La primera qüestió que sorgeix, a l'hora de reportar les visites fetes a aquestes terres de l'Ebre, seria l'abast territorial dels Monegres, és a dir, si podem acceptar que, ultra les delimitacions físiques fixades per la divisió administrativa, podem parlar versemblantment d'una comarca natural dels Monegres.
És clar, hem associat aquest nom, normalment, amb un tipus de paisatge, molt obert i de recobriment vegetal pobre, o molt escàs, que té un àmbit ultracomarcal i que abasta, en general, les planes de l'Ebre mitjà, de gran extensió, des del llindar marcat per l'alta terrassa del Cinca, a llevant, fins a Saragossa, a ponent (1).
"Según nuestra encuesta, Los Monegros están limitados por el río Gállego al oeste, por el Ebro
al sur, el río Cinca al este y, al norte, por las tierras de El Tormillo, Huerto, Tramaced, Sangarrén y
Tardienta. En este libro trataremos de Los Monegros al sur de la sierra de Alcubierre, con las estribaciones septentrionales de esa sierra, pertenecientes a Senés, Robres, Lanaja, etc., y las estepas de
Villanueva de Sigena y Sariñena. El resto está tan alterado que no nos vale la pena incluirlo, pero no
cometeremos la injusticia de despreciar lugares tan interesantes como los sasos de Terreu y otras tierras, que en algún lugar del libro mencionaremos, por lo menos para que consten como zonas de
flora y fauna privilegiadas."
Ecologia de los Monegros. César Pedrocchi Renault.
Els llocs. Hem visitat quatre espais: uns camps guixencs propers a Osera de Ebro -comarca de Saragossa-, de les vores de la plataforma -o saso- del Monte Viejo; la savinosa testimonial o relicte de La Retuerta de Pina -Ribera Baja-; la clota salada de Pito (2), al sud de Bujaraloz -Monegros-; i uns raiguers retorts de les llomes estructurals que revolten la vall Corna -la Valcuerna, al Baix Cinca.
La visita la vaig fer amb els amics Olga, César, Vicente i Xavier; sense ells i la seva competència en la botànica de camp, bona part de la flora vista, en especial la petita flora herbàcia, hagués quedat aombrada en la indeterminació (3).
Dels paisatges vegetals. Podria venir a tomb una comparació il·lustrativa: els prats i pastures de muntanya presenten sovint una aparença més o menys homogènia; no obstant això, l'estudi de la flora dels prats ofereix una visió completament diferent. Aleshores veiem que moltes plantes fan alguns agrupaments i apareixen en uns llocs i en d'altres no, sense que, exteriorment vistos, aquests llocs presentin senyals clares de ser diferents. Són les diferències de detall, les que afaiçonen aquests tipus de vegetació.
En els matolls esclarissats i eixarreïts dels Monegres passa alguna cosa semblant. Vas caminant i, sense adornar-t'en del tot, passes per un romerar; un matoll clarer d'heliantem esquamós; un ontinar o matoll de botja pudent (4); un espartar d'albardí; una timoneda...
Hi hauria, en els llocs on es fan aquests diferents matolls, senyals clares de ser física i topogràficament diferents? No sempre clares; de vegades, també, només molt subtils.
El vent modelador. Per exemple, l'espartar d'albardí aniria associat, normalment, a terrenys de sòls fins o argilosos, una mica gruixuts. Són típics de fondals i raiguers, acollidors de cúmuls de sediments trasbalsats. Però per la zona de Monte Viejo vam trobar-nos, de cop, immersos en un espartar, a la impensada, en una zona que topogràficament no dava clares senyals d'enfonsament. Possiblement es tracti de sediments de remoció eòlica que s'acumulen en espais determinats, potser a sotavent de collades o corredors de vent, factors que, lògicament, en una primera visita resulta força difícil de copsar, més encara considerant que aquests fenòmens són mòbils, arrossegadissos, com els de les platges.
En d'altres casos, els canvis locals en la vegetació encara eren més curiosos, per exemple els que es poden veure a la terrassa abocada al marge nord de la salada de Pito. Es pot passar fàcilment d'un romerar a una timoneda de farigola salsera -Thymus zygis- o a un matoll obert d'heliantem, sense que el terreny doni llucs de variacions físiques que puguin explicar aquests canvis en la vegetació. Per tant, només les observacions acurades, que permeten, per exemple, precisar les diferents qualitats i gruixos del sòl i la incidència del vent, podrien explicar aquestes variacions, sinó és que no hi ha casos, que també podria ser, d'ocupacions relacionables, més aviat, amb l'eficiència específica, en la difusió i germinació de les diàspores, ja que es tracta de terrenys desfavorables, que no són gaire capaços de comportar res més que no siguin matolls esclarissats precursors, de petits camèfits sufruticosos. Al capdavall, aspectes de detall, més o menys atzarosos, com el de la pedreta que esbranca, en dues rames, un petit regall de circulació de l'aigua superficial, hi poden jugar fort, en el modelat de la vegetació.
Els elements modeladors. El vent ja ha estat comentat i crec que, certament, seria mereixedor d'ocupar la primera posició. Però la qualitat dels sediments hi juga molt fort, en especial els sòls salins, els guixencs i els margosos, diferents sòls que, val a dir, en el medi natural no actuen pas, si més no sempre, de forma aïllada o exclusiva; al contrari, margues, guixos i sals solen anar combinats i precisament la vegetació sembla dependre, en primer lloc, del predomini que hi té, en el sòl, un o altre element.
Així, el resum seria: halòfits, a les salades i zones d'influència; gipsòfiles, en afloraments de guix fresc; i matolls basòfils, de sòls amb carbonats i sulfat càlcic, que sovint solen acollir, també, algunes plantes de sòls salins i guixencs.
Del centre d'aridesa a la perifèria. Primer vam anar a Osera de Ebro i, un cop ja estàvem prou satisfets d'aquesta primera exploració de camp, vam anar tornant cap a Bujaraloz, tot visitant, prèviament, la savinosa de la Retuerta de Pina. L'endemà vam visitar la clota o salada de Pito i després, abans de començar el viatge de retorn, vam anar a la vall Corna. Així doncs, vam anar desfent l'eix de continentalitat. Pina i Osera són al centre d'aridesa de la depressió de l'Ebre. La gran plana es troba en una situació típica d'ombra pluviomètrica. Revoltada de grans sistemes orogràfics, els vents de la plana corren gairebé sempre secs. El territori es caracteritza per la migradesa extrema de pluges, de valors que arriben a davallar per sota dels 300 mm/any.
Crec que la duresa o desolació de l'ambient dels camps d'Osera de Ebro quedarà il·lustrada en la primera part d'aquest capítol.
☰
Plataforma -saso- del Monte Viejo. LIC (Lugar de Interés Comunitario) Montes de Alfajarín-Saso de Osera. Els camèfits ressecs tenen un aspecte durament reprimit, significatiu del paupèrrim potencial d'aquest terrer, que, a més, és recurrentment sotmès a l'esbrostada dels ramats.
Hàbitats i espècies d'interès: matolls gipsícoles ibèrics d'estepes guixenques; asprón Boleum asperum; alharba Krascheninnikovia ceratoides.
☰
Pobres, así sobreviven... Aquesta simple observació, feta per una amiga, em sembla, però, molt pertinent i ajustada. En aquest paisatge hi ha un teló de fons: mates, camèfits sufruticosos i herbàcies vivaces, sempre presents, però, val a dir, amb una tendència a grisejar molt significativa; i una vegetació flotant, singularment atractiva, si més no si és observada amb atenció, formada per herbàcies anuals que mostren una capacitat adaptativa notable, atès que, certament, s'expressen de forma variada, amb la plenitud normal, quan, rarament per aquests verals, les condicions són apropiades, o amb extrema migradesa, donant peus minúsculs, summament escarransits, quan, més habitualment, les condicions són molt desfavorables. Aquest és un segell dels teròfits: gairebé sempre floreixen i fruiten, per adverses que siguin les condicions ambientals; al capdavall, aquesta vegetació, de pastures de teròfits calcícoles, roman gran part de l'any en forma de llavor, d'esbós ocult i atrinxerat.
