Introducció
Els darrers mesos hem fet algunes passejades pel massís de Sant Llorenç del Munt i n'hem fet una bona arreplega d'estampes. En els relleus de conglomerats el rocam hi té un gran protagonisme. Aquest recull d'observacions és una aproximació al capteniment del rocam, més o menys eclèctic, i la decisiva influència que té en el mantell vegetal.
Bona part de la força i de l'atracció dels massissos de conglomerats rau en això, en el rocam emergent i escarit, suggeridor d'un essencialisme virtuós, elevat.
Els massissos de conglomerats: Sant Llorenç, Montserrat, Montsant, Montclar, etc., són eminentment rocosos. Bona part del relleu apareix despullat, sense cobertura vegetal o amb una cobertura molt migrada.
Es veu molt bé a les parts més elevades. En aquest fenomen, la manca de cobertura vegetal, hi intervenen diferents factors i en grau també diferent. Creiem que un factor molt decisiu és la compacitat del rocam.
 |
| Figura 1 |
Figura 1. Massís de Montserrat vist des de l'Alt Penedès. Cada tipus de conglomerat té unes característiques pròpies. El de Montserrat té un ciment fortament calcari i dona formes enèrgiques. És el relleu montserratí, digitiforme, també qualificat, encertadament, de relleu 'fúngic'.
 |
| Figura 2 |
Figura 2. En els capítols d'aquesta sèrie hi considerarem, però, el rocam del massís de Sant Llorenç del Munt. La imatge il·lustra com la vegetació arbustiva arrela als replans dels nivells gresencs i argilosos, fins i tot resseguint-ne els sécs. Es tracta d'una bosquina (màquia) molt ben caracteritzada, formada per boixos, càdecs, sabines i alzinastres (o carrasques rabassudes), totes plantes llenyoses micoríziques, de gran resistència i metabolisme molt sobri. A la perifèria de la bosquina hi ha una brolla d'estepa blanca, que dona pas a les plantes comofítiques dels terraprims i codines.
 |
| Figura 3 |
Figura 3. Una paisatge de tot o res. Aquesta és la impressió que fa els massís de Sant Llorenç i la justificació és eminentment litològica: la vegetació prospera a les bandes de materials més tendres, que són els gresos i les argiles. Travessa aquesta imatge una faixa de bosquina, a compte d'una d'aquestes bandes de materials favorables. De tirat transversal o oblic al de les capes de sediments, hi ha els nínxols de refugi de les diàclasis, al principi simples discontinuïtats sense desplaçament, però a la llarga i a causa de la meteorització de l'aigua que cola per aquestes fractures, s'acaben produint traus profunds que són reblerts de materials d'alteració, amb tots els avantatges dels espais acotxats: són ombrosos, receptors dels materials fins, de fàcil remoció, i de l'aigua d'escolament.
 |
| Figura 4 |
Figura 4. Matollar de boix arrelant en una capa argilosa, a frec del rocam massiu i nu, al peu de la gran barrufa del Montcau. La polarització és encara més marcada a les parts més elevades, on el rocam presenta grans extensions de pendent fort i parets que cauen a plom; les condicions ambientals pròpies de l'alçada, d'altra banda, bandegen una part important del component florístic mediterrani.
Conscients de la plena exposició de la vegetació de codina a elements destructors, els gestors del parc han fet col·locar alguns rètols per informar que a la pujada al Montcau cal no apartar-se del camí balisat amb cordes.
Cal tenir en compte que la vegetació de les codines té alguns atributs molt destacables: allotgen alguna espècie endèmica de distribució molt limitada i tenen un paper preciós i cabdal en el control dels processos erosius i en la formació de sòls inicials.
A l'hora de valorar aquest tipus de relleu-paisatge, considerem alguns punts clau. Són els següents: compacitat; rodonesa; pendent i argila. L'excursionista i l'observador ho comprova fàcilment. A Sant Llorenç hi ha grans extensions de rocam continu i massiu, sense trencaments ni escletxes visibles. Els conglomerats són massius i compostos de materials heterogenis, de talla diversa. La presència a la roca de detrits de mida petita i de materials argilosos li proporciona força resistència enfront dels fenomens de tensió i distensió. El rocam no presenta gaires trencaments ni esquerdes visibles. Els materials que es desenganxen i disgreguen queden solts i, si hi ha pendent, s'evacuen fàcilment.
 |
| Figura 5 |
Figura 5. Intercalació, entre els conglomerats compactes, d'estrats prims de roques sorrenques -gresos- i d'argiles -lutites-. L'erosió diferencial forma els típics sécs horitzontals en el rocam, imatge molt característica del massís. Els granets de sorreta disgregats són fàcilment evacuats amb l'acció del vent. Aquest és el germen de la marcada polarització -litològica i topogràfica- d'aquest relleu: el rocam emergent despullat aflora entre canals i fondals atapeïts de bosc. És la imatge típica del massís, clapejada i pigallada. Clapes de boscos i bosquines escampades en un marc de roca nua, d'aspecte homogeni.
