8 de febrer de 2020

Molses xamoses de Tavèrnoles

Sot Fosc o riera de Tavèrnoles. Osona. 1.2.2020
És una cosa que tothom sap: les molses necessiten humitat. I ara, per raons també conegudes de tots, hi ha força humitat, quasi arreu. Hi ha tot de diferents aspectes que hi estan relacionats, amb la humitat.
Quan, a l'hivern, la nuesa i la manca de color s'imposen en el paisatge general, els coixins i tapissos de les molses capturen la humitat de l'aire aquietat i rellentós; amarades d'aigua i exhibint una admirable i lluminosa turgència, s'estufen i estenen les seves petites fulletes, relluents i aigualoses. Les seves formes geomètriques captiven al naturalista, si no està atuït per la indiferència i està disposat a vinclar la carcanada per a poder-les copsar.

El sol ajupit de l'hivern ja no és capaç de colar-se per molts dels replecs que abans sí que il·luminava, quan era gran i gras.
Sense l'escalforeta del sol, l'aire humit acotxat en els replecs no es fa fonedís o bé se n'aparta molt lenta i mandrosament, mogut per l'empenta d'un altre corrent menys estantís.
Cal considerar l'evaporació, doncs, com un factor tan important com la precipitació, perquè un nivell molt baix d'evaporació pot permetre que un espai es mantingui molt humit, encara que la segona sigui molt baixa.

El paisatge. Hi ha en el paisatge una diversitat arbòria paral·lela, o gairebé, a la dels sediments. Les alzines guanyen en els terraprims; el pi pinyer en els sòls sorrencs; els roures en els argilosos, substituïts pels pins rojos quan han estat bandejats.
Les capes menys resistents dels gresos es corquen, tot formant una bresca d'alvèols pintoresca i característica. Ja s'hi endevina per la mena, que aquest relleu de marcada verticalitat és capaç de guardar sots i fondals ben encuixats.

Ni plana ni muntanya. A l'est de la plana de Vic hi uns relleus força singulars, de diversos materials sedimentaris, eocènics, molt retallats però no afectats per plegaments. Són margues, argiles, gresos i conglomerats que configuren un paisatge caracteritzat per l'aflorament de llargs panys de roques vermelles despullades. La diferència en el comport dels sediments, davant dels factors erosius, ha afaiçonat tot de relleus sinuosos, llargueruts i de notable estretor, morros i braços a voltes quasi digitiformes.
Aquests relleus són d'argiles i conglomerats pigats de rocs de quars. Com es mantenen dempeus els sediments argilosos? No ho sabem, però tenen una coherència notable (1).
Sobre aquests relleus tan especials, de la franja oest de l'espai natural de les Guilleries-Savassona (2), podeu trobar-ne informació en aquest enllaç
Si desitgeu disposar d'una imatge del mapa de la zona, el podeu trobar en  aquest enllaç.

Crònica de Jordi Cebrián. Veurem unes imatges de molses del sot Fosc de la riera de Tavèrnoles. Molt a prop del gorg dels Llitons, l'aigua corre per una afrau fonda i estreta, força espectacular, al lloc on s'hi bastí el pont de bast de les Bruixes. Sembla un lloc popular, a jutjar per les persones que hi vam trobar. Podeu veure un recull complet d'aquesta diada en la crònica del blog 'Fitoderia. Flora Catalana', de l'amic Jordi Cebrián. Hi trobareu magnífiques fotografies d'algunes molses.

Acostem-nos-hi! Farem una tria d'algunes molses poc o molt vistents. Si aquest qualificatiu: vistós, és, naturalment, molt relatiu, puntualitzem-ho dient que són molses de fil·loides que es poden veure més o menys bé a bell ull, si, prèviament, es clar, hem fet el gest d'acotar-nos i acostar-nos-hi. Aquesta és la norma més aconsellable, de validesa quasi universal: acostem-nos-hi!
Sediments que traspuen. L'alternança de capes argiloses i gresenques facilita l'aflorament a l'exterior de l'aigua d'infiltració. Els talls, marges i talussos traspuen humitat, no pas regularment, probablement per pulsions de durada desigual, però en qualsevol cas són molt favorables per a la vida dels briòfits. Ho representem en el següent esquema.

Fluència lateral de l'aigua. En tallar les capes de sediments, ni que sigui de forma esbiaixada, talussos i marges van rebent part de la descàrrega de l'aigua del sòl, sobretot si el terreny és argilós i té una limitada capacitat d'infiltració. El sòls de superfície una mica humida són favorables per als roures marcescents. En aquesta zona hi ha força bruc d'escombres Erica scoparia L., arbust silicícola de tendència psammòfila.

