Molses i altres llucs de les obagues de la Tolosa (i 2)

Briòfits. Vam deixar el primer capítol d'aquestes obagues quan fèiem atenció a algunes molses. En algunes comunitats forestals les molses hi poden fer un gran paper, com ara en aquestes obagues, al bosc, a les clarianes, marges, etc. És natural, doncs, que aquest paper sigui destacat, tot i que ho fem com a simples observadors encuriosits.

≡
Relació d'alguns briòfits -molses i hepàtiques- de la zona, copsats amb l'ajut de l'amic Cèsar Pedrocchi:

• Eurhynchium striatum (Hedw.) Schimp.
• Plagiomnium undulatum (Hedw.) T.J. Kop.
• Ctenidium molluscum (Hedw.) Mitt.
• Rhytidiadelphus triquetrus (Hedw.) Warnst.
• Hypnum cupressiforme Hedw.
• Neckera crispa Hedw.
• Fissidens sp.
• Metzgeria furcata (L.) Dumort
• Radula complanata (L.) Dumort
• Frullania dilatata (L.) Dumort
• Lejeunea cavifolia (Erhr.) Lindb.

≡

Rhytidiadelphus triquetrus (Hedw.) Warnst. s'agrada dels sòls humits i humífers.
≡

A l'escorça d'aquest faig s'hi feien unes barrufes molt curioses, de la mida d'una avellana, aparentment dotades d'hostíol. Al voltant de la del mig hi ha un petit clap de l'hepàtica Radula complanata (per a més detalls introduïu el nom al cercador del blog), molt comuna a les corfes de diversitat d'arbres.
≡

Neckera crispa Hedw. entra en el grup de les molses distingibles a bell ull, fins i tot per als lloscos, com nosaltres.
≡

Miquel Jover, a la primera fotografia de dalt (de l'arxiu personal, d'una activitat hivernal), i Cèsar Pedrocchi, a la segona, són els principals impulsors del grup de briologia de 'Flora Catalana' (floracatalana.cat), associació de divulgació de la fitologia catalana, articulada territorialment en grups locals. La secció de briòfits (vegeu-la a la pestanya superior de la pàgina web) ja fa molt bona fila.
La col·lecta de dades i imatges de les molses del nostre país és un projecte molt ambiciós que forçosament haurà d'allargar-se un bon tall de temps, més encara si es considera que totes les activitats de l'associació les fan voluntaris que no compten amb cap altre buf que no sigui l'afecció i  la passió personals.
≡

Loeskeobryum brevirostre Fleischer (=Hylocomium brevirostre [Brid] Schimp.), la mateixa molsa de la imatge anterior, determinada per C. Pedrocchi.

≡

Loeskeobryum brevirostre Fleischer. Imatge de detall dels fil·loides, llargament acuminats i una mica amplexicaules (en diuen de base cordada quan fan dos lobulets o orelletes, als costats externs, un pèl ondulats, com uns farbalans). Fotografia: ©️ Cèsar Pedrocchi.

≡

Geranio-Fagetum. Fageda molsosa amb gerani nuós, a l'obaga del turó de Bumarencs. Mancada de trumfos paisatgístics, la zona és soliua i verna.
≡

Metzgeria furcata (L.) Dumort. és una hepàtica comuna en llocs humits i ombrívols.

≡

Ctenidium molluscum (Hedw.) Mitt.
≡

Aquí i allà es troben fragments de ramells tendres, caiguts al terra, possiblement escapçats per l'impacte de la pedra d'alguna pedregada. És sabut que a les comarques del nord-est del Principat els rams d'aigua rampelluts i les pedregades estivals no hi són pas rars. En aquestes fulles hi veiem llucs del roure de fulla gran Quercus petraea (Matt.) Liebl.

≡

Molinia coerulea (L.) Moench subsp. arundinacea (Schrank) H. Paul. Indicador d'humitat edàfica, molt abundant en aquestes obagues.

≡

Jonquereta. Indret on el torrent de la Tolosa recull, per la dreta, les aigües del profund i tenebrós clot de l'obaga del turó de Bumarencs. El pas és prou infreqüent per a permetre que s'hi faci una jonquereta alineada, amb jonquets i altres plantes higròfiles.

≡

Juncus inflexus L. fa una beina basal atropurpúria i lluent. De color glauc, és el dominant a la fotografia anterior, d'ambient.

