Em plau dedicar aquesta llarga passejada a l'amic Jordi Cebrián ('Fitoderia. Flora catalana'), antòfil, rodahostals i petjatermes sense brida.
▤
Tenim una selecció, un aplec de fotografies de flors que ens servirà per fer una passejada botànica, però per fer-la caldrà estar en molt bona forma, perquè ordenarem les plantes segons la sistemàtica i per a passar d'una a l'altra haurem de fer un seguit de salts taxonòmics, alguns vertiginosos.
Al lector introduït en la taxonomia botànica potser li sorprendrà la ruta que seguirem en aquesta passejada. L'ordenació sistemàtica de les plantes no és pas única i inamovible. Al contrari, hi ha grans diferències entre els diferents sistemes de classificació que han tingut més reconeixement. Aquí seguirem el sistema de Thorne, força apartat dels més tradicionals.
És clar que tot això, ara que amb els coneixements genètics i moleculars de les plantes s'ha produït una ensulsiada general de les classificacions clàssiques de les angiospermes, no sabem ni tan sols què significa (1).
Al igual que passa, sovint, quan anem d'excursió, l'orde dels punts que visitem no és rellevant en aquest espai. Es tracta simplement d'anar saltant d'una flor a una altra, i, de passada, anar llucant-ne semblances i dissemblances.
▤DICOTYLEDONEAE
Família Magnoliaceae
Ordre Magnoliales
En aquesta passejada floral la magnòlia morada és l'entrant ideal, perquè en botànica sistemàtica les magnòlies se situen als primers capítols de les plantes amb flor (angiospermes).
Alguns caràcters florals de la magnòlia es consideren típicament primitius, com ara la polimèria (1) i la disposició en espiral i lliure dels antofil·les. No hi ha diferenciació entre calze i corol·la. La magnòlia de fulla caduca o magnòlia morada fa flors grans i vistents, formades per tot de peces encavalcades, els tèpals, semblants a una tulipa a mig obrir. Resum: flor polímera de tèpals lliures i consemblants.
A propòsit de tulipes, en alguns carrers (2) es pot trobar l’arbre de les tulipes Liriodendron tulipifera, un tàxon que alguns autors, no tots, inclouen en aquesta mateixa família.
▤
Thalictrum tuberosum L.
Alguns caràcters florals de la magnòlia es consideren típicament primitius, com ara la polimèria (1) i la disposició en espiral i lliure dels antofil·les. No hi ha diferenciació entre calze i corol·la. La magnòlia de fulla caduca o magnòlia morada fa flors grans i vistents, formades per tot de peces encavalcades, els tèpals, semblants a una tulipa a mig obrir. Resum: flor polímera de tèpals lliures i consemblants.
A propòsit de tulipes, en alguns carrers (2) es pot trobar l’arbre de les tulipes Liriodendron tulipifera, un tàxon que alguns autors, no tots, inclouen en aquesta mateixa família.
▤
Família Ranunculaceae
Ordre Berberidales
La gran família de les ranunculàcies mereix ser agrupada, amb l’anterior i segons el criteri de Thorne, en el superordre Magnolianae. Sigui com sigui, en la flor hi veiem algunes semblances, sobretot la polimèria, l’abundància i consemblança de les peces del periant, de disposició lliure i no verticil·lada, si més no aparentment.Hi ha també abundants estams –poliàndria- i diversos carpels –policàrpia-, tots ells òrgans encara ben lliures. Així doncs, en les famílies més primitives no hi ha concrescència de les peces florals. La possessió de carpels lliures i més o menys nombrosos va ser el motiu que aquesta família, juntament amb l’anterior i d’altres, s’agrupessin en l’ordre Policarpicae, tàxon en l’actualitat bandejat.
Ordre Berberidales
La gran família de les ranunculàcies mereix ser agrupada, amb l’anterior i segons el criteri de Thorne, en el superordre Magnolianae. Sigui com sigui, en la flor hi veiem algunes semblances, sobretot la polimèria, l’abundància i consemblança de les peces del periant, de disposició lliure i no verticil·lada, si més no aparentment.Hi ha també abundants estams –poliàndria- i diversos carpels –policàrpia-, tots ells òrgans encara ben lliures. Així doncs, en les famílies més primitives no hi ha concrescència de les peces florals. La possessió de carpels lliures i més o menys nombrosos va ser el motiu que aquesta família, juntament amb l’anterior i d’altres, s’agrupessin en l’ordre Policarpicae, tàxon en l’actualitat bandejat.
▤
Arbutus unedo L.
Subfamília Arbutoideae
Família Ericaceae
Ordre Ericales
Els brucs abans que les roses, les crucíferes i les malves? (3). És senzillament la ruta que seguim, per estranya que ens pugui semblar. Aquestes diferències respecte del sistemes més clàssics, per exemple el de Cronquist, adoptat per molts botànics, posen en evidència que termenejar la filogènia de les plantes no és pas una matèria establerta sense discussions.
