El marc: trobo fruits -cípseles- de Gelasia hirsuta (Scorzonera hirsuta L.) en unes pastures del Moianès. Un cop observades, en detall, n'esbosso una breu descripció.
Sáez i Aymerich reporten aquest tàxon amb el nom Gelasia hirsuta (Gouan) Zaika, Sukhor. & N. Kilian; transferència proposada recentment, en publicació del 2020.
Scorzonera hirsuta té, en el territori català, una distribució irregular, en oportuna expressió de Mercadé -2003.
Aquest autor vincula la composta amb els prats de pastura xeròfils, amb pelaguers -Stipa-, rics en teròfits, calcícoles, relacionables, com els descrits per X. Font de la baixa Cerdanya, amb el Brachypodio (Brachypodieto)- Stipetum de Bolòs -1954.
Es tracta d'una planta observada en unes pastures força afins a les pastures amb pelaguers que vam veure en l'anterior capítol, dedicat a Stipa capillata.
Nota d'ecologia. En aquest capítol, dedicat a la sanadella capil·lada, ja vaig esbossar-ne l'ecologia.
Punts a tenir particularment en compte són: el tirat planer del terreny o de caient moderat; la pastura porfidiosa; el substrat calcari o margós; la magresa del sòl; i, singularment, la presència notable del component terofític, element temporer que caldria relacionar, probablement, amb la pastura.
Són paisatges modelats pel bestiar de llana; els pelaguers Stipa i llurs fruits aficadissos em sembla que ho acrediten prou bé.
Distribució irregular. Quan veig plantes amb distribució escampada, en illots separats, concentracions locals, etc., valoro la possibilitat d'un efecte de buidat: tal vegada aquestes plantes haurien tingut una distribució més agrupada -no disjunta-, en d'altres temps, on potser el caràcter del clima els era més favorable; l'actual distribució en illes i illots podria ser resultat d'una general reculada de les poblacions, que es mantindrien, només, localitzades, en les zones on el caràcter del clima actual encara no els és desfavorable.
La cípsela de les compostes Asteraceae té, normalment, dues parts ben diferenciades.
L'aqueni és el cos fructífer. És un fruit sec, format per dues peces -2 carpels- confluents, monosperm, indehiscent, amb el pericarpi aplicat a la llavor, però no pas adherit.
El vil·là -també dit papus- corona l'extrem de l'aqueni. És un conjunt d'apèndixs, més o menys linears o filiformes, que formen el plomall de dispersió -normalment se'ls anomena pèls.
La cípsela de Scorzonera hirsuta té una fesomia ben definida i això descarrega, qui-sap-lo, la tasca de puntualitzar-la.
Aqueni pilós. Figura més o menys fusiforme o cilíndrica, molt emmascarada per l'indument de pèls, que el cobreixen totalment -si es lleva l'indument l'aqueni es veu força angulós, atenuat inferiorment.
Són pèls blancs, de lluentor setinada -o serícia-, tirats cap amunt.
Aquest tret té valor diagnòstic: és l'única espècie del gènere que té els aquenis coberts de pèls.
El vil·là o plomall és més llarg que l'aqueni. Són cerres o apèndixs filiformes, tibats o una mica corbats, entercs, escabrosos, de color beix o bru clar, molt brèvols, de manera que és recomanable fer-ne l'observació sense tocar-los gaire.
Destaca, especialment, l'amplitud de la variació de la talla de les cerres. N'hi ha de petites i molt fines, capil·lars, situades, potser la majoria, en la part externa del vil·là.
Si aquestes cerres xiques fan poc més del gruix de l'aqueni, les més llargues en doblen el llarg. Entremig hi ha cerres de talla escalonada, totes, però, igualment escabroses.
Fibril·les. Són un tret característic de les cerres. El conjunt de cerres està relligat, en la part inferior i interna, per un indument de fibril·les araneoses, sinuoses i entrecreuades, amb aspecte de borra clara.
Aquests tricomes retorts també apareixen a la part superior de les cerres, però en aquest cas hi són molt escassos i espaiats.
Les dents de les cerres. Tricomes -eminències epidèrmiques- antrorsos, curts, de base ampla, d'aspecte vidrienc.
Tricomes escabrosos, aferradissos, molt semblants als de les espiguetes de les poàcies, però disposats, aquí, amb menys regularitat.
Però, si ja s'han desaferrat del receptacle, estarien llestos per a enganxar-se en el pèl de qualsevol animal deambulant, fenomen conegut, en botànica, com exozoocòria, o epizoocòria; si no és que, abans, un bri d'oratge no els fa caure al terra.
Certament, el bestiar que pastura no només rosta i brosteja; també sembra, afema i escampa, com els millors cultivadors, ço és, les formigues.
La Sagrera
Text i fotografies: Ⓒ Romà Rigol Muxart
