Verdet en el talús: Lejeunea cavifolia (Ehrh.) Lindb.

Gairebé en qualsevol lloc hi podem trobar crostes i verdets de mena molt diversa, d'aparença més o menys insignificant; però vistos amb una simple lupa de butxaca se'ns poden aparèixer tot de formes d'allò més interessants, insospitades, curioses, gràcils o simplement meravelloses.
I si d'altres cops no, si no hi veiem res que ens cridi l'atenció, res que desperti el nostre interès, potser serà bo de recordar que les discriminacions que habitualment fem, entre banal i interessant, atractiu i mancat d'encant, etc., són normalment arbitràries i absurdes.

☰

El lloc. Sot dels avellaners. Gallifa. Vallès Occidental. Alzinar amb marfull ric en briòfits. Barranc rocallós.

De vegades en els talussos hi ha força humitat, més o menys habitual, per exsudació o fluència lateral de l'aigua de les capes d'argila saturades.

Aquest verdet del talús, vist així, a bell ull i a distància, no ofereix cap bri de lluc sobre la seva natura.

☰

Una senzilla lupa de mà equipada amb un llumet -són trobadisses en molts comerços-, ens permet veure una planta minúscula, amb fulletes rodonenques, planes, disposades en dos rengs oposats.

És una hepàtica foliosa: Lejeunea cavifolia. Viu en llocs ombrejats d'humitat ambiental elevada, a les roques, escorces i també al terra. És comuna.

☰

Bosses de lípids. Visió de detall del dors o dessobre d'aquesta petita hepàtica. El color és un verd claret. La brillantor cromàtica és intensa. Els fil·loides fan una fila delicada; són molt tènues i translúcids, perquè estan bastits amb una sola capa de cèl·lules. S'encavallen parcialment, de manera que cadascun cobreix una mica un altre del costat oposat i el següent del reng propi. La imatge permet veure que, a més del segment més gros i visible, n'hi ha un altre a la base, més amagat. Aquest segment en realitat està replegat sobre si mateix, com una butxaca.

Els fil·loides estan pigallats de punts relluents, anomenats cossos oleífers. Les hepàtiques contenen greixos i substàncies aromàtiques a les cèl·lules que podrien ser una defensa per evitar l'atac de petits fitòfags.

☰

Les hepàtiques folioses són dorsiventrals, tenen dors i ventre, esquena i panxa. Les fulletes s'encavallen a la manera del llosat de pissarra de les cases de muntanya, però si estan esponjades no arriben a contactar del tot entre elles.

☰

Amfigastris. El dessota és força diferent; hi veiem un tercer reng de fil·loides que ressegueix el tirat del caulidi. Aquests fil·loides són més petits que els anteriors i tenen una escotadura o fenedura, relativament profunda i estreta, que evoca la forma de la peülla d'un animal de peu rodó.

S'anomenen amfigastris. Si els fil·loides grossos solen tenir una inserció obliqua, els amfigastris, en canvi, la tenen travessera, de manera que mantenen la làmina en línia amb el caulidi i no se'n separen gaire.

Aquesta imatge permet veure, a més, l'anomenat lòbul ventral dels fil·loides, el segment plegat sobre si mateix que es veu com inflat o engrossit. Ho veurem a la següent imatge.

☰

L'aparell vegetatiu de Lejeunea cavifolia consta, doncs, de tres rengs, una parella de rengs dístics i una sèrie ventral d'amfigastris. El segment més gros i superior dels fil·lidis -o fil·loides- és àmpliament rodó (punts rojos); hi ha un segment més petit, inferior, replegat sobre si mateix -conduplicat- (punts blancs); al llarg del caulidi i al costat ventral hi ha els amfigastris, de làmina fesa (punts grocs), fil·loides que han estat comparats amb les estípules de les plantes vasculars.

☰

Comptem amb una guia bàsica de suport, coneguda de tots els que s'interessen poc o molt per la briologia: 'Flora dels briòfits dels Països Catalans. II. Hepàtiques i antocerotes'. Creu Casas; Montserrat Brugués; Rosa M. Cros. IEC. 2004.

☰

Sabadell

Text i fotografies: ©️ Romà Rigol