Ara ja hem fet un bon salt, talment com els que fa el bufaforats, hem tramuntat l’engrossit grup de les Caryophyllales (Chenopodials, abans centrespermes), amb les cariofil·làcies, cactàcies i quenopodiàcies, entre d’altres, juntament amb l’ordre que agrupa els hipèrics, la família del grèvol i la del te, entre d’altres.
Ara ja hem fet un bon salt, talment com els que fa el bufaforats, hem tramuntat l’engrossit grup de les Caryophyllales (Chenopodials, abans centrespermes), amb les cariofil·làcies, cactàcies i quenopodiàcies, entre d’altres, juntament amb l’ordre que agrupa els hipèrics, la família del grèvol i la del te, entre d’altres.
I hem canviat radicalment de faisó. La flor de l’arbocer té la corol·la simpètala –pètals units-, en forma de truc –urceolada-, molt típica de la família en general. En esguard d’una flor tan botida i d’obertura tan reduïda, es fa difícil resistir-se a la idea que la fornal d’aquesta forma deu haver estat la trompa dels insectes. Però no és sinó una conjectura.
Si observem l’interior de les flors -es pot veure en alguna, a la foto- hi veurem un detall curiós, una corona de petites banyetes que són expansions o apèndixs de les anteres. Així doncs i a diferència del que veiem tant en la magnòlia com en Thalictrum, en aquestes ericàcies els antofil·les estan perfectament ordenats en verticils.
▤
▤
Família Ericaceae
Ordre Ericales
És en l’àmbit de les famílies, i potser només aquí, on els parentius solen ser de més bon copsar. Hi ha semblances entre les flors d’aquest bruc i les de l’arbocer, però en Erica són molt més petites i difereixen en dos punts importants i prou reveladors del fet que en el si d’una mateixa família poden haver-hi diferències de gruix en l’antobiologia: l’arbocer fa un fruit suculent, mentre que els brucs el fan petitó i sec; a més, en el gènere hi ha anemofília secundària, en espècies de flors menudes i de color poc vistent, precisament en E. arborea i E. scoparia (4).
Tot plegat revela una curiosa paradoxa: que els mètodes basats en l’aspecte extern de les plantes, que forçosament inspirà el criteri dels autors dels sistemes taxonòmics clàssics, per exemple el del suec Linné, han esdevingut, en esguard dels coneixements actuals, sistemes artificials.
▤
▤
Família Malvàcies
Ordre Malvales
Les plantes d’aquest ordre es coneixien, abans, com a columníferes Columniferae, perquè els filaments estaminals són concrescents i formen un tubet per on passa i puja el gineceu. L’androceu així resultant s’anomena monadelf, mot que significa un sol germà, volent indicar agermanats.
Pètals lliures, estretits a la base. En aquesta família hi ha unes peces afegides al calze, conjunt de bràctees anomenat epicalze. No es pot apreciar a la imatge, però les anteres en aquest cas duen només una teca o lòcul contenidor del pol·len.
Un dels trets de les plantes d’aquest ordre és la possessió de cèl·lules o canals de mucílag, caràcter conegut en el camp de la fitoteràpia, precisament per les virtuts de les malves d’alleujar i aclarir les mucositats.
▤
Família Tiliaceae
Ordre Malvales
Arbre del mateix ordre que l’òlbia, igualment mucilaginós, com ho pot comprovar qui faci una infusió de til·la, un líquid amb cos, de caient adormit, semblant al del nèctar.
Si en el bruc que hem vist abans hi ha flors menudes i molt abundoses, escampades a tot el llarg de les branquetes, en el tell de la imatge s’agrupen més ordenadament, en cimes, i en nombre menor. Si el bruc va fer un sorprenent, aventurer viratge cap a l’amistançament amb el vent, el tell no sedueix l’ull, sinó l’olfacte. Flors esbatanades i molt simples, amb nombrosos estams, tan simplement agermanats que semblen lliures, i gineceu fet d’uns pocs carpels solidaris. Sigui en un o en un altre òrgan, la concrescència sembla un tendència que s’aferma.
Sembla com si l’evolució polsés qualsevol corda en qualsevol moment, sigui la de la reducció, la simplicitat, la complexitat, la divisió, la coherència...
▤
Família Euphorbiaceae
Ordre Euphorbiales
El que hem vist en els brucs, que alguns tàxons es pol·linitzen amb el concurs del vent, també passa en el ricí, euforbiàcia anemòfila emparentada amb les conegudes lletereses, de flors atractives per a les mosques i altres insectes, mercès a l’abundant nèctar segregat per glàndules escampades en òrgans diversos.
