Galanthus nivalis L. (2): la flor

En el capítol anterior, el primer dedicat a aquest lliri blanc, vam veure com sorgeixen, coetanis, fulles i flor; avui la matèria és encara més concreta. Veurem la flor de Galanthus nivalis (1) i, per tant, aquest capítol s'apartarà poc de la mera descripció de la flor (2).
▤

L'emmarcament. Les imatges han estat preses al Moianès, la majoria, si no totes, el diumenge 9 del corrent. Les pluges abundants han provocat una brotada una mica excepcional. D'altra banda, la ribera ha estat totalment negada i, desbordada del tot l'habitual llera de circulació, els lliris que hi viuen també. Ni la negada ni els nous sediments remoguts no han perjudicat gens als lliris, en aparença.
▤

Suculència i llum. Sens dubte, la gerda suculència dels tèpals i l'especial manera d'engaltar i espargir la llum, sedassada a la manera d'un visillo, contribueixen d'allò més al subjugant encant d'aquests lliris.
▤

Galanthus nivalis L. Morfologia de la flor. A. Visió externa de la flor; B. Ovari. Secció transversal; C. Visió zenital de la flor.

A. 1. Pedicel; 2. Tàlem o hipant; 3. Tèpals externs; 4. Tèpals interns.
B. 8. Carpel tancat; 8v. Vora del carpel engrossida, on s'hi implanten els rudiments seminals; 9. Rudiments seminals; 10. Tàlem confusionat amb els carpels, hipant; 11. Porció dels carpels concrescents d'abast poc definit en fresc, que la càpsula seca revelarà més clarament.
C. 5. Estam; 5d. Visió dorsal de l'estam; 5v. Visió ventral de l'estam; 6. Estigma i estil; 7. Nectari anul·lar verd, al voltant de l'estil i envoltat dels filaments estaminals. La resta de la plataforma ovàrica té la natura dels tèpals interns, de manera que entre aquests i aquella hi ha adherència, en el limitat espai que ho permet.
▤

Les peces externes. Són el pedicel corbat; la copa del tàlem o hipant; i el perigoni, els tres tèpals externs i els interns.
Vegeu-hi, a la unió del pedicel i el tàlem, uns solcs d'articulació, evocadors dels de les mànegues flexibles. En els tèpals s'hi endevinen les venes rebotides.
La carnositat. Els tèpals són gruixuts, suculents, carnosos, sobretot a la part inferior. Les venetes de vascularització estan destacades, ressalten una mica en el gruix de la làmina. La finesa membranosa de l'epidermis i la qualitat aquosa i xamosa dels tèpals, poden encaterinar íntimament qualsevol observador.
▤

El perigoni. Com sabeu, en aquesta i moltes altres flors de monocotiledònies no hi ha un verticil calicí verd. El verticil inferior dels antòfils és corol·lí. Són els tres tèpals externs. Tenen una curiosa forma de cullera, són molt còncaus i s'atenuen a la base.
Els tres tèpals interns són força més curts i formen una corona relativament ampla. Les vores se solapen una mica, de manera que cada peça en té una de tapada i l'altra que tapa la veïna, però hem vist molts casos en què una de les peces té les dues vores tapades i, per tant, n'hi ha una altra que no en té cap de tapada, sinó que cobreix les dues veïnes.
Els tèpals interns tenen un fenedura o entrant al centre de la vora. En el tres tèpals interns destaquen força les taques verdes, diferents en la forma, segons la cara. 
A la cara externa hi ha una estreta franja verda subapical -la vora és blanca. A la cara interna hi ha 6 o 8 bandes longitudinals verdes. Tenen l'aspecte de ser guies per als pol·linitzadors.
A la imatge s'hi aprecien les venes inflades, en el tèpal intern.
▤

El tàlem. En el capítol anterior el vam considerar un calze, per error. Es tracta d'una peça extrafloral. És una peça axial, verda, en forma de copa. Embolcalla, cobreix i s'adhereix completament a l'ovari, les condicions que caracteritzen l'ovari ínfer. D'aquesta manera, aquesta part externa adherida formarà part del fruit, de la càpsula, com també passa, per exemple, en les gavarres dels rosers.
▤

Visió zenital. Hi veiem la forma d'embosta -cocleariformes- dels tèpals externs; la inflor de les venes, en els tèpals interns; com s'encavalquen les vores (en aquest cas n'hi ha un de vores internes i un altre que cobreix les dues veïnes); dins de la coroneta, l'aplec dels sis estams fusiformes, confluents damunt de l'estil. El nectari basal queda, així, del tot amagat. L'insecte que vulgui festejar-lo haurà, forçosament, de remenar l'androceu i l'estil. Les bandes verdes indiquen la font dels sucres.
▤

Una altra visió zenital. Aquí els tres tèpals interns tenen una vora solapada i l'altra que cobreix la veïna.
▤

Les peces florals es mantenen sempre tibants i turgents. Així vistes semblen un para-sol. Les capces esfullades dels arços permeten l'entrada d'una llum retallada per la xarxa del brancatge.
▤

