Seguirem en la línia d'apropar-nos a espais i territoris no gaire coneguts, però que ens ofereixen paisatges prou harmoniosos i amb atractius diversos i abundants. En aquest capítol en fem un avançament.
En el nostre país la cultura cerealista segueix tenint una implantació i una importància notables, per bé que, tal com ha deixat en evidència l'actual crisi, de gra se n'ha d'importar molt.
En l'activitat del proper diumenge en farem una aproximació in situ: observarem la forma i l'estil de vida de l'ordi. També hi podrem veure el conreu d'una lleguminosa.
☰
Dos tons de verd. El primer camp és d'una lleguminosa del gènere Vicia, si és que l'encertem, perquè s'assembla força, potser més, a Pisum, la pesolera; podria ben bé ser pesolera, doncs, alguna varietat terrera de les que no s'encanyen...
El de segon terme és d'un cereal, possiblement ordi. Tot és encara molt tendre i incipient; i migrats són els nostres coneixements de l'agre.
☰
El càdec Juniperus oxycedrus L. és un arbret que té un paper important en la formació i protecció del sòl en comunitats llenyoses obertes, garrigues, màquies, etc.
☰
Flors femenines de càdec. Són petites, globoses, de color rosat moradenc. Quan es troben en saó, les esquames se separen una mica i permeten que els òvuls, en forma d'ampolleta -ampul·liformes-, quedin exposats a l'aire i puguin, així, ser pol·linitzats. ☰
Mentre que la majoria d'herbes i mates estan resseques i sense color, la bufalaga tintòria Thymelaea tinctoria (Pourr.) Endl.(Thymeleaceae) es troba ara en plena floració.
Els períodes de floració llargs són habituals en algunes mates de les brolles. És possible que siguin l'expressió de la relativa benignitat dels hiverns en algunes àrees del nostre territori; suavitat que fa possible, d'altra banda, l'activitat d'una part de l'entomofauna, la més primerenca i, per tant, intensament motivada per una gran freturança d'aliment.
☰
La bufalaga tintòria és dioica. A la fotografia, inflorescència racemosa -semblant a un raïm- d'un peu femení. Llucades de ben a prop, les florelles grogues es veuen ben lluentes, per l'abundosa secreció de nèctar. Preuadíssima vianda per als borinots hivernals i altres volàtils.
☰
Les fulletes revolutes, amb els marges girats cap el dessota o revers, són comunes en plantes de les brolles. Les de la bufalaga duen un toment alb, un tapís de pèls on s'hi estavellen els raigs solars; són una xeromòrfia, una adaptació morfològica a la sequedat.
Hi veiem unes flors d'un peu masculí: quatre lòbuls sepalins -si verament manca la corol·la, tal com consta a la literatura- i, aparentment, quatre estams, situats a la gorja i a la línia medial dels lòbuls.
☰
Les florelles són particulars. Tenen forma d'embut -infundibuliforme-, o de campaneta -campanulada-, o de gerreta -urceolada-, o...
El cas és que la campaneta s'anomena hipant -literalment per dessota de la flor- i no és pròpiament corol·lina -n'estan mancades, de corol·la-, sinó extrafloral o talàmica. L'hipant empara i protegeix l'ovari i els primordis que porta. Un altre cas, doncs, de flor amb dos nivells diferenciats: un de superior, tetralobulat, exclaustrat, extravertit; i un d'inferior, campanulat, enclaustrat, introvertit.
☰
La zona ofereix un ventall molt dislocat de comunitats. En un cap hi ha les pinedes de substitució; en l'altre, els camps de conreu. Entremig, les complexes comunitats transicionals, erms, fenassars, llistonars, prats emmatats, brolles de petits camèfits...
☰
El pi blanc Pinus halepensis és un dels arbres més significatius del nostre país, pel que fa a la presència i dispersió en el territori.
Però no desperta l'estimació general que tenen els planifolis, potser perquè la fixació en el seu paper de suplantació no ens permet apreciar-ne el més positiu, el protector i restaurador.
A més, actualment patim un esteticisme morbós que possiblement estigmatitzi aquest pi com a arbre lleig, un pecat d'allò més penalitzat.
☰
Inici de la floració del pi blanc. Envoltats per les fulles de la darrera fornada, hi veiem uns espigots de color groc clar o pallós, uns aplecs formats per inflorescències amentiformes, o vermiformes, o gemmiformes, o estrobiliformes...tot plegat expressió d'una aliança solidíssima, amb un factor d'una fidelitat inestroncable: l'oratge.
☰
Anemogàmia i anemocòria. El manteniment en capça de sements madures de diferents fornades, quasi incorruptibles pel bany de resina, és una de les claus de l'ecologia del pi blanc.
Goiteu, a la imatge, la botana que travessa la pinya, borada per algun poderós minaire.
L'aliança amb l'oratge és, doncs, doble: en la pol·linització i en la dispersió de les diàspores.
☰
Flors de romaní de coloració variable; blanques en el peu de dalt; amb escarabats intensament violats en el de baix.
En les mateixes condicions mesològiques, la mateixa espècie fa mates amb flors de diferent color, que han de captenir-se també de forma diferent, pel que fa a la captació de les radiacions.
☰
Retrogradació. Sempre s'ha dit que el Bages és al centre de Catalunya. Potser aquesta posició ambivalent, geogràficament parlant, permet que a la zona hi hagi, com a mínim, quatre espècies de pins diferents. Biogeogràficament, aquesta zona de Castellfollit es podria considerar pertanyent a la província submediterrània, sinó que la degradació del paisatge provoca una mena de decalatge de retrogradació, en favor de les espècies mediterrànies, de presència anormalment magnificada: pi blanc en el lloc de la pinassa; carrasques en el lloc dels roures marcescents.
A la fotografia hi veiem un pinastre Pinus pinaster, amb una forma potser diferent de l'habitual. Ja vam suggerir, en un altre capítol dedicat a aquest espai, que alguns llucs indicarien la possible concurrència d'infeccions per fitoplasmes. ☰
Pinus pinaster Aiton.
☰
El recobriment d'aquesta herbeta, una lleguminosa amb circells compostos, és baix, però amb visió rasant dona un color verd tendral molt bonic.
☰
Doncs per ara considerem aquestes dues possibilitats: una pesolera Pisum sp. (pèsol negre?), o bé Vicia narbonensis L., moreu o favera borda.
Ens ha semblat que la tija és alada, tetràgona; amb això aniríem al moreu -la pesolera tindria la tija rodona-, una mena de favera rústega, d'altres temps, que sembla que va recuperant algun espai.
Tema pendent que potser s'aclarirà aquest diumenge que ve. Les fineses són coses del Maresme i altres comarques benignes; aquí cal un caràcter més rústec i beines de pell menys delicada, que no es malmetin amb les rosades.
☰
A veure si, almenys, s'escampa una miqueta de pluja, per a l'alleujament dels sembrats. Veurem. Per ara les quantitats semblen molt minses.
☰
Sabadell
Text i fotografies: © Romà Rigol