Tot en les euforbiàcies resulta peculiar i potser sorprenent. Han estat i són un fecund filó per als estudiosos de la botànica. Només cal veure aquestes flors del ricí, planta que ha merescut una bona carrandella de capítols en aquest espai (els trobareu en el cercador del blog). Per començar, no podem evitar l’estranyesa produïda per una paradoxa, si més no en aparença: si Ricinus és anemòfil (5), per quin motiu les flors tenen aquestes coloracions incendiàries?. Potser hi ha pol·linització combinada...
Ricinus és monoic, fa espigots –són cimes en disposició paniculiforme- de flors unisexuals, totes femenines les del tram superior, amb llargs estigmes rosats, d’aspecte papil·lós, masculines les inferiors, rodones i apuntades, semblants, quan encara les empara el periant, a una baldufa, tal com veiem a la imatge. Més endavant, quan s'obren, fan com petites coliflors, en imatge manllevada de Pius Font.
▤
Subfamília Caesalpinioideae
Família Fabaceae
Ordre Rutales
El garrofer ens ofereix un altre exemple de conspícua variabilitat en el rang de família, atès que el garrofer bord Cercis siliquastrum, arbre que també ha merescut un capítol en aquest espai (Cacopsylla), fa unes flors molt vistents, mentre que el garrofer les fa molt simples, despullades.
A la imatge hi veiem una raïmet de flors femenines de garrofer. Tot i la simplicitat, el gineceu és força aparent, blegat com un ganxo, amb els estigmes regirats cap als costats. S'implanta en un disc com una corona, on hi destaquen uns puntets foscos, uns petits nectaris que festegen una munió d'insectes, sobretot, pel que hem pogut veure, les mosques.
Un exemple de periant nul i de flors unisexuals (n'hi ha també de diclines, però no sabem si són verament completes), menudes i aplegades en raïmets. Ni periant ni concrescència, perquè el gineceu té un sol carpel, com és norma en les lleguminoses. Potser sí que, llucat amb una mica de distància, veiem que la corda de la reducció i la menudesa ha estat singularment afinada i fecunda.
▤
Genista triflora Rouy.
Família Fabaceae
Ordre Rutales
La flor de moltes lleguminoses destaca per la peculiar forma de la corol·la. La corol·la té concrescència parcial, els dos pètals inferiors estan units i tenen una característica forma de barca -és l'anomenada quilla-. En canvi, la concrescència és major en les peces del calze, que té forma de copa, un tret que trobem en plantes de les més variades estirps. Però el tret més diferenciat, respecte de les flors vistes fins ara, és la zigomòrfia (dorsiventralitat).
Com sabeu, és norma molt general en la família la concrescència estaminal -androceu monadelf-. Així doncs, tenim, en aquesta ginesta periforestal, dorsiventralitat relacionada amb una pol·linització entomòfila més específica i concrescència doble, calicina i estaminal.
▤
Juglans regia L.
Família Juglandaceae
Ordre Juglandales
A la foto hi veiem tres flors femenines de noguera, amb grans estigmes, estesos i molt papil·losos. L'ovari és ínfer, està íntimament confusionat amb una part axial, les bràctees que, a la maduració del fruit, formen el pelló tintori de la nou.
El tàxon tradicional de les amentiflores Amentiferae (portadores d'aments), bandejat de fa temps, agrupava la noguera amb les betulàcies i les fagàcies. En moltes plantes d'aquestes famílies la gruixària del fruit sol ser notable. Com passa també a l'alzina i els roures, els òvuls de la flor de la noguera no es desenvolupen en el moment de la pol·linització. Els grans de pol·len atrapats són, per un temps, retinguts a la flor.
Tenim aquí paucicarpia i sincarpia, tan sols dos carpels, però molt ben soldats; quan es desballesten ho fan pels nervis medials, no pas per la juntura.
A propòsit, no és ben pareguda a l'estructura de la gla, ovari ínfer, tres carpels - en lloc de dos- i ben soldats? Se sospita que hi ha parentiu, entre la noguera i les fagals, però sembla que tampoc en això no hi ha unanimitat...
▤
Prunus dulcis (Mill.) D. A. Webb
Subfamília Amygdaloideae (=Prunoideae)
Família Rosaceae
Ordre Rosales
En la família de la rosa la flor és oberta, com una patena, i els estams, nombrosos i lliures, formen manats o corones molt característics. Punt particularment interessant, en aquesta família, és la forma de copa del calze.
Per què ens sembla interessant? Perquè si voleu furonejar per la literatura podreu comprovar que hi ha, respecte d'aquesta copeta, algunes diferències i vacilacions, en el tractament. Zomlefer, per exemple, la qualifica d'hipant; això significa, deixant de banda el sentit més restrictiu del mot, exclusiu del camp de les flors d'ovari ínfer, que la copeta és de natura axial.