☰
Formiga traginant un fruit que sembla de Geranium, damunt d'un fons virolat de líquens terrícoles, molt abundants a la regió, potser més encara damunt de sòls guixencs. Aquesta flora liquènica ha estat molt ben estudiada. Xavier Llimona va fer la seva tesi sobre els líquens dels guixos de la depressió; posteriorment va escriure el capítol corresponent, a la monografia monegrina 'Ecologia de los Monegros', dirigida per César Pedrocchi Renault. El mestre de Pina Javier Blasco Zumeta, que mai no perd passada, també ha estudiat aquesta matèria i n'ha fet algunes publicacions.
Aquest liquen groguenc amb pigotes roges és força comú. Podria ser del gènere Fulgensia. Val a dir que l'activitat d'aquestes crostes de líquens té força importància a la regió, en especial en el capteniment del sòl. Fan com un segellat superficial i contribueixen en gran manera a la fixació del sòl, punt especialment important, atesa la seva peculiar qualitat, polsinosa i incoherent,
☰
Malva aegyptia L., característic dels erms terofítics de l'aliança Agropyro-Lygeion, les pastures -estepes- de gramínies xeròfiles, d'albardí i agropir. La imatge del mig potser correspon a la malva trífida M. stipulacea Cav.
☰
Euphorbia helioscopia (L.) subsp. helioscopioides (Loscos & Pardo) Nyman. Característic dels erms terofítics basòfils i de les pastures de gramínies xeròfiles de l'aliança Agropyro-Lygeion. Encara que les seves combinacions nomenclaturals no sempre estan acceptades actualment, són moltes les plantes que porten els noms del botànics aragonesos Loscos y Pardo. Aquesta lleteresa és un endemisme de la vall de l'Ebre. ☰
Valerianella multidentata Loscos & Pardo, endemisme de la vall de l'Ebre.
☰
Un altre exemplar de la valeriana anterior, aquest amb molts calzes sense corol·la que permeten veure les nombroses dents calicinals.
☰
Centranthus calcitrapae (L.) Dufresne., sense desplegar encara la inflorescència, si bé cal comptar que en aquest medi, tan poc favorable, no són poques les herbes que tenen tendència a ser cameants o quasi, o sigui a florir arran de terra.
☰
Molts líquens dels guixos són blancs o blanquinosos, i sovint d'una natura polsinosa i friable, talment com algunes formes de presentar-se el guix. D'aquest tipus són alguns líquens del gènere Diploschistes, com ara D. diacapsis, típic de guixos. Aquest simplement s'hi assemblaria, crec; no passo d'aquí.
☰
Imatge d'ambient, que poso amb la intenció d'il·lustrar la pobresa d'aquests espais. En primer lloc, el teló de fons és significatiu: força líquens terrícoles i força excrements, que semblen de llebre. Lysimachia linum stellatum L. -groc; Malva sp. -lila; Campanula erinus L. -bordeus; Erodium cicutarium (L.) L'Hér. -blau; i Trisetaria loeflingiana (L.) Paunero -blanc. Hi ha unes quantes més.
☰
Nonea micrantha Boiss. et Reut. Característic dels espartars i erms terofítics de l'aliança Agropyro-Lygeion.
☰
Neatostema apulum (L.) I.M. Johnston.
☰
Osyris alba L. Dioic. Tots els exemplars observats semblaven masculins. Resseguint uns barrancons o regalls, entre camps.
☰
Krascheninnikovia ceratoides Gueldenst. Aquesta quenopodiàcia -actualment Amaranthaceae- és un arbust de fulla plana, molt borrallós, grisenc, cineri. Té un notable valor biogeogràfic, de manera que en veurem, tot seguit, alguns aspectes.
Pel que fa a l'ecologia, la imatge ja la suggereix: viu en terrenys calcaris i margues guixenques de poca cobertura vegetal, en els talussos de tossals, vores de camps i camins.
Àrea disjunta. Les disjuncions geogràfiques de les plantes es poden produir per l'expansió que pot experimentar una planta, en determinat període geològic, quan les condicions que li són favorables imperen de forma general o molt àmplia. Però, així com passa sovint quan es talla un bosc, que, per atzar o tria deliberada, es deixen un o alguns peus isolats, testimonials, quan canvien les condicions climàtiques que van afavorir l'expansió d'unes espècies determinades i es tornen adverses, aquestes plantes poden quedar confinades en determinats punts on, si ben bé no es donen les condicions calcades de les pròpies del seu temperament ecològic, s'hi acosten prou i fan possible que les poblacions confinades acabin acomodant-s'hi.
La depressió ibèrica és una àrea refugi de plantes de zones àrides que en l'entorn biogeogràfic dominant a Europa, mediterrani i eurosiberià, resulten força excepcionals. Així doncs, la flora dels Monegres és mediterrània en primer lloc, però presenta notables afinitats amb la flora del nord d'Àfrica i, secundàriament, amb la regió dita Irano-Turaniana, extensa regió de l'Àsia continental situada a l'est de la mediterrània.
A les darreries del miocè es produí la dessecació del mediterrani i això va permetre que plantes de les estepes orientals colonitzessin la conca mediterrània occidental: quenopodiàcies, estipes Stipa, tromperes Ephedra, etc.
☰
"Varias especies de artrópodos han sido descubiertas para la ciencia sobre Krascheninnikovia ceratoides en Aragón, como Aceria zumetai (Eriophyidae, Acari) o Blascotrhips zumetai (Thripidae, Thysanoptera). Hasta el momento ambos sólo son conocidos de Monegros alimentándose sobre esta planta. Además, se conocen especies de insectos que parasitan a esta especie y que también sufren la disyunción que afecta a la planta, como Eurotica distincta (Psyllidae, Homoptera), que sólo vive en Kazakhstán y en el valle del Ebro.
Al interés científico de la especie, se suman algunos datos históricos curiosos. La planta fue descubierta en España, en el Valle del Ebro, por M. Leon Dufour, médico del ejército de Napoleón, en 1846. Hasta 1946 no sería detectada en Alfambra. Como curiosidad actual se puede decir que la revista cultural del Ayuntamiento de Alfambra se denomina al-arba. José A. Domínguez. 'Barracuda'.
☰
"Unos Monegros muy asiáticos
El Microcnemum coralloides es un vegetal que habita en Monegros y en los saladares de Turquia y Siria. El insecto Etsuhoa thuriferae tiene los parientes vivos más próximos en las estepas de Siberia. Y la planta de la alharba (Krascheninnikovia ceratoides) tiene sus poblaciones más cercanas, fuera de Aragón, en los desiertos fríos de Asia Central. Sobre ella se encontró un psilido fitófago conocido anteriormente solo en Kazakstán, llamado Eurotica distincta, así como dos especies nuevas: un ácaro (Aceria zumetae) y un thrips (Blascothrips zumetai). Ahí tenemos juntos la estabilidad de la especie huésped y fitófago, comunes con la estepa asiática y la evolución del acervo genético que se legó hace millones de años y que ha dado en formar nuevas especies en un medio muy estable"
Los Monegros. Prames. 2006.
☰
Krascheninnikovia ceratoides Gueldenst., abans Eurotia ceratoides C.A. Meyer. Amaranthaceae. Planta de connexió ibero (europeo)-pòntica. Es creu que la migració de plantes de l'element pòntic es degué de produir, sobretot, per les terres de la riba meridional del mediterrani, o sigui irradiant pel nord d'Àfrica, en uns períodes en què hi havia connexió entre els continents.
