Presentem un recull d'imatges de l'altiplà de la Salut (Garrotxa), al caire oriental del Collsacabra i ja plenament encarat a la vall d'Hostoles. El paisatge és d'allò més agradable, harmoniosa combinació de pastures i boscos. El bucolisme d'aquesta combinació i d'aquest paisatge, del tipus bocage, té un tret vertebrador de natura ambiental: les pluges, l'aigua i la humitat.
☰
Territori plujós i humit. El Collsacabra és plujós. El còmput acceptat de les mitjanes de pluja volta els 1000 mm, valor que en un entorn mediterrani es pot considerar força elevat. També és de destacar que el màxim de pluja es produeix precisament a l'estiu, un altre tret que corrobora el caràcter medieuropeu de la regió.
També són de destacar les boires. El fort desnivellament tectònic del front oriental de l'altiplà és molt favorable per a la formació de núvols i bromes, congriats per la condensació dels vents humits provinents del mar.
Precisament vam estar de sort i vam poder copsar aquest element, les boires, fonamental per a comprendre el paisatge del Cabrerès.
☰
A l'aparcament del santuari de la Salut ja hi ha tot de llucs de l'elevada humitat de la zona, com es pot veure en les hepàtiques i molses d'aquest tronc i en els tapissos de molses que cobreixen les roques, al fons. Es tracta de gresos i conglomerats eocènics, materials de superfície granada o grollera, propícia per a la retenció dels gèrmens dels briòfits. ☰
Tapís de molses corticícoles del mateix tronc de la imatge anterior, del costat obac. Aquests espais acullen líquens, hepàtiques i molses. ☰
Alguns líquens i fongs tenen un cromatisme d'una intensitat fosfòrica. En aquest cas el color verd groc intens de l'escorça d'aquest faig es deu a un liquen de gran extensió. ☰
El potencial plàstic d'aquestes crostes bigarrades és notable, evocador de les pasterades dels expressionistes abstractes. Sembla que es tracta del liquen de tarannà ubic Xanthoria parietina (L) Th. Fr., d'apotecis de color taronja, amb voraviu clar. Vegeu-hi també, a la primera imatge, els claps verds d'una hepàtica. ☰
Fulles amb cantimplora. Vista amb lupa, es pot veure que aquesta hepàtica presenta fulletes -fil·loides o fil·lidis- prou curioses. Els fil·loides més grossos són rodons i disposats a banda i banda del caulidi. Per dessota d'aquests n'hi ha uns altres de més petits, aparentment independents, que en realitat són lòbuls dels primers. Aquests lòbuls estan molt plegats sobre si mateixos, com un sobre o una butxaca, amb un costat obert. Es diu que aquests segments, semblants a orelletes, són sacs aqüífers capaços de retenir gotetes d'aigua al seu dedins, quan l'ambient ho possibilita. A més d'aquestes fulletes en dos rengs, n'hi ha unes altres, en un tercer reng, aplicades a la cara ventral del caulidi, a la manera d'estípules, anomenades amfigastris. Frullania sp.
☰
Claustre hivernal de les nimfes. A l'interior d'aquest cecidi que hem badat amb la navalla hi veiem la mòmia dorment del mosquit Mikiola fagi Hartig. Observeu-hi, a l'esquerra de la fulla, el que sembla la resta d'un cecidi ja desprès. ☰
Petit fong en forma de copa o irregularment reniforme, de color blanc, amb la base excèntrica d'inserció lateral, com una mènsula, i làmines d'aspecte rebregat. Hi veiem semblances amb bolets dels gèneres Crepidotus, Resupinatus i Hohenbuehelia. ☰
Els bedollars són un tret molt destacable del paisatge del Cabrerès. Requereix ambients humits o molt humits -nebulofília- i sòls ben drenats i rentats. La textura arenosa dels gresos és favorable per a facilitar la percolació de les sals del sòl. També els falgars de falguera aquilina Pteridium aquilinum indiquen l'activitat de processos de descalcificació edàfica. Els bedollars del Cabrerès es poden considerar un tipus de bosc de caràcter subatlàntic, associats a l'elevada humitat de la regió, el relleu planer i la textura porosa del sòl.
☰
Bedollar i falgar de falguera aquilina. És sabut que el bedoll, heliòfil i de temperament oportunista, forma boscos secundaris en bona part de la seva àrea actual; als Pirineus el bedoll colonitza obagues, riberes i espais trasbalsats, com ara corredors d'allaus. Són autòctons els bedollars del Cabrerès? Si més no, possiblement hagin estat afavorits...
☰
Descalcificació. Bedoll i falguera són acidòfils que no arrelen a gaire profunditat (Ruiz de la Torre, de Betula pendula: "raíces someras y extendidas"), evitant, d'aquesta manera, els nivells del sòl que, a diferència dels superiors, no estan tan sotmesos a la lixiviació, l'evacuació de les substàncies solubles. En aquest terreny de sediments calcaris el procés de lixiviació produeix descalcificació. ☰
Arrelada poc soterrada. Betula pendula Roth., arbre de la família Betulaceae, normalment gràcil, de tronc de poc gruix, però sanitós i de vigorosa vitalitat, com aquells corredors de fons que semblen escanyolits. Observeu-hi la superficialitat de les arrels, expressió de l'avidesa per l'aigua ambiental. ☰
Nebulofília. La fageda també va associada a territoris amb estatges nebulosos. El faig necessita humitat atmosfèrica; pot arrelar, en canvi, entre les roques. El repòs hivernal dels caducifolis és possible perquè es fan en espais de variables ambientals prou favorables per a fer possible una vegetació estacional intensa, de gran productivitat (en el paral·lel humà seria la persona que pot fer vacances perquè gaudeix d'un sou elevat). ☰
Modelat per l'home. L'observador pot copsar que l'estructura d'aquests boscos té poca cosa de natural, fenomen que, d'altra banda, és el més habitual a casa nostra. Hi ha força faigs, coronats de soca, que duen uns pocs fustals; també algun bedoll, com el de la dreta d'aquesta imatge, amb dos fustals de soca -no en fa d'arrel. ☰
Aerohigròfiles dominants. En el sotabosc hi ha ben poca cosa. Són formacions molt clares, amb fila d'arbreda o boscana, molt dominades per les espècies arbòries aerohigròfiles. Xupen molt i mantenen el sòl sempre aombrat, pels cúmuls de fullaca morta. ☰
Boires interiors. L'efecte plàstic de la boira és molt interessant. És semblant al conegut efecte pictòric, molt teatral, de deixar el segon terme borrós. D'aquesta manera, l'horitzó s'apropa i els elements de primer terme agafen més relleu. També hi ha l'efecte del descolorit: el cromatisme atenuat i la grisor tenen connotacions d'antiguitat i enyorança. En aquestes imatges hi ha més coses.
Com, per exemple, la dualitat del fort cromatisme terrenal de la fullaca traspostada enfront de la ideal dreturança de l'elevació i la inspiració. En realitat, és una vella constant: el que sentim més intensament no ho podem veure sinó en forma de tels i boires.
☰
L'altiplà de la Salut és una esquena d'ase situada en un plana estructural basculada cap a la clota osonenca, elevada fins a uns 1000 m, al costat de llevant. Trenca aigües cap al Fluvià, pel nord, i cap al Brugent -conca del Ter-, pel sector nord i est. És una regió de població dispersa, de clara vocació pastoral, dedicada a la cria del vaquí de ventre, veritable afaiçonador del caràcter clarer i acollidor del paisatge del Collsacabra, de pictòrica bellesa. ☰
Sabadell
Text i fotografies: ©️ Romà Rigol
