18 de novembre de 2019

El sot del riu Tort

Pel camí a Castellar, serrat de Sant Iscle i el sot del riu Tort. El Vallès Occidental. 16.11.2019.
Rases profundes. Una de les coses que, sens dubte, ens sorprèn més del relleu de l'entorn de Sabadell, és la fesomia de trinxera o rasa profunda que tenen els torrents i sots. El mateix Ripoll, quan passa a frec de la ciutat, es un buc profund i vertical que sembla obrat per una coltellada. A una altra escala, el torrent de Colobrers, petit però d'una pregonesa espectacular,  també ha perfilat un solc ben incisiu, tallant com la fina mossegada de l'àcid clorhídric en la planxa d'un aiguafort.
Sediments argilosos coherents. Aquests sediments vermells, predominantment argilosos però heterogenis -hi ha còdols i molta sorra-, tenen una coherència i una densitat sorprenents que permeten sostenir aquestes rases tallades a plom. És un espectacle veure com s'encenen i fulguren aquests gegantins terrossos, quan són tocats per la llum daurada del sol tombant, en llostrejar el dia, naixent o morent.
A manca d'una lluna per arribar a l'hivern, ja fa un fred esmolat que atueix una mica les mans, abans que el sol no s'acaba de deixondir. El vent deixa en el paisatge aquella precisió de gravat calcogràfic, que deia el de Palafrugell. En aquest breu i concís report d'avui -això sí, al fong li dediquem una petita galeria- hi recollirem uns pocs flaixos que avancem epigràficament:

  • Rases obagoses
  • Pinsans i cargols
  • Velles ginestes
  • Capolls pengívols de la caparreta del carmí
  • Un tint molt consumit
  • Camps d'alfals
  • Arítjol novell enfilant-se
  • Orella de llebre a contrallum
  • El sot del riu Tort
  • Un fong dermícola que sembla una crep
  • Vells roures
  • Pilarets cofats

La puntualització dels camins és cosa, sobretot, dels ametllers. En el camp, darrera de l'arbre, hi havia un ramell de pinsans terrenejant. Què hi cerquen? Acostem-nos-hi.

Només hi veiem cargols, escampats però no pas escassos.

Sots aclofats. En primer terme, un camp d'alfals, herba capaç de donar diverses segues; al lluny, la muntanya de Montserrat, ben cofada; al davant hi ha la línia blanca de Sabadell; al centre de la foto, part de la rasa del riu Tort, despullada, rogenca, en un entorn de bosc dens d'alzines, roures i pins. Aquests sots encaixats, atrinxerats, són tot un segell d'aquest sector del Vallès. En un territori sec i amb la vegetació arbòria desguarnida, el perfil seria, possiblement, més obert.
Velles ginestes. La Ginesta Spartium junceum és un arbust alt, però  alguns d'aquests exemplars tenen una gran talla, fan 4 m o més. Algun tronc té el gruix de la cuixa d'un home mitjà. La vitalitat d'aquestes ginestes és precària, com es pot veure, però, curiosament, no hi ha rastres d'afectació pel àcars cecidògens -Eriophyes, en terminologia clàssica- que provoquen fasciació, fil·lomania i cladomania.

Un fruit petador. L'esquinçada del llegum de la ginesta es produeix en temps de calor, pel nervi medial i la juntura carpel·lar, de forma tan sobtosa i quan el fruit està tan sec, que, en el cas que no hi siguem gaire lluny, sentirem la petada seca que fa, en obrir-se i amollar les llavors. Els hemicarpels queden una mica roscats, potser en ser la contracció, en un costat respecte de l'altre, molt desigual.

Un tint molt consumit. Concretem-ho: pala de Figuera de moro Opuntia sp.; molt petitones, de color gris fosc i forma el·líptica, s'hi veuen -millor si desplegueu la primera imatge de la parella- les femelles de la Caparreta o cotxinilla del carmí Dactylopius coccus; i els capolls cilíndrics i pengívols, què són? És el primer cop que els veiem i suposem que són l'embolcall de la trasmudança dels mascles. Com sabeu, som habituals consumidors dels fluids d'aquestes caparretes. Se n'extreu el colorant del carmí o E-120, després de deixar-les, les caparretes, rostir al sol, sotmetre-les a expressió, polvorització, etc. El consumim, normalment sense saber-ho, incorporat en conserves, vermuts, carns, xarops, guindes, salses de tomàquet, sucs de fruita, gelats, iogurts de colors... En porten els dentífrics, col·lutoris, càpsules de medicaments, etc. Tot plegat perquè sembla que allò que té un tint rosat o vermell ens ha de semblar més atractiu. I parlant d'atracció, els llapis pintallavis i els afaits han estat i són destinació tradicional del tint de cotxinilla.
Això a banda, a casa nostra les figueres de moro ja fa uns anys que són víctimes de les caparretes xucladores, que no tarden pas gaire temps en matar-les, en nodrir-se de la saba de la planta.

