16 de gener de 2021

Cavalls i rabassola d'olivera Olea europaea L.

Aquest articlet d'avui potser és més del camp de l'agricultura que no del de la botànica. Possiblement no haguéssim considerat portar aquest punt a aquest espai si no haguéssim llegit el darrer article de Gil Tormes: 'La poda y la buena reputación', al seu blog 'Latín y botánica', sucós i saborós com solen ser els seus textos.
El mot cavall l'havíem sentit a casa. No eren pagesos, però sí de poble i de vila, del baix Llobregat. Desconeixem quin és l'àmbit del mot, però sospitem que sigui propi del parlar de l'Anoia, Llobregat, Penedès, Bages, etc, regió central del Principat que atresora alguns mots exclusius, com ara, per exemple, pèlag.
Però no navegarem per l'oceànic món de les paraules i el terrer. Limitem-nos a recordar que 'brot' és un mot que presenta un fabulós elenc d'equivalents i parents, entre els quals hi ha, és clar, el nostre 'lluc'. Un sol exemple més: pollís. Les terres ebrenques són riques en oliveres i els seus llauradors saben que se n'han de fer un tip, d'espollissar.
Què són els cavalls? Són un tipus de brot d'algunes plantes llenyoses de cultiu, com ara oliveres o ceps, eixits d'arrel, soca, tronc o bessa, que pugen amb enravenada dreturança i no donen fruit o el donen escàs; normalment esporgats pels pagesos, és general la consideració que minven la vigoria de la planta.
L'equivalent castellà: chupón, així com el nostre bordall, expressen prou bé el caràcter pretesament abusiu o negatiu d'aquests brots de gran vigoria, per trobar-se més a prop de les arrels que no el brancatge de capça.
DomesticacióL'olivera és un arbre domesticat. El tronc despullat de brosta i el perfil retallat de la capça són l'expressió d'aquesta domesticació.
L'olivera expressa, amb l'eixida dels cavalls, de vegades molt abundants, el caràcter propi del seu ascendent, l'espècie silvestre, l'ullastre, arbust o arbret de capça tofuda, amb branques baixes que cobreixen el tronc.
Sembla que l'olivera vol dur calces. Es diu que aquests cavalls de les races de cultiu -rebrots, rellucs, rebolls, tanys, bordalls...- protegeixen el tronc de l'exposició a les inclements solrajades del clima mediterrani.
L'any bo de pluges pot donar una bona saba i pot provocar l'eixida de nombrosos cavalls. L'olivera i la vinya són dues plantes amb abundants gemmes adventícies ('De la poda', Joan Rallo, 2007) que es desvetllen quan les plantes es poden o sofreixen trencs, lesions, etc.
Així doncs, el pagès o fructicultor que talla i retalla al seu gust i conformitat les seves oliveres, sap que després de l'estiu i abans de la collita haurà de llevar l'eixam dels nombrosos llucs d'arrel, soca i tronc, per a evitar les noses del brancam tanyut i per a garantir que a la propera saba tots els rams de capça, els productius, creixin ben nodrits.
Els cavalls que surten d'un tany o bessa amb inclinació ho fan en el costat superior, de manera que s'alineen en rastelleres de llucs paral·lels, com en el cas de la imatge.
El lloc. Al parc del Santuari de la Salut -Sabadell- hi ha pinedes que possiblement en d'altres temps fossin oliverars, com ho suggereix aquesta imatge.
Record dels formiguers. En el capítol dedicat a l'estassada parcial d'un alzinar vam comentar-hi que les plantes llenyoses de la regió mediterrània solen tenir una bona capacitat de rebrotar d'arrels i de soca. Així doncs, quan abans es volia eliminar alguna població o plantació de llenyoses calia fer artiga o, almenys, arrabassar tots els peus plantats.
Artigar era eliminar tota la vegetació d'un lloc, arrabassant totes les plantes llenyoses a pic i braç i trinxant-ho tot, fent-ne després grans piles, tot afegint-hi terra, que finalment es cremaven.
Exhaurida la combustió, les piles de romanalles -boïgues o formiguers- de cendres i terra s'escampaven pel tros.
Aquest esbrancament venia a tomb per a destacar que si no es descolguen del tot totes les arrels pot passar el que veiem en la imatge anterior, que una soqueta rebrotadora tard o d'hora acaba manifestant-se.
Rabassola o soqueta -lignotuber- d'una vella olivera que ha estat una mica destapada de la virosta que la cobria, amb alguns llucs enravenats.
Observeu-hi que aquests llucs de rebrot, eixits de gemmes adventícies, són molt diferents dels rams de capça, eixits de gemmes terminals, de fulla -axil·lars- o d'estípula -reemplaçament.
Són molt dreturers, d'internodis llargs, i no ramen, si més no en aquest estadi. Hi ha brots epicòrmics -vegeu-los, d'alzina, en aquest capítol- del mateix estil.
Olea europaea L. var. sylvestris (Mill.) Lehr., l'olivera silvestre o ullastre -olivastre, és a dir, olivera bordenca- ha estat tradicionalment el peu o patró d'empelt de les oliveres cultivades. Sembla que més modernament s'obtenen els nous peus directament, amb el colgat d'estaquetes. Però les oliveres encara duen traces força evidents del seu ancestre. Els rebrots de soca, eixits per davall de l'empelt, tenen les fulles petites, semblants a les de la raça silvestre, com les que veiem a les imatges.
Varietats de cultiu i silvestre. La distribució de les fulles en aquests cavalls s'aparta de la forma típica. Les oliveres tenen les fulles oposades, però en aquests llucs no s'hi observa sempre aquest patró. Hi ha fulles alternes i les ternades, agrupades en trios, no són rares. Hi ha gemmes que han originat tres fulletes -vegeu-ho a les dues primeres imatges- però que semblaven iniciar la formació d'una branqueta.
En fi, tot plegat és l'expressió d'un frec a frec molt viu, entre la varietat de fruita grassa i la silvestre, de fruit magrenc que, per això mateix, nosaltres considerem bordenc. Sobre l'entitat taxonòmica dels dos contendents, hi ha una forta tendència a considerar que no els separa cap diferència gaire rellevant.
Sabadell
Text i fotografies: ©️ Romà Rigol