13 de maig de 2020

Flors d'olivera Olea europaea L.

En el capítol d'avui hi veurem la flor de l'olivera, com s'apleguen les flors a l'arbre i com són aquestes florelles pàl·lides, discretes i suaument perfumades.
Han estat observades i fotografiades unes oliveres de jardí, del camp d'acció limitat que ens és permès.
En l'olivera hi ha una mena d'aclarida floral natural molt marcadaque fa que el percentatge de flors que arriben a fruitar sigui molt baix, de l'1/3% tan sols, segons diuen. L'observador pot veure, si no venta, la pluja de flors, blana i silent, que poc a poc va deixant el terra tot pigallat de punts blancs.
Tot i així és un arbre fecund que, quan l'arbre no té contraanyada (1), sol donar molt fruit, comptant-hi que després també hi ha aclarida en la fructificació.

Andromonoècia. L'olivera de cultiu és andromonoica, fa al mateix peu flors hermafrodites i flors masculines.
Pel que fa a la distribució, ens ha semblat que en els raïmets observats hi sol tenir predomini un tipus per damunt de l'altre.
A la imatge hi veiem la flor despullada, sense la corol·la, i, a sobre, una flor masculina. La corol·la es desprèn espontàniament, en el fenomen d'aclarida o esfullament ja indicat. Com que els estams hi van inserits, a la gorja de la corol·la, el que en resta és el calze i el gineceu, que, a ben segur, es quedarà en res. La flor de dalt és masculina; la unisexualitat la deduïm perquè no hi veiem, al defora de la gorja, el caparró de l'estigma. Efectivament, les flors masculines observades no duien gineceu ni tampoc vestigi o lluc d'aquest òrgan.

La inflorescència. Les flors s'apleguen al voltant d'una rapa (2) que es ramifica de forma molt ordenada i regular, talment com ho fa el fullatge, és a dir, oposada i decussada (3). Aquestes rapes són axil·lars, surten a l'aixella de les fulles.
Hi ha uns 4-5 nusos per raïmet. Els entrenusos de la rapa, així com les ramificacions laterals, són progressivament més curts, de baix a dalt. Les branques poden ser totes simples i portar aleshores només una sola flor, o bé poden ramar, fent-ho normalment les dels nusos inferiors, sovint només les del primer, i acaben en aquest cas en un trio de flors, en perfecta rèplica del final de l'eix principal.

Ni pop ni sardina. Ens hi hem esforçat, llucant i entreguardant un bon feix de raïmets de brancs diferents, per tal de veure'n l'evolució i poder acabar d'escatir la mena d'inflorescència de l'olivera. Però res, no hi ha hagut manera (4).
En la manera d'evolucionar la floració no hi hem sabut veure cap mena d'ordre. Posem-hi, com diu algun autor, que són raïms de cimes, però dubtem dels dos, que siguin raïms i que siguin veritables cimes.

Evolució de la inflorescència. En una inflorescència indefinida/racemosa la progressió de l'obertura va de baix a dalt. Van sorgint flors a tot el volt i com que l'eixida i l'obertura sembla dirigir-se cap a l'àpex, es diu que és centrípeta.
En la inflorescència definida/cimosa, contràriament, s'obren primer les flors terminals dels eixos consecutius i després ho fan les de les branques, situades immediatament per sota. Com que les flors semblen fugir del centre i evolucionar cap a la perifèria, es diu que l'aplec és centrífug.

El millor lluc: raïmet de címules. Hi hem vist llucs, en les rapes de l'olivera, d'anar per aquest darrer estil (aplec de tipus cimós), el de florir primer les flors centrals que exhaureixen l'eix; però són només llucs, no pas certeses. Serien, doncs, conjunts de petites cimes o címules (5).
A la fotografia hi veiem l'envacalcament entre flors propi d'aplecs de flors d'estret veïnatge, com passa, per exemple, en moltes umbel·líferes.

