Monistrol de Calders. Moianès. 13.8.2019.
Apunt de geografia física. Entremig del Pla de Bages i l’altiplà del Moianès (Moià i Castellterçol) hi ha un retalló de país no pas gaire petit, puntualitzat pels pobles de Talamanca, Monistrol de Calders (1) i Granera, tot corrugat per una xarxa de sots molt actius, que tenen forma de canal esglaonada de roca. Aquests sots i rieres són els desguassos d’un territori inclinat cap al Llobregat i entreviat de capes sedimentàries de partícules de mida diversa, entre les quals n’hi ha alguna d’argilosa, impermeable (2). Els boscos i els materials sorrencs fan d’esponja, mentre que les argiles –limolites- possibiliten una bona circulació superficial de l’aigua pels sots i rieres que tenen dos trets de caràcter oposat: la inclinació del Moianès proporciona inèrcia i empenta, però la fesomia esglaonada de les lleres l’esmorteeix i emmorralla tot un rosari d’embassades d’allò més apropiades per a aprofitaments ara ja caducs, com ara els molins fariners. Aquesta ha estat doncs, la impressió més favorable: tot i la sequera severa, la regió és molt rica en aigua. Però, llavors, per què aquest territori, actualment un tapís forestal en procés de regeneració, té una vitalitat tan migrada? No hi ha gaires alternatives: per la crida de la plana i el fum (3).
Un tomet per la història. Amb això lliguem perfectament amb les entrades dedicades a la fil·loxera, perquè, com sabeu, aquest pugó va marcar la vida de diverses generacions de persones vinculades a l’agre. Assagem de fer-ne un resum. L’afectació inicial de la plaga, en territori francès, va anar provocant una creixent demanadissa de vi, fins a l’extrem que el govern francès va haver de permetre’n l’importació, mitjançant disposicions legals expresses. Catalunya va experimentar una expansió de la vinya descomunal; mitjançant el sistema que vam reportar a l’entrada ‘Sant Llorenç del Munt, dinamisme i erosió III’, o sigui artigant la terra, es van plantar vinyes als llocs més insospitats, especialment al Bages, comarca vitivinícola per excel·lència (4). Però les clatellades també s’estenen i difonen, com els llucs de l’esbarzer. Si l’esbarzer no s’atura davant d’un mur o d’un talús, tampoc la serra pirinenca no va deturar la plaga del pugó ultraoceànic que s’estenia com una taca d’oli.
La desfeta. Mortes les vinyes, hi havia dues opcions: replantar amb peu americà o l’abandonament. Com és lògic, moltes d’aquelles parcel·les marginals que es van plantar de vinya en el període de gran demanadissa, foren les primeres en ser abandonades i, en molt casos, plantades de pins bords (5). Com documenta detalladament Llorenç Ferrer en els seus estudis, la desfeta del terrer coincidia amb la crida de la plana i el fum, sobretot la puixança del tèxtil, sempre, en qualsevol cas, febroses i fabrils activitats arraulides a prop de rius i rieres. El poblament iniciava, així, el camí de la polarització demogràfica que marcà i marca definitivament la vida del país. Abandonat el terrer secaner –oli i vi-, quedava encara, ultra alguns parracs de terra campa, la possibilitat d'aferrar-se a la indústria generada a cops de roda d’aigua, la llana, la farina...
L’evolució del bosc. No podíem, és clar, justificar o comprendre la gran extensió actual de les bosquines i els boscos, en ple procés de regeneració, sense fer, prèviament, aquest petit però apressat tomb per la història. I, de passada, aprofitem per escolar-hi un parer: és precisament aquesta continuïtat de grans extensions de boscos, típica d’algunes comarques del centre de Catalunya, el que de totes totes s’hauria d’evitar, per tal de no fer possible la desfeta dels grans incendis de massa. Es parla molt de l’enllardufada i escullosa qüestió de la gestió forestal, però creiem que encara és més prioritari trencar aquesta temerària i perillosa continuïtat de la massa forestal (6).
Talls i forcalls. Embassada de la riera de Sant Joan a l’altura del pont del Rector. El poble es troba situat als entreforcs de tres rieres: l’esmentada de Sant Joan (sector llevant), la de la Golarda (sector nord i nord-est) i la de l’Om, al barri del Solà, al sud. Les rieres han deixat al descobert les parets verticals d’algunes terrasses, tal com veiem al lluny, darrera del pont. En aquesta paret clourem el petit recorregut que proposem avui, fet amb l’arreplega escadussera d’uns pocs temes. Dediquem aquest petit report als amics Laura Marí i Albert Herrero, que van contrabalancejar el nostre deler deturador amb el seu, d'experts trescadors sense brida.
Baga de Saladic, al marge esquerra del sot de l'Arç, molt a prop del poble. Rouredes de regeneració que donen fe de la bona qualitat del terreny, amb capacitat per retenir frescor i humitat.
