los lugares donde sus tallos entran en contacto con el suelo, el invasor asegura sus conquistas poniendo en tierra pequeñas raicillas y empieza, de este modo, a extraer nutrientes de su recién adquirido territorio. Pocos animales consiguen desplazarla, porque las espinas, que tan útiles le resultaron durante la invasión, constituyen ahora una defensa formidable, capaz de infligir graves heridas a las patas, hocicos o manos que intentan entrometerse. La mora ha establecido su imperio”.

Sí, és molt tenaç. No dúiem la navalla i agafar-ne un brot no ha estat pas fàcil, ni possible sense rebre’n alguna punxada. Sempre ens ha impressionat, aquest capteniment expansiu i conqueridor, i la capacitat de grimpar i enfilar-se als arbres, tot deixant-se caure de nou, a plom, regirant els pecíols per tal de poder encarar el dessobre dels folíols al costat més lluminós.

Panells articulats. Flor en forma d’embut de la Corretjola de canyar, planta de bardisses. La capacitat d’articulació dels brots de l’esbarzer també s’hi dona en el cas d’aquesta liana; val a dir que és força habitual en les plantes volubles en general, i és ben lògic, atès l’hàbit que tenen de girar sobre si mateixes i la necessitat de mantenir el fullatge encarat a la part més lluminosa. Les orelletes –aurícules- de les fulles són, en aquesta espècie, truncades, no agudes. A la flor de baix s’hi observa, una mica, el conjunt de les peces del calze aplicat a la base de la corol·la, un tret útil per destriar aquest gènere de Convolvulus. Notem-hi, també, el tipus palmat de la xarxa vascular, totalment dominant en les lianes (Hedera, Vitis, Humulus, Rubus, Bryonia...). Sospitem que resulta adient per facilitar el control sobre l’articulació i l’exposició de la làmina.

Subespècies. Les corretjoles de canyar han permès el reconeixent de dues subespècies. La nominal és la més estesa. La distribució de la subespècie silvatica sembla encara no del tot ben coneguda, atesa la parcialitat que revela el mapa del BDBC. Sospitem, pels trets proposats com a guia de destria a la 'Flora dels PPCC', que la planta observada deu ser de la subsp. silvatica, però la precisió queda pendent per a un altre dia.

Només ocupació física? Estesa del lligabosc japonès. Una imatge típica i n’estem molt avesats. Els atributs d’aquest lligabosc són d’allò més típics: liana de ràpid creixent, molt extensiva, amb gran capacitat per fer tornes i ocupar grans extensions de terreny. Ocupació física i recobriment absolut, sense forats que permetin créixer altres plantes, i aquesta peculiar capacitat de les lianes per a mantenir-se en suspensió, tot formant masses enllaçades que projecten ombres espesses. Això és tot? Probablement no, aquest domini abassegador deu tenir altres fonaments, possiblement substàncies al·lelopàtiques agressives que inhibeixen o maten a altres plantes.

Ovari arraulit. No són molt curioses aquestes flors? En la poncella és un tub molt llarguerut amb la part superior –una mica menys de la meitat- més gruixuda, tancada a l’extrem com una barretina. Aquesta és la part que s’obre en dos grans llavis corbats, deflexes. Hem destacat altres cops que l’antesi i la fructificació, tan dissemblants en l’aparença, formen part del mateix fenomen, la formació del fruit (llavors i embrions). La part femenina que es transforma en baia és, en aquestes flors del lligabosc japonès, molt petita, i es troba totalment arraulida a l’interior del calze –vegeu-los a la part inferior de la mostra, a prop dels dits-, la copeta coronada per les dents dels sèpals, de color verd clar. Aquí, per dessota del nivell de les dentetes sepalines emergents, es forma la baia, de manera que l’ovari és ínfer, situat per dessota de la inserció de les draperies florals. Els calzes inferiors, ja sense la corol·la, revelen on es forma la cloenda, un cop l’ovari ha estat fecundat i el tub corol·lí es desprèn, esgotada ja la funció que li pertocava. Contrast molt fort, doncs, entre les flors emergents i els fruits curtament pedicel·lats. Observem-hi, també, com les bractèoles, les peces situades a la base del calze, tenen aspecte sepalí. Haureu observat que les flors poden tenir color crema clar o rosat; diuen que això es relaciona amb la fase sexual en què es troba la flor, perquè hi ha dicogàmia, no coincideixen en el temps la maduració dels sexes.

La Parraca Picris hieracioides és una composta ligulada erecta, força aspra al tacte, de color verd clar, fumós. Les fotos són d’exemplars del passeig de la ribera del riu Ripoll, a prop de la palanca del torrent de Colobrers, arrelant entre els panots bufats de la vorera, amb plantes com ara la xicoira o la lletuga de fulla de salze. Veurem tot seguit alguns detalls de l'indument i de la cípsela (2).

Bràctees de l'involucre de talla diversa, amb la vora verda, la resta tota espurnada d'una borra curta i aplicada, i rengs de tricomes implantats al centre i tirats cap amunt, com una crinera enravenada.

Secció del capítol que permet veure la densa infructescència, encara sense el color de la maduresa. Cor del receptacle  medul·lós. Les sedes del vil·là són ramificades. L'indument és constant a totes les parts vegetatives.

Cípsela fusiforme, truncada, sense bec, amb tot d'ones transversals, una mica crestades -denticulades o muricades- al costat superior. En madurar agafa un color bru fosc.

Tija marcadament costada, medul·losa i esponjada, amb tot de porus o alvèols.

Indument heteròtric. Indument de pèls de dues menes: tricomes gloquidiats patents, de base eixamplada, papil·loso-vesiculosa; pèls curts, sinuosos, aplicats a la superfície i molt irregularment embullats (poden evocar la ratlladura de coco). Observeu-hi els ganxets oposats, a l'extrem dels tricomes. Aquests gloquidis li donen qualitat agafallosa i aspriua a la planta.

1. L'any 1995, l'editorial Planeta va publicar i traduir 'The Private Life of Plants', de Richard Attenborough, on l'autor hi exposa un munt d'exemples de plantes observades amb una perspectiva ecològica i dinàmica molt original.

2. La cípsela és l'aqueni de les compostes, fruit sec  bicarpel·lar, monosperm, no badadís, derivat d'una flor inferovàrica. 

Sabadell

Textos i fotografies: © Romà Rigol