En aquest cas ens demanem: és possible precisar el límit del calze? Estan calze i receptacle confusionats? Està reduït el calze al conjunt de peces lliures, els sèpals? En qualsevol cas, potser el més rellevant és que aquesta copeta -digueu-li hipant o receptacle, tant és- dona oportuna protecció i empara al gineceu monopistlífer, ben arraulit al seu dedins i fons.
▤
Prunus avium L.
Subfamília Amygdaloideae (=Prunoideae)
Família Rosaceae
Ordre Rosales
Essent del mateix gènere, les flors del cirerer silvestre i les de l'ametller s'assemblen força. En aquest grup les flors duen un disc nectarífer, a la boca del receptacle. Els fruits, però, difereixen molt; el mesocarpi de l'ametlla es redueix a un pelló coriaci. A més, les cireres són llargament pedicel·lades, mentre que l'ametlla és portada per un peduncle breu i refetó.
A la subfamília Prunoideae hi pertanyen els arbres fruiters de fruita de pinyol, que tenen una part carnosa -sarcocarpi- i una altra molt endurida, llenyosa, l'endocarpi, embolcant la llavor.
▤
Lonicera etrusca Santi
Família Caprifoliaceae
Ordre Dipsacales
Flors simpètales, llargament tubuloses, amb dos llavis desiguals, ampli i de marge lobulat el superior, més estret i tirat cap enrere l'inferior. Estams de filaments llargs, exserts, amb les anteres medifixes.
Gineceu llarguerut -vegeu-ne la part exposada, entre els estams, amb l'estigma capitat-, enfondit i protegit a l'interior del tub corol·lí. Flor nectarífera de morfologia congruent amb l'anomenada síndrome d'esfingofília (pol·linització per papallones de trompa llarga, com ara els esfinxs).
En les darreres flors hi veiem la tendència a enfondir el gineceu i els nectaris, per tal d'obligar als festejadors a furonejar-hi i, així, facilitar la pol·linització.
▤
Carduus tenuiflorus Curtis
Tribu Cardueae (Cynareae)
Família Asteraceae
Ordre Asterales
Les flors de les asteràcies (=compostes) són les campiones de la solidaritat: s'apleguen en formació ben serrada, uniforme. Hi ha una hipotètica via per arribar a la forma del capítol de les compostes que pot resultar d'allò més fàcil d'imaginar: imaginen-nos una inflorescència racemosa, indefinida, amb tot de flors que es van desplegant, a mesura que creix el ram, naturalment de baix a dalt; ara només cal imaginar que els entrenusos del ram es fessin progressivament més curts i més curts, tan breus i aplegats damunt d'una plataforma tan eixamplada que no fos possible de destriar-hi cap esbrancament.
En el capítol d'aquest cardot resulten tan vistents les florelles, de to malva o lila degradat, com les bràctees punxents, que són llargament apuntades. En el supòsit exposat, les bràctees de l'involucre serien les bràctees dels brancs o ramificacions, situades a la naixença del pedicel floral, mentre que les bractèoles, les petites bràctees situades sota de cada flor, restarien amagades, cas d'haver-ne, a l'interior del capítol, als entrepeus de les florelles. En les asteràcies aquestes bractèoles se solen anomenar pàlees, i solen ser, quan n'hi ha, menudes, de mal veure, esquamoses, esblaimades...
▤
Galactites tomentosa Moench
Família Asteraceae
Ordre Asterales
"Una flor es el comienzo de un capítulo de amor" (6). En aquesta calcida blanca hi ha dos tipus de flors. Les marginals tenen les peces parcialment desplegades, tot formant una corona molt vistosa. Fan una funció exclusivament fanèrica i per tant estan mancades d'atributs sexuals. Les altres flors són tubuloses i hermafrodites.
D'aquesta manera i de forma molt natural, el conjunt replica a la unitat: les flors radiants són, formal i aparentment, paral·leles als pètals d'una flor. Ho expressa el terme botànic pseudant, falsa flor.
No cal dir que la concentració de nombroses flors de talla menuda ha donat lloc a un gran ventall de formes i tipus diferents, però no només en aquesta família. Més o menys serrades, les condensacions es poden trobar també en les amentíferes, plantatges, escabioses -Dipsacaceae-, umbel·líferes, lleguminoses, algunes campanulàcies, etc.
Un tret interessant de la família és el predomini de formes herbàcies, molt més nombroses que les fruticoses. Pel que fa a les florelles, les compostes exhibeixen, com sabeu, alguns trets curiosos que resumim així: hi ha concrescència corol·lina; transformació radical o nul·litat calicina; concrescència de les anteres -singenèsia (7)-; gineceu bicarpel·lar, sincàrpic; proteràndria.
Seguim veient que la concrescència és un caràcter força comú i present en les eudicotiledònies.
▤
Onopordum illyricum L.