≡

En aquest conflent aigualós, on les aigües romancegen i s'adormen, hi ha escabioses, esbarzers, jonquets, epilobis, centàurees, molínies, sargues, cues de cavall, etc. Aigües somes i netes, bones per a amfibis, espiadimonis, etc. Les tiges ajagudes donen fe del temperament rampellut del torrent.

≡

En la foscor del clot se sent, fent una boïga al silenci, la bonior del pas rabent del llarguerut espiadimonis, mentre va fent, aigües avall, ràpides i successives postes, blegant el cos a flor d'aigua. Les molses epífites, enceses pels raigs de llum escoladissos, folren cames d'avellaners i boixos, aquests morts, per la falena destructiva Cydalima perspectalis. Els espais acotxats i humits són el seu ambient.

≡

Juncus articulatus L. florit.

≡

Centaurium pulchellum (Swartz) Druce. Aquesta gencianàcia de nom tan polit i de talla petitona viu en espais amfibis, ocasionalment molls o negats.

≡

Restes del clos d'hivern. Com una gabardina xopa, pengen dels nusos de la branqueta de faig les beines courenques dels catafil·les que emparaven els rudiments de fulles i ramells. Cada borró dona un ramell novell; més rarament una sola fulla, com veiem en diversos nusos d'aquesta branca.

≡

Clematis recta L., abundant en aquesta zona.

≡

Equisetum telmateia Erhr., planta rizomatosa que sol fer claps o colònies de llucs dreturosos.

≡

Dos càrexs boscans. C. sylvatica Huds., a dalt, i C. remota L. a baix.

≡

Carex remota L., de boscos molt humits, de fondal i ribera, amb l'aigua del subsòl a poca fondària.

≡

Centaurium sp. Possiblement proper al C. erythraea de Rafanisque, no coneixem prou bé aquestes gencianàcies per a passar aquest llindar.

≡

Una de les moltes plantes que duen l'etiqueta de bada-rocs: Pimpinella saxifraga L., umbel·lífera de floració tardana, tret habitual en els tàxons de la família.

≡

≡

Fruits de la matafaluga Pimpinella saxifraga. En aquestes umbèl·lules hi han fruitat només algunes flors. En aquesta família sovint hi ha plantes que fan tres o més tipus de flors: unes veritablement hermafrodites, que fruiten i granen; d'altres d'hermafrodites que es captenen com a masculines; i les masculines.
Tot plegat probablement relacionable amb la geitonogàmia, la fecundació dels primordis amb pol·len provinent d'una flor del mateix peu, que en les umbel·líferes podrien ser flors veïnes, les del costat mateix.

≡

Fruits brillants, encara no del tot secs, de la matafaluga gran Pimpinella major (L.) Huds. Encara no tenen les costes marcades. Les fulles són pinnaticompostes. Folíols fortament dentats. Planta característica dels prats de dall, ordre Arrhenatheretalia. Abundant en aquest espai, és una planta pirinenca i de les comarques humides del nord-est.
≡

Phallus impudicus L. Fa una fetor amoniacal, de pixats, més que no de carn putrefacte; ens ha evocat la de l'orquídia Neottia nidus-avis. Si la sentor de carn morbosa indica maduració de les espores, potser aquest peu encara no estava del tot a punt.

≡

Tussilago farfara L. és una composta abundant en talussos i marges humits, d'escassa o nul·la vegetació. Argilícola, precursor i indicador de remoció.

≡

La labiada higròfila Salvia glutinosa L., de tardana floració -enguany ha florit a l'agost/setembre-, és una de les plantes més abundants i característiques de les clarianes i vorals d'aquestes obagues. Característic de l'aliança Aegopodion podagrariae Tüxen.
≡

Humit? Alnus glutinosa (L.) Gaertn és un arbre de ribera, però els de la imatge no són arbres ni som a cap ribera. Són plançons arrelats a la vora del camí. En el primer capítol dedicat a aquest espai ja hi vam destacar aquest aspecte, la presència abundant de plantes de llocs humits o molt humits, i vam relacionar-ho amb el clima de la regió i el tipus de substrat,  peculiar combinació d'argiles i sorres.
Però, ben mirat, no l'entenem pas gaire, aquest tema. D'acord que per ara són plançons i que caldrà veure com evolucionen, però el vern necessita, a més d'humitat edàfica molt elevada, que sigui més o menys constant o poc fluctuant.
De manera que tampoc no tramuntarem aquesta carena, per a veure'n llucs més clars. Només ens queda un darrer recurs, el que anomenem factor fantasma: que les boires siguin un element constant o molt habitual en aquest paisatge.