La vegetació a claps està controlada per la topografia. En espais favorables per a que s'hi acotxin materials d'alteració, la vegetació hi prospera. En espais de perfil panxut o convex, la retenció hi és molt difícil. Són els que habitualment no porten cobertura vegetal.
 |
| Figura 6 |
Figura 6. Andropogònies hipertèrmiques. Els albellatges s'agraden d'espais ben oberts i exposats sense atenuants a les solrajades. Heteropogon contortus, l'Albellatge contort, fa fanaleres a les codines de mitjana i baixa altitud, no a les més altes, poc adequades per al seu temperament fredeluc. S'hi aprecien les tofes que fa, de color de palla torrada a l'hivern, normalment aplegades en grups, però amb un espaiat entre peus molt característic. Espaiat propi de plantes de llocs àrids, perquè, donada la magresa del sòl, les plantes han d’estendre les arrels cap als costats, per poder capturar el màxim d’aigua possible. Roques d'Aguilar. 23.12.2018.
 |
| Figura 7 |
Figura 7. Els albellatges necessiten, per arrelar, la presència de materials disgregats fins, materials que ells mateixos i gràcies als seus manats de tiges i brins fasciculats, tendeixen a retenir i fins i tot a agregar, com veiem en aquesta imatge hivernal d'un replanell molsós, on la llepada de terra que hem descobert té la plasticitat pròpia de les partícules fines. A l’entorn de l’Albellatge contort el sòl no és ja un sòl geològic –litosòl-, sinó que conté sorreta i partícules més fines capaces de retenir humitat i fins i tot prendre plasticitat cohesiva. La presència de molses abunda en el procés edafogenètic. Per això creiem que els Albellatges sensu lato –Heteropogon i Hyparrhenia- tenen un important paper en la recuperació d’espais denudats.
 |
| Figura 8 |
Figura 8. Rabassa regruada de romaní, a l'empara d'un graonet. Típica estació un punt protegida, favorable per a la retenció de materials. El temps que tarda un nen en fer-se adolescent és suficient per a que una mata de romaní prengui aquest aspecte tan revellit.
 |
| Figura 9 |
Figura 9. En aquest esquema hi hem volgut representar algunes diferències entre l'evolució dels conglomerats i altres roques sedimentàries. Entre el substrat rocós o roca mare i el sòl superficial hi ha el mantell o nivell d'alteració, és a dir, on s'esdevenen els processos físics i químics que fragmenten la roca mare. Aquí hi tenim una primera diferència, perquè si el conglomerat no té fissures -línies de debilitat- es capté com un bloc massiu sotmès, només, a l'alteració química dels components i, sobretot, de les partícules del ciment. En segon lloc, si els fragments de roca són poc o molt cantelluts, el conjunt del mantell d'alteració tendeix a la immobilitat; ben al contrari, el conjunt de còdols desagregats, comparable a un tarteret de patates, no té gaire estabilitat.
Si hi considerem els aparells radicals de les plantes, concorren en el mantell d'alteració, tot envoltant-ne (engrapant-ne) els fragments, contribuint-ne a la fixesa, estabilització i conservació del sòl vegetal. Però l'escassesa d'anfractuositats, grenys, forats, badius, clivelles... dificulta l'ancoratge de les arrels.
Si el mantell d'alteració no és res més que un conjunt de còdols solts i fragments de roca disgregats, l'arrapada de les arrels és més feble.
També cal considerar-hi els materials fins, argilosos, imprescindibles per atorgar un mínim de fixesa i pesantor al sòl. Sense el component argilós, els materials disgregats són movibles i s'esdevé més fàcilment la denudació.
El mantell vegetal és especialment feble per escassesa de materials fins i per la feblesa de l'ancoratge. La vegetació progressa arrelant en un sòl inestable i poc travat. El paquet sòl-vegetació té un cert caràcter manllevadís i és especialment sensible, si hi ha pendent, als fenomens de desplaçament -corriment- per gravetat. Sobre el component argilós, serà bo de reportar una nota (nota) del botànic Pere Montserrat:
"El suelo sin arcilla no puede mantener (en nuestro clima de verano seco) a la encina, y, ..."
Aquesta flora clàssica, referent de la flora catalana, la podeu trobar en aquest enllaç, en la reedició publicada per la caixa d'estalvis Laietana, de Mataró.
Sabadell
Sabadell
Textos i fotografies: © Romà Rigol