Tribu Cardueae (Cynareae)
Família Asteraceae
Ordre Asterales
Aquest cardot és un dels gegants herbacis de la nostra flora. Li vam dedicar tot un capítol en aquest blog: 'El pet d'ase d'Il·líria'.
Recuperant el fil del que hem vist en Carduus, sobre la naturalesa racemosa (indefinida, botrítica) de la inflorescència en capítol de les asteràcies, l'antesi de les flors dels capítols és també gradual i de l'estil del de les inflorescències indefinides, és a dir, és centrípeta o acrópeta. Les flors es van obrint de la perifèria cap al centre, atès que, en el supòsit d'abreujament dels entrenusos abans exposat, floreixen primer les flors dels esbrancaments inferiors i la florescència progressa de baix cap amunt i de l'exterior cap a l'interior (8).
Les compostes expressen, com les salicàcies i moltes altres plantes, el triomf de la lleugeresa. Cada capítol amolla a l'ambient, quan es completa la deshidratació de la infructescència, una vertiginosa quantitat de dissemínuls sedosos i voleiadissos, cadascun amb la capacitat d'originar, fora que no sigui xarbot, un altre gegant com aquest.
▤
Borago officinalis L.
Família Boraginaceae
Ordre Solanales
En aquestes flors resulta molt cridaner el centre atropurpuri i pentagonal. Només el gineceu s'aparta de la pentamèria dominant. La imatge no revela ben bé la forma de la corol·la (vegeu-ne una bona galeria d'imatges a 'Flora catalana'), perquè els pètals s'uneixen a la base, tot formant una copeta. Entre aquesta i el limbe, és a dir, a la boca o gorja de la flor, hi ha unes peces laminars, a manera de petita expansió o ala travessera, que formen una coroneta ben vistosa i n'oculten l'obertura.
S'anomena rotàcia la corol·la que, tenint bona part dels pètals independents i estesos, quasi conflueixen al centre i semblen fer-s'hi fonedissos, per l'angle que fan a la gorja, tot deixant-hi, al centre, un forat perfecte, evocador del centre o pinya d'una roda de carro.
A l'interior d'aquesta coroneta hi ha l'ovari bonyegut, fes en quatre gallets; per damunt hi ha les llargues anteres atropurpúries; al centre hi veiem l'estigma. Aquí la concrescència afecta, parcialment, al calze i la corol·la. També al gineceu, que és monopistilífer i bicarpel·lar.
El ram és un llarg conjunt de cimes. En cada cima hi ha una flor terminal que porta una rama floral; sota d'aquesta segona flor s'origina una altra rama floral i així es va replicant la mena, fins a l'esgotament de la cima, pel caràcter decreixent.
▤
Punica granatum L.
Família Lythraceae
Ordre Myrtales
Veurem ara un exemple de concrescència quasi integral, una gran flor inferovàrica. En botànica l'ovari és ínfer quan, trobant-se per dessota del nivell del periant -calze i corol·la, si hi concorren-, és completament concrescent amb l'embolcall extern, que pot ser calicí o extrafloral, de natura axial, i és persistent en la fructificació. D'aquesta manera, una part extracarpel·lar s'acaba integrant en el fruit. Sobre la vacil·lació suscitada per aquesta dualitat: hipant o calze?, ens remetem al que hem vist en l'article de l'ametller.
En la magrana aquest detall és transcendent, perquè la fermesa, tenacitat i duresa de l'hipant persistent, comparable a la pell d'un bot, permet preservar tota la frescor i la suculència de la magrana, comportant sense danys o mancaments trasbalsos, malapteses, grosseries, viatges o la inclement exposició al catàleg complet dels meteors. No és pas d'estranyar que aquesta cantimplora que atresora tanta gerdor, frescor i dolcesa hagi estat motiu de quasi veneració.
Observem aquesta curiosa flor estelada. Set puntes? No, dues parelles de les nou peces encara no s'han desenganxat. I nou peces sepalines no és pas habitual, però ja se sap, la inconstància és pròpia de les plantes que domestiquem. En l'antesi els gallets se separen i enretiren progressivament, cap a enfora. Hi veiem un androceu múltiple, amb nombrosos estams lliures, d'implantació epicalicina. Però, dues demandes venen a tomb. I la corol·la? I el gineceu? No hi ha pètals ni lluc de gineceu.
En el magraner unes flors són hermafrodites i les altres només masculines -monoclines (9). La nostra, doncs, és una flor masculina i aparentment apètala. Sospitem que sí, que hi ha flors monoclamídies, sense corol·la, i que poden ser completes o unisexuals. Les flors que cauen -una mena d'aclarida natural- donen més folgança a les flors productives, necessària en un fruit que s'estufa com una bota.
▤
Daphne laureola L.
Família Thymelaeaceae
Ordre Myrtales
Clourem la part de les dicotiledònies amb un altre exemple de flor en part concrescent i en part oberta, en estel. El lloreret, una planta comuna en les comunitats del lignetum mediterrani i submediterrani, té una biologia floral prou complexa, massa per a que vulguem puntualitzar-la de forma cabal.