La flor. Tot i ser relativament menudes, no són unes flors difuses, de mal veure. Al contrari, la flor té totes les parts perfectament perfilades i distingibles. S'hi reconeixen quatre verticils: una copeta oberta, de quatre puntes, el calze; una corol·la rotàcia de quatre pètals; dos estams exserts i un pistil. Ho veurem en aquesta galeria.
A la fotografia hi veiem una flor masculina. Anteres inferiorment escotades, exsertes (situades al defora de la flor), horitzontals i proporcionalment molt grosses. Els pètals tenen les vores una mica girades cap amunt (involuts) i l'extrem també, quasi cucul·lat (fent com una cogulla).

Corol·la rotàcia. Corol·la fàcilment llevadissa, que es desprèn en una sola peça, juntament amb els dos estams. Té dues parts, la dels quatre lòbuls -els limbes dels pètals- radiants, estesos, patents, i la del petit anell o cilindre, normalment anomenat tub. Les corol·les despreses s'estenen pel terra, durant la floració.
Aquest deseixir-se ràpidament de les peces exhaurides també el vam veure en els salzes.

Flor completa, hermafrodita. Els estams són alternipètals i tenen els filaments corbats cap a enfora. La gran majoria de flors, hermafrodites o masculines, funcionen principalment com a flors masculines que amollen a dojo gran quantitat de pol·len, com escau a les plantes anemògames, si bé, com veurem més avall, l'olivera no és un arbre exclusivament anemògam.

Anteres relluents. Flor masculina i detall d'una antera d'una flor hermafrodita. L'antera està tota pigada o espurnada de minúscules gotelles o puntets relluents.

Pol·linització. Els cultivadors d'oliveres, d'olives, saben que determinades condicions ambientals poden afavorir-ne la producció. Quan rebenten les teques de les anteres, un dels factors mesològics favorables és l'oratge suau que remou el pol·len i afavoreix la pol·linització.
Però en aquesta família de les oleàcies no tots els representants es pol·linitzen mitjançant els insectes. Els freixes Fraxinus són anemògams.
L'olivera és tinguda per anemògama, però la concurrència paral·lela de l'entomogàmia ha estat estudiada i comprovada (6). De fet, no seria rar, en una planta anemògama típica, fer flors suaument perfumades? 

Principi de la formació de l'oliva. D'aquesta mena d'ovaris fecundats en vam veure només dos o tres. Precisament es diu que, de mitjana, entre l'u i el tres per cent de les flors arriben a fer fruit.

Secció transversal de l'olivella. Ovari amb dues cavitats (bilocular) i dos primordis per cavitat (informació de 'Flora Iberica').

Notes
(1) L'olivera té contraanyada, alterna anys de bona producció (l'anyada o bona anyada) amb anys de mala producció (la contraanyada pròpiament dita, sinó que el terme indica també el mateix fenomen d'alternança, conegut, en castellà, com a vecería).
(2) S'escau la coincidència que rapa significa també la flor de l'olivera, en el parlar d'algunes comarques.
(3) Són decussades les rames, les fulles o les flors que, trobant-se aparionades i oposades en el nus, tenen un tirat travesser respecte del dels nusos següent i anterior.
(4) El suport cercat a les fonts habituals tampoc no ens ha servit. Veureu que abunden en l'adopció de l'estil aproximatiu de les terminacions forme (en forma de) i oide (semblant a). Tot plegat perquè en aquesta inflorescència que té forma semblant a la d'un raïm no hi veiem clarament que domini l'evolució centrípeta per sobre de la centrífuga, ni tampoc a l'inrevés, de manera que potser li escauria la qualificació de tirsoide, mena d'aplec que, pel que llegim al 'Diccionario...' de Pius Font, evoluciona en part d'una manera i en part de l'altra, concurrència ben paradoxal, val a dir.
(5) Així ho exposa Ginés López, en el seu antològic i reeditat "Los árboles y arbustos de la Península Ibérica e Islas Baleares".
(6) El següent estudi sobre la pol·linització de les oliveres a Jaén és molt interessant: 'Polinizadores potenciales del olivo en Jaén'.

Sabadell
Text i fotografies: ©️ Romà Rigol