17 de gener de 2022

Passejant pels feixancs de Riells del Fai

El poblet de Riells del Fai (Vallès Oriental) sembla posat en l'escenari d'un teatre clàssic: es troba envoltat d'un relleu ben esglaonat, talment com una graderia, amb un seguit de faixes de roca molt lluminoses, despullades i intensament contrastades, aflorant entre els nivells de sediments tous, més o menys clapejats o poblats per arbustos i arbrets.
Tributària de la depressió vallesiana, continuació meridional del cingles de Bertí, límit de la vora llevantina dels sediments de l'anomenada depressió de l'Ebre i testimoni de les dislocacions del relleu catalanídic, la regió és molt complicada pel que fa a la geologia.
Al voltant del poble hi ha una faixa de roca molt pintoresca, un estrat potent i atractiu de gresos rogencs que es desgasta de manera molt desigual, donant formes ben curioses, fenedures, golerons i detalls menors capaços d'esmussar els dispositius del llenguatge.
Al Vallès i al Bages hi ha molts exemples de relleu esglaonat i rocós. La diferent natura dels estrats sedimentaris ofereix als geòlegs molt camp per a l'esbarjo i l'estudi. Els sòls magregen força; la regeneració de la vegetació, després d'incendis acumulats, és delicada.
Aquests espais, i molts d'altres, haurien de tenir unes limitacions severes als accessos motoritzats i rodats; potser no val la pena d'insistir-hi gaire, però costa d'entendre que els gestors d'aquests espais no s'adonin de que la regulació estricta dels accessos podria limitar sensiblement les possibilitats que es generin incendis, a més de brutícia i altres problemes.
Qui sap si aquesta imatge d'oliveres de capça rotunda no s'acabarà fent molt rara, atesa la força que va agafant la tendència a les plantacions intensives, per allò de que, si no és així, no val la pena cultivar; és clar, abans els pagesos eren tanoques.
Vall del Tenes, en termes escarits, perquè el qualificatiu de 'riu' potser semblaria pretensiós. Oliveres argentines i tofudes; parades tendres d'horta; nuesa hivernal i dreturança espiritual -lombarda-, en els polls encuixats; matolls mediterranis aclofats; i parets de roca rossegades. Una seqüència no pas gaire fàcil de polsar.
Vessants magres amb prou feines emmatats de romerars -encuny propi obligat- amb arbocers. Això passa quan els incendis són repetits, recurrents. El tapís verd apagat és la brolla de romaní o romerar.
Potser no són gaire atractius, però aquests romerars fan un paper cicatritzant essencial -i al darrera, o al davant, hi ha les formigues, ciclòpies constructores de paisatge. Apunt darrer que ens porta un record del genial E. O. Wilson.
Els gresos són engrunadissos i fan sécs ombradius.
Branc hivernal de Juglans regia L., amb dues menes de borrons, vegetatius i generatius, aquests darrers d'aments masculins, en forma de pinyeta cònica. Observeu-hi, a la cicatriu foliar, els tres feixos vasculars, ben diferenciats; en canvi, cap lluc de flor femenina, mancament normal, atesa la proteràndria dominant en moltes varietats de noguera.
JUGLANS: UNA MANERA DE FER DRECERA
No totes les flors es fan en rams del mateix període. A la imatge hi veiem dues branques de l'any d'una noguera, amb dos tipus de borrons. Els cònics i estrobiliformes són d'aments de flors masculines. Els altres són dels propers rams, del següent període vegetatiu.
Així doncs, els aments masculins es fan damunt de 'fusta vella' i, per tant, tenen una part del camí ja feta, com escau a un arbre normalment proterandre, amb flors masculines que s'anticipen a les femenines.
Els altres borrons, dels rams de primavera, són mixtos: donen ramells, fulles noves i les flors femenines.
S'hi observa un detall interessant: la petja de les fulles caigudes porta tres grups de feixos vasculars, un de principal, el central, i altres dos de laterals, menors. Correspon a la secció lobulada i canaliculada del pecíol.
El Tenes, buc rocós que per a nosaltres és un misteri, si més no, les surgències d'aigües minerals.
Els amics Jordi Cebrián, Cèsar Pedrocchi i Olga Barceló, del cenozoic, com els gresos conglomeràtics. El passeig el vam fer el 18 de desembre passat, fa quasi un mes.