© Royal Botanic Gardens Kew. Plants of the Word Online.
☰
Moricandia moricandioides (Boiss.) Heywood. Endemisme ibèric. Bolòs i Braun-Blanquet van destacar que la depressió de l'Ebre va ser un centre d'especiació terciària, origen de noves plantes que tenen el caràcter d'endemisme, com ara aquesta brassicàcia de tendència argilícola del Salsolo-Peganion (Gypsophilion), aliança de les comunitats de terrenys erosionats i sediments incoherents, de remoció, amb càrrega de residus dels ramats. Protegit en la legislació catalana, del PEIN dels Tossals de Montmaneu.
☰
Bibliografia de referència i accessible. Hi consignaré tres obras bàsiques i molt conegudes, les tres de lliure accés a la xarxa, més una altra de més específica.
- Las comunidades vegetales de la depresión del Ebro y su dinamismo. J. Braun Blanquet y Oriol de Bolòs. Ayuntamiento de Zaragoza. 1987.
- Ecologia de los Monegros. Coordinador César Pedrocchi Renault. Instituto de Estudios Altoaragoneses. 1998.
- La saladas de Monegros y su entorno. Hábitats y paisaje vegetal. J.A. Conesa, Carmen Castañeda y Joan Pedrol. Consejo de Protección de la Naturaleza de Aragón. 2011.
- Hidrogeologia de zonas endorreicas en climas semiáridos. Aplicación a los Monegros (Zaragoza y Huesca). M.A. García Vera. Consejo de Protección de la Naturaleza de Aragón. 1996.
☰
Lepidium subulatum L. és característic de l'aliança de les comunitats gipsícoles Gypsophilion. Endemisme ibero-mauritànic associat, especialment, a indrets amb cúmuls de guix de remoció, dipòsits eòlics i raiguers o peus de vessant. En espais de clima més favorable -per exemple a la Segarra- aquesta mata es fa força gran i molt foliosa; en aquestes terrasses, sasos i gesses de Osera, en canvi, presenta una fila reprimida, eixarreïda, amb un fullatge aciculiforme que sembla especialment enravenat. Aquí tot mossega, la calor, el fred, la sequera i la dent.
☰
Teucrium gnaphalodes L'Hér., endemisme ibèric, força abundant.
☰
Helianthemum squamatum (L.) Dum. Cours. és una cistàcia gipsícola molt abundant en aquesta regió, particularment associada, però, a tots aquells espais, molt comuns però d'aparició més a viat fragmentària, on aflora el guix fresc en superfície. No hi sol faltar, allà on el sòl, molt magre o nul, deixa al descobert moltes clapes de roca, blanques, de guix nu. Endemisme ibero-mauritànic.
☰
Bombycilaena erecta (L.) Smoljan., al mig, cotonós i gris. Hi ha també Lysimachia, Poa, Teucrium, etc. En els sòls denudats hi sol haver un romanent de materials grossers, fragments de roca, pedres.
☰
Agropyro-Lygeion. Perennigraminetum i perennifruticetum dels erms continentals. Espartars, romerars i matolls gipsícoles, sempre d'escàs recobriment, amb grans espais nuus, pobrament pigats per teròfits i parvoteròfits (5) de vida temporera. En l'estrat arbustiu -nanophanerophyta, mates de més de 50 cm- hi destaquen Rosmarinus, Rhamnus lycioides i Gypsophila struthium Loefl. subsp. hispanica (Willk.) G. López; altres arbustos alts, però no tan presents o abundants, són Retama sphaerocarpa, Ononis tridentata, Salsola vermiculata, Osyris alba i Krascheninnikovia.
☰
En primer terme, dues mates, en part verdes, de Gypsophila struthium Loefl. subsp. hispanica (Willk.) G. López, crassifoli, endemisme ibèric característic del Gypsophilion. Força abundant, la trincola no hi sol mancar, en les margues guixenques.
☰
Teròfits i parvoteròfits (i microteròfits) formen una flora rica i diversa, però en certa manera críptica, perquè són moltes les herbes que només podrem copsar a vista de verm o afectant un hàbit arrossegadís -procumbent, prostrat. Flora críptica perquè, és clar, ultra l'exigüitat de la seva talla, roman la major part de l'any amagada, en forma de llavor.
☰
Fotografiant M. moricandioides, un endemisme ibèric. Noteu la natura grossera, esquelètica, del terrer, romanent d'usos mil·lenaris -pastures, cremes (6) i cultius secaners. Som a l'estatge inferior de la depressió ibèrica, on, segons el parer d'alguns botànics, hi podria haver, en estat natural, nebredas -savinoses- obertes.
☰
Una de les poques herbes que verdegen i alleugen, una mica, la persistent i cinèria grisor dominant, és aquest ull de perdiu Adonis microcarpa DC., molt abundant. Característic de les pastures terofítiques -i sembrats- de l'aliança Agropyro-Lygeion.
☰
Centranthus calcitrapae, valerianàcia de distribució més general, rep el nom de pedrosa, que sembla, en aquest cas, ben escaient. En espais oberts, sotmesos a les inclements solrajades i a les gropades de vent sec, els entrepeus de les roques són sopluigs ben favorables.
☰
Androsace maxima L. Primulaceae. Teròfit del qual sempre ens demanem per quin motiu haurà de comportar un nom tan superlatiu i paradoxal. Rep el nom, ben curiós, de canterera (7). Aquest tipus de fulla, blana, vellosa i d'un verd somort, és relativament comú.
☰
Aquesta petita crucífera deu restar, encara, en una safata. Observeu, però, que aquí el clima té qualitats asèptiques i, com en les neveres cadavèriques, pertot s'hi mantenen i observen les restes mortes del fruticetum, romaní, trincola, etc.
☰
Peganum harmala L. Nitrariaceae. Característic del Salsolo-Peganion, comunitats de fruticoses halo-nitròfiles, pròpies de llocs pasturats, cultius abandonats i vorals amb cúmuls de sediments de remoció. Les plantes d'aquestes comunitats comporten condicions extremes, trepig persistent, cúmuls de residus orgànics, compactació, esbrostades i mossecs desesperats.
☰
Fotografiant un melgó Medicago florit. Possiblement M. polyceratia. Observeu-hi, però, la qualitat del sòl, amb l'esberlat propi dels sòls de partícules fines, gens favorables per a la infiltració, d'una impermeabilitat que provoca la correntia en superfície, allà on el caient ho permet, o la negada, allà on l'aigua no té sortida. Correntia o negada són dues cares de la mateixa limitació, la relativa incapacitat per a guardar aigua en el subsòl, a una fondària propícia per al món vegetal.
☰
Senecio gallicus Vill. L'amic Vicente Ferrández, coneixedor expert de la flora de l'Aragó, ens comentà que aquest seneci tenia, en aquesta zona, una presència més aviat excepcional i sorprenent. Certament, es trobava pertot, pigallant de groc bona part dels espais oberts. Apunta, aleshores, la possibilitat que aquesta expansió, força notable, sigui obra dels ramats de pastura. Certament, desentonava una mica, exhibint una floració general i vistent, que cap altra herba no mostrava.
I amb aquesta composta, de temperament tal vegada oportunista, la primera planta que vam veure en arribar als camps d'Osera, deixem la primera zona i passarem a la segona, de la savinosa.
☰
Etsuhoa thuriferae és el dípter, de la família Cecidomyiidae, responsable d'aquest cecidi dels extrems dels brots de l'any de la savina turífera.
