Quan miràvem, fa més de dos dies, les primeres guies d'arbres, no ho sabíem, això, que hi ha pins domesticats.
Domesticat? Utilitzo aquest mot per a qualsevol arbre que, en bona part del territori, ha estat plantat, per a treure'n algun rendiment; en aquest cas, plantat en estacions que, actualment, corresponen a espais en plena dinàmica de recuperació de la vegetació natural, però que en d'altres temps eren terres cultivades o artigades (1).
Sembla lògic que l'arbre que ha estat plantat, en diverses estacions ecològiques, pugui experimentar, deixat al seu lloure, algunes dificultats d'adaptació al medi, singularment problemes per a tramuntar sense danys les limitacions naturals -també les antropogèniques- que poden concórrer en el medi, o sigui l'erosió, la sequera, l'empobriment del sòl, etc. Són arbres que en el seu moment estaven vetllats, mantinguts sota la cura d'un determinat aprofitament (2).
En relació a aquest punt, és força interessant aquesta nota, de la mà de Ruiz de la Torre (3): "Es sensible, en algunos suelos graníticos, a la falta de ciertos oligoelementos, presentando languidez y pérdida de guías, clorosis y otros fenómenos que acusan las deficiencias".
"Pinus pinea L.
Non-native: I
I-Invasive alien plants: Alien plants that fall under the definition for naturalised plants, but produce a large number of reproductive offspring, spreading far from their parent plants. These plants expand successfully in natural or semi-natural habitats."
Llorenç Sáez & Pere Aymerich. 'An annotated Checklist of the
Vascular Plants of Catalonia
(northeastern Iberian Peninsula)'.
Així doncs, el pi pinyer es considera un arbre al·lòcton naturalitzat. Que aquests botànics el considerin o qualifiquin d'invasor, em sembla que és un punt a tenir ben en compte. Bona part dels peus actuals serien descendents de peus de pinedes plantades o de repoblació. Un cop han esdevingut quasi anecdòtics, la col·lecta i l'aprofitament dels pinyons del pi pinyer, aquestes diàspores resten a disposició de la fauna, que, lògicament, deu difondre-les per tot arreu. Tal vegada la taxa de germinació sigui notable, però créixer amb vitalitat és, lògicament, una altra cosa.
Pi pinyer mort. Serra de Marina, extrem ponentí, abocat al Besòs. 6 de març de 2024. La sequera dels darrers anys, que en el territori s'ha acarnissat amb una intensitat força diversa, ha mort molts arbres de la serralada litoral, arbres de tota llei, aciculifolis i planifolis, inclosos alguns d'espècies resistents a l'eixut, com ara Pistacia lentiscus o Quercus coccifera.
És notable la diversitat de substrats que colonitza el pi pinyer. Es fa damunt de granits i altres roques magmàtiques; damunt de gresos i pinyolenc, com els de la imatge; també pissares, calcàries, margues i argiles, per bé que se sol dir que els sòls massa pesants no li van bé. De preferència, s'agrada dels terrenys sorrencs.
El seu temperament heliòfil -preferència per llocs molt lluminosos- és conegut, pero soporta bé alguns territoris amb períodes força freds, com ara el Bages o la plana de Vic.
Noteu-hi, a la imatge, com els pins penetren dins de la bosquina d'alzines -hi ha carrasques, també. Collsameda, a l'extrem de ponent de les Guilleries, a prop de Folgueroles, als límits de la plana ausetana. 19 d'octubre de 2024.
Tipus d'estampa que no és pas rar; pins baixos resistint, en condicions poc favorables, amb fila molt amagrida i una empenta no gens falaguera. Gresos i pinyolenc eocènics, molt erosionats. Collsameda, a Osona. 19 d'octubre de 2024.
No ens ha pas d'estranyar, que trobem molts pins revoltant marges, camins i camps; proximitat que revela bé el caràcter domèstic d'aquest pi, molt procliu a germinar i arrelar, en qualsevol lloc, però sovint amb unes condicions no gens falagueres. Castellfollit del Boix, al Bages. 28 de novembre de 2021.
Sense poda natural. Les branques inferiors del pi pinyer se sequen i moren, però, a diferència d'altres pins, aquestes branques es mantenen a l'arbre i, naturalment, poden ser niu de floridures i malures de tota llei. En d'altres temps, quan les llenyes seques eren molt valorades, aquestes branques es plegaven i els pins prenien, aleshores, aquella fila, de boletó camallarg, tan coneguda i pintoresca. Serra de Marina, al Barcelonès.
Hi ha pins llargament estipitats i d'altres més aviat rabassuts o camacurts, com aquests, de capça de coliflor. Què determinaria aquesta variació? Per a mi això és un enigma; sí, certament, hi ha pins eixorbats -que han perdut la guia- que, tal vegada, podrien afectar aquesta forma, però això no explicaria, crec, gaire cosa, o ho faria només parcialment. Santiga, al Vallès Occidental. Febrer de 2022.
Grogor i vaticini. Són aquests, els pins que han provocat aquest petit recull, que m'ha dut, per la via de l'imprevist, a pouar alguna imatge de fa més de 4 anys. L'esgrogueïment és degut a les fulles terminals, que acusen, aparentment, un dèficit nutritiu. En la imatge de detall es veu com la grogor afecta, sobretot, a les fulles terminals.
Alguns s'inclinarien a proclamar un vaticini: els pins pinyers aniran desapareixent, en favor d'altres espècies més rústiques o capaces de comportar, millor, els períodes de sequera. Tanmateix, això sona, ara per ara, força versemblant. Carena del Pedró, a prop de Granera, del Moianès, al caient bagenc. 19 de gener de 2025. Les imatges més fresques d'aquest petit recull.
(1) Artigar és preparar una terra per a conrear-la, arrabassant-ne les plantes, fent-ne piles -boïcs o formigons- i cremant-les, escampant-ne les cendres, posteriorment, en el terrer. Els trossos cultivats són, en uns casos, els camps ben establerts, en terrenys favorables; mes abans hi havia, també, molts camps secundaris o marginals -artigues-, que de vegades només es cultivaven durant uns anys. Moltes d'aquestes artigues secundàries estaven revoltades de bosc i formen, actualment, nombrossísims claps de pinedes, claps més o menys destacats, en uns casos, però en d'altres menys definits o desdibuixats, en trobar-se inclosos en el marc de formacions mixtes, d'aciculifolis i esclerofil·les.
(2) El castanyer i el suro i llurs col·lectius, les castanyeredes i les suredes, abans sempre convenientment vetllats, tenen ara condicions semblants, febleses i predisposició a patir l'atac de patògens.
(3) 'Flora mayor'. Ruiz de la Torre. Organismo Autónomo Parques Nacionales Dirección General para la Biodiversidad. 2026.
Text i fotografies: © Romà Rigol