A més del romaní i la canyaferla, en els terraprims hi fa un paper molt destacat l'andropogònia fredeluga Heteropogon contortus (L.) Beauv. ex Roem.
AUTUMNE: HETEROPOGON CONTORTUS O PRESCINDIR DEL MASCLE
Si aneu al massís de Sant Llorenç del Munt hi podreu veure, als terraprims de les roques més solelloses, els fenassars d’una gramínia de filiació africana que ara, a l’octubre, exhibeix una gran abundor d’espigues florides, d’un color molt intens, d’un vermell mineral, rovellat, entre mangra i porpra, barreja del color vinós dels estigmes plomosos i el de les glumes i arestes, de color del coure. Però si us pareu un moment a observar-les, podreu veure-hi llucs suggeridors d’alguna anomalia. Les espigues són femenines en la majoria dels casos, però en les que duen anteres, que també n’hi ha, s’hi pot veure, fora que siguem molt lloscos, que són xarbotes, buides, desanimades, com la pelleringa de la salsitxa que buidem quan volem fer, per exemple, pilota o macarrons amb carn picada.
Es diu que en Heteropogon contortus hi ha apomixi apospòrica. Sembla que en moltes gramínies hi ha la ‘drecera reproductiva’ de l’apospòria, un tipus de partenogènesi o formació de l’embrió sense confusió dels gàmetes. Així s’aconsegueix prescindir de la concurrència de la part masculina, el pol·len contingut a les teques, si és que en realitat se’n genera. Potser aquests estil de fer ‘fotocòpies biològiques’, sense incorporació de variabilitat genètica, és escaient per a una planta que s’ha adaptat a la perfecció a viure en un ambient molt ben definit: els terraprims dels conglomerats hipertèrmics, sotmesos a unes solrajades estivals inclements. És ara quan millor es pot veure: pugen frescos els nous plançons, amb dreturança i les fulles ben gerdes, mentre que les tofes revellides i palloses són entreviades de les fulles tendrals, emergents, dels nous fillols de tardor. Doncs sí, fins i tot els magristons fenassars dels codolars empedreïts tenen la seva ufana. Ara, a l’autumne, quan l’aire i la llum es morigeren.
29 d'octubre de 2021.
L'abundància de l'esponerosa umbel·lífera Ferula communis L. és notable. El gran edifici vegetatiu d'aquest hemicriptòfit comença a desplegar-se a la tardor, com tantes altres herbes de cicle llarg i bona talla. Potser seria Ferula communis (Pau ex Vicioso) subsp. catalaunica Sánchez Cuxart et Bernal. Per a la propera primavera volem examinar exemplars d'aquesta apiàcia, per tal de veure si la discriminació infraespecífica és possible; no sembla gaire clara la taxonomia de la fèrula. Voldríem fer-la acarant les de Sant Llorenç amb les d'aquest espai.
Coneixedor de la zona, en Cèsar ens ensenya aquest espai, acollidor del que anomenem, llicenciosament, criptohidròfits. Replanell de roca obert al tirat d'un barrancó, amb una magra llepada de detrits i forma una mica còncava, propici per a plantes adaptades a la negada temporal.
Sense entrar en detall, hi veiem plantes dels gèneres Carex, Juncus (possiblement J. buffonius i un altre) i Lythrum.
Recentment vam dedicar un capítol a aquesta falzia glandulosa.
Quan una capa sobresurt fent barbacana, suposem que la capa inferior es desgasta més fàcilment. Aquí es veu el contrast de materials, l'erosió en els gresos conglomeràtics de primer terme i la tendència a trencar-se en bocins de les calcàries de sobre. L'abundància de fractures pròpies de les calcàries és més propícia per a l'arrelada de plantes fissurícoles -casmòfits.
Protecció i respecte. S'hi aprecia el contrast, no només cromàtic, que hem comentat. Les penyateres ofereixen racons penjats que són nínxol apropiat per a les niuades d'aus, com ara falcons i àligues. Aquest tossal bonyegut que presideix el poble de Riells, amb més grops que soca d'olivera, ha acollit algun exemplar d'àguila cuabarrada. Voler protegir una àguila sembla plausible. Ara bé, potser no caldria fer-ho si no es permetessin, en general, les agressions al medi, com si fos una cosa normal.
Sabadell
Text i fotografies: © Romà Rigol