Les florelles es troben densament arramadades i duen un sol vestit -monoclamídees-, un tubet obert a l'extrem, en estel, de color verd groguenc. Com anomenem aquest tubet un punt carnoset? Si, com sembla i tal com hem vist abans en la flor de l'ametller i en la del magraner, possiblement de la part calicina no en queden sinó les dentetes sepalines, el tubet és un hipant o perigoni.
Si en la borraina hi hem vist unes expansions que encara fan més escanyada la boqueta de la gorja, en les flors del lloreret la gorja es veu prou ofegosa; per a colar-s'hi, els insectes que vulguin cercar-hi el nèctar s'hauran d'empolsinar de pol·len.
Segons llegim a 'Flora Iberica', el lloreret és ginodioic, uns peus són de flors hermafrodites i altres només femenines. El tubet llarguerut ja sembla suggerir una tirada al divorci.
Sigui com sigui acabem amb la constatació ja apuntada: moltes plantes fan flors basalment tancades, cloenda parcial on l'ovari hi troba l'estatge adient per a transformar-se en fruit i on, tal vegada, els insectes que festegen les glàndules nectaríferes poden acotxar-s'hi i, fins tot, sojornar-hi.
▤
MONOCOTYLEDONEAE
Gladiolus communis L.
Família Iridaceae
Ordre Liliales
En general, les flors de les monocotiledònies solen ser trímeres, però les peces dels dos verticils són sovint semblants, de manera que aparenten ser flors de sis peces. També és molt comú en les monocotiledònies que les flors s'apleguin en rams o raïms afil·les, sense nusos vegetatius.
La flor zigomorfa del gladiol té una estructura que, salvant totes les diferències, manté unes constants que es repeteixen en plantes de les famílies més diverses, com poden ser, per exemple, una orquídea, una ginesta o una viola.
En primer lloc,en les flors zigomorfes hi ha una tendència a disposar les flors més o menys horitzontals o encarades cap als costats. D'aquesta manera, unes peces de la flor se situen al dessobre i altres al dessota.
En aquesta forma bàsica, bucal o labiada, tot sovint hi ha força diferència entre les peces superiors i les inferiors, tal com veiem en aquest gladiol. En aquests casos, les peces inferiors tenen formes adequades per a permetre l'aterratge i l'aturada dels insectes. En una flor pentàmera zigomorfa com la de la viola, per exemple, sempre hi ha un pètal que fa de plataforma per als pol·linitzadors. En les orquídies aquesta peça pot ser desproporcionadament gran.
La flor del gladiol té en els tèpals inferiors unes màcules blanques, ben enrivetades, balises per a guiar als insectes. La concrescència afecta només un petita part de la flor.
Com en tantes altres flors dorsiventrals, l'asimetria és forta en la posició de l'androceu. Els estams se situen a prop del tèpal superior.
▤
Dipcadi serotinum (L.) Medik.
Família Asparagaceae
Ordre Asparagales
Les flors d'aquest petit i comú jacint són carnoses, com ho són les del marcòlic i les del lliri dels Pirineus. Flors actinomorfes, laterals, en bona part tancades, formant un tub.
A aquesta família de l'esparraguera hi han anat a parar alguns gèneres segregats que en el mètode de Cronquist s'incloïen en Liliaceae.
▤
Aloe maculata All.
Família Asphodelaceae
Ordre Asparagales
Gènere que s'inclou normalment en la família Agavaceae (10), la de l'atzavara i el tequila. Aquestes plantes en roseta són extraordinàries. Sembla que els nostres cebollins i porrasses hi estan emparentats, però les flors són molt diferents.
Cap parentiu no vincula aquesta planta amb les asteràcies, que són dicotiledònies, però la imatge pot servir, d'allò més bé i amb la gràcia afegida d'allò que ve a la impensada, per il·lustrar l'exposat abans, la possible via d'abreujament extrem d'una inflorescència botrítica fins assolir-ne una en capítol. El conjunt s'hi assembla i s'hi aprecia molt bé l'evolució acrópeta de la floració, però ens falta el plat, el que en botànica s'anomena receptacle, un mot de caràcter comodí que serveix per a diferents òrgans de natura extrafloral que donen acollença i assentament a les flors. Però imaginar-ho tampoc no costa pas gaire. Només cal pensar en una condensació encara més serrada dels pedicels florals, fins que, per col·lectiva coalescència de tots els petits pedicles radiants, formessin el plateret de les compostes. Fins i tot les florelles tubuloses semblen flòsculs d'una composta...
També entre les dicotiledònies hi ha plantes en roseta. I els plantatges, amb els seus espigots de flors anemòfiles (11), no estan pas tan lluny de les asteràcies...