Amb boix i sense boix. Aspecte hivernal del paisatge. Vegetació potencial: roureda de roure martinenc amb boix. Actualment roureda-pineda de pi roig amb boix mort, a causa de l'atac de l'eruga Cydalima. Som a la regió més afectada per l'arna, el front subhumit nord-oriental de les comarques del Ripollès, Osona i Garrotxa.

Corticícoles. Aquests briòfits no són gaire vistents, però il·lustren la tendència a colonitzar el costat ombrívol dels troncs, sobretot la part més inferior, receptora de l'aigua que regalima per l'escorça. A la primera foto, molsa de fil·loides molt acostats als cauloides, de les que fan rames patents i una amalgama de capes superposades. Podria tractar-se d'Hypnum cupressiforme, molt comuna en diferents ambients.
A la segona foto hi destaca la taca de color verd clar de l'hepàtica Radula complanata (L.) Dumort. Al seu costat, coixinets que semblen del gènere Orthotrichum, mereixedor de ser destacat perquè algunes espècies d'aquest gènere són molt abundants a les escorces dels arbres, alzines i caducifolis com l'avellaner o l'arç blanc. Fan una fila força constant: coixinets de tiges més o menys radiants, de vegades hemiesfèrics, i fil·loides enravenats, més o menys aciculars.

Aquesta molsa del centre de la imatge destaca per l'extensió dels fil·loides.
Molsa relativament conspícua, amb els fil·loides amples, apuntats, oblongo-ovalats. Fan una bonica figura de rosassa.
Rhodobryum (Schimp.) Limpr. sp. Color verd claret i làmina força fina, ondulada o una mica enguerxida, travessada per una retícula de cèl·lules d'aspecte molt uniforme, marge finament denticulat al tram superior, tram inferior de la làmina cargolat cap avall (3) i nervi gruixudet.

L'aiguabatre, un nínxol peculiar. A prop del gorg dels Llitons. En aquest tram l'aigua es cola, mig encauada, entre parets de roca, probablement a compte d'alguna fractura. Els briòfits festegen les escorces regalimoses i les roques de vora l'aigua. A l'esquerra, un boix mort per l'arna destructora. Vam veure'n alguns que rebrotaven, però els estralls impressionen molt.
En Cèsar va veure-hi una molsa que duu un nom específic molt grapejat pels botànics, al·lusiu a la cua de la guilla: Thamnobryum alopecurum (Hedw.) Gangulee. L'ecologia consignada en el manual de Creu Casas, Brugués i Cros encaixa a la perfecció amb l'estació observada: molsa exposada als esquitxos de l'aigua corrent.

Aquest aplec de feixos de fil·loides estretament lanceolats, o quasi linears, despentinats i corbats com una corbella, es reconeixen a bell ull. De la retirada a una escombrella en ve el nom de l'espècie: Dicranum scoparium Hedw.

Una molsa de muntanya. Doncs no; som a la depressió central. Quan vam saber-ho per primer cop, que els relleus tabulars d'Osona i del Cabrerès s'adscriuen a la depressió central catalana -ibèrica o de l'Ebre-, la sorpresa va ser majúscula. És la típica contradicció entre la visió morfogenètica i la simplement geogràfica.
No és pas conspícua, aquesta molsa, però té un aire distintiu, sobretot per la gradació de color dels fil·loides, molt clarets als extrems dels caul·loides o branques.
Rhytidiadelphus triquetrus (Hedw.) Warnst. és una molsa forestal, de sòls humífers.
El ribesí Josep Vigo va dedicar unes notes a aquesta molsa, en el molt celebrat i admirat volum 'L'alta muntanya catalana: flora i vegetació'. Us recomanem la nota que J. L. Benito va escriure, a propòsit de la publicació, el 2008, de la segona edició d'aquesta obra, revisada i actualitzada, un preciós manual per conèixer la flora dels Pirineus orientals.

Una altra molsa força parençosa, sobretot per l'extensió dels fil·loides. La imatge central permet apreciar-hi la forma de llengua i l'ondulació transversal. La vora de la làmina és molt odontoide, d'aspecte un punt mineral o cristal·lí. El nervi és molt peculiar en aquesta i altres molses semblants. Porta, al dessobre, un joc d'ales longitudinals, a la manera d'una cresta composta o múltiple. Atrichum undulatum (Hedw.) P. Beauv. 