Per aquest sector vallesenc hi són molt abundants els camps d'Alfals Medicago sativa, una herba vivaç, molt vividora i molt valorada com a farratge per al bestiar, tant en verd com en sec. Molt resistent al glaç, pot comportar diverses segues, entre 4, 6 o 7, segons el tipus de territori.

Brot d'Arítjol Smilax aspera enfilant-se per un pi. Hi veiem els circells temptejant l'ambient.

Orella de llebre Bupleurum rigidum, apiàcia argilícola, característica de les joncedes -Aphyllantion-. En aquesta planta l'armadura dels nervis és molt ressaltadaHemicriptòfit que en aquest temps, després de la florida  i abans que el sol no perdi la virtut, ha d'engreixar la rabassa.

Selves ufanoses. Tot sembla indicar que aquest sots, deixats al seu lloure un bon tall de temps, durien una selva d'una frondositat exuberant. I el pronòstic seria bosc de ribera mediterrani -perquè hem sagnat les venes d'aigua, que si no apostaríem per verneda- i roureda a la resta.
Fong corticícola. Tot seguit veurem una galeria d'imatges d'un fong corticícola. Es trobava a l'escorça d'una alzina aterrada, en un bosc ombrívol d'alzines, lledoners, roures i pins. En aquests clots hi són força característics els boscos ombrívols, del tipus bosc sala, és a dir, amb molt poques plantes a l'interior, feta l'excepció del galzeran. El més cridaner és la topografia. Hi sol haver pendents molt forts, quasi inaptes per a caminar-hi sense auxili, i torrenteres molt encaixades. Alzinars amb aquests pendissos tan acusats configuren un paisatge ben particular, amb tot de clots i racons penjats i foscos que semblen confinats en un ambient de misteriosa i llòbrega incomunicació. Insistim en el component argilós com a possible clau d'aquests desnivellaments tan forts.
Fongs d'escorça. Els arbres caiguts i desanimats són l'hàbitat ideal d'alguns fongs d'escorça. Com que el fong d'avui fa joc amb els de l'entrada recent dedicada a dos altres fongs d'escorça, us hi remetem, en aquest enllaç. Tractant-se d'una matèria que no dominem, no podem fer-ne sinó una descripció molt elemental.

Himeni meruloide. Es tracta d'un fong en forma de crosta grossa o a claps tendents a la coalescència, de poc gruix, marge irregular, una mica ondulat, amb l'himeni de dos colors, el blanc pur de la base i de les vores, que és d'aspecte fibrós o cotonós, i l'intensament falb, taronjat, de rovell, de les parts finament rebregades, en masses de replecs i alvèols -meruloides, és el terme que s'usa en micologia-, com barrufes agrumollades,  unes de menys desenvolupament, d'altres en estrats encavalcats laberíntics, curulls de clotets i envanets corrugats que evoquen unes bresques aixafades o l'erosió en taffoni, obrada en alguns gresos.
Detalls de l'himeni corrugat, ple de rebrecs, d'aquest fong d'escorça.
Phlebia rufa? No tenim altre recurs que mirar sants, com diu un amic. Hi veiem semblança amb dos o tres fongs, però no pretenem pas dir que hagi de tractar-se d'una d'aquestes espècies. Només que hi tenen retirada. Es tracta de Phlebia rufa; Serpula himantioides; Byssomerulius (Meruliopsis) corium.
Pilarets cofats. Erosió vertical en argiles, sensibles a la dissolució. Les pedretes immerses en els sediments fan de barretell i originen aquesta morfologia de pilarets cofats.

Remoció. Petites regueres de material fi, remogut i dipositat al voltant de les tiges d'alguna liana ja estimbada. El fenomen dona idea de la capacitat de remoció de l'aigua en aquests sediments. El més impactant és veure com els talls es mantenen ben drets.

Espectacular pi arrelat en un bony de fora camí, amb un aire tot aparatós i teatral. Degué perdre l'ull aviat i ha donat unes besses grosses, amb tot de branques decumbents, i unes plaques i uns solcs d'un dramatisme wagnerià.

Roure amb la capça clarera que haurà patit algun tràngol important, donat que tots els rams foliosos són de rebrot.
Soca del mateix roure, amb dos bolets de soca a l'entrecuix d'aquestes arrels aèries i tot de residus esmicolats, material de rebuig d'algun animal minaire que hi ha obert diverses perforacions.
Darrera imatge del roure vell. Les fulles d'aquest roure són força interessants, però no, no obrirem una via divagant a les acaballes d'aquest capítol.
Sabadell
Textos i fotografies: ©️ Romà Rigol