Sigui com sigui, observant aquesta extraordinària planta en roseta, o el manat de fulles d'una porrassa, apreciem un bon salt, entre aquestes plantes brevicaules i les plantes que es ramifiquen.
▤
Strelitzia reginae Banks
Família Strelitziaceae
Ordre Zingiberales
Diuen que aquesta estranya flor és pol·linitzada per ocells, però David Attenborough fa sobre el tema unes observacions molt interessants, que resumim tot seguit.
Els suimangues són uns ocells de bec molt finet que beuen el nèctar d'aquestes flors. Els que teniu aquesta planta sabeu que les flors amollen un suc aquós i agafatós, abundant (12).
A la imatge hi veiem la inflorescència unilateral, eixint d'una bràctea molt aguda, botida i d'una enterquesa sorprenent. La imatge no dona prou per a precisar-ne com caldria les parts, però avancem que la flor és trímera, com és quasi norma en la classe o subclasse, i consta de tres peces de color taronja incendiari, que podríem considerar com a peces ornamentals o vexil·lars, i altres tres de color morat, en part confusionades, que aquí, a bell ull, no veiem prou bé.
Aquestes peces són les que acompanyen l'androceu i el gineceu. El conjunt és coronat per l'aguda punta de l'estigma.
Segons el famós naturalista, els suimangues no festegen aquestes peces i procuren evitar de provocar-ne l'eixida del pol·len, perquè, humit i fibrós, els podria embrutar i empegar el plomatge, afegint-hi, a més, que aquests ocells són, en la condícia de la ploma, especialment picallosos. De manera que, sempre segons aquest autor, per engolir-ne el nèctar se situen sempre al costat, no al damunt dels antofil·les fèrtils.
Attenborough introdueix el tema dient que en estat silvestre aquesta planta rarament grana, amolla molt poques llavors. Evidentment, el comport dels suimangues, tal com el descriu, no contribueix en res a la pol·linització de la flor. I l'observació -interior- que més endavant fa és prou interessant com per a portar-la tal com la llegim, en traducció lliure del castellà:
"D'altra banda, un animal mancat de la capacitat de volar que tingués que reptar per damunt de la flor per abastar-ne el nèctar, pressionaria l'embolcall morat de manera prou precisa per a que el pol·len s'enganxés per tota la part inferior del seu cos. És possible que la flor d'ocell evolucionara d'aquesta manera per a atraure els llangardaixos. D'aquell temps ençà, però, els llangardaixos han estat desplaçats per nectarívors més àgils (les aus aparegueren més tard que els rèptils), els suimangues, i per tot plegat actualment les flors són rarament fertilitzades en estat natural"
▤
Notes
(1) La filogènia moderna està oberta i ens demanem sobre quin nivell d'actualització deu regir en els actuals cursos universitaris de botànica. Sembla probable que, fins que la filògenia de base molecular i genètica no assoleixi un assentament més o menys acceptable, s'hagin d'impartir nocions de taxonomia que es consideren totalment desfasats.
(2) Per exemple al barri de Sants (Barcelona), al carrer Caballero o Evarist Arnús, no ho recordem prou bé.
(3) Creiem que actualment no es considera gens fonamentada la clàssica divisió que es feia en esguard de la independència o concrescència de les peces florals. En un primer grup s'hi incloïen les famílies amb plantes de periant nul (Apetalae, aclamídees), simple (haploclamídees) o de peces lliures (dialipètales Dyalypetalae=coripètales Chorypetalae), anomenat Archychlamydeae; en el segon s'hi incloïen les de corol·la de peces poc o molt unides (simpètales Sympetalae=gamopètales Gamopetalae), anomenat Metachlamydeae.
Aixi doncs, la taxonomia clàssica ens oferia un ordenament basat en l'organografia externa; introduïda la dimensió filogenètica en esguard dels coneixements genètics i moleculars, la taxonomia actual esdevé poc o molt críptica per a un afeccionat a la botànica, però caldrà veure quan i de quina manera acabarà afectant als estudis i catàlegs de flora, literatura de tirada més aviat tradicionalista.
(4) Si és veritat que l’amo acaba assemblant-se al gos, o aquest a aquell, també el bruc boal s’assembla, una mica, al càdec, company seu habitual, en boscos d’alzines i pinedes. En els dos hi veiem florelles rodonenques, una mica esvanides, rosadenques, polsinoses, molt abundants.
(4) Si és veritat que l’amo acaba assemblant-se al gos, o aquest a aquell, també el bruc boal s’assembla, una mica, al càdec, company seu habitual, en boscos d’alzines i pinedes. En els dos hi veiem florelles rodonenques, una mica esvanides, rosadenques, polsinoses, molt abundants.
