Euphorbia prostrata

Avui farem atenció a alguns aspectes d'una petita lleteresa al·lòctona, l'hàbit de la planta, l'indument, el fruit i les llavors. També l'hàbitat i algun apunt de fitocenologia.

Les mostres i les imatges d'exterior es van agafar de la ribera del la riera de Caldes, al nord de Polinyà (Vallès Occidental), el dia 1 de setembre.

▤

Les mates que clapegen aquest camí estan totes ben arranades al terra, però a l'entorn hi ha plantes que prosperen pel que hem anomenat selecció negativa (el bestiar no les toca o gairebé).
Verbascum sinuatum és una escrofulariàcia tòxica, com la majoria d'aquest gènere; el jonc Scirpoides holoschoenus suposem que deu ser punyent i estireganyós; les mates d'Stipa caudata, en segon terme, només les brostegen quan broten de nou, perquè les fulles fetes són tallants. El tapís clapejat el formen: Euphorbia prostrata; Portulaca oleracea; i Cynodon dactylon. 

▤

Fragment d'una mata de Lleterola prostrada i niu de formigues. Se'n veuen moltes i de mena diversa, de formigues, algunes traginant llavors i fruits, sobretot unes de cabudes. Les llavors de les plantes del gènere Chamaesyce no tenen eleosoma, a diferència de les altres lletereses.

▤

Euphorbia prostrata Aiton

Chamaesyce prostrata (Aiton) Small

Planta herbàcia anual, d'un verd grisenc, d'arrel pivotant i branques prostrades. Pilosa, pubescent en totes les parts. Les branques s'estenen radialment, arrapades o esteses al terra; tiges de color de mel clara, rosadenques o rogenques, segons l'exposició a la llum; nusos una mica engrossits, més concentrats a la part inferior de les branques, on ramen més i on els internodis són més breus. Fulles oposades, les més desfogades, les del internodis més llargs, disposades en un sol pla o gairebé. Herba petitona; les tiges fan un pam de mitjana en els exemplars desenvolupats.
▤

Hàbit. Imatge que il·lustra la manera de ramar de la planta. Hi ha unes branques de primer ordre, mestres, que solen ser les més llargues. N'originen de secundàries, més concentrades a la part inferior, on els internodis són més breus i hi destaquen els abundants nusos, una mica inflats. Hi ha branquetes de tercer ordre, però són menors, força curtes. La imatge evoca força el brancatge pla d'un arbre caducifoli, per exemple, d'un faig. Així s'aconsegueix una òptima ocupació de l'espai, amb escassos encavalcaments. Val a dir que aquesta forma és l'afaiçonada per l'ambient i els elements que hi concorren, el trepig regular i freqüent. En un altre ambient la planta pot presentar formes ben diferenciades, estratificades i  més denses.
▤

Un tipus ben definit. Tiges procumbents, radiants; fulles aparionades; inflorescències molt abundoses, un grupet de flors per cada nus.
▤

La fulla. Fulla peciolada, de làmina ovada, el·líptica o una mica amigmaliforme (d'ametlla rodonenca), poc més llarga que ampla; base una mica asimètrica, subcordiforme; marge dentat a la meitat superior; molt pubescent a l'anvers, laxament pilosa o glabrescent a l'anvers; nervació flabel·lada o palmada, molt poc marcada.

Càpsula tricoca, tricarpel·lar, amb carpels tancats units per les cares, badadissa, pilosa a cada costat del nervi medial dels carpels, amb alguns pèls esparsos a les cares.

▤

Càpsules llargament pedicel·lades, capbaixes. Esquizocarp (2) tricarpel·lar; carpels monosperms. La càpsula de les lletereses rep el nom específic d'elateri. Al capítol 'Carpologia...de Ricinus' hi podeu veure l'essencial de l'elateri de les euforbiàcies: tres carpels tancats que es desadhereixen, deixant la columna central desguarnida, alhora que s'obren i lliuren a l'ambient la llavor que contenen.

▤

Hàbitat i ecologia (1). Prescindim de la literatura i ens limitem a l'estació observada (ens en servim, això sí, per evitar rossolades). N'avancem epigràficament l'essencial: viària; formigues; calcigat.

