25 de juliol de 2019

Ricinus (i 6): la torna

Si heu tingut la cortesia de seguir l'anterior capítol d'aquesta sèrie dedicada al ricí, potser recordareu que hi dèiem que no sabíem si les formigues de casa nostra poden traginar les grosses llavors del ricí.


En Xavier Espadaler ha tingut la gentilesa d'enviar-nos unes notes força interessants, que ens serviran per cloure aquest petit cicle.
En primer lloc i d'acord amb l'observació feta per aquest estudiós de les formigues, cal destacar que de ricí en deuen haver-hi moltes varietats de cultiu i que, presumiblement, aquestes varietats han estat seleccionades precisament per a l'obtenció de llavors grosses o excepcionalment grosses, donat que és l'oli de ricí, obtingut per expressió de la llavor, el producte que té gran interès industrial (farmàcia, pintures, cosmètics, etc).

A la imatge de dalt hi veiem dos tipus de llavors, unes grossetes, amb tons granats molt jaspiats, i les altres, molt grosses, quasi orbiculars i molt més planes, amb color de fons blanc predominant. Són mostres de ricins del Maresme -riera- i del Barcelonès -suburbi.

Espadaler ens comenta que fa uns 14 anys va establir contacte amb un col·lega belga que estudiada les Dorylus africanes, del tipus marabunta (rius incontenibles de milions d'obreres cegues que ho arrasen tot al seu pas), i que havia fet algunes provatures amb llavors de ricí. Aquest col·lega li va dir que...

"una vegada vaig oferir unes llavors força grosses de Ricinus communis als components d'una d'aquestes avançades tumultuoses i no les van agafar per traginar, però se'n van menjar els eleosomes in situ."

En fi, és una conducta ben espontània, com la dels nanos rapissers. Es jalen la fruita al tros, no se l'enduen pas. A més, per què havien de fer les formigues de transportistes si ja n'havia assumit la tasca el mirmecòleg belga, captenint-se com un exemplar dels animals que són l'objecte del seu estudi?

Sabadell
Textos i fotografies: © Romà Rigol