Una sabata que no roda. Les margues tenen molta significació a la zona, donant estampes desolades com aquesta. L'erosió en margues és un tema conegut a les comarques del Ripollès, Osona, Lluçanès i Moianès. És una roca trencadissa, friable i inestable. L'aliatge entre carbonat i argila té problemes: la remoció del carbonat tapona tota la porositat i l'argila encara accentua més el segellat. Així es crea un substrat de molt baixa permeabilitat que, a més, té una forta tirada a la inestabilitat. Tot i això, potser mai no entendrem per què aquest tipus de terreny és fins i tot inapropiat per a l'estament monacal, farigola, crespinells, etc.
Lysimachia ephemerum és una primulàcia grossa, pròpia de riberes i jonqueres. Són moltes les plantes ribera que es vinclen cap a l'aigua; expressen, així, un vincle molt afermat que permet a les plantes esbarriar fruits, diàspores, llavors i fragments vegetatius. Les capselles rodones d'aquesta Lisimàquia blanca, encara ben tancades, semblen ben preparades per amollar a l'aigua les llavoretes.
Detall del fruit de la Lisimàquia blanca. És una càpsula badadissa, polisperma.
El 'patró de les cel·les de rusc' és una constant a la natura. El trobem en l'ornamentació de llavors o bé, com en aquest cas, més irregular, en l'encaix de l'aplec de les llavors de la Lisimàquia, quan encara es mantenen reunides, pel mucílag que les agermana. Llavoretes polièdriques, amb una cara, la de la imatge, irregularment pentagonal, amb una aleta a tot el marge.
La gala del Sanguinyol. Cecidi irregular, en forma de boteret, amb una part apical allargada, en forma de nas, sobresortint a l’anvers, una part mitjana globulosa i una altra d’inferior troncocònica, truncada i bonyeguda, com el cosit de la cama d’un bot. Inclou diverses cambres –lòculs- allargades, de parets molt carnoses. En alguna cambra hi vam veure una larva petita, grassona i de color taronja pujat. Es tracta d’una mosca –dípter- de la família dels cecidòmids, mosquetes d’uns pocs mil·límetres tan sols, banyudes, potallargues i esprimatxades. Sembla que molts cecidòmids són cecidògens. Oligotrophus corni en la nomenclatura de Vilarrúbia. Actualment es reporta amb el nom Craneiobia corni. Dípter cecidògen associat a Cornus.
A dalt hi veiem l'article d'aquest cecidi en l'obra d'Antoni Vilarrúbia consignada i enllaçada a l'entrada 'La Fil·loxera viu a les bardisses'. A baix, una larva de mosqueta de color taronja.
Els dos massissos de conglomerats, Sant Llorenç del Munt, al sud, i Montserrat, al sud-oest, des del Pla de Trullars, amb vegetació secundària de brolles, màquia i pinedes. Gresos i calcàries de color falb i clar.
Margues fossilíferes grises, amb capes fines molt trencadisses i molt propenses a la denudació. La roca sense sòl és eixorca; en canvi, el sòl argilós reté humitat i es propici per a les plantes argil·lícoles, com ara el Roldor Coriaria myrtifolia, molt abundant per la zona de Trullars. Cal considerar, però, que aquest arbust es va plantar al Bages, com a planta molt rica en tanins.
Retall del treball de Llorenç Ferrer 'De la pell a la seda i de la seda al cotó, passant per la vinya i l'aiguardent. L'aprofitament de les oportunitats econòmiques a la Manresa del segle XVIII'.
Exhauriment estival. Som a mitjans d'agost i el dèficit hídric mantingut durant un període tan llarg es pot percebre en el fullatge esgrogueït dels roures (Quercus faginea).
Sequera severa. El romaní arriba a la depressió de l'Ebre. És una mata xeròfila que suporta notables graus d'aridesa, de manera que el to groguenc d'aquests exemplars ens indica de manera inequívoca que el sòl s'ha mantingut completament eixut per un període llarg.
Jonquera de Jonc negre Schoenus nigricans a la riera de Sant Joan. És una ciperàcia de tosqueres, carbonat càlcic precipitat damunt de romanalles de tota mena. Les rieres enllosades són un tret característic de bona part d'aquest gran interfluvi, l'esquena d'ase que separa el Bages de la cloterada d'Osona.
El Capferrat Cirsium monspessulanum és una planta molt present en tota mena d'espais de sòls humits o molt humits. Els involucres són ovoides; les bràctees tenen l'esquena sobresortint i projecten ombres que poden evocar les de les costelles dels cactus. Duen espines simples, negrenques, a la punta. L'indument de la tija és molt curiós; és un embull de pèls finíssims, molt arrissats o cargolats, i aplicats, de recobriment molt irregular.
Ales decurrents a la base de les ramificacions, amb espínules força separades.
El Poliol Mentha pulegium és una menta molt popular, per les reputades virtuts medicinals d'aquesta herba aromàtica de llocs humits. El més desconcertant d'aquesta menta és l'olor. No és pas mentolada i ens evoca substàncies que preferim no puntualitzar. És un gènere difícil, perquè les diferents espècies, silvestres o no, es poden hibridar.