L'androceu consta de 6 estams de teques afuades, molt llargues, acabats en punta una mica girada, amb filaments gruixuts, força més curts que les anteres. Estan disposats en cercle, damunt de la plataforma de l'ovari, a l'entorn de l'estil. Hi hem vist porus apicals a l'inici de la dehiscència. Llegim a 'Flora Iberica' que després, a partir de l'apical, hi ha esquinçada longitudinal. En aquesta plataforma ovàrica hi concorren també, concrescents, les bases dels tèpals interns.
El gineceu consta d'un ovari ínfer tricarpel·lar de concrescència parcial. Els carpels estan tancats i semblen independents, però contacten i són concrescents, aparentment, en una part de la vora. Estan immersos i completament conglutinats amb el tàlem carnós, quan és fresc. L'estructura de l'ovari la revelarà millor la càpsula seca. Per damunt de l'ovari hi sobresurt, una mica per sobre del nivell dels estams, l'estil filiforme, molt primet, rematat, a l'extrem, per un estigma capitat, com el caparró d'una agulla, però encara més petit.
▤

La pol·linització no la considerarem, perquè requeriria fer un laboriós treball de camp. El lliri de neu es considera una planta entomògama. Si teniu interès en aquest punt, a la xarxa hi trobareu treballs que evidencien que la biologia reproductiva del lliri és un tema complex i fins i tot conflictiu.
Ens va sorprendre força, per exemple, que en el tractat de botànica de Gola-Negri-Cappelletti (Labor, 1965) s'hi digui el següent:
"A veces se multiplican (les amaril·lidàcies) vegetativamente por bulbilos inflorescenciales; la zigomorfia floral es frecuente, lo mismo que la entomogamia, aunque también se da la ornitogamia y aun la anemogamia (Galanthus)."
Potser sigui un cas de reproducció combinada i hi hagi anemogàmia secundària, com en el cas de les flors dels salzes, tal com vam veure a l'entrada corresponent.
▤ 

Imatges que mostren un borinot del tipus Bombus terrestris festejant les flors del lliri. Feia visites a les flors força ràpides, sense entretenir-s'hi gaire, potser cercant-hi les gotes de nèctar. Algun cop també se'l veia furgant la flor des de fora, com veiem en aquesta darrera foto, potser intentant abastar l'aliment sense entrar a la flor. Si ho aconseguís, la flor oferiria aliment sense obtenir, en compensació, cap servei (3).
▤
Darrer capítol. El tema del darrer capítol, la càpsula i les llavors, és el que en realitat ha motivat aquesta sèrie, perquè ha desvetllat algun dubte d'interès, relatiu a un punt important de la biologia reproductiva del lliri.
▤
Notes
(1) Sobre la morfologia i la biologia floral de Galanthus recomanem la consulta d'un article publicat a 'Acta Societatis Botanicorum Poloniae', que trobareu en aquest enllaç. 
(2) Però també és natural considerar les implicacions pròpies de les formes, les relatives a la vida de la flor, al seu funcionament. Posem-ne un exemple força evident. El lliri de neu fa la flor pèndula -nutant. Mai no us heu demanat per què? 

El lliri de neu viu en ambients de ribera, prats i fondals més o menys rellentosos. Les bromes i les rosades poden ser habituals i intenses en aquests espais. Si la flor mirés cap amunt, possiblement quedaria amarada o enaiguada i això potser podria fer que els grans de pol·len no estiguessin en les condicions que necessiten els pol·linitzadors.
Sembla evident que el nèctar enaiguat no el podrien aprofitar els pol·linitzadors.
Posem-hi un altre element, la neu de les possibles nevades tardanes de muntanya. Aquest element tindria l'inconvenient, en una flor que fa corona, de fer-la aterrar, pel pes de la neu. Una possible pregunta seria: l'ambient ha imposat la forma o, contràriament, determinada forma, ja definida, ha trobat adequat encaix en determinat ambient? Hi ha narcisos, d'estructura floral semblant, propis dels llocs secs. No entrem més, doncs, en qüestions com aquesta. La flor del lliri és capbaixa, sí, però no ho són pas, ni de lluny, les d'altres plantes del mateix ambient.
En canvi, sí que ho són plantes emparentades com les dels gèneres Narcissus i Leucojum. Voler comprendre els fenomens de les plantes només des de la perspectiva ecològica potser no és gaire cautelós.

A això caldria afegir-hi un altre detall. Sembla que ens entestem a creure que els organismes no són perfectibles, que tot, fins al més petit detall, és un exemple de perfecció. Podria ser, per exemple, que determinat òrgan, una flor, posem per cas, tingui poca rellevància en la vida d'una planta, com passa en algunes espècies que fan tornes.
(3) Aprofitarem aquest punt per tornar a fer un recordatori de l'obra de Josep Vigo 'L'alta muntanya catalana: flora i vegetació'. Recordem que l'autor hi comenta haver vist algun borinot foradant el casc d'una flor de tora blava Aconitum, per accedir des de fora a l'aliment.

▤
Sabadell
Texts i fotografies: ©️ Romà Rigol