Saó i enyor. Davant de la perfecció de l'arquitectura d'aquests petits i tendres edificis, restem desglossats, o almenys, si més no, preferim no fotjar més el camp dels adjectius. Aquests petits vegetals, arraulits en espais llòbrecs i humits, expressen a la perfecció una fonda enyorança de l'aigua.
Polytrichum Hedw. és un gènere de molses vistents, relativament grosses, que formen tapissos de notable extensió, amb capacitat per engrapar el sòl, mercès a la xarxa de rizoides entrellaçats. Fil·loides estretament lanceolats, de base ampla, una mica vaginants (embolquen la tigeta). Molsa associada a espais rics en humus i sotmesos a un rentat intens que produeix l'evacuació de nutrients. Les politricals són molses amb capacitat per transportar l'aigua interiorment. Teniu informació sobre aquest grup en aquest enllaç.
Càpsula seca, amb angles marcats (prismàtica), de Polytrichum sp.
Proteccions. Detall de la boca de la càpsula, amb les dents marginals curtes -peristoma- i la tapadora enfonsada. Aquesta tapadora deu ser l'epifragma, la membrana que hi ha sota de l'opercle. Essent les dentetes marginals tan curtes, sense prou extensió per poder emparar la massa d'espores, és lògic que aquesta funció l'assumeixi una altra peça. D'aquesta manera, les valuoses espores duen fins a tres proteccions: la funda o còfia -caliptra; l'opercle o caputxa; i l'epifragma, marginalment sostingut per les dents del peristoma (evoquen la vora fesa de la xapa d'una ampolla).
L'embosta i el curiós invent del policanal. Observant les molses ens adonem aviat que moltes fulles tenen forma d'embosta. Més o menys amples, més o menys llarguetes, d'extrem apuntat o arrodonit -molt menys freqüent-, la superfície de les fulles recull l'aigua ambiental i la vessa cap avall, cap a la tigeta, tot creant-se elles mateixes, a la base, el seu propi fonament, el seu microcosmos.
Algunes politricals, com el Ditrichum que hem vist o el Pogonatum que podeu veure, ben copsat, en el blog del Jordi que hem enllaçat abans, tenen unes expansions a manera d'ala al llarg del nervi dels fil·loides. Aquestes crestes o lamel·les (petites làmines) augmenten molt la superfície total de la làmina, però en vertical. Les fulletes són estretes, lanceolades, i això pot ser favorable per a una òptima distribució dels fil·loides a l'entorn de les tigetes, sense noses ni encavalcades. És l'arquitectura esponjada, aèria, oberta, típica dels PolytrichumAquest joc de crestes i canaleres (vegeu-les a l'enllaç de Taxoteca ja consignat), sembla talment ideal per a conduir l'aigua, fulleta avall.

Figura 1
Figura 2
Figura 3
Figura 4
Figura 5
De forma de savina a forma de ginebre. En aquesta sèrie de figures hi representem una gradació merament formal (no evolutiva). Són imatges d'arxiu. Només la figura 5 és de la diada d'aquest report. Les fulletes o fil·loides de les molses no tenen pecíol; s'insereixen directament a la tigeta o caul·loide. Sovint una part de la base s'hi adhereix.
A la figura 1 hi veiem una molsa molt comuna, Pseudoscleropodium purum. Fulletes en forma de cullera -embosta-, ben aplicades, com escates. L'aspecte és vermiforme -julaci, també juniperoide. L'aigua queda empresonada a les embostes tancades i això li dona un aspecte inflat i brillant.
A les figures 2 i 3, una altra molt comuna, Hypnum cupressiforme. Fil·loides igualment en forma d'embosta, cocleariformes, però no tan aplicats, una mica separats. Punta allargada que també se sol relacionar amb la captura de la humitat.
A la figura 4, Hedwigia sp. Fulletes en forma d'embosta, molt còncaves, obertes, força amples, les mitjanes quasi patents.
Finalment, a la figura 5, imatge del Polytrichum que hem vist avui. Fil·loides estretament lanceolats o aciculiformes, molt estesos i llargueruts. Les lamel·les, només visibles al microscopi, augmenten la superfície foliar i condueixen l'aigua com una reguera. Podem relacionar aquesta forma amb l'exposició a l'aire, donat que són molses erectes que en alguns casos poden atènyer fins a dos pams d'alçària?

(1) És sabut que el factor desencadenant d'algunes solsides és la pèrdua d'humitat i de la plasticitat que aquesta confereix als sediments. Sembla que aquest fenomen és més freqüent a la segona meitat del dia, quan ja hi ha hagut exposició al sol. Cal comptar amb un altre aspecte important. Si hi ha calcàries o feldspats amb calci, la remoció d'aquest element soluble podria tenir un efecte aglutinador.
(2) Aquest gran espai natural és predominantment saulonós i granític. Aquest afegit ponentí té, fisiogràficament considerat, un caràcter totalment diferent, per bé que, efectivament, també hi ha aquí el component arenós, resultant de la degradació dels gresos.
(3) La determinació de les molses és gentilesa de l'amic Cèsar Pedrocchi. Si es cola algun error en aquest recull és per confussió nostra.

Sabadell
Texts i fotografies: ©️ Romà Rigol