≡

Riera de les Llosses, tributària del Ter, del marge dret. Cabal just per a passar a gual, sense sucar.

≡

Les aigües van gratant els marges dels camins, mentre que el mantell vegetal, amb un entramat de sustentació més ben travada, forma una cornisa característica. Passa això en molts ambients, quan hi ha un sòl ben articulat.

≡

Al llarg del camí hi trobem abundants plançonets de l'arbret Rhamnus frangula L. (=Frangula alnus Mill.), ja recollit en el capítol 'La ribera de la riera de Vallfogona'.  Tot i que podria semblar poc distingible, més encara en aquest estat incipient, d'aquest arbret en són força característics els trets: tija roja, quasi vinosa, amb lenticel·les marcades, allargades, afuades; integritat foliar; nervis secundaris que no atenyen la vora de la làmina i es relliguen entre ells, a prop del marge (nervació camptòdroma), ja molt més finets, de mal veure a bell ull. Les fulles són alternes, setinades o lluents al dessobre, mats i més clares al dessota. D'aparença glabèrrima, en realitat el pecíol i els nervis són, al revers, pubèruls.

≡

Cancellatus. Daucus carota L. No per ser molt comuna deixarem d'esmentar aquesta umbel·lífera, molt abundant en els camins de la zona. És molt curiós el capteniment de la infructescència de la pastanaga silvestre. Tots els radis de la umbel·la es bleguen cap al centre, tot formant un entramat cancellatus, clarer com una gelosia.
≡

Torilis japonica (Houtt.) DC. Fulles i infructescència. Per a diferenciar aquest torilis de muntanya del camperol cal atendre a detalls anatòmics com ara les bràctees.

≡

El camí de la Tolosa passa a frec de la casa de les Arenyes. Com ja ha estat comentat, la fageda amb gerani nuós Geranio (nodosi)-Fagetum de J. Vigo i J. Gil és una comunitat forestal molt definida per la topografia, pròpia d'obagues, bucs i sots.

≡

Esponerosa vorada de bosc a prop del barranc que neix als peus del turó de les Basses. Faig, avellaner, boix, esbarzer, sanguinyol, tell de fulla gran, fràngula i diversitat d'herbes de vorada. Eupatorium cannabinum L. hi té una gran significació. Precisament Font Quer posa aquest tàxon, en el seu magistral 'Diccionario..', com a exemple de geitonogàmia.

≡

Conopodium majus (Gouan) Loret. Pètals profundament fesos o lobulats, una mica blegats, evocadors d'uns farbalans. Flors una mica asimètriques, perquè els pètals encarats a l'exterior de la umbèl·lula són un punt més grans que els altres.

≡

Lycopus europaeus L., labiada de llocs mollerosos i negats.

≡

Fulles pinnatífides o fortament inciso-dentades, amb petits segments inferiors independents -pinnatisectes.

≡

L'om de muntanya Ulmus glabra Huds. fa la fulla com la d'un avellaner que hagués estat estirada. Atenuada inferiorment, obovada, acuminada i irregularment dentada.

≡

Esllavissada que ha tallat el camí de la Tolosa. Les solsides no són rares en terrenys argilosos. Les partícules fines poden retenir importants volums d'aigua que augmenten l'empenta cap avall del terreny amarat.

≡

En aquest Cornus sanguinea L. fruitat hi veiem les primeres manifestacions de caràcter tardoral.

≡

Tamus communis L. Fulla cordada, palmatinèrvia, amb els nervis que es corben cap amunt sense atènyer la vora, tots relligats amb petits nervis travessers.

≡

Poblament del casmòfit calcícola Ramonda myconi (L.)  Rchb. Roques calcàries humides, normalment d'obaga, molleroses o regalimoses. Hi ha també petites falgueres i un bon tapís de briòfits.
≡

Al centre, peu foliós d' Asplenium fontanum (L.) Bernh.

≡

Al centre, Asplenium ruta-muraria L.
≡

La vena major del paisatge de la zona és la riera de les Llosses. Imatge presa al camí de les Arenyes. La ribera té tot de llucs d'haver estat inundada, possiblement més d'un cop. L'any és, per ara, molt plujós.
≡
Sabadell
Text i fotografies: ©️ Romà Rigol