El gènere Carex també està especialment associat, bé que no pas exclusivament, als espais humits. Aquest petit càrex de fructificació de color groc no fa ni un eixem de llarg i forma uns manats densos de tiges i fulles -cespitós. No cal dir que aquest hàbit fasciculat té el conegut efecte de retenir coixins de partícules i sediments a la base de la planta, aglomeració que li proporciona una bona aferrada per fer front als episodis de flux rampellut.
Carex gr. flava. Inflorescència masculina -espiga- terminal, curta. Les espigues femenines són globuloses o estel·lades, amb els utricles divergents. Bràctees finament escabroses al marge.
Retall de 'Flora Iberica' amb observacions prou interessants relatives al Càrex groc, grup de C. flava. Tenim la impressió que l'exemplar observat pot correspondre al tàxon consignat en aquest retall: Carex flava var. alpina.
Retall d'unes 'Notes de taxonomia de monocotiledònies' publicades a 'Collectanea Botanica' per Oriol de Bolòs, R. M. Masalles i Josep Vigo, on els autors hi proposen l'elevació a la categoria subespecífica del tàxon de Kneucker. Sigui com sigui, aquest tàxon: Carex flava subsp. alpina, es considera assimilable al linneà Carex flava, el càrex que millor s'avé a l'exemplar de la riera de Sant Joan, si no fos que, com podeu llegir en el retall de 'Flora Iberica', "los morfotipos asignables a Carex flava stricto sensu son extremadamente raros y parecen quedar restringidos al Valle de Arán". Bé, sol passar, la incertesa taxonòmica, en grups que potser no han estat revisats a fons. Consignem, per acabar, que la planta de Monistrol té força retirada a Carex viridula (=Carex flava subsp viridula).
Aqueni molt petit, de poc més d'1 mm, més o menys ovoide, trígon i motxo. Observeu-hi, a baix, el marge escabrós de la bràctea.
Cucs sense urc. Les parets properes al pont del Rector duen fòssils diversos, sobretot aquests en forma de cuc.
Fructificació de Tortellatge Viburnum lantana. Són drupes vermelles, lluents, finalment negres. Si considerem el procés anto-carpològic com un únic fenomen, en adonem de com n'és, de costós i llarg, el procés generatiu. S'inicia a la primavera i acaba a la tardor. Sobre la posició taxonòmica de Viburnum, podeu veure una citació de Zomlefer a l'entrada 'Una caparreta australiana i l'arròs de pardal'.
Notes i enllaços
(1) Els monistrolencs van decidir per votació, el 2015, adscriure’s la comarca del Moianès, creada el mateix any. No sabem si en això hi pot haver una reacció de refús, però està molt clar que el nostre país és com un trencadís que inclou peces molt menudes, d’articulació no sempre gaire fàcil i molt exposades al risc de l’isolament.
(2) Per als materials superficials seguim la cartografia de l’ICGC, el mapa geològic amb llegenda interactiva. És un recurs fabulós que permet saber el tipus de roca i el període geològic de cada punt amb el simple desplaçament del ratolí. El podeu consultar en aquest enllaç.
(3) L'historiador i alcalde de Navarcles Llorenç Ferrer i Alòs ha estudiat a fons la història de l'agre del Bages, en general, i potser especialment la de la vinya. Inspirat per la fiblada de la puntualització concreta i documentada, pròpia de l'historiador nat, els seus treballs tenen la virtut de recollir molt càlidament els costums i els aspectes humans de les activitats agrícoles. Com a mostra del seu estil us passem en aquest enllaç la seva memòria de doctor sobre l'agricultura al Bages. Però de més interès encara és la consulta de la seva pàgina a Internet, perquè hi té relacionats una gran quantitat d'estudis sobre la vinya, l'agre, els costums de la pagesia, etc.
(4) La plantació de vinyes allunyades dels centres de vinificació va originar la construcció de tines d’obra a peu de vinya. La topografia esglaonada, la distància fins als cellers dels pobles i el transport de sang –matxos, bast i carros-, imposaven tal retard entre la collita del raïm i l’abocament a les tremuges, que hi havia risc que el suc, enclaustrat al fons de les impermeables portadores, comencés a bullir abans d’hora. Les tines d’obra del Bages-Sant Llorenç, algunes en perfecte estat de conservació, són un patrimoni històric del tot excepcional. Llorenç Ferrer li ha dedicat un llibre molt llegidor, a aquest patrimoni.
(5) L’extensió que actualment tenen les pinedes de pi blanc al Bages cal considerar-la en esguard d’aquesta pràctica.
(6) L’any 2003 l’incendi de Sant Llorenç Savall va causar la mort de cinc persones i va deixar una clapada pelada de gran extensió en aquesta regió. Ara celebrem que l’evolució de la vegetació és bona i positiva, però ens demanem: en un territori tan ampli, arrugat i entapissat de bosc, no hauríem de fer alguna cosa més?
Sabadell
Textos i fotografies: © Romà Rigol