"La formación de agallas es un modo muy elaborado de acceder a los tejidos foliares y a la savia. Las larvas de las especies gallígenas, una vez nacidas, provocan en la planta una malformación en cuyo interior se refugian y de la que se alimentan: es la agalla. Es posible reconocer las especies gallígenas por la forma de sus agallas y es por lo que a principio de siglo se describieron en sabinas albares del norte de África dos agallas producidas por Diptera Cecidomyiidae y que se atribuyeron al género Oligotrophus por su parecido con las de Oligotrophus juniperinus, que forma agallas en el enebro común (Juniperus communis). Las dos han sido encontradas en Los Monegros: de una de ellas, muy escasa, se desconoce el insecto causante, por lo que debe seguir denominándose Oligotrophus sp.; de la otra, realmente abundantísima, se consiguieron muestras de todos los estadios larvales y los ejemplares adultos, por lo que ha podido ser descrita con el nombre de Etshuoa thuriferae, un género de sumo interés biogeográfico, como ya se comentó en su lugar."
Ecologia de los Monegros. Javier Blasco.
☰
"La sabina albar (Juniperus thurifera) vive en el Atlas norteafricano, Los Monegros y otras zonas de España central y mantiene poblaciones relictas en el sureste de Francia y Córcega. Su especie más cercana es Juniperus excelsa Bieb., de Grecia, Anatolia, Oriente Medio, el Cáucaso, Irán y Arabia. La comparación entre ambas especies ha permitido saber que proceden de un antecesor común centroeuropeo que a finales del Terciario produjo dos líneas filéticas: J. thurifera hacia occidente, colonizando los Alpes, península Ibérica y norte 235 de África, y J. excelsa hacia oriente. El hecho de que la población de sabina albar alpina sea más antigua que la ibérica, y ésta que la africana, indica que no hubo recolonización de Los Monegros por parte de la especie a partir de las poblaciones norteafricanas; luego durante todo el Cuaternario han existido las condiciones necesarias para que el árbol no fuese desplazado. Realmente la separación entre ambas sabinas es antigua, ya que ha dado tiempo a que sus fitófagos se especiasen también: en los gálbulos de J. thurifera en Los Monegros vive la larva de Rhasoletis zemyi (Diptera, Tephritidae), conocido hasta ahora, sin huésped, sólo de Albarracín y cuya especie más próxima es Rhasoletis flavisenualis, citado en los gálbulos de J. excelsa en Turquía. Por otra parte, Etsuhoa thuriferae (Diptera, Cecidomyiidae) produce agallas fácilmente visibles en los ápices de las ramas. Es ésta la única especie de su género en el Paleártico occidental; las cuatro conocidas hasta ahora están citadas una en Japón y tres en Kazakhstán."
Ecologia de los Monegros.
☰
Etsuhoa thuriferae (Diptera, Cecidomyiidae).
"COSTUMBRES Y COMENTARIOS. Esta especie se describió con material colectado en sabinas albares de la Retuerta de Pina. La larva del tercer estadio es de color naranja, y tiene una forma inusual corto-triangular en la espátula. Este cecidómido produce agallas con forma acampanada en la sabina albar (Juniperus thurifera). El estudio de sus parasitoides dio como resultado el identificar 12 himenópteros: Eurytoma sp., Nikanoria sp.2, Pseudotorymus sp.1, Pseudotorymus sp.7, Rhopalicus nudicoxalis, Eupelmus sp., Eupelmus clavicornis, Eupelmus pallicornis, Eupelmus urozonus, Platygaster acutocularis, Platygaster etsuhoae y Platygaster zaragozana."
Com podeu veure, aquestes gal·les són molt abundants; en veure-les, tots ens hi vam acostar, per observar-les bé. Després n'he badada alguna, sense veure-hi res d'animat o ensopit. Podrien ser molt tendrals, o sigui a l'inici del procés vital de l'estadant.
☰
La nebreda de La Retuerta es considera una preciosa mostra de relíquia de vegetació; la savina turífera tindria, al lluc de la majoria dels botànics, un protagonisme destacat en la primitiva vegetació arbòria de la depressió de l'Ebre. Hi ha un altre sabinal, el de Pallaruelo de Monegros, però força fragmentari, comparat amb la savinosa de La Retuerta. Seria l'arbre més adaptat al clima continental, molt sec, fred i calent, de la depressió de l'Ebre.
Són, en qualsevol cas, formacions no selvàtiques -nemorals-, perquè la pastura mil·lenària hi ha obert una xarxa de clarianes i corredors i, a més, cada peu de la savina exigeix, en el subsòl, per a poder viure en un territori tan sec, un extens camp d'absorció radicular.
En el text de Font Quer que podeu veure, més avall, l'autor se sorprèn de trobar savines a tan baixa altitud, perquè es tracta d'un arbre que tradicionalment s'ha associat a serres de clima molt sever.
El text i la publicació són de 1934, l'any que J. Braun-Blanquet va visitar la regió per primera vegada, en una excursió de la SIGMA dirigida pel botànic lleidatà. A partir de 1948, Braun-Blanquet reprengué les visites primaverals a la conca mitjana de l'Ebre, comptant. molt aviat, amb la col·laboració d'Oriol de Bolòs. Resultat d'aquelles intensives i repetides campanyes d'exploració fou el treball "Las comunidades vegetales de la depresión del Ebro y su dinamismo", originalment publicat en francés, el 1937, i molt posteriorment, el 1987, traduït al castellà, en versió promoguda per l'ajuntament de Saragossa. En la pàgina 40 s'hi pot veure l'esquema dels estatges de vegetació. Segons els autors, la comunitat climàcica terminal de l'estatge inferior seria la savinosa amb arçot; restaria confinada a la part més baixa de la conca, en una àrea allargassada, que aniria de Casp a Navarra, circumstància prou suggeridora de la competència de la cupressàcia, sense parió, per a comportar les rigors hivernals de la inversió tèrmica.
☰
Text de Font Quer publicat al Butlletí de la Institució Catalana d'Història Natural, el 1934.
☰
Les fulles són esquamoses i aparentment dimorfes. Les velles són decurrents, de vores paral·leles, amb les puntes aixecades; les de l'any estan més encavallades i només mostren l'extrem, aplicat, de figura triangular. Són tetràstiques, disposades en 4 rengs, oposades i decussades. Els ramells es disposen en plans. Al centre de la fulla hi ha una glàndula de resina que sovint hi deixa, en assecar-se, una taqueta blanquinosa. A la imatge s'hi veuen uns gàlbuls -arcèstides-, inserts, aparentment, a les rametes de l'any passat. Segons 'Flora Iberica' (l'autor del gènere és Amaral Franco), maduren als dos anys.
☰
Euphorbia isatidifolia Lam. és un endemisme ibèric. L'hem vista en d'altres llocs, de talla molt més gran. Vegeu-ne, en aquest enllaç, una bona galeria d'imatges. ☰
La savinosa és oberta i porta extensos romerars a les clarianes. Sembla que podria ser que el mot 'Monegros': montes negros, vingui de l'aspecte negrenc de les savines, tal vegada magnificat quan es troben a ple sol, perquè, denses i tofudes com són, creen ombres molt fortes.
☰
Alguns líquens dels guixos són comuns i abundants. Molts presenten la superfície irregularment reticulada. Diploschistes diacapsis i Acarospora placodiifiormis són líquens terrícoles comuns en els guixos de la depressió, però no els conec ni sabria reconèixer-los; el primer s'assemblaria al de superfície esberlada d'aquesta foto.
☰
Les tromperes, un dels noms amb què són coneguts els arbustos del gènere Ephedra, presenten una forma curiosa, de tipus genistoide, amb moltes branques, primes, més o menys rígides i erectes, de mena sarmentosa o vimetera. Les fulletes són tan petites que pot semblar que no en tinguin. Van associats, en general, a zones desèrtiques, àrides o de tendència àrida.