(5) El ricí té conspicus nectaris extraflorals, tal com vam veure en aquest capítol, de la carrandella que li vam dedicar, però sembla dubtós que estiguin relacionats amb la pol·linització. Donat que sobre la pol·linització del ricí no sembla haver-hi gaire informació, consignarem que l'anemofília que se li atribueix l'hem trobada al volum 'Guide to flowering plant families', de Wendy Zomlefer.
(6) De la zarzuela 'Luisa Fernanda', part quarta.
(7) El tàxon o ordre de les sinandres Synandreae, possiblement ja bandejat, incloïa les compostes, les campanulàcies i altres famílies. El significat del mot indica concrescència estaminal completa, però en les asteràcies els filaments són lliures.
(8) La florescència dels capítols progressa en alguna planta del centre cap a enfora, de forma centrífuga?
(9) Aquesta distinció de flors no la trobem referendada en les consultes fetes a la bibliografia habitual, de manera que suggerim que es prengui amb les reserves oportunes. No cal dir que la presència de flors estèrils pot estar relacionada amb les operacions de selecció de varietats de cultiu o jardineria.
(10) En aquest cas seguim el criteri del GBIF Global Biodiversity Information Facility, recurs en línia que permet, entre d'altres coses, conèixer la taxonomia actualitzada. Quedi clar, però, que això no és cap garantia de certesa. En un article que la revista 'Bouteloua' dedica al gèneres Aloe i Gasteria, de Guillot, Laguna i Rosselló, hi consten adscrits a la família Aloaceae.
En la taxonomia passa alguna cosa semblant al que fem als nostres armaris: primer agreguem elements als calaixos, en la confiança que els agermana algun vincle; després en segreguem alguns, en la convicció que aquella confiança no està justificada, recol·locant-los en altres calaixos o en calaixos nous, fins que, examinada l'administració amb més cura, per nosaltres mateixos o per algú altre, cal fer-ne una nova distribució. La taxonomia és com una roda que es va alentint i fa tot el lluc de voler parar, però... sempre arrenca a rodar de nou.
(11) Sembla que en alguna espècie hi pot haver, com en els salzes, combinació d'anemofília i entomofília.
(12) Sobre aquesta planta volem recomanar, un cop més, la lectura d'un article de la revista 'Mètode', redactat per Daniel Climent i Carles Martín, escrit, com de costum, amb una exhaustivitat, precisió i corpus documental que, per dir-ho a la manera plaiana, tanca de cop, i, en certa manera, ens eximeix a nosaltres de fer-ne presentacions sobreres. Comproveu-ho, per exemple, en com presenten el "nectarium caeruleum".
▤
Sabadell
Text i fotografies: ©️ Romà Rigol
(6) De la zarzuela 'Luisa Fernanda', part quarta.
(7) El tàxon o ordre de les sinandres Synandreae, possiblement ja bandejat, incloïa les compostes, les campanulàcies i altres famílies. El significat del mot indica concrescència estaminal completa, però en les asteràcies els filaments són lliures.
(8) La florescència dels capítols progressa en alguna planta del centre cap a enfora, de forma centrífuga?
(9) Aquesta distinció de flors no la trobem referendada en les consultes fetes a la bibliografia habitual, de manera que suggerim que es prengui amb les reserves oportunes. No cal dir que la presència de flors estèrils pot estar relacionada amb les operacions de selecció de varietats de cultiu o jardineria.
(10) En aquest cas seguim el criteri del GBIF Global Biodiversity Information Facility, recurs en línia que permet, entre d'altres coses, conèixer la taxonomia actualitzada. Quedi clar, però, que això no és cap garantia de certesa. En un article que la revista 'Bouteloua' dedica al gèneres Aloe i Gasteria, de Guillot, Laguna i Rosselló, hi consten adscrits a la família Aloaceae.
En la taxonomia passa alguna cosa semblant al que fem als nostres armaris: primer agreguem elements als calaixos, en la confiança que els agermana algun vincle; després en segreguem alguns, en la convicció que aquella confiança no està justificada, recol·locant-los en altres calaixos o en calaixos nous, fins que, examinada l'administració amb més cura, per nosaltres mateixos o per algú altre, cal fer-ne una nova distribució. La taxonomia és com una roda que es va alentint i fa tot el lluc de voler parar, però... sempre arrenca a rodar de nou.
(11) Sembla que en alguna espècie hi pot haver, com en els salzes, combinació d'anemofília i entomofília.
(12) Sobre aquesta planta volem recomanar, un cop més, la lectura d'un article de la revista 'Mètode', redactat per Daniel Climent i Carles Martín, escrit, com de costum, amb una exhaustivitat, precisió i corpus documental que, per dir-ho a la manera plaiana, tanca de cop, i, en certa manera, ens eximeix a nosaltres de fer-ne presentacions sobreres. Comproveu-ho, per exemple, en com presenten el "nectarium caeruleum".
▤
Sabadell
Text i fotografies: ©️ Romà Rigol