La comunitat prospera clarament seguint el tirat d'una via periurbana pecuària, canina i de sabata. Trepig freqüent -sòl calcigat- i regular. Romanalles orgàniques del bestiar. Sòl de terrassa al·luvial, amb components heteromètrics, ric en sorreta i argila, pisonat i compacte. Hi ha tràfec de formigues.

▤

Indument agafatós. Els pèls són més abundants als revers de les fulles. Són corbats i tenen una qualitat agafallosa un punt desconcertant: s'hi enganxen fàcilment l'agulla i les pinces, tan bon punt hi contacten.
▤

Arrel pivotant d'uns 7 cm de llarg, sense ramificacions. Totes les branques arrenquen del centre i són laterals.
▤

Llavors de color gris clar, petites, d'1 mm de llarg i 0,5 d'ample, amb quatre cares, quatre cantells, superfície molt finament granulada i estries transversals. Sense eleosoma. A dalt hi veiem un carpel badat i buit. S'obre en dues valves pel costat de l'extrem floral; com que la càpsula és nutant a la maduresa, les llavors queden lliures i cauen per gravetat.
▤

Desunió septicida. Aquesta imatge il·lustra la mena d'unió dels tres carpels o cocs. Els carpels estan tancats i són parcialment concrescents. L'adherència afecta més o menys a la meitat de cada hemilimbe del carpel. La part pàl·lida és la d'unió dels carpels. La separació dels carpels per aquesta línia d'unió no produeix el trencament del lòcul o carpel, perquè cada carpel es manté íntegre. Aquesta separació rep en botànica el nom de septicida (literalment mort del septe o envà). S'hi observa ja l'esquinçament per la línia ventral  o de sutura del carpel.
▤

Carpels buits un cop s'ha produït la dehiscència biscida. Biscida o doble, perquè el carpel es trenca per dos llocs, per la línea medial del nervi (dehiscència loculicida, trencament del lòcul) i pel costat oposat, on s'ajunten les vores i la columna axial (dehiscència septífraga). Les dues meitats dels carpels es mantenen unides per la part de baix, articulada.
▤
Distribució i fitocenologia. Originària de l'Amèrica del centre i del Carib. Forma part de les comunitats ruderals tropicals. Reportem la interessant introducció que en fa Oriol de Bolòs (3): 
La facilitats de les comunicacions han fet que en el curs dels segles XIX i XX s'hagin introduït, dins de la regió mediterrània, portades voluntàriament o involuntàriament per l'home, un nombre considerable d'espècies ruderals d'origen tropical i que en algunes associacions de plantes de la vora de les poblacions o dels camins aquestes plantes exòtiques arribin a fer el paper de dominants. En general les plantes tropicals conviuen amb espècies autòctones de la regió mediterrània, les quals en alguns casos constitueixen un grup secundari però en molts d'altres són les que determinen el caràcter de la comunitat. En sentit contrari, també espècies autòctones de la regió mediterrània o introduïdes ja fa molt de temps, actualment són components freqüents de les comunitats de les terres tropicals, per exemple Cynodon dactylon, Portulaca oleracea, Paspalum distichum, Aster squamatus, Mirabilis jalapa, etc.
Les comunitats ruderals dels camins de sòls compactats i molt trepitjats s'agrupen a l'aliança Eleusinion indicae. Trobareu informació sobre dues comunitats  d'aquesta aliança en aquestes notes de Salvador Rivas-Martínez.

▤

Llavors despreses de la mostra de lleterola prostrada arreplegada. Minúscules i molt nombroses, com escau a un teròfit que, a més, pot fer fins a tres fornades (vegeu Flora Iberica) per temporada.
▤

(1) Si es fa difícil no establir cap enllaç entre hàbit i ambient, entre tipus biològic i condicions mesològiques (d'aquí la curiosa expressió forma etològica d'algun autor), també ho és no fer-ho entre hàbitat i ecologia, és a dir, entre estació topogràfica i les condicions que li són pròpies.
(2) El prefix esquizo introdueix la idea de 'divisió o separació'. Un esquizocarp és un fruit compost que en madurar es desballesta en les diferents unitats de què està format.
(3) La citació és del volum 'Vegetació dels Països Catalans', d' Oriol de Bolòs. Aster editorial. 2001.

Sabadell
Textos i fotografies ©️ Romà Rigol