Xavier Font ens parlà d'alguns detalls propis d'aquest grup de gimnospermes. Tenim la sort de trobar-ne diverses en flor. En aquest cas hi veiem un peu femení florit, amb flors ovoides que porten, al capdamunt, un petit filament o ditet. Crec que, en aquest cas, seria un con monofloral, amb un sol rudiment seminal, delatat per l'únic tub tegumentari, exsert. És el tub micropil·lar, que, semblantment al que veiem en els ginebres, secreta la gota pol·linitzant, fixadora del pol·len; pel tubet hi penetren, fins a l'ovocèl·lula, les cèl·lules reproductives mascles. En tota mena de flors, també en aquestes, hi hauria una mena de compromís, entre la necessitat d'amostrar-ne una part -receptiva i receptora- i de guardar-ne una altra, la destinada a transformar en llavor el rudiment seminal (8).
Hi ha, a la depressió de l'Ebre, tres espècies de tromperes. Crec que aquesta seria Ephedra major Host [E. nebrodensis Guss.].
☰
Aquesta petita poàcia sovint sol tenir, sembla, les tiges floríferes escamarlades, esteses, hàbit prou delator, en general, de pisonades recurrents. Schismus barbatus (L.) Thell. viu en pastures terofítiques, llocs secs, camins, claps escorxats, nitrificats, en margues, guixos i sorres. Dit a la segarriana, tant li fa les vores com el mig.
☰
Vicente ens ensenya aquest marduixí, de flors d'un groc esblaimat, d'erms pasturats, característic del Salsolo-Peganion. Reseda undata L. subsp. undata, endemisme ibero-mauritànic, característic, com l'anterior, del Salsolo-Peganion. Efectivament, aquest ambient és força diferent del dels erms dels camps d'Osera de Ebro. En el sòl hi ha menys guix i les mateixes arrels de la savina creen les pròpies condicions, de sòl molt menys desestructurat, com sol passar en les formacions arbòries.
☰
Foto que no té la qualitat, dolenta, de les anteriors. En el centre hi veiem un capítol en forma de bola, característic de Mantisalca duriaei (Spach) Briq. & Cavill.
☰
Encetem nou espai amb el sisallar (matoll de siscall o sisallo). El siscall Caroxylon vermiculatum (L.) Akhani & Roalson [Salsola vermiculata L.] és una amarantàcia fruticosa molt comuna, sobretot en vores de camins i camps. Sovint presenta aquest aspecte, eixarreït i gris, propi d'una planta traspostada. Nitro-halòfit del Salsolo-Peganion. Verm, mot llatí -vermis- i català, és sinònim de cuc i no és rar que aparegui en la nomenclatura d'algunes amarantàcies i salsolàcies, perquè el fullatge vermiforme, en forma de cuc, és comú en molts halòfits.
El matoll de siscall o sisallar es fa, actualment, a les vores de camps i camins, mes en estat natural podria ocupar, sembla, grans extensions. Som ara a la plataforma, amb fenòmens d'endorreisme, de Bujaraloz-Sástago. "El sisallar de las gentes de Aragón (Sisallo=Salsola vermiculata), matorral que alcanza hasta 1,20 m., gris blanquecino, acentúa aún más la fuerte impresión de aridez esteparia que ofrecen las tierras de secano de la depresión del Ebro. Se extiende hasta perderse de vista a lo largo de la carretera de Zaragoza a Bujaraloz, en la Cartuja Baja, en los Llanos del Saso, alrededor de Monegrillo-Osera, en las depresiones poco drenadas del río Arba y en otros lugares.
El intenso pastoreo sobre estos terrenos, con los desechos amoniacales que se acumulan, favorece a las especies nitrófilas de la clase Pegano-Salsoletea.
El Salsoleto-Peganetum, asociación seminatural en sentido amplio, varía en función de la intensidad del pastoreo y de la intervención humana."
Braun-Blanquet i O. de Bolòs. 1957.
☰
Els halòfits crassicaules i crassifolis poden apareixen en gairebé qualsevol lloc. A la conca hi ha sediments salins i fenòmens, comuns, d'exopercolació -ascensió de partícules, per capil·laritat. Suaeda vera J.F. Gmel. és un dels salats fruticosos més abundants.
☰
Un altre crassifoli que acredita la qualitat salinosa del sòl. El teròfit nitro-halòfil Aizoanthemopsis hispanicum (L.) Klal, del Salsolo-Peganion, és típic de clotes, planes, camins i erms salinosos. Herba llavorera que sovint pigalla, profusament, el terra dels erms salobrencs.
☰
Al mig, la boraginàcia Lithodora fruticosa (L.) Griseb., del Rosmarino-Ericion. La terrassa que tanca pel nord la salada de Pito té una potència inusual -sembla d'uns 20 m. El guix fresc hi aflora, en bancs de roca blanca i corcada. Hi ha romanins i estipes, timonedes de farigola salsera -Thymus zygis- i, en general, matolls raquítics, amb estepa de fulles d'esquames, d'aquest estil, clapejat, molt baix i obert.
☰
La rusticitat i capacitat de resistència de Rosmarinus és força excepcional. Comporta condicions notablement adverses, els erms àrids i guixencs d'Osera, les terrasses de roca de sulfat càlcic esquelètic, etc. En aquesta terrassa s'hi aprecia un predomini de petites mates sufruticoses d'algunes famílies, com ara les cistàcies, labiades i lleguminoses.
☰
Matthiola fruticulosa (L.) Maire. Brassicaceae. Camèfit de matolls calcícoles.
☰
Launaea fragilis (Asso) Pau, composta del grup de les lleteres, endemisme ibero-mauritànic. Mateixa ecologia, matolls calcícoles i guixencs.
☰
Salada de Pito, del grup de salades de La Playa, amb més de 15 depressions, entre salades i clotes. Les clotes i salades claregen, perquè tenen polsim de sals en la superfície. Les salades típiques es neguen, ultra per les correnties superficials, sobretot pels fluxos d'aigua subterranis, responsables de l'ascensió i deposició de les sals. En canvi, la clota que no està connectada amb la xarxa d'aigua del subsòl pot ser, només, lleument o feblement salinosa.
☰
Les formes del relleu creen raconades propícies per acollir cúmuls de sediments de remoció eòlica. El sòls fins, secs i mal airejats són ocupats per l'albardí Lygeum spartum L., una poàcia d'espiga curiosa, per estar enterament embolcada per una beina o bràctea seca, cartàcia. Observeu-hi el terrer, el muntell blanc, molt polsinós i incoherent. Cespitós i rizomatós, l'albardí hi fa un paper constructor, en el paisatge (9).
☰
Noteu-hi l'hàbit genistoide o de vimenera escapçada: manat de tiges dretes, sense ramar i, pràcticament, afil·le. En aquest peu masculí florit hi veiem els sacs pol·línics, disposats en grups aparionats (10), oposats i decussats. Ephedra distachya L.
☰
Helianthemum violaceum (Cav.) Pers. Cal observar alguns detalls, dels sèpals i l'indument, per a discriminar aquestes cistàcies. En guiem pel nostre guia, Vicente Ferrández.
☰
Schismus barbatus i Trigonella polyceratia L., endemisme ibero-mauritànic. Actualment transferit a Medicago polyceratia (L.) Trautv. [Trigonella polyceratia L.]
☰
La mateixa lleguminosa. Polyceratia=multibanyuda, nom referit al grup de fruits, una mica corbats, com banyes; al costat d'un heliantem Helianthemum sp.
☰
Formes externes del guix. Les plaques llisen recorden l'alabastre.
☰
Formes reprimides de Lepidium subulatum L.
☰
Jacobaea auricula (Coss.) Pelser [Senecio auricula Coss. var. sicoricus O. Bolòs & Vigo] és un endemisme de la vall de l'Ebre. Inclosa, en la categoria de 'vulnerable', en el Catálogo de Especies Amenazadas de Aragón, en el Catálogo de la Flora Amenazada de Navarra i en el Catàleg de flora amenaçada de Catalunya.
Aquesta composta, endèmica del quadrant nord-oriental peninsular, va aparèixer en una estació considerable com a típica: al voltant i a la base de corregalls degradats que retallen el front de la terrassa abocada a la salada, en zones halo-guixenques i molt pobres en vegetació.
Roger Pascual, autor de l'excel·lent 'Flora del Montsant', ja ens l'havia ensenyat, del capçal del barranc del Teix, precisament en un ambient molt semblant, margues guixenques molt denudades.
"Habita sobre suelos yesosos o arcillosos con muy poca cobertura vegetal, generalmente en el fondo de barrancadas y cárcavas erosionadas o en depresiones endorreicas con suelo salino y húmedo". (11)
☰
Vista de la salada de Pito, al sud-est de Bujaraloz. En el centre de les salades no hi sol haver, fora que mai no es neguin, vegetació permanent o fruticosa. En canvi, els sediments estan farcits de petites llavors d'herbàcies temporeres -teròfits- que poden experimentar emergències explosives, en els períodes favorables, després de les inundacions. Es tracta de petits halòfits, de talla petita o minúscula, que a la distància pràcticament no es poden ni copsar, sinó és que s'endevinen en el color, general, que transmeten a la clota, de vegades rogenc -per exemple, de Frankenia-, altres cops d'un verd d'atzavara -glauc, com el d'Halopeplis.
☰
DEPRESSIÓ IBÈRICA
A la depressió ibèrica hi tenen una important presència els estrats de guixos i materials guixencs, en superfície i en el subsòl.
Quant els nivells de guixos del subsòl es desfan, poden provocar solsides. Incapaços de seguir sostenint el pes del sediments superiors, les capes d’aquests nivells s’enfonsen.
Així s’originen clotes, de vores definides, que, formades per partícules fines -llims, argiles- i desvinculades de la xarxa hidrogràfica superficial, normalment s’enaigüen, quan plou, de vegades completament.
Aquestes clotes formen, al sud de Bujaraloz i al voltant de les carreteres que fan cap a Caspe, el conjunt anomenat ‘saladas endorreicas de Bujaraloz', immerses en unes planes de gran extensió, de la riba esquerra de l'Ebre.
És un fenomen fisiogràfic excepcionalment interessant i valuós, en particular per haver acollit, en determinades pulsions del terciari, alguns poblaments de plantes migrants, desplaçades d’altres regions.
Salada de Pito. Salada revoltada, a la vora nord, per un potent marge de calcàries, sorrenques, margues i guixos.
Hi ha, en aquesta vora, matolls esclarissats, basòfils, de mates i parvocamèfits que toleren bé el guix i determinades concentracions de sals -clorurs-, partícules sedimentàries que el clima, continental i sec, és incapaç d’evacuar de la conca; ben al contrari, ascendeixen a la superfície per capil·laritat -exopercolació-, a causa de la intensa evaporació, agreujada per un factor atmosfèric: el 'cierzo', que és en bona part responsable de la fesomia escorxada, d'enlluernant plana d'abrasió, de la regió.
☰
Guix i sal es barregen. Els dipòsits salins de les cubetes són remoguts i projectats pel vent, el cierzo -serè, mestral-, vent dominant, sec, del nord-oest.
En aquestes cubetes hiper-halines hi ha quedat confinada una vegetació antiga, d'origen terciari, pròpia dels vorals de les grans conques internes, de masses d'aigua de gran extensió, llacs i pantans salinosos.
Arthrocaulon macrostachyum (Moric.) Piirainen & G. Kadereit [Arthrocnemum macrostachyum (Moric.) Moris] és una amarantàcia salicornioide, crassicaule, que forma mates encoixinades, com taques o claps, de poca alçada; és un fruticetum eurihalí de l'àmbit d'inundació de les salades, però no de la zona central, que és nua, sinó de les bandes perifèriques, o sigui on el gruix de la làmina d'aigua és menor i la negada de durada també menor.
☰
Suaeda splendens (Pourr.) Gren. & Godr, halòfit anual, verd, de fulla vellosa, i Halopeplis amplexicaulis (Vahl) Ung.-Sternb., halòfit anual crassifoli, de fullatge rodonenc molt rebotit, glauc, cerós.
Aquesta es fa a les zones d'inundació, després de la evaporació de l'aigua, també a les parts més fondes del centre de les cubetes, arribant a transmetre a les clotes, quan les pigalla profusa i enterament, una coloració glauca, molt atractiva. Viu a compte del romanent d'humitat que resta en el sòl, fins i tot a l'estiu, en el cas, és clar, que hi hagi hagut pluges primaverals tardanes.
☰
A l'esquerra Frankenia pulverulenta L.; a la dreta, Halopeplis. La primera és un halòfit que, ultra les salades, pot viure en altres llocs de sòls salinosos.
☰
Imatge que dona idea de la talla de la frankeniàcia halòfila. Vegeu-hi, a l'extrem inferior, l'aspecte, vermiforme i suculent, de l'amarantàcia Arthrocaulon.
☰
Frankenia pulverulenta L. subsp. pulverulenta, en flor. A la dreta, Halopeplis. Noteu-hi la qualitat cristalina del sòl (12).
☰
Teloschistes lacunosus (Rupr.) Savicz.
Aquest liquen errívol, rodador, sembla que ha motivat força interès entre els naturalistes. D'una banda, presenta aquests apotecis còncaus, de figura i vora irregulars, de color taronja molt pujat, molt vistosos; de l'altra, és un nou exemple d'organisme d'àrea disjunta, que 'inclou la zona Aralo-Càspica i el desert del Neguev, on viu sobre sòls de loess, i la Península Ibèrica'. (13)
Vicente ens va ensenyar aquest liquen, força abundant a la salada de Pito, en el fruticetum hiperhalòfil de ballester Arthrocaulon i salat Suaeda vera J.F. Gmel. [S. vera subsp. braun-blanquetii (Pedrol & Castrov.) O. Bolòs &
Vigo; S. vera subsp. longifolia sensu O. Bolòs & Vigo; S. fruticosa auct.]; vegeu-ne el capítol del seu blog, de la sèrie 'Biodiversidad de la depresión del Ebro'.
Del capítol dels líquens, del volum 'Ecologia de los Monegros', de la mà de Xavier Llimona, copio el següent:
"En puntos privilegiados, en los que el rocío es especialmente abundante o actúa la sombra
protectora de algún arbusto, esta comunidad se enriquece con Cladonia subransiformis, que forma
céspedes de podecios poco ramificados, morenos, junto con C. convoluta, de lóbulos curvados y
con la cara inferior, marfileña y opaca, dirigida hacia el sol en tiempo seco o extendidos, mostrando
a la luz su cara superior, verde, cuando están hidratados. También suele añadírseles el liquen monegrino más notable, Teloschistes lacunosus, que forma arbolitos densos, redondeados, de color gris
terroso. Su superficie se ve a la lupa cubierta de un terciopelo de finos haces de hifas, una adaptación para captar el rocío. A veces, los talos muestran grandes fructificaciones (apotecios) con aspecto de cuencos de color rojo anaranjado. Estos líquenes, sobre todo el último, suelen encontrarse
apoyados en el suelo o en las matas, pero con viento fuerte pueden ser arrastrados rodando y se
comportan entonces como los "líquenes errantes" de las estepas o las parameras.
Estas comunidades recuerdan, por su composición y comportamiento, a otras análogas que se
instalan sobre suelos áridos (por ejemplo de loes), en una zona que va desde Marruecos hasta el
desierto del Neguev en Israel y de allí a su zona preferida, las estepas de Transcaucasia y las llanuras
que rodean el mar de Aral (región lrano-Turaniana). De esta forma, especies como Teloschistes lacunosus, Psora saviczii, Fulsensia desertorum, Acarospora nodulosa o Buelia zoharii presentan la típica disyunción entre las estepas rusas y las pseudoestepas del valle del Ebro y de la Meseta, al sur de
Madrid"
☰
Crec recordar que es tractava de Parapholis incurva (L.) C. E. Hubbard. Característic de l'ordre Limonietalia, aplegador de les comunitats d'hiperhalòfits perennes de les terres continentals.
☰
Si el matoll de ballester Arthrocaulon cal relacionar-lo amb la zona d'inundació temporal, el matoll del salat Suaeda vera -a la imatge- és més aviat propi de terrenys salins fins, llimosos i impermeables, que s'entollen aviat, en episodis de pluja, per dificultats d'infiltració, però que, situats ja fora de l'àmbit receptor dels fluxos d'aigua subterrània, propis de les cubetes, no tarden gaire, després, en assecar-se.
Aquest és el tret principal de l'ecologia d'aquests espais que revolten les salades, la concurrència de guix, sals i llims, més un drenatge deficient que provoca entollades temporeres, juntament amb tot l'impacte dels vents secs, el persistent cierzo, agent actiu d'erosió halo-eòlica -aerosols amb partícules abrasives.
☰
Suaeda vera J.F. Gmel. [S. vera subsp. braun-blanquetii (Pedrol & Castrov.) O. Bolòs &
Vigo; S. vera subsp. longifolia sensu O. Bolòs & Vigo; S. fruticosa auct.], en flor.
Les salicòrnies són plantes molt singulars, en especial per la notable capacitat per a comportar altes concentracions de clorurs en el sòl. Com sabeu, un tret d'aquesta adaptació és precisament la presència, en els fluxos de les plantes, de solucions salines.
L'examen d'aquestes flors requereix més atenció que la que ens brindava el lleure de la nostra darrera passejada. El meu embornal és molt limitat, sinó que procuro mantenir-lo passador amb la tossuderia, traient llucs de suc, com l'oli de sansa, dels mancaments.
☰
L'espartar d'albardí Lygeum, en segon terme, ratifica la qualitat llimosa del lloc. En primer terme, tomillar de Frankenia thymifolia Desf., planta de sòls salins, guixencs i. tot sovint, nitrificats, d'inundació temporal.
Una paradoxa més, pròpia de la regió: en poc espai es passa de comunitats higrohalòfiles a d'altres de xerohalòfiles.
La vegetació transicional, entre la de les salades -zona d'inundació- i la dels erms relacionables amb les terres de cultiu, ofereix imatges tan expressives com aquesta, amb abundància del liquen rodador Teloschistes lacunosus, franquènia timifòlia i salat Suaeda vera.
Posat a la mà, el liquen errívol mostra, sia per arrebossat extern o per exsudació pròpia, una enterquesa sorprenent, de natura pètria, endurida, mineralitzada. El modelat eòlic el revelen les formes encoixinades.
En aquest llocs hi concorren, com ja he dit, tots -o quasi tots- els elements del catàleg: negada, eixutesa, guix, clorurs, llims, partícules minerals grosseres, la pastura i el seu xerri i l'erosió eòlica abrasiva. I així pintat, deixem aquest ambient i passem al darrer.
Amb la visita a la salada de Pito vam cloure la tercera etapa de la visita. Per acabar-la vam anar a la vall Corna (13), per a veure els vessants i el cimal d'una d'aquelles llomes camuses, tan típiques del relleu de la vall.
☰
Ja no som a la depressió de l'Ebre en sentit estricte, ni el clima té, a la Vallcorna, la cruesa que li és pròpia. El poblament vegetal ho marca molt bé, per bé que l'impacte de les intervencions històriques hagi desmantellat la vegetació original, el lignetum perennifoli de carrasques i pins mediterranis. Fins i tot apareixen tocs submediterranis que la mateixa toponímia recull, per exemple en el barranco del Bujedal.
Però encara som a prop de Peñalba; les incisions en el relleu de les plataformes són encara incipients. En aquesta zona el relleu consta de llomes escapçades, si són o foren cultivades, o, quan són íntegres, de perfil camús, solcades per barrancs que, en ser receptors dels materials de vessant trasbalsats, tot sovint presenten el fons pla, tot formant corredors naturals, invariablement aprofitats per obrir-hi camins -ara també col·lectors de les aigües de reg-, oportuns comunicadors de l'eix del barranc amb els nivells enlairats, de les plataformes estructurals.
Fora de la vall Corna, no hi ha, en tota la plataforma, des del riu Gállego fins al Cinca, cap altra incisió fluvial.
En el paisatge hi ha brolles i matolls mediterranis, calcícoles i gipsícoles, acollidors de plantes amb fort interès biogeogràfic, com ara la canyaferla de Loscos Ferula loscosii (Lang.) Willk. i la crucífera fruticosa dita asprón, Vella aspera Pers. [Boleum asperum (Pers.) Desv.].
☰
Seqüència topogràfica típica de la zona: vegetació natural, de brolles i matolls, en els vessants; valls de fons terraplenats, sovint força planers, on de vegades s'hi instal·len llenques de cultius, però en bona part portadores, actualment, de vegetació secundària, de siscallars -sisallares-, brolles de botja blanca -Artemisa herba-alba-, fenassars d'agropir o fenal -Brachypodium- o espartars d'albardí Lygeum.
☰
Dispers per diferents parts de la depressió, aquest arbust, asperillo o asprón, Vella aspera Pers. [Boleum asperum (Pers.) Desv.], és un endemisme ibèric que té una significativa presència en els matolls calcícoles i guixencs de la vall Corna.
"Se halla estrictament protegido en el Convenio de Berna y en los anexos II i IV de la Directiva Hábitats de las Unión Europea (Dir.92/43/CEE)."
J. Puente. Guía de la flora de la depresión del Ebro. 2004.
☰
Ontinar. El sisallar típic -matoll nitròfil de Caroxilon vermiculatum- presenta algunes variants, per exemple una amb predomini de la botja Artemisia herba-alba Asso, composta que de vegades cobreix a seny extensions notables, els ontinares, en terres de cultiu abandonades i terrenys margosos, com en aquesta imatge.
☰
Tricoca o tetracoca. Moltes denominacions de la botànica sistemàtica, la relativa als grups i les afinitats de plantes, acaben sent considerades com obsoletes, en alguns casos perquè fan atenció a un tret que posteriorment es considera d'escassa significació sistemàtica. Així, el grup de les tricoques, considerat com l'ordre que acollia les plantes de les famílies Euphorbiaceae, Buxaceae i Callitrichaceae, amb l'ovari sincàrpic, tricarpel·lar, trilocular, de carpels monosperms, no seria un grup gaire natural; al capdavall, sembla que fixar la posició sistemàtica de Euphorbiaceae és tasca difícil.
Bé, en aquesta imatge hi tenim una tricoca, l'endemisme E. isatidifolia, ja vista anteriorment, que té un fruit extranumerari: hi ha una càpsula tetracoca, de 4 carpels.
☰
Les floracions tenen la notable virtut de permetre copsar el paper que fa, la planta en flor, en el paisatge, vist en conjunt. En aquests vessants les taques grogues corresponen a una ginesta Cytisus fontanesii subsp. fontanesii, pròpia de la regió oriental, no pas central, de la conca de l'Ebre. És un endemisme ibero-magribí.
☰
Ginesta biflora Cytisus fontanesii Spach. subsp. fontanesii. Sovint les mates de les lleguminoses destaquen per la verdor, comparades amb les altres. Són molt eficients en l'aprofitament dels recursos, en àrees degradades (vegeu que formen, tot sovint, matolls heliòfils dominants, en zones degradades, per exemple les landes acidòfiles de ginestell Sarothamnus, els ginestars termòfils de Spartum, els argelaguers -Genista i Ulex-, els baleguers montans, etc.).
La rutàcia Dictamnus hispanicus Webb., molt aromàtica, és un endemisme ibèric, de gran part de la franja llevantina.
Tot plegat és força cridaner, en aquesta enfiladissa: la flor, les fulles... cap altra planta no s'hi assembla. Ja es veu, que una flor així no pot ser gaire falaguera. És una flor per a caure al pou: els insectes que hi llisquen, sembla que, si més no per un temps, no troben la manera de sortir-hi, perquè els pèls enravenats, desplegables i plegables, que primer venien a favor, després són un obstacle, quan es vol tornar a l'obertura. Aristolochia pistolochia L.
Sideritis fruticulosa Pourr. subsp. cavanillesii (Lag.) R. Roselló, P.P. Ferrer & J.B. Peris
[S. cavanillesii Lag.; S. scordioides subsp. cavanillesii (Lag.) Nyman]. Consignat amb diferents combinacions nomenclaturals, és un endemisme ibèric, del llevant peninsular i de la vall de l'Ebre. Els professors valencians han fet una revisió del gènere, que sembla peludet. Aquí hi segueixo la nomenclatura del catàleg de Sáez i Aymerich.
☰
Hippocrepis sp. Són lleguminoses dites desferracavalls, d'hàbit més aviat obert o lax, però en aquest espai hi són molt abundants.
☰
Teucrium aragonense Loscos & J. Pardo [T. polium subsp. aragonense (Loscos & J.
Pardo) Rivas Goday & Borja]. Aquest timó mascle és un endemisme ibèric, del llevant peninsular.
☰
Ephedra fragilis Desf., exemplar masculí amb els sacs pol·línics encara per a desplegar. Arbust genistoide, de tiges cinèries.
☰
Matoll o timoneda que porta, abundant, el timó mascle T. gnaphalodes; Boleum, en segon terme; davant, botja cuquera Santolina ericoides Poir. [S. chamaecyparissus subsp. squarrosa (DC.) Nyman; S. chamaecyparissus auct., non L.]
☰
Regraciament. A tots els companys de la visita als Monegros, que han fet possible, entre tots, treure'n un balanç tan engrescador i un rendiment tan positiu i plausible. La visita la vam fer els dies 20 i 21 de maig.
☰
Notes
(1) L'article d'Enciclopèdia Catalana dedicat als Monegres considera, més aviat, aquesta dimensió natural i territorialment àmplia, prescindint de la comarca administrativa.
(2) A propòsit d'aquest mot: clota, aprofito per esmentar un treball de notable interès, sobre el conjunt de salades de Bujaraloz-Sástago: "Las saladas de Monegros y su entorno, hábitats y paisaje vegetal", de J. A. Conesa, Carmen Castañeda y Joan Pedrol. S'hi inclouen sengles capítols sobre la vegetació dels Monegres i de les salades i finalment unes fitxes, molt completes i acurades, de cadascuna de les salades. En l'apartat dedicat a la classificació de les salades hi proposen uns sistema jeràrquic de 2 sistemes, 10 grups i 35 famílies. També parlen del tipus de salada, però, curiosament, tot i semblar, aquesta tipologia fisiogràfica, la més interessant, no es comenten ni descriuen els diferents tipus. Els autors utilitzen quatre mots: clota, hoyo, hoya i playa-lake, però, com diem, sense haver-ne fet les distincions, si més no en un article específic. El mot clota no és, com encertadament em comenta l'amic Vicente, de la parla castellana, ni tampoc del seu àmbit personal: Montsó-Barbastre, si més no amb significació topogràfica, de manera que potser els autors hagin exportat un catalanisme, sinó que també és possible que aquest mot, o un de molt semblant -clot-, podrien tenir una implantació en la parla local. Ho suggereix, si més no, la mateixa existència de la salades dites Clot i Clotetas, al sud de Bujaraloz. Les playa-lake -clotes o tolles amb platja- tindrien, com a tret diferenciador, les vores de configuració i sediments eòlics, les platges; mentre que les clotes potser serien depressions més regulars, si la seva fesomia no presenta trets d'origen eòlic. (3) Reconec que sempre visito aquestes terres somogut per una mena d'avidesa i estimulació en part desorbitades, perquè normalment em costa, força, trobar el compromís adequat, que em permeti combinar, a l'hora, l'observació de la flora i l'observació del paisatge; els estímuls venen a doll i es fa més difícil, curiosament, observar el paisatge de manera natural, o, dit d'una altra manera, amb un tall de temps més humanament passador.
(4) Les valoracions nasals són sempre personals. Per a Javier Puente, autor de diferents guies de flora de l'Aragó, aquest botja "es, sin duda, la planta que mejor huele de la depresión del Ebro".
(5) Encuny propi, similar al nano-terófito de Braun-Blanquet i Bolòs.
(6) Moltes gramínies tenen fullatge madur que el bestiar no sol tocar; en canvi, la fulla nova i de rebrot, tendra i encara mancada de les defenses físiques de les fulles velles, sí que és brostejada.
(7) Aquest nom i els altres que recull Masclans: canterets i cantirets, deuen de fer referència al càntir -també cànter, selló i silló-, suposo per la semblança de les flors bracteades amb aquest objecte, de broc i galet.
(8) Alguns llinatges evolucionats de les angiospermes, per exemple les valerianes vistes en aquest capítol, juntament amb compostes i umbel·líferes, expressen molt bé aquesta polaritat, en la flor inferovàrica, on els rudiments compten amb la protecció, ultra la cavitat ovàrica, d'un altre embolcall, extrafloral.
(9) Vegeu-ne el comentari que fan Braun-Blanquet i Bolòs, en l'obra de referència, a propòsit de la riquesa d'invertebrats associats als espartars; i també l'efecte de pantalla-refugi.
(10) Quan es tracta de puntualitzar la nomenclatura dels òrgans reproductius de les gimnospermes, es fa més difícil de trobar l'auxili oportú, perquè hi sol haver discrepàncies, en la denominació de les parts. Per exemple, en el tractat de Strasburger cadascuna d'aquestes unitats es considera una flor, formada per un involucre bipartit i un estam pediceliforme. Pel que fa al grup, jo l'hagués pres per un con o estròbil, mes a 'Flora Iberica' hi llegeixo 'conos masculinos 4-8 pares', de manera que aquí la mateixa unitat floral és considerada com un con. El poc acord en la nomenclatura indicaria, és clar, possibles diferències en la interpretació.
(11) L'excel·lent volum 'Diversidad Vegetal de las Yeseras Ibéricas' també el podeu trobar a la xarxa.
(12) Semblen llenties de sals. Les eflorescències salinoses farien crostes de clorurs, en assecar-se l'aigua de les salades; després aquestes crostes s'esbocinarien... dubto de si, realment, es tracta d'això o si, ben al contrari, es tractaria de fragments de remoció, de sediments laterals.
(13) En aquest article s'hi consigna una nova localitat, de València, d'aquest liquen. (14) Convé tenir en compte que la toponímia oficial de la zona dita 'la franja' acusa un biaix que ha bandejat les formes catalanes, variants que no són pas cap invent, sinó formes arrelades en el parlar local o veïnal (Castellonroi, Saidí, Estopanyà, Vallobar, Montsó, Tamarit, etc.). Vall Corna, Vallcorna, Valcuerna, serien simples variants toponomàstiques i bon exemple de com la mateixa cosa rep diferent forma de nom, segons del costat des d'on es miri. El cap de comarca, Fraga, situada en un amplíssim i bellíssim llit: Llitera -Litera-, hi té molt de pes, en l'arrelament de les formes catalanes, per la seva filiació natural, social i històrica (precisament la plana àrida dels Monegros, de relleu social i econòmic tant pla com ho és geogràficament, l'han aïllada de la regió continental). Són els caients humans naturals dels territoris. És natural que bona part de la franja 'caigui' cap a llevant.
☰
Barcelona
Text i fotografies: